Europa

El viatge d’Àustria cap a la dreta

Amb un partit d’extrema dreta al Govern s’està duent a terme un gran experiment a Àustria que pot posar a prova la resistència de la democràcia Europea. Visitem un país que sembla incapaç d’acceptar la seua història.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si accedeix a Àustria des de l’oest, a prop de Bregenz, amb una mica de sort i amb les condicions d’oratge adequades, la bellesa formada entre l’aigua i les muntanyes serà present. Però no tots els camins que mostra el país són admirables. La societat i els polítics han estat viatjant durant massa temps per arribar a la situació actual, amb un govern de coalició autodenominat «blau turquesa». Es refereix així als colors polítics de la mateixa coalició, dividida en dues parts. El turquesa representa el partit de centredreta del canceller Sebastian Kurz i el blau, el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), aquest últim ubicat a la ultradreta. Podríem, però, definir la coalició com a negra-marró.

Els dubtes començaren quan Kurz, de 31 anys i natural de Viena, procedent d’una família de classe alta i amb cara d’apòstol, tenint l’opció de formar un govern de coalició amb el Partit Socialdemòcrata, va decidir aliar-se amb els extremistes de dreta. El dia en què es va presentar el nou Govern es va realitzar una sessió de fotos al nou gabinet a Viena, ubicat a la colina Kahlenberg. Tal com s’ensenya als xiquets austríacs, ací mateix es va produir el setge de Viena per part dels otomans el 1683. Va ser impedit. I és així com, d’acord amb l’imaginari popular, l’Occident cristià es va salvar.

Quan va ser preguntat pel significat d’aquell lloc triat per presentar el nou Govern, Kurz només va respondre que no hi havia cap significat simbòlic. El seu equip, simplement, ho havia elegit així. I és així com funcionen les coses a Àustria darrerament. Ningú no té la idea del que realment signifiquen les coses. O sí. Per exemple, com és que en les festes de fraternitat de l’extrema dreta en el país, anomenades burschenschaften, integrades dins del partit, fan sonar cançons hereves del règim nazi? Com viu la societat austríaca amb la sospita que hi ha joves que estudien dret o medicina durant el dia i celebren l’holocaust per la nit, tal com se sap que es fa en aquestes fraternitats? Com es pot suportar la idea que persones com aquestes seuen al Parlament? 20 dels 51 membres del FPÖ celebren les burschenschaften.

Pot semblar exagerat dir que Àustria està a tocar de l’abisme, però no és totalment incorrecte dir-ho. Sens dubte, és un error continuar evocant una recaiguda en la dècada de 1930, tal com anuncien alguns opositors. Però les preguntes sobre si Àustria encara vol ser una democràcia moderna i oberta estan justificades. O la sospita que el pensament autoritari continuarà infiltrant-se en la societat. I fins a quin punt la vida austríaca està sent arruïnada per un esperit reaccionari.

El vicecanceller Heinz-Christian Strache, líder del FPÖ, té entre els seus «pecats juvenils» passar hores i hores d’oci amb neonazis criminals. Un home que, malgrat haver assolit la maduresa des de fa molt de temps, envia missatges falsos, falses notícies impregnades de xenofòbia a milers de persones a través de Facebook tots els dies. Caricatures falses, acusacions infundades, enganys deliberats i lluites contra periodistes i advocats estan a l’ordre del dia.

Un altre membre del mateix partit ultradretà, Herbert Kickl, exerceix de Ministre d’Interior després d’haver estat secretari general de la formació entre 2005 i 2018. És responsable de la publicitat electoral que va incloure consignes com ara «mantenim Occident en mans cristianes» o l’encara menys dissimulat «l’Islam ha de ser aturat».

Com a ministre, aquest home està ordenant escorcolls en agències governamentals, afirmant que «una política d’asil restrictiva és una preocupació legítima de la població». Insisteix, també, en la necessitat de crear una «infraestructura» a Àustria «on poder tenir èxit en el manteniment d’aquells que entren en un procés d’asil, quedant concentrats en una plaça». Camps de concentració? Potser no ho va dir. Però era això el que volia dir? Era el missatge que tractava de traslladar a l’electorat?

 

Europa, a prova

Igual que Hongria, Itàlia i la Gran Bretanya, Àustria és ara un altre cas que posa a prova Europa. Asseguda entre l’OTAN i l’Est, Àustria va insistir en la seua neutralitat durant la Guerra Freda, però mai no va plantejar dubtes que pertanyia a Occident culturalment i política. Però aquesta certesa ara està sent posada en dubte. Molts austríacs semblen haver-se cansat i recorren a models autoritaris. Ja no volen discutir racionalment, sinó emocional. Potser el veí d’Alemanya està, a poc a poc, acomiadant-se de la forma de vida democràtica.

La millor manera de trobar respostes a aquestes qüestions és visitant aquest bonic país, amb les seues muntanyes, els seus llacs i els seus rius. El 4 de maig de 1991, un jove polític anomenat Jörg Haider es va llançar pont avall a Caríntia, regió on governava amb el FPÖ, amb una corda elàstica per enviar el missatge que els nous temps estaven arribant. A Caríntia hi ha Persmanhof, allà on uns partisans eslovens s’amagaren fins que els membres de les SS cometeren un dels darrers crims de la Segona Guerra Mundial. És allà on es fa evident que cap país pot escapar de la seua història.

A Viena, la capital del país, viuen un terç de tots els austríacs. És on els intel·lectuals troben la casa, on es reuneixen als famosos cafès de la ciutat. Allà on cada carrer estret té una història al darrere. On només la Plaça dels Herois podria proporcionar material per a mil novel·les. On l’emperadriu Sisí viu eternament. On els lipizzaner ballen i on el colossal laberint del palau imperial de Hofburg recorda com de gran era l’imperi dels Habsburg fins el 1918.

El cafè Engländer de Viena té bancs vermells i cadires negres. És allà on Robert Misik acostuma a esmorzar. Sempre demana el mateix menú. Té pressa, perquè ha promès a sa mare que la visitarà. Misik és l’edició vienesa de l’intel·lectual constant, d’esquerres, d’indumentària desapercebuda, cultivat i amb fort sentit de l’humor. Autor de nombrosos llibres i de crides polítiques, sempre ha estat present en les manifestacions contra la dreta. Activista al carrer, també en les xarxes, ocupa els seus dies escrivint editorials i gravant vídeos amb les seues opinions. També concedeix entrevistes. El seu últim llibre, una enginyosa col·lecció d’assaigs curts, acaba de ser publicat.

Per a Misik, el Govern de Kurz és producte del que descriu com «el final d’un procés d’amortiment gradual durant 30 anys». És un procés que va començar en la dècada dels vuitanta, explica, quan el FPÖ es va desemmascarar, amb l’esmentat Jörg Haider al capdavant. Aquest camí va conduir el primer govern de coalició nacional el 2000 amb l’FPÖ. En aquell moment el canceller era Wolfgang Schüssel, del Partit Popular, com Sebastian Kurz. Parlem d’un home que, segons Minsk, va destruir els darrers elements de credibilitat que la política del país encara tenia.

 

Personatge defectuós

En aquell moment, la Unió Europea va imposar sancions contra Àustria durant set mesos. Era un senyal que Europa es trobava unida contra l’extremisme de dreta. Un acte que avui seria impensable. Tot i que també és probable que la política benintencionada haja assumit les tendències extremistes i euroescèptiques a Àustria. Molts austríacs, malgrat tot, estan orgullosos de la seua obstinació característica. Sempre han estat fàcils de convèncer amb llegendes ben emeses des del FPÖ en les seues àrees polítiques. De fet, els seus opositors no s’han sorprès gaire que els populistes de dreta pogueren arribar al Govern amb aquests missatges. Misik assegura que «hem progressat d’allò impensable a allò indescriptible i insuportable».

«Som especialistes en mirar a l’altre costat», diu Anneliese Rohrer, asseguda al conservatori del distingit cafè Landtmann, a la famosa Ringstrasse de Viena. Amb 74 anys, Rohrer té al seu darrere una exitosa trajectòria com a periodista. Influent escriptora, considera «incomprensible» que els austríacs s’hagen de preocupar per l’estat de la democràcia 70 anys després de la Segona Guerra Mundial.

El dia que ens reunim amb ella, l’executiu austríac anuncia que reduirà els subsidis per a la integració dels refugiats, per als cursos d’aprenentatge d’alemany i altres programes. Rohrer interpreta que la mesura és «pura malícia», atès que marginarà intencionadament les persones. Rohrer interpreta que tot està cada vegada pitjor que en l’any 2000. Perquè en aquesta ocasió, la FPÖ s’ha centrat en les institucions governamentals. La reorganització del Tribunal Constitucional, de les juntes universitàries, de les forces policials i de les institucions, segons ella, hauria de preocupar tothom.

Per descomptat que els partits sempre han tractat d’acumular llocs en el Govern per a la seua gent. Però el FPÖ juga una altra lliga. Ha signat un acord de cooperació amb el partit Rússia Unida, el de Vladímir Putin. Manté relacions cordials amb partits extremistes d’arreu d’Europa. Els selfies del vicecanceller Strache amb el racista Matteo Salvini es van fer virals. El partit tampoc no oculta la seua admiració per l’hongarès Viktor Orbán.

Ara, els membres del FPÖ són responsables de la policia i dels aparells d’intel·ligència, així com d’altres potents institucions comandades pels extremistes. Potser el canceller Kurz no va prestar massa atenció quan va formar la seua coalició blau turquesa, perquè el FPÖ no només té l’oficina del vicecanceller: també compta amb els ministeris d’Interior, Defensa, Transport, Treball i Afers Socials. Administracions clau. Tot plegat planteja preguntes bàsiques: Com veuen els funcionaris del Govern a Viena la cooperació internacional en el futur?

Hom podria emprar la simpatia per passar tot per alt, tal com fa el portaveu del Govern, Peter Launsky-Tieffenthal quan s’enfronta als periodistes. Pel seu compte, Kurz mai no perd l’oportunitat per incorporar els immigrants i els problemes relacionats amb ells als seus discursos. Sempre ressalta els seus mèrits. Gràcies a les actuacions de Kurz, en part, Àustria viu obsessionada amb els immigrants. No només amb els refugiats, sinó amb tota mena d’estrangers, inclosos alemanys, eslovens i hongaresos. Sempre n’hi ha massa. Presumptament ocupen habitatges públics, omplen les universitats i compren totes les entrades per a l’Òpera i les persones nadiues no les poden adquirir. Durant la roda de premsa, Kurz diu que se necessita un «estudi continu del problema de la migració» i que aquesta és, en gran part, una de les contribucions d’Àustria al futur d’Europa. A més, ara que Àustria assumeix la direcció de la Presidència del Consell Europeu durant els propers sis mesos, se’n sentirà parlar més d’això pròximament.

«Kurz és un producte de les relacions públiques», diu Floriak Klenk, assegut al restaurant Zum Schwarzen Kameel. Klenk és director de la revista vienesa Falter que s’ha establert com l’òrgan central de la resistència civil envers la política del país. La difusió de la revista augmenta més enllà de Viena. Nascut el 1973, es va doctorar en dret i és popular com a periodista d’investigació. Recentment va difondre un escàndol sobre les tropes austríaques per la pau. Coneix bé el paíx i també els seus racons més foscos.

Klenk està alarmat. D’un costat, perquè el FPÖ està invadint cada cop més l’esfera democràtica. Les coses s’han anat degradat tant que el ministre d’Interior ha pogut contractar un escriptor de la plataforma ultra de notícies falses unzensuriert.at om el seu portaveu sense cap problema. També creu que Kurz és el primer canceller austríac de caire «populista de dreta amb un perfil amistòs». Podria, de fet, emergir en l’escenari europeu.

D’altra banda, Klenk pensa que aquest govern, almenys la coalició amb el FPÖ, fracassarà. Els populars austríacs de centredreta estan pressionant el seu soci menor per promulgar polítiques contràries als interessos dels populistes. Per exemple, s’està redactant una legislació que aniria en contra dels interessos dels pobres i vulnerables, contra el sacrosant habitatge social i els drets dels treballadors. «Això matarà FPÖ a llarg termini», diu Klenk.

Àustria és un dels darrers paradisos que queden per al periodisme imprès. Hi ha periòdics arreu del país amb circulació massiva. Per exemple, el Kronen Zeitung, que tira 700.000 exemplars diaris i arriba a 3 milions de lectors en un país de 8,8 milions d’habitants. El Krone, tal com és conegut, és un tabloide amb ràpids fluxos d’informes polítics, històries folklòriques, drames familiars, crims, esports i atacs a polítics, amb un nivell sòlid de xenofòbia i de menyspreu a les minories. S’enutja amb els jutges i permet els bisbes escriure columnes per difondre l’evangeli.

El Krone també és coresponsable del poc progrés en la liberalització de la societat austríaca. Així ho argumenta l’escriptor Doron Rabinovici, assegut al cafè Korb, on les parets són del color d’un rovell d’ou. Ell diu que el periòdic és una de les raons per les quals, a diferència d’Alemanya, «no hi ha un mur de seguretat contra l’extrema dreta». Aquest diari constantment coqueteja amb el racisme i mostra un obert escepticisme amb la democràcia. «Els límits es difuminen constantment», diu, «i això comença pel fet que se’ls descriu com a populistes de dreta quan realment són d’extrema dreta».

Rabinovici és una eminència en el món de la literatura alemanya, influent en la vida intel·lectual de Viena. Agitador, ha organitzat protestes massives contra la coalició antiga formada per FPÖ i els populars l’any 2000. «Som Europa, no a la coalició racista», deia el lema de la manifestació. Al gener va tractar de reeditar una protesta similar a la qual només van assistir 70.000 persones. L’any 2000 hi van ser 250.000.

L’escriptor està profundament decebut amb l’esdevenir polític dels últims temps. Ell diu que el govern actual és més perillòs que el del 2000. Aleshores, Àustria era l’excepció a Europa, però avui les seues tendències autoritàries formen part del corrent principal. La democràcia està en retrocés, també en bastions com ara Europa i Amèrica «i cap de nosaltres no sap com fugirem d’això».

 

Les raons

Rabinovici veu tres crisis que incentiven l’enginy dels extremistes austríacs i de més enllà. Primer, ja no es possible finançar l’estat de benestar tal com el coneixíem després dels canvis provocats per la globalització. Segon, les organitzacions supraestatals com la Unió Europea no han tingut l’èxit de reemplaçar de manera creïble l’Estat-nació. I tercer, els estats nacionals estan sota tanta pressió que estan retrocedint a idees proteccionistes, fregant elements reaccionaris, nacionalistes i racistes.

Això explica on es troba Àustria. El nou Govern està «prenent mesures diàries contra els estrangers». L’amor per l’heimat, concepte exclusivament alemany que combina la llar i les sospites contra els altres, s’està convertit en deure patriòtic de tot ciutadà. Cada conflicte es presenta com «ells i nosaltres». L’any passat,a Twitter, un polític local qualificà Rabinovici com «l’enverinador del pou», que es va mudar a Viena des de Tel Aviv quan era un xiquet.

Es diuen i s’escriuen coses increïbles a xarxes, televisió i diaris sense alçar massa polseguera. Quan per exemple un exbisbe de Salzburg diu que les relacions entre persones del mateix sexe no poden ser beneïdes per l’església perquè, després de tot, «tampoc no és possible beneir un bordell, un camp de concentració o una arma», la història mereix només una columna a les darreres pàgines. Quan el secretari general del FPÖ suggereix a Twitter que un acadèmic crític «obtinga ajuda psiquiàtrica» per curar-se de la seua «ignorància», no genera cap escàndol.

El tema de les dones que duen mocadors al cap, d’altra banda, ocupa un lloc destaca als mitjans de comunicació, com si les persones a Àustria no tingueren altres problemes a tractar. La cultura política del debat s’erosiona i la gent només escolta breument quan un polític local clama contra els musulmans.

Per exemple Peter Suntinguer, que ha estat alcalde de Grosskirchheim durant 21 anys. «Som una comunitat estrictament catòlica. No acceptarem cap musulmà. Simplement, no encaixen». Grosskirchheim, ubicat a Caríntia, es troba a una altitud de 1.500 metres per sobre del mar i està coberta de neu fins el mes de maig en algunes èpoques. Compta amb menys d’un miler i mig d’habitants.

L’alcalde, vestit com un austríac tradicional, enumera els problemes del poble. Segons ell, el més important és la pèrdua poblacional, que genera un problema per als veïns que hi resten, per a les bases econòmiques de la localitat, per a les connexions de transport i, al remat, per a la integració de la ciutat en la vida pública del país. El turisme està estancat i hi ha «una emigració fatalment important». Els legisladors, diu, no fan més que emetre frases buides.

Si el perfil polític de Peter Suntinger es limitara a la lluita per les àrees rurals, seria un alcalde més d’una petita localitat d’Àustria. Però també és un provocador destacat que s’ha fet amb el 79,5% dels vots. Partidari de preservar el heimat, acostumava a realitzar viatges muntanyencs amb Jörg Haider, icona populista de dreta que morí en un accident de cotxe el 2008. Suntinger encara admira Haider i mira enrere. Haider, diu, era un home amb consciència social que tothom escoltava. Era un atleta, dinàmic i proper a la gent, diu. «Passava setmanes recorrent el país i això no és fàcil de fer». De fet, Suntinger va entrar en política per la seua sintonia amb Haider a inicis dels noranta.

El seu poble va rebre la tardor de 2017 set refugiats de Síria, recorda Suntinger. «I per descomptat que els vam ajudar». Ell, diu, va acompanyar personalment un dels homes del grup a un pati. «Però realment no volia treballar». «Els sirians tenien telèfons mòbils, bona roba, no semblaven tenir un sostre sobre els seus caps». Els refugiats de després de la Segona Guerra Mundial, diu, havien de demanar bocins de pa i les seues robes eren draps.

En el món de Suntinger, els estrangers no són beneficiosos: amenacen l’statu quo, especialment si no són cristians. Un parell de persones d’Holanda es van mudar recentment a Grosskirchheim, però eren protestants i no eren massa repugnants, per tant. Però els musulmans? Això és diferent, diu. I agrega que la gent del poble el va triar per assegurar que cap estranger s’establira allí.

Si un musulmà intenta comprar una casa al poble, diu Suntinger, ell, com a alcalde, parlaria amb el venedor i, si és necessari, oferiria més diners. «La política del sòl», li anomena. Per descomptat, és poc probable que un musulmà busque traslladar-se a Grosskirchheim, ateses les circumstàncies. Si li acuses de dur a terme el simbolisme xenòfob, simplement, ell respon que no ho és. I si li preguntes què té en contra dels musulmans, diu que no en té res. Simplement, no vol que visquen al seu poble. Si li dius que aquesta és la lògica de l’extrema dreta, respon que ell no és extremista. Diu que la seua família es va veure obligada a fugir després de la Segona Guerra Mundial a una antiga regió alemanya que avui forma part de la República Txeca. «Amb aquests antecedents no et converteixes en un nacionalista de dretes».

És un patró que es repeteix a Àustria. Les persones adopten el lèxic extremista mentre desitgen semblar moderades. Els polítics s’apropen a l’extrema dreta i després se sorprenen quan ells mateixos són etiquetats. En campanya electoral parlen dels nord-africans i uns altres «guillats», però demanen que no se’ls malinterprete. Markus Abwezger, cap regional del FPÖ al Tirol, és un d’ells.

El jove advocat, nascut el 1975, està preocupat perquè un jove del partit havia enviat un missatge de WhatsApp als companys amb un retrat de Hitler vestit d’uniforme amb un missatge: «Desaparegut des de 1945». Aquesta mena de coses, diu, «em tornen boig i fa que em bulla la sang».

 

«No som un partit nazi»

L’enfoc ha d’estar en forjar aliances entre el centre i la dreta, diu Abwezger. «No som un partit nazi. Els insults nazis que rebem constantment, certament, trivialitzen els nazis». La carrera política d’Abwezger és típica de la seua generació d’austríacs. Quan encara feia secundària, Haider ja movia fils. Llavors, socialdemòcrates i democristians es repartien tot el país inicialment, sens dubte, amb bona fe per garantir estabilitat. En última instància, en canvi, la prioritat va ser la de reforçar el seu control sobre el poder. De fet, el Parlament no tenia oposició real a aquesta coalició. Les lleis eren promulgades sense debat i simplement acordades. Fins que arribà Haider.

Va lluitar per arribar al cim del FPÖ, un petit partit en aquell moment formada en gran part per persones atrapades en el passat. Algunes, no poques, encara somiaven amb la Gran Alemanya. Però Haider començà a recórrer el país. Era un alpinista que desenvolupava un paper de defensor del poble. Habitual en la televisió, participant en la gravació de discos de música tradicional, el seu enginy va ser emprat per destruir els homes del vell sistema.

Fora d’Àustria, a Haider només se’l recorda pel que va dir sobre els nazis, com ara l’afirmació que el III Reich tenia «polítiques decents en el mercat laboral». Els impactes en la societat austríaca, però, van ser mínims. Haider va destruir el bipartidisme transformant el FPÖ en la tercera força política. El vot del partit passà, amb ell al capdavant, d’entre el 5 i el 10% a entre el 16 i el 22%. El 1999 assolí el 26,9% dels sufragis i va formar la primera coalició amb el centredreta. Europa se’n sorprenia.

Al sur d’Àustria, els qui condueixen per l’autopista A2 en direcció a Viena trobaran senyals per a Itàlia i Eslovènia. Malgrat la proximitat, els austríacs viuen al seu propi món separat, on desenvolupen la seua vida interior. L’imperi dels Habsburg era immens i interminable, però avui, dins d’Àustria, mai no estàs lluny d’una frontera. És una situació que sembla causar estrès en un país no massa ampli. Tot i que Àustria es va beneficiar de la caiguda del mur de Berlín, psicològicament es veu a si mateix com un perdedor. El 2015, quan la ruta dels Balcans es va omplir de refugiats, va haver-hi un retorn al temor primari de ser envaïts per hordes estrangeres de l’est o a ser culturalment diluïts.

És com trobar-se en una muntanya russa emocional. Avui, la nació és venerada. Durant molt de temps, la nació d’Àustria no era massa important per a la gent. Va ser el 1978, potser, quan Àustria va derrotar a Alemanya per 3-2 al Mundial d’Argentina, quan el país va desenvolupar alguna cosa semblant a una identitat. Per a Àustria, era una sensació similar a la que tenia Alemanya després de guanyar el Mundial de 1954. Aquesta sensació d’orgull.

Viatjant per Àustria hom s’enfronta a deliris de grandesa i sentiments d’inferioritat. Sovint alhora. Quan el canceller Kurz fa gires per Europa, coneix a Merkel o rep els líders de la CSU a Linz, la cobertura de la premsa fa semblar que un gegant està creuant l’escena mundial, escrivint la història. I quan Kurz és convidat a la televisió alemanya, la premsa austríaca fa semblar que és el major honor que se li ha atorgat a un convidat estranger a Alemanya.

Els populistes estan al poder d’Àustria, i sovint és difícil definir el que això significa. El to s’ha tornat més groller i no només al Parlament. Les persones que abans mai no sentiren la necessitat d’involucrar-re en política ara volen prendre una posició. Stefan Apfl, un jove que és director de la revista Datum, interpreta que Àustria està al límit del nostre temps. Encara era un xiquet d’escola quan Haider va irrompre en l’escena política. Des d’aquell moment, no només ha estat destruïda la política, sinó també tota la cadena de subministrament social, que ha estat tallada.

«Ara els buits s’han d’omplir, per exemple, amb xenofòbia».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.