Dues setmanes ha tardat Ferran Torrent a veure impresa la segona edició del seu últim llibre, Memòries de mi mateix. I la tercera, que ja és a punt, arribarà abans de Sant Jordi.
Però no, no es tracta de les seues memòries ni ell protagonitza la coberta. De fet, les memòries de Torrent no cabrien en un sol volum, perquè, tal com assegura, ha viscut “quatre vides en una”. Siga com siga, per tal d’evitar malentesos, l’editorial Columna ha decidit incorporar la paraula novel·la tot just pel baix del títol.
En començar a llegir-la, corroborem que, en efecte, les aparences enganyen. I que fins i tot el quadre d’un pintor famós que s’exhibeix en aquell gran museu potser no és obra de l’artista en qüestió, sinó d’algú que ha aconseguit imitar, amb mestratge, la seua tècnica pictòrica.
“Tenia bones sensacions amb aquest llibre, no he d’amagar-ho, però la reacció del públic sempre resulta imprevisible”, afirma l’escriptor de Sedaví. “Per mi és més important que una novel·la tinga prestigi que no que tinga públic”, afegeix, “perquè, si té prestigi, tindrà públic”.
“Si acabe fent trenta novel·les a la meua vida, em conformaria que una desena acabaren formant part de l’imaginari dels lectors”, subratlla Torrent, que situa una part de la novel·la en la dècada dels seixanta, com ja va fer a Bulevard dels francesos (Columna, 2010), un dels llibres dels quals està més satisfet.
Ha fet la seua millor novel·la des de llavors? L’autor s’estima més no respondre: “La literatura no és una ciència, cal que passe el temps per comprovar-ho... Però, certament, tinc les mateixes bones sensacions que en acabar Bulevard...”.
Parlem amb Torrent en la cafeteria d’un hotel cèntric de València, la ciutat que ha retratat profusament en la seua trajectòria i que torna a ser el quilòmetre zero d’aquest llibre. La València que cap altre escriptor contemporani no ha dotat de tant de protagonisme. La València torrentiana.
—El 17 de febrer passat va inaugurar-se a Madrid una exposició pel centenari de Sorolla que romandrà oberta fins al 30 de juny. Després de llegir el seu llibre, sura el dubte de quins quadros seran autèntics i quins no.
—[Riu.] Li donaré dades dels especialistes, no meues: es calcula que el 50% de l’obra de Dalí està falsificada i que el 30% o 40% dels quadros que hi ha penjats als museus són falsos. Ara bé, té molt més mèrit falsificar pintura flamenca o impressionista, com passa a la novel·la, que no abstractes o moderns com Klee, Mondrian o Picasso.
—Vostè és un gran lector i un apassionat del cinema. L’atracció pels falsificadors d’art prové d’ací?
—He parlat d’allò que sé i he procurat no fer-ho d’allò que no sabia. Conec les tècniques que es fan servir quan se’n falsifica un. Si jo li robe a vostè un quadro per falsificar-lo i tornar-li’l el fals, he de tenir en compte que vostè és una persona a qui li agrada la vida social, que organitza sopars en què es fuma molt o que el quadro es troba al costat de la cuina. En aquest cas, per tant, cal posar el quadro falsificat dins d’una habitació plena de cigarretes enceses durant una setmana. També n’hi ha que compren quadros de ben poc valor del segle XV i XVI per aprofitar-ne els materials. I sobretot, si ets un falsificador, t’has de posar en la pell del falsificat, fins i tot imitant-ne els seus costums. Tu no ets tu. Si estàs falsificant Picasso, tu ets Picasso. Si falsifiques Mondrian, tu ets Mondrian.
—La novel·la té un gran ritme narratiu, diàlegs made in Torrent i una alternança constant entre els anys 1968 i 2019. Resulta més complicat, però molt més suggerent, escriure sobre el 68?
—En primer lloc, he volgut esquivar la pandèmia. La pandèmia és ben poc literària; hauria calgut especificar quan es posava i quan es llevava la mascareta cada personatge. Dit això, efectivament, em resulta molt suggerent parlar dels anys seixanta, perquè hi va haver una certa obertura del règim. Van entrar-hi els tecnòcrates, tot i que la base feixista encara hi era… La Brigada Político-Social n’és la prova. Des del punt de vista sociològic fou una dècada molt interessant. Alguns treballadors del meu poble, per exemple, van poder crear la seua pròpia empresa de mobles. I a la ciutat hi havia molta oferta nocturna i ben poca demanda, tothom es coneixia. Arribàvem a la capital i saludàvem la gent pel carrer, com si estiguérem al poble. Ara passa com a les llibreries, en què al 70% dels autors-barra-autores, no els conec.
—Una altra font d’inspiració ha sigut Vargas Llosa.
—Sí. Ací és on he trobat més complicacions. Es tractava d’alternar diàlegs de personatges en situacions diferents sense que el lector perdera el fil, sinó que, ben al contrari, aquesta fórmula li proporcionara fluïdesa a la novel·la. Feia més de deu anys que volia fer-ho! Ara ho he aconseguit i n’estic content.
—Hi apareixen llocs, temàtiques i fins i tot un mitjà de comunicació que li són familiars: Andorra, Bétera, Gilet, l’espoli nazi dels jueus, EL TEMPS…
—Parle d’Ordino i de Cal Marquet, llocs que conec bé i als quals m’agrada anar. Gilet ja havia eixit en alguna altra novel·la i la referència a EL TEMPS —on vaig treballar com a periodista— és un petit homenatge a la revista, ara que ha fet 2.000 números. M’agrada ubicar les històries en llocs que conec. És molt complicat escriure de llocs on no has estat, no pots escriure a través de Google Maps. Jo estic xop d’Andorra, la conec com si fora Sedaví. Si descrius un lloc o una situació a través d’una pel·lícula, ja no és la teua mirada, sinó la mirada d’un altre. I és aquesta mirada personal la que proporciona l’estil. Si un escriptor no té un estil propi, no m’interessa. L’estil és allò que de veritat importa, l’estil és innegociable.
—Això li ha quedat molt cruyffista.
—És que és així! Si fes una novel·la d’amor, tindria el meu estil. Jo no explicaria una història d’amor amb l’estil d’un altre, sinó a la meua manera. No m’identifique gens amb els autors o autores que no tenen un estil.
—Aquesta novel·la dona per a una sèrie.
—Sí. De fet, ja he desestimat ofertes per unes altres novel·les. Si mai se’n fa una, vull que siga el millor possible. No tinc cap pressa. Si ve alguna gran productora, en parlarem, però no vull vendre els drets perquè sí. No és el mateix invertir 100.000 euros per cada capítol que un milió d’euros. Igual com m’agradaria que d’ací a trenta anys continuaren llegint-me, també m’agradaria que la sèrie s’hi poguera veure d’ací a trenta anys.
—Hi ha passatges de la novel·la que ben segur faran riure els lectors. I vostè? Vostè també riu mentre els escriu?
—Si tinc la idea prèviament pensada, no. En canvi, si la idea et ve de sobte, que no l’havies prevista, llavors sí que m’entra el riure. Per exemple, vaig riure molt quan el falsificador parla amb el seu enllaç en el Partit Comunista i aquest no para de repetir tot allò que li diu. Aleshores el falsificador li contesta: “Escolta, pots deixar de repetir tot el que t’estic dient?”.
—En un moment determinat, els membres de la trama entren al Palau de la Generalitat i interlocuten amb l’equip del president. No són els primers membres d’una trama que hi accedeixen, però també fa riure.
—Això ja ho tenia bastant previst. Un delinqüent dient-li, a la cap de gabinet d’un president de la Generalitat, que ell és socialdemòcrata perquè la socialdemocràcia evita revolucions.
—Al Palau de la novel·la hi ha micròfons.
—És una idea que també em rondava pel cap. Poc després del canvi de govern al País Valencià, vaig estar un dia allà i vaig preguntar-li a un càrrec important si havien revisat que no hi haguera micròfons. Feia vint anys que al Palau manava el mateix partit! En un govern de coalició també pot passar que el teu soci vulga saber què faràs, sobretot ara que comença la precampanya. I el teu soci entra i ix del Palau constantment; si recorren a especialistes, poden saber com col·locar-ne un en algun raconet.
—De l’allau de personatges que treu a passejar en els seus llibres, per qui sent més predilecció és el Mític Regino?
—Sí! Però en les meues novel·les, com en el cinema nord-americà clàssic i dels setanta, els secundaris són fonamentals. Francis, Elisa, el Messié, el Llargo, el pare Rafel… Són personatges molt importants en l’estructura d’aquesta història. Si li’n lleves un, la novel·la coixeja.
—Hi ha un gir final imprevist. Fins i tot per vostè, perquè no tenia pensat acabar la novel·la de la manera que acaba. Li agraden els llibres que fan un cop de volant a les últimes pàgines?
—Les novel·les de misteri no m’agraden especialment. No soc molt d’Agatha Christie. Ara, que hi haja diversos girs de la novel·la sí que m’agrada. I que n’hi haja un al final, també m’agrada molt, però no resulta tan senzill. En aquest cas, això em va obligar a refer l’estructura interna per tal que un dels personatges isquera abans i tinguera una presència diferent al llarg de la història.
—Durant el procés d’escriptura de la novel·la, s’hi submergeix de ple? Va caminant pel carrer i de sobte li arriba una idea que incorpora més tard? S’alça enmig de la nit a pixar o a beure un glop d’aigua i li’n ve una altra?
—En la meua forma de treballar, sí. Quan estic fent-ne una, visc obsedit amb la novel·la. Ara bé, quan m’alce a pixar, m’alce a pixar. Jo no soc com Paco Roig [expresident del València CF], que deia que li venien les millors idees en aquell moment.
—A l’inici del llibre hi ha un debat lingüístic de volada per una pintada en què un dels personatges ha escrit ‘vixca’ en lloc de ‘visca’.
—No és gratuït. Les novel·les avancen a través dels conflictes. Aquest és un conflicte banal, però, en situar-lo a l’origen de la història, em serveix per marcar les diferències. Cada cop que els personatges es reuneixen, la posició de tots d’ells està molt fixada. Tot això és el que després em permet arredonir-ne el final. Quan escric, mai no treballe amb guions; això convertiria la literatura en una feina mecànica. Així que vaig escrivint, vaig fent l’esquema de com evoluciona la història en una làmina gran. I en concloure cada capítol, faig un petit resum en una llibreta.
—A tall del ‘vixca’, parlem una mica del model lingüístic. En el seu cas, ha aconseguit un equilibri interessant entre el català estàndard i els dialectalismes dels diàlegs.
—He creat el meu estàndard. Als diàlegs, sempre faig servir esta i este, introduïsc l’article lo o fins i tot el vitat? en lloc del veritat?. Ara bé, respecte a l’elecció de cadascú, no hi tinc res a dir. Cadascú fa una elecció personal. Jo tinc molt clar que cada personatge ha de tindre el seu llenguatge: un delinqüent ha de parlar com un delinqüent, un neuròleg ha de parlar com un neuròleg… M’acoste tant com puc a la parla normal, m’agrada aproximar-me a la realitat lingüística.
—Si al juny la dreta torna al poder en el País Valencià, ara amb la participació de Vox, a vostè li vindrà la mar de bé. No haurà de documentar-se tant. Podrà escriure novel·les sobre els seixanta amb un partit que voldrà recuperar aquella ambientació.
—Sort que ara tenim massa carrils per no haver de retornar a aquella època. De València m’ho crec tot, però no ja em fa tanta por. És molt bèstia això de Vox, però de bestieses, n’hem vistes tantíssimes...!