Senyor primer ministre, els neerlandesos per fi han publicat, juntament amb uns altres set països de la UE, un document en què expliquen que no volen desviar-se del rumb estable quant a les reformes de la unió monetària i econòmica. Vostè ha preguntat a Berlín si Alemanya també hi vol firmar?
—No, Alemanya encara estava ocupada formant govern. No va ser amb mala intenció.
—Ens semblava com si vostè sospités que potser a partir d’ara el nou govern alemany ja no se situarà tan al bàndol dels països nòrdics quan es tracti de fer reformes en l’Euro.
—És clar que hi ha alguns punts fonamentals en l’acord de coalició que ens preocupen, i ho dic clarament. Però espero que puguem seguir confiant en Angela Merkel com hem fet fins ara. Som del mateix tipus de polítics: no li peguem voltes a les coses, sinó que les fem progressar. I tots dos estem d’acord que Europa ha de construir-se sobre la base de les seves nacions i no des de Brussel·les.
—Respecto la seva opinió optimista, però en l’acord de coalició trobem alguns punts que suggereixen un canvi de rumb en el Govern alemany. Per exemple, Alemanya està disposada a donar més diners a la UE a causa del Brexit. Obrirà vostè ara també la seva banca?
—No, no ho tenim pensat. És clar que el pressupost de la UE s’ha de modernitzar en els pròxims anys, necessitem gastar més diners en la gestió de les nostres fronteres exteriors, en la integració de refugiats, en innovació i recerca. Però penso que hauríem de solucionar-ho dins del mateix pressupost. Potser ara hi ha un poc més de generositat per part d’Alemanya, però dels passats set anys i mig com a primer ministre també conec bé com negocia Angela Merkel. Per això em sorprendria si Alemanya al final pagués molt més.
—El govern alemany també s’ha posicionat sobre les qüestions de la reforma de la zona euro. Vol transformar el mecanisme de rescat del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM per les sigles en anglès) en un fons monetari europeu. Hi està vostè d’acord?
—Amb l’objectiu que persegueixen, sí. Si depèn de nosaltres, l’ESM haurà d’assumir concretament noves obligacions, com ara la creació i supervisió del programa, i també del que actualment és responsable l’ESM en la troica juntament amb la Comissió i el Banc Central Europeu. La direcció és la mateixa, però els detalls encara no.
—En l’acord de coalició els partits alemanys de la Unió Demòcrata Cristiana i l’SPD indiquen que volen transposar l’ESM al Dret comunitari. Què en pensa vostè?
—Nosaltres volem que els països membres continuïn decidint sobre el fons monetari. Al cap i a la fi, són els seus diners. Però, si estic ben informat, la proposta en l’acord de coalició és molt vaga. I fins i tot encara que fossi diferent, per fer de l’ESM la institució comunitària caldria modificar els acords europeus, i no veig que ningú estigui disposat.
—El seu mantra, segons el qual els membres de la UE haurien d’arreglar primer els propis problemes, ens recorda molt a Wolfgang Schäuble, exministre alemany de finances. Vol prendre el seu paper a Europa en un futur?
—No crec que a Alemanya hi hagi un gran canvi. La senyora Merkel no vol una “unió de transferències”, és una de les conviccions principals que compartim. El que és important és donar vida a la promesa del benestar de la UE per als seus ciutadans. I amb aquest objectiu tinc una proposta concreta que tal vegada no agradi a tots a Alemanya: si posem en pràctica la liberalització del mercat interior de serveis, podríem generar milions que fins ara estaven desaprofitats.
—Digui-ho clar: vol que Alemanya suprimeixi el diploma de mestratge.
—Vull crear impulsos de creixement desesperadament, són necessaris. El que falta a Europa no són nous milions, sinó reformes estructurals retardades. Actualment hi ha quasi 5.000 professions protegides en la UE, també a Alemanya. Això dificulta el creixement. Aquesta idea aporta més al creixement d’Europa que, per exemple, el pressupost de la zona euro que el president de França, Emmanuel Macron, ha proposat.
—No obstant això, a Alemanya, les idees de Macron per a la reforma de la zona euro tenen molts partidaris. Per exemple, la demanda d’un pressupost per ajudar els països de l’euro a fer front a xocs econòmics.
—De veritat és així? Hi ha realment tants admiradors d’aquesta idea a Alemanya?
—Els economistes donen suport a Macron, molts de la direcció de l’SPD...
—... ja, bé. En cada societat sempre hi ha algú que troba alguna cosa de bona. Jo tampoc no tinc res en contra de les propostes de Macron, en absolut. Més bé, en tinc una altra opinió. Per ara, cada país de la UE és responsable de preparar-se per a les crisis. Les millors precaucions són finances públiques sòlides. Justament això és el que hem acordat en el pacte d’estabilitat i creixement.
—Per contra, segons criticava vostè, hi ha moltes “visions ambicioses” circulant.
—Però, per evitar malentesos, amb això no em referia a Emmanuel Macron. Quan escolto el seu discurs davant dels estudiants de la Sorbona puc estar d’acord amb qualsevol cosa; sobre la migració, la defensa comuna i la prevenció contra el canvi climàtic. Però sobre la Unió Monetària i Econòmica tenim també opinions diferents en molts objectius comuns.
—Té vostè por d’una mena de dictat franco-alemany a Europa?
—D’un dictat, no. Tenim llibertat de moviment a la UE, i és clar que el nou Govern federal es pot veure amb el govern francès sense estar-hi nosaltres. Però això no significa que nosaltres i els altres països de la UE pensem que tot el que els alemanys i els francesos acorden està bé. No diguem que sí a tot. Continuarem fent les nostres pròpies propostes.
—Què opina de la idea d’un ministre d’economia europeu?
—Hem de preparar Europa per a la pròxima crisi. Per aquesta raó, em sorgeix la qüestió de com podem crear incentius per a països com França, però sobretot Itàlia, per començar reformes estructurals. No necessitem cap ministre d’economia europeu per fer-ho. Una nova idea és la d’aprofitar millor les subvencions regionals (de fins a centenars de milers de milions d’euros) que distribueix la UE. Volem utilitzar aquests diners per subvencionar les reformes que la Comissió regularment proposa en les seves recomanacions específiques a cada país. Promovem així un creixement amb una finalitat concreta, en lloc d’autopistes sense sentit.
—La canceller Merkel, en canvi, insisteix que les subvencions regionals d’ara endavant es destinin a països que reben refugiats. A més, l’amenaça amb la supressió de les subvencions hauria d’aconseguir que països de la UE com Hongria o Polònia compleixin en un futur les normes europees.
—No són desacords, al contrari: pensem que les idees de la senyora Merkel són interessants. No obstant això, necessitem un poc més de claredat sobre com ho vol canviar concretament.
—Vostè ha repetit diverses vegades com de central és per al futur de la UE que tots els països membres compleixin el pacte d’estabilitat i creixement. No obstant això, Macron i alguns altres socialdemòcrates a Alemanya no són els únics que pensen diferent, sinó també el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker.
—El senyor Juncker és un excel·lent president de la Comissió, però si segueix subratllant que la Comissió és política, aleshores discrepo. Tan bon punt la Comissió doni la sensació que es fixa molt si el pacte d’estabilitat es compleix en països petits, però no a Itàlia o França, qüestionarem les normes amb les quals vam arribar a un acord. Itàlia té un nivell d’endeutament de més del 130% del PIB, França encara d’un 100%. Aquests són els assumptes per al senyor Juncker.
—Juncker, però, fa els ulls grossos i diu que té en consideració la situació política dels països com Itàlia, i que França ara mateix és només França.
—La Comissió ha de servir als països membres de la UE, no al revés. Sé que no rebré una gran ovació a Brussel·les per aquesta frase. I és clar que la Comissió intervé també en la política, per exemple quan posa en marxa lleis. Però quan es tracta del límit del 3% i del nivell d’endeutament, llavors la Comissió no pot adoptar cap posició política.
—El 2003, Alemanya i França sobretot van ser les forces motrius en la caiguda decisiva. Gerhard Schröder i Jacques Chirac es van posar d’acord per interrompre el pacte d’estabilitat per als seus dos països...
—... i aleshores uns anys després va arribar la reedició, el conegut passeig de Merkel amb Nicolas Sarkozy a Deauville durant la crisi de l’euro. Tots dos van provocar massa sospites i desconfiança. Si es posen d’acord no solament Alemanya i França, sinó també la Comissió, els altres països de la UE hauran de tenir molta cura.
—Ara, la sortida dels britànics amenaça a seguir agreujant la distribució de poder desigual a la UE. Fins ara els petits països com Holanda sempre podien confiar en Londres.
—Amb el seu permís, Holanda és la quinta economia política més gran de la UE! Però sí que té vostè raó, l’equilibri canviarà. Si l’assumpte era sobre comerç lliure o sobre més llibertat en el mercat interior sabia sempre que podia fiar-me de Gran Bretanya. Espero que els britànics continuen col·laborant al costat de la UE, almenys en la manera de contraatacar els possibles aranzels de Donald Trump.
—La UE hauria de tenir més clemència en les negociacions de sortida amb els britànics?
—És crucial que els 27 ens mantinguem junts, el mercat interior comú és el nostre bé més preat, almenys econòmicament. Theresa May finalment haurà d’entendre que no hi haurà cap argument falaç que es permeti. Això no té res a veure amb clemència o duresa, sinó que es tracta de qüestions concretes, com per exemple la futura frontera entre Irlanda i Irlanda del Nord. Ningú no vol arriscar el procés de pau a Irlanda del Nord amb una frontera sòlida, però tampoc no permetrem que en el mercat interior sorgeixi una drecera.
—Creu que és possible que els britànics tornin a reflexionar sobre el Brexit?
—Sí que ho penso, a vegades. Però no podem basar les nostres estratègies de negociació en aquesta possibilitat. Em sembla que hi ha una majoria en el parlament britànic a favor de quedar-se en la unió aranzelària, però la línia del govern és més bé una altra. Aquestes especulacions no aporten res, però.
—En les eleccions a Holanda de l’any passat vostè es va imposar contra els populistes crítics amb la UE, però ara justament Itàlia podria aconseguir un govern euroescèptic. Pot oblidar vostè les idees reformistes per a l’euro que vol discutir durant la cimera de la setmana que ve, o no?
—Al contrari. La nostra experiència a Holanda mostra que el millor mitjà contra els populistes és la solució de problemes específics dels ciutadans: llocs de treball i seguretat, i economia. Prenem com a exemple els bancs d’Itàlia, amb el seu alt nivell de crèdit, que es troba en perill. Justament Itàlia mostra com d’important és que avancem amb la reforma de la unió bancària.
—Però no són els neerlandesos i els seus aliats més bé els que ho frenen?
—El que ens preocupa a nosaltres és l’ordre correcte, cada cosa quan toca: per ara hem de desenvolupar un itinerari amb objectius concrets sobre com disminuir els riscos en els balanços financers. Aleshores, podrem parlar sobre quin aspecte haurà de tenir la ruta d’emergència. Es necessiten decisions concretes ja per al 2023.
—I què passa amb la garantia de depòsits comuna europea per a comptes d’estalvi amb què insisteixen els països de la UE com ara Itàlia?
—La proposta que donem també serveix: mentre els països afectats no redueixin els riscos en els balanços financers, no passa res. L’acord de Maastricht recorda als països les seves obligacions pròpies que tenen quan es tracta del seu endeutament. No parlem de la responsabilitat d’Europa. Però no han d’anar sols.
—Senyor primer ministre, gràcies per aquesta entrevista.
Traducció de Mar Sanfèlix