França no és un país com els altres, escriu Emmanuel Macron en una carta oberta als seus compatriotes: així comença la seva ofensiva per reconquerir terreny perdut. El més important, diu, no és guanyar vots sinó sobretot recuperar els nivells d’acceptació. Perquè últimament al president se l’ha vist tan esgotat que s’ha posat en dubte la seva capacitat d’actuació.
I com que, en efecte, França respira d’una manera una mica diferent, Macron s’ha hagut d’empescar una cosa especial: ha regalat als francesos un “gran debat” nacional. Aquest debat —si tot va com ha d’anar— ha de generar el suport que Macron necessita per al seu projecte de presidència. A granddebat.frqualsevol francès pot sondejar en línia com i on li agradaria involucrar-s’hi.
“Potser fins i tot descobrirem que ens podem posar d’acord”, escriu Macron. És previst que el procés duri dos mesos; encara no se sap, però, què passarà amb els resultats del debat. Si Macron ha tingut èxit amb el seu comando d’apaivagament ho veurem sobretot al maig, en les eleccions europees. Va ser ell mateix que va elevar la cita electoral a un test per mesurar l’estat d’ànim nacional, però cal dir que ho va fer en un moment en què la sort semblava que encara el perseguia com un tenaç assetjador.
A França les injustícies es perceben amb més força, però la gent també és més solidària, escriu el president en la seva Lettre aux français. Sembla com si evoqués una idea molt particular de democràcia. No fa pas gaire temps Macron, que valora molt el seu estil directe, hauria formulat les seves preocupacions d’una altra manera: que no les veieu, les bondats del vostre país? Podeu anar a les millors universitats sense pagar i gaudiu d’una assistència mèdica excel·lent, que pràcticament no us costa res. Amb quin dret us planteu a les rotondes a fer de revolucionaris? Però l’estil directe de Macron ha arribat al límit; queden enrere els primers mesos de govern fàcil, que van fer que a l’Elisi alguns es pensessin que el president era invulnerable. Però amb els armilles grogues, si no abans, es va acabar aquell sentiment de superioritat.
Ara es vol compensar tan aviat com sigui possible el que abans es desatenia amb grandiloqüència: també es vol involucrar en el procés polític persones i mediadors de més enllà del districte governamental de París. El “gran debat” el va inaugurar Emmanuel Macron dimarts [15 de gener] davant 600 alcaldes en un poble de la Normandia. Set hores de combat cos a cos sense americana, la seva disciplina preferida. Preguntes, respostes, retrets i rèpliques. Si bé l’aplaudiment inicial va ser contingut, al final hi va haver una forta ovació. Havia tornat: el Macron de fa uns mesos, l’actor superb, el rei de l’escenari.
Si el gran debat de Macron no hagués anat com estava previst, com a mesura d’emergència el 22 de gener el president podrà marcar com a fet un ítem del tan citat discurs de la Sorbona. En aquest cas, tal com era previst.
I és que cal agrair a Macron que el tractat de l’Elisi de 1963, una mena d’acte fundacional de l’amistat francoalemanya i de les relacions institucionals entre tots dos països, ara es completarà amb un segon document, el “tractat d’Aquisgrà”. Va signar l’acord dimarts [22 de gener], juntament amb Angela Merkel. Mentre a Europa tiben les forces centrífugues, siguin el Brexit o els populistes, entre Alemanya i França aposten per una col·laboració cada cop més estreta. És un senyal, diu un diplomàtic d’alt rang, que volen dominar junts el futur.
Certament, un senyal com aquest no és dolent, però com que en les relacions francoalemanyes apareixen senyals contínuament, està justificat preguntar-se si no es tracta de la mateixa política simbòlica de sempre. És molt més interessant fixar-se en les accions concretes, les accions que es poden portar a la pràctica.
L’acord conté totes dues coses. El fet que la col·laboració també s’hagi d’establir i fomentar al nivell de la societat civil, per exemple a través d’un fons per a la ciutadania, no és només una idea nova sinó que té molt de sentit; igual que l’harmonització del dret mercantil, si és que s’acaba produint. Perquè el que el tractat pretén a grans trets encara s’ha d’elaborar en detall. Aquest és el cas també de la recurrent declaració que es vol col·laborar més estretament en la política de seguretat. En el delicat àmbit de les exportacions d’armament, en què París i Berlín discrepen tant que fins i tot hi ha diplomàtics que no gosen negar-ho, almenys els dos països es comprometen a buscar solucions conjuntes.
Si a l’home que ha fet el seguiment de l’elaboració del tractat li preguntem si això marca el tret de sortida de l’aspiració de Macron de refundar la UE, la seva resposta és més aviat un sospir: un tractat entre dos països, afirma, no és sinó un tractat entre dos països. Ni més ni menys.
Traducció d’Arnau Figueras