Els crítics

«Volia que la novel·la tinguera ritme, pensava en ‘Un, dos, tres’ de Wilder»

Amb ‘Poder contar-ho’ (Columna Edicions), Ferran Torrent (Sedaví, l’Horta, 1951) lliura la tercera de les novel·les de la sèrie dedicada a explicar “el segon sistema”, l’entramat social paral·lel regit per les seues pròpies normes. Es tracta del llibre de la sèrie de ritme més viu i el més complex argumentalment, el relat d’un “atracament perfecte” que Torrent ubica als inicis de la dècada de 1980, quan l’escriptor va publicar les seues primeres novel·les

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Aquesta és la novel·la que tanca el cicle? 

—No. A Poder contar-ho li falta una part, hi ha un tall i tornem a l’any 2017 o 2018, amb el periodista Marc Sendra intentant esbrinar què ha passat en aquell atracament, la qual cosa ja intenta fer en Individus com nosaltres. Era una part narrada en primera persona que, d’una banda, tallava el ritme de la novel·la i, de l’altra, la feia massa voluminosa. Llavors, vaig pensar de fer una altra novel·la. Però en pot quedar una, dues o tres, no ho sé. Depèn de les idees, del cansament que tinga dels personatges i les situacions que he creat... Pel que fa a aquesta, des del minut u volia que la novel·la tinguera ritme. Em venia al cap la pel·lícula Un, dos, tres de Billy Wilder, que tenia un ritme brutal.

—Per als lectors de Ferran Torrent de tota la vida, té gràcia aquest retorn als 80.

—No pensava en això. Jo agafe la idea d’un atracament real de l’any 1992 —només la idea,  la novel·la no hi té res a veure—, però la trasllade a 1982-1983 perquè és quan es produeix el canvi polític a l’Estat espanyol i els socialistes assumeixen el poder. I aquesta pantalla de fons política m’anava molt bé per totes les contradiccions que produïa. Volia que fora una novel·la amb molt d’humor. No veníem d’una ruptura, com a Portugal, sinó d’una transició. I els cossos policials i els comandaments de l’exèrcit són els mateixos. Uns i altres s’han de resituar. I això m’anava molt bé com a pantalla de fons i, sobretot, per les situacions còmiques que produeix tot això.

—Hi ha escenes molt divertides, com la visita al governador civil de l’associació de mutilats de la Guerra Civil, un col·lectiu falangista.

—Clar. D’una banda, els socialistes tenien l’obsessió de “no reobrir ferides”. Havies de rebre a uns i altres. No en aquell moment, però vist amb perspectiva, em resulten molt divertides aquelles contradiccions.

—Un aspecte interessant és veure rejovenits personatges com el Llargo, Messié o el comissari Tordera. Es completa així el perfil psicològic.

—La tornada enrere em servia perquè, en la globalitat de la sèrie, ja no he d’explicar com es coneixen, les relacions que hi ha en les novel·les anteriors. Però sobretot l’època marca molt el que és la novel·la, la trie a consciència, una transició que posa entre l’espasa i la paret molta gent, com ara a Tordera. 

—Als personatges que viuen al marge de la llei, per  contra, el canvi polític no els afecta.

—No. Estan en un altre sistema. No són marginals, això per a mi és una altra cosa, tenen un sistema... Mira: hi ha una partida de cartes en la novel·la en la qual passa un fet que, segons ells, és immoral. I expulsen un jugador. Ho faig per explicar que és un segon sistema que té unes normes de funcionament que no són les del primer. Al llarg dels anys —això es conta en la segona novel·la— creen com una mena de miniestat. Tenen magatzems de queviures, de roba, cases clandestines de joc... I acaben tenint molts empleats, gairebé tots sense papers. Es crea un segon sistema que es nodreix del primer, no polític, amb un plantejament econòmic i social diferent. En Poder contar-ho mostre les bases del que acabarà sent això.

—Els personatges de Sara i el Gitano representen la lluita contra el règim, sí que tenen una posició política. 

—M’interessava que, a més d’aquesta gent que està en contra del sistema des del punt de vista de la delinqüència, n’hi haguera altres que estigueren en contra des d’un punt de vista política. I que hi poguera haver uns interessos comuns. Uns atempten contra la propietat privada, els bancs, i uns altres per pura delinqüència.

—La temàtica de l’atracament perfecte és un clàssic. Però en la novel·la és com una remor de fons, el marc per fer interactuar els personatges.

—Hi ha subtrames, però totes estan relacionades amb la primera, que és l’atracament. Hauria estat impossible tindre només una línia argumental. El llibre té diferents referents: hi ha la novel·la negra, flaixos polítics i socials, la novel·la picaresca, costumista... Hi ha tot un creuament de gèneres. No crec massa en els gèneres, les novel·les són bones o no són bones, però els utilitze tots i tots em van bé.

—El que volia dir és que el subgènere de l’atracament perfecte està subvertit, no és el que més li interessa. 

—Subvertit? En quin sentit? A mi m’interessa tot. Jo no faig les novel·les amb un argument des del principi, les faig amb idees. I l’argument va formant-se. Treballe com un periodista, cada dia vaig fent, donant-li una notícia al lector. I la història va fent-se. Per exemple: al final de la novel·la hi ha un fet que ho tomba tot. Això no estava programat des del principi. Anava fent i pensava que necessitava alguna cosa que li donara un tomb radical...

—Com l’aparició del personatge de Bohórquez de la novel·la anterior?

—No, aquest tomb és més radical. Llavors, com és un fet que no estava programat, m’obligava a revisar tota la novel·la perquè fora coherent amb aquell fet. Sempre he treballat així.

—Els diàlegs són un fort de la narrativa de Ferran Torrent, però potser aquesta és la seua novel·la més dialogada.

—Sí. I està fet a consciència, quasi no hi ha descripcions, ni físiques ni ambientals. És una novel·la que va al moll de l’os, havia de ser així, perquè intuïa que seria llarga. I, a més, la potencialitat del llenguatge és enorme: el mateix diàleg i la llengua dels diàlegs van descrivint el personatge que parla. El llenguatge potencia els personatges i els fa creïbles. Si no et creus els personatges, no et creus la novel·la. Es tractava de potenciar els personatges i no el narrador.

Poder contar-ho
FERRAN TORRENT
Columna Edicions, Barcelona, 2019
Novel·la, 482 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.