Eleccions a Alemanya

Angela Merkel: «En tot el que faig, intento enfortir la democràcia»

Angela Merkel es presenta a les eleccions a la cancelleria alemanya per quarta vegada. Der Spiegel conversa amb la cancellera sobre l’addicció al poder, la influència del sector automobilístic alemany en la política i dels intents de Merkel per recuperar votants a la dreta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Senyora cancellera, ens agradaria parlar amb vostè sobre el poder, però també sobre el nepotisme engendrat pel poder. La majoria de polítics són conscients que la influència i el poder a vegades poden ser com una droga. Vostè s’hi ha tornat addicta?

—Espero que no. No.

—L’ex-canceller Helmut Kohl, mort fa poc, va ser incapaç de deixar anar el poder i va perdre l’oportunitat de retirar-se amb dignitat. El seu quart mandat no va ser bo ni per al país ni per a la Unió Cristianodemòcrata (CDU, en alemany). Vostè està caient en el mateix parany que Kohl?

—Fins al novembre de l’any passat, vaig estar pensant llargament si havia de tornar-me a presentar o no. No vaig veure clara ni l’una cosa ni l’altra, i vaig arribar a la conclusió, fins al punt que és possible determinar una cosa així, que tinc la força necessària i que encara tinc curiositat envers la gent i els canvis que la vida i el país estan experimentant, i pels reptes que presenta la política. Crec que això és decisiu, que un no es pensi que ja ho sap tot.

—Té estratègies per prevenir l’arrogància i per mantenir-se allunyada de l’addicció al poder?

—(riu) Llegeixo articles crítics a la premsa.

—De debò?

—Com a cancellera, estic —tal com hauria de ser— constantment sota el microscopi tant de l’opinió pública com dels mitjans. Per a mi també és important que el meu equip em digui obertament com veu les coses. I un altre bon indicador és l’ànim del meu districte electoral. Quan sóc allà, cosa freqüent, ja ningú no s’emociona ni s’impressiona especialment de trobar la cancellera. La gent em diu immediatament què està anant bé i què no.

—La campanya seria molt més animada si hi hagués més d’un debat a la tele. Per què vostè ha estat en contra de celebrar-ne més d’un?

—Perquè la campanya als mitjans té lloc en molts formats diferents, com ara en fòrums de ciutadans o en actes a ajuntaments. I, com que a Alemanya no tenim un sistema presidencialista, la gent vota partits i no candidats concrets. Des de la perspectiva dels partits més petits, fins i tot un únic debat televisat és una anomalia que detesten, perquè només hi participen els candidats principals dels conservadors i dels socialdemòcrates.

—La seva preocupació pels partits petits és commovedora.

—La pluralitat dels nostres formats de campanya, incloent-hi els debats a la tele, reflecteix que a Alemanya no votem directament una persona com als Estats Units o a França, sinó un partit. Tenim un sistema diferent.

—És correcte que treballadors del Govern, com ara el seu portaveu, Steffen Seibert, i la seva assessora Eva Christiansen liderin les negociacions amb els organitzadors del debat? No se n’hauria d’ocupar el seu partit?

—Com que volíem separar nítidament la feina feta en nom del Govern de la de la CDU, vam decidir que, mentre durés la campanya, adoptaríem el model d’una segona feina clarament indicada i aprovada per tres empleats de la cancelleria. L’objectiu és la transparència. En aquest sentit, em sembla molt bé la intenció de l’Autoritat Suprema d’Auditoria d’Alemanya de tornar-s’ho a mirar tot. Al mateix temps, però, és essencial que el portaveu del Govern prengui part en les converses relacionades amb els formats d’entrevista i els debats televisats. No és pas diferent de quan Gerhard Schröder era canceller. El seu portaveu també va participar en les negociacions de cara als debats televisats de 2002 i de 2005.

—És un argument vàlid dir que el seu predecessor va fer el mateix?

—Sí, és una pràctica habitual.

—Per què fa servir avions militars alemanys per desplaçar-se als actes de campanya?

—També aprofito la possibilitat de volar amb helicòpters de les forces policials federals, i tots dos privilegis són coherents amb les normes vigents de fa dècades. Un canceller ha d’estar accessible en tot moment i ha d’estar en disposició d’executar els seus deures tan bé com pugui. He de tenir la possibilitat de tornar immediatament a Berlín si és necessari. També hi ha motius de seguretat. Per descomptat, el partit ha de fer front al cost d’aquests vols d’acord amb la normativa, i la Comissió Pressupostària del Parlament alemany també n’és coneixedora. Tot és transparent. El 2005, quan vaig concórrer a les eleccions contra el canceller Schröder, que podia utilitzar l’aviació militar, jo vaig fer servir un avió d’una companyia privada i no em vaig aprofitar de la possibilitat garantida legalment com a cap de partit de fer servir també l’aviació militar.

—Tot i així, utilitzar l’aviació militar és un avantatge enorme de què gaudeixen els cancellers que estan al poder.

—No hi estic d’acord. Jo sempre estic de servei, encara que sigui en un acte de partit o que estigui de vacances. No me’n queixo, al contrari. També podríeu dir que és un avantatge competitiu per a l’aspirant que no prové de la cancelleria el fet de poder-se centrar exclusivament en els actes de campanya. Una cosa compensa l’altra.

—El seu escenari és el món, mentre que el seu contrincant ha d’anar visitant fàbriques i places.

—M’ho estic passant molt bé en aquesta campanya, però m’he de cuidar igualment de les obligacions associades al meu càrrec, cosa de la qual també gaudeixo molt.

—L’antic portaveu del seu Govern, Ulrich Wilhelm, va entrar com a president de la cadena pública BR poc després de deixar la cancelleria. La seva assessora de premsa Eva Christiansen va ser durant molt de temps membre d’un consell assessor de la ZDF. El seu portaveu, Steffen Seibert, va arribar de la ZDF amb un dret de retorn garantit. Tothom parla d’una distància crítica que suposadament els mitjans públics mantenen respecte a l’Estat. Existeix realment?

—Hi ha molts exemples de polítics que entren en empreses i de persones que es mouen entre el periodisme i la política. Antics periodistes de Der Spiegel, per exemple, han assessorat ministres d’Exteriors alemanys, la qual cosa us hauria d’omplir de joia perquè demostra el grau de respecte que tenim pel periodisme. Els drets de retorn garantits també existeixen en el servei públic, no són res d’especial.

—Si Wilhelm hagués treballat per a un canceller socialdemòcrata, creu que l’haurien contractat a la cadena BR?

—Això ho hauria de preguntar a BR.

—Continuem amb la qüestió del nepotisme un moment. Matthias Wissmann, amb qui vostè va participar en el gabinet de Helmut Kohl, és president de l’Associació alemanya de la Indústria de l’Automòbil. Eckart von Klaeden, que havia sigut ministre d’Estat a la cancelleria, ara és el cap del grup de pressió a Daimler. El seu antic cap de planificació estratègica a la seu central de la CDU, Joachim Koschnicke, va ser cap del grup de pressió a Opel durant un temps i ara torna a gestionar la seva campanya. Un altre alt càrrec del partit, Michael Jansen, ara és membre del grup de pressió a Volkswagen...

—... i no ho oblidi: Thomas Steg, antic portaveu adjunt del Govern i membre de l’SPD, treballa per a Volkswagen.

Angela Merkel / Efe

—Correcte. La sorprèn que el sector de l’automòbil a Alemanya tingui la sensació que exerceix un control significatiu sobre la política alemanya?

—Si tenen realment aquesta sensació, estan equivocats. A algú que havia treballat en política se li hauria de permetre saltar al sector privat? Jo crec que sí. A l’empresa alemanya de correus i a Deutsche Telekom, aquests intercanvis tenen una llarga tradició. Si, per exemple, s’introdueixen certes regulacions mediambientals per al sector automobilístic, l’intercanvi d’experts amb la indústria és útil. No són els contactes el que és decisiu, sinó el que els polítics en darrer terme fan amb la informació oferta pel sector i amb les peticions que fan abans d’emprendre accions independents. Des de la introducció del catalitzador en endavant, hem pres repetidament decisions polítiques que han exigit força del sector de l’automòbil.

—A l’anomenada “cimera del dièsel” de començament d’agost, es va decidir que les empreses només haurien de dur a terme actualitzacions del programari, la solució més barata per al sector. Amb això no n’hi haurà prou per reduir les emissions d’òxid de nitrogen. Per què el Govern alemany sempre deixa que el sector de l’automòbil s’escapoleixi tan de pressa?

—No crec que sigui veritat. Es tracta més aviat de posar en pràctica les nostres idees tenint en compte que el sector automobilístic ha de recuperar la confiança que ha malmenat.

—El sector automobilístic ha enganyat sistemàticament els polítics alemanys. Van desenvolupar sistemes informàtics per produir tests d’emissions falsos. Quan es va descobrir l’enganyifa, es va convocar la cimera del dièsel, que només va decidir imposar actualitzacions de programari, encara que a la taula tothom sabia que seria insuficient. Com se suposa que els alemanys han d’arribar a la conclusió que els polítics estan plantant cara al sector de l’automòbil?

—La seva versió dels fets és extremadament parcial. Nosaltres vam deixar clar des del principi que l’actualització del programari només era un primer pas, ni més ni menys. És innegable que aquesta optimització del programari ha tingut un efecte, perquè ha eliminat el que vostè s’ha referit correctament com a enganyifa, és a dir, que els sistemes d’emissions estaven controlats per un programari, de manera que només funcionaven correctament en un marge molt estret de temperatures i sota unes condicions de conducció extremadament específiques. A partir de l’actualització, sempre es desplegarà la plena capacitat del sistema d’emissions, i no pas parcialment.

—Vostè hi confia? Creu que de cop i volta seran honestos?

—Jo estic tan indignada amb l’engany com ho està vostè, amb aquest engany als clients. Des de l’1 de setembre estan en vigor noves normatives que exigeixen que els tests d’emissions es portin a terme en condicions de conducció reals. També necessitem primes per a la permuta dels vehicles dièsel vells per vehicles nous. En una cimera que farem aquesta tardor, analitzarem si les mesures preses pel sector han tingut els efectes desitjats i si s’han de prendre mesures addicionals. A més a més, vaig convidar representants dels municipis més afectats per les emissions d’òxid de nitrogen a la cancelleria el 4 de setembre per debatre sobre quina és la millor manera d’utilitzar els fons establerts conjuntament pel sector automobilístic i el Govern alemany per canviar els patrons de trànsit de les nostres ciutats i millorar les infraestructures per als vehicles elèctrics. Tot el que fem ha d’anar encaminat a assegurar-nos que el nostre sector automobilístic ofereix models que són adequats per als nostres estàndards climàtics i el nostre futur.

—Està a favor de readaptar maquinari en els cotxes afectats?

—Les actualitzacions de maquinari són cares i molt complexes tècnicament. Per això hem de pensar molt bé si un requeriment de readaptació per als motors realment portaria els resultats que necessitem, ja que fer això eliminaria un marge significatiu perquè el sector automobilístic invertís en tecnologies noves i més modernes. Em sembla que primer hauríem d’avaluar totes les opcions.

—Una vegada més, la seva opinió coincideix amb la del sector.

—Aquesta no és la qüestió. Jo em fixo en el que és millor per al futur del sector de l’automòbil alemany, que té una importància vital, perquè genera 800.000 bons llocs de treball a Alemanya. Em fixo en què és bo per a la gent que actualment té un vehicle dièsel i que està preocupada pels costos de revenda. I em fixo en què és bo per a la protecció mediambiental i per a la reducció de les emissions d’òxid de nitrogen. A vegades arribo a conclusions que agraden al sector i a vegades no. El Govern ha de valorar atentament tots els aspectes.

—Als Estats Units, els clients que van ser estafats han rebut fins a 16.000 dòlars en danys i perjudicis. Per què el Govern alemany no ha exigit a les empreses del país que facin uns pagaments similars?

—Les nostres lleis de la garantia i la responsabilitat són fonamentalment diferents de les dels Estats Units. L’objectiu de les mesures que hem pres és assegurar-nos que els fabricants de cotxes facin les reparacions necessàries als vehicles. Els sistemes d’emissions han de funcionar tal com es preveia quan es van aprovar els models de cotxe. Per això vam exigir a les empreses que dugin a terme retirades. Això s’ha de fer sense que tingui costos addicionals per als clients.

—Ha dit que la fi del motor de combustió es veu a l’horitzó, però no ha volgut donar una cronologia. No n’hi ha prou, ja, de confondre completament els conductors?

—No. A la cimera pel clima de París, vam decidir que el segle XXI seria el segle de la descarbonització. Vam adoptar objectius nacionals que s’han d’assolir abans de 2050: volem reduir les emissions de CO2 entre un 80% i un 95%. Aquest segle, arribarem a un punt en què l’enorme majoria dels cotxes no expulsaran gens de CO2, però hem d’estar oberts quant a la tecnologia quan ens hi portarà: la transformació ja està en marxa pel que fa als cotxes híbrids i als vehicles purament elèctrics. Hem de continuar amb energia per aquest camí. Seguirem necessitant els motors de combustió com una tecnologia pont durant les pròximes dècades. El focus no hauria de ser en les prohibicions, sinó en els propers estadis del desenvolupament de la innovació.

—Si haguéssim de traduir això perquè ho entengués tothom, vostè vol dir que: si forma coalició amb els Verds alemanys després de les eleccions del 24 de setembre, el motor de combustió serà ràpidament cosa del passat, però si forma govern amb el Partit Democràtic Lliure, favorable a les empreses, es trigarà una mica més?

—No estic parlant de coalicions. Parlo de la plataforma de campanya de la CDU.

—Senyora Merkel, als Estats Units el president mostra desdeny envers el sistema judicial i els mitjans; i, de manera més general, envers els valors democràtics. La democràcia està perdent força al món?

—Jo espero que no. Per part meva, en tot el que faig intento enfortir la democràcia a Alemanya i més enllà. Els Estats Units també són una democràcia forta. Com estem veient a Polònia, per exemple, i a Hongria, és important que tinguem contrapesos en els sistemes democràtics, i crec que als Estats Units encara són forts.

Angela Merkel / Efe

—Quan Barack Obama va visitar Alemanya al novembre, es va referir a vostè com a garant de la democràcia i també com a defensora dels valors occidentals. Però, d’ençà que és cancellera, la participació electoral ha viscut mínims històrics. Com s’ho explica?

—Feliçment, les eleccions recents a alguns lands han tingut una participació més alta que d’altres anteriors. Quan la gent té la impressió que s’ha de prendre una decisió important, acudeix a les urnes. I la participació electoral en les eleccions generals tendeix a ser molt més alta que en els eleccions regionals.

—Des que vostè és cancellera, la participació s’està estancant. Hi ha qui diu que vostè ha fet adormir el debat democràtic. La molesten, aquestes acusacions?

—Per ser més precisos, la participació el 1998 va ser del 82,2%; el 2002, del 79,2%; el 2005, del 77,7%; el 2009, del 70,8%; i després va augmentar un altre cop el 2013, fins a un 71,5%. Pronostico que la participació tornarà a pujar aquest any. Per a mi, una campanya és l’oportunitat de presentar les idees del meu partit de cara al futur del país. En entrevistes i actes, parlo exhaustivament d’aquestes idees. Fer campanya és més que atacar i insultar el teu oponent. La gent veu la rapidesa amb què està canviant el món i que tenim al davant problemes i incerteses enormes. I ara decidiran quins partits i quins polítics volen que treballin conjuntament per donar forma al futur.

—Helmut Kohl i Franz Josep Strauß, el difunt governador de Baviera, no estaven gaire d’acord, però els unia la convicció que els conservadors alemanys no podien permetre que un partit que estigués a la seva dreta en l’espectre polític obtingués escons al Parlament alemany. Ara sembla que el partit populista de dreta Alternativa per Alemanya (AfD) justament ho aconseguirà. Ha sigut incapaç d’evitar que això passés o no ho ha volgut impedir?

—Estic treballant per assegurar-me que la CDU sigui tan forta com sigui possible. Teníem problemes enormes per abordar: primer, resoldre la crisi de l’euro i, després, el 2015, l’acollida de molts refugiats que van arribar. Ara ens agradaria fer servir bons arguments per recuperar votants que poden haver-nos girat l’esquena aquests anys. Això és el que intento fer en molts actes que faig aquests dies. Però en la crisi de l’euro i la política de refugiats, per esmentar dos exemples, vaig prendre decisions necessàries d’acord amb els interessos del nostre país i d’acord amb els valors que hem invocat en molts discursos i que ara s’havien de posar en pràctica de manera concreta.

—La CDU sempre ha dit que la immigració s’havia de controlar meticulosament. L’ascens de l’AfD no és una conseqüència inevitable de les seves polítiques?

—L’estiu de 2015, vam veure’ns confrontats amb una situació humanitària extremadament difícil. Estic convençuda que la nostra reacció va ser raonable i correcta. Però, com que la CDU defensa una immigració ordenada i controlada, hem començat a abordar les causes de la fugida i hem combatut el tràfic de migrants; i hem pres mesures en aquest sentit en la forma de l’acord entre Turquia i la UE.

—Creu que hi va haver mai un moment en què va deixar massa espai per a l’AfD a la dreta de l’espectre polític?

—No. Si es fixa en les nostres polítiques de seguretat interior, per exemple, veurà que hem fet tot el necessari dins el marc dels nostres valors.

—Ho considera un compliment, que la gent digui que vostè és la millor cancellera socialdemòcrata que ha tingut mai Alemanya?

—Quan escolto el candidat de l’SPD a la cancelleria, no sembla pas que m’hagi guanyat aquest títol. Però l’hi dic de veritat: als votants no els serveixen de res, aquestes categoritzacions. Ells esperen, tal com pertoca, que fem la nostra feina també com puguem. I això és el que estic fent.

—Cancellera, moltes gràcies per l’entrevista.

 

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.