Ferran Torrent apuja l’aposta i guanya

L’anterior novel·la de Ferran Torrent, la referència més immediata, per tant, no era qualsevol cosa. Un dinar un dia qualsevol (Columna, 2015) va ser saludada per bona part de la crítica com el retorn de la seua millor versió des dels temps de la trilogia valenciana i les flaires putrefactes encetada amb Societat limitada (2002). D’alguna manera, era així. Només socis (2008) era, per estructura i per alguns dels personatges que contenia (Tordera, Butxana, els germans Torres i alguns més), un precedent d’Un dinar un dia qualsevol, però per diferents raons aquella era una obra irregular, bastant fallida, segurament per no haver trobat un argument sòlid que articulara l’ofici provat com a escriptor.

Potser exhaurida temporalment l’aixeta de l’actualitat, o per necessitats d’oxigenació, Torrent va dedicar les dues novel·les posteriors a pouar en la història recent. Amb Bulevard dels francesos (2010), segurament una de les millors novel·les de la seua llarga trajectòria, va obtenir uns resultats esplendorosos. I molt més discrets amb Ombres en la nit (2011), una història que no acabava d’agafar volada malgrat la creació d’un personatge poderós, Santiago Cortés, un militant comunista de raça gitana. Almenys la primera, Bulevard dels francesos, era mereixedora d’una atenció crítica més generosa, però hi ha autors que generen un cert desconcert quan no fan el que s’espera d’ells. Justament quan hauria de ser el contrari.

Potser per aquella suma de factors, Un dinar un dia qualsevol fou rebuda com una mena de retorn del millor Torrent, el més reconeixedor. Una trama conduïda amb un personatge d’una peça, el periodista veterà Marc Sendra, i una galeria de secundaris ben suggeridors, com Albert el Negociador, el Llargo, el Messié o el Mític Regino, entre més. 

Temàticament, el llibre no aportava grans novetats respecte a la trilogia de principis de la dècada del 2000: l’escriptor de Sedaví tornava a fer un dibuix de pols ferm d’una societat podrida que veu com la fetidesa puja des de les clavegueres i es filtra i empudega fins a l’últim racó: compra-vendes tèrboles de terrenys, gestió corrupta de les escombraries i una legió d’oportunistes fent negoci. Però, tot i la insistència a explorar una veta ja explotada, Un dinar un dia qualsevol funcionava com un rellotge de precisió suís per l’encaix impecable de totes les peces, començant per la química entre els personatges —que funcionaven a l’entorn del nucli, Marc Sendra—, continuant pel ritme i l’administració de les diferents trames i acabant per uns diàlegs superbs que, a més d’alimentar el lector, feien avançar la narració. A banda d’això, hi ha havia una història troncal atractiva i ben dissenyada, una lliçó magistral de com la matèria fecal que esquitxava la premsa al País Valencià —una lectura trepidant, sobretot per als lectors catalans, no tan familiaritzats amb els detalls— podia convertir-se en material literari sense resultar redundant. 

Per fer això amb propietat necessites el talent —cadascú en el seu estil, diametralment oposat— d’un Rafael Chirbes o d’un Ferran Torrent. La resta d’intents dels darrers anys de reflectir literàriament el clima de corrupció i la davallada moral del País Valencià han resultat —salvant les excepcions que calga, com el breu i rotund Col·lecció particular d’Esperança Camps o el devastador Sense fi de Salvador Company— pàl·lids exercicis d’estil.
Comptat i debatut, Un dinar un dia qualsevol va funcionar entre la crítica i el públic. Aleshores, Torrent ja preparava una segona part que volia dedicar al que ell anomenava “el segon sistema”, un món paral·lel de supervivència. La idea tenia una formulació suggestiva, però no semblava fàcil que el de Sedaví poguera bastir una segona part —que no continuació, com ens va aclarir l’interessat— que sostinguera l’interès i la potència de foc de la novel·la precedent. Entre altres qüestions, perquè les derivades d’algunes de les seues novel·les més reeixides, com ara Societat limitada, ja no tenien la mateixa capacitat de sorprendre i colpir. Amb Individus com nosaltres, la segona part d’Un dinar un dia qualsevol, aquesta dinàmica s’ha vist sortosament trencada: per alguns aspectes que tractarem d’explicar, la seqüela presenta més punts d’interès que la seua germana aparentment gran.

Marc Sendra, el periodista outsider i recremat, continua sent un profitós pal de paller al voltant del qual giren tots els personatges. Però el plantejament d’airejar aquell “segon sistema” atorga protagonisme als impagables secundaris i un esperit coral a la novel·la. Contemplar el Llargo o el Messié al centre del tauler, amb una trama —la del muntatge d’un casino clandestí— a l’altura dels seus actors, dota d’interès la novel·la. El tema del casino, altrament, actua com un tronc a partir del qual l’escriptor traça abundoses ramificacions que, en un altra ploma menys experta i amb menys ofici, hauria esdevingut una selva inaprehensible. Lluny d’això, Torrent agafa les regnes amb bon pols i és capaç d’introduir derivades sobre el món del periodisme, la violència de gènere, l’exili obligat a l’estranger dels professionals valencians (a través del personatge de Magda) o l’abandonament de les persones grans. I traça un altre eix narratiu sobre el passat que atorga dimensió a la relació entre els personatges, un vell atracament que es regira i cau a plom sobre les vides d’alguns dels protagonistes. La presència de personatges com el mític Toni Butxana o l’ex-comissari Tordera no és ornamental, té connexió amb aquells fets.
Torrent fins i tot és capaç de fer jocs metaliteraris a propòsit dels germans Torres i d’habilitar una anècdota que té a veure amb unes pintures de guerra —no donarem més detalls, per no malbaratar la lectura— i amb la institució del pare Rafel. Una microhistòria d’aparença innòcua però que tindrà un pes decisiu en el tancament de la història principal.

El plantejament d’airejar el “segon sistema” atorga protagonisme a uns personatges secundaris absolutament impagables i un esperit coral a la novel·la

Un altre aspecte que cal destacar d’Individus com nosaltres —un molt bon títol, novament, dit siga de passada— és la depuració fins a nivells molt significatius dels diàlegs, del seu ritme, vivacitat i significació, la qual cosa té a veure amb el bon funcionament general de l’obra. No descobrirem res si diem que aquesta és una eina fonamental de narrativa torrentina. I el de Sedaví és, tal vegada, l’escriptor en català que millor la domina: si haguera nascut als Estats Units durant l’època daurada de Hollywood, els estudis se’l rifarien. I tampoc no té massa a envejar a suposats genis dels diàlegs televisius, com el pirotècnic i artificiós Aaron Sorkin.

 
En aquesta novel·la, fet i fet, els intercanvis i rèpliques tenen una precisió aclaparadora. I, per acabar-ho d’adobar, els personatges i les seues circumstàncies reforcen els moments humorístics de l’obra. Amb un cas particularment especial, el de l’ex-comissari Tordera i unes pintoresques pèrdues de memòria que actuen com a mecanisme còmic, com ara quan veu corresponsals de la premsa francesa pertot arreu. Reblant el clau, Tordera protagonitza un dels girs argumentals més cridaners de la narració.

Literàriament, tinc preferència pel Torrent de Bulevard dels francesos, el llibre que deixa més en evidència les crítiques al de Sedaví com un escriptor popular, en un sentit pejoratiu. El seu cabal de lectures i referents, però, contradiuen aquell diagnòstic indocumentat. Però dins del seu món singular, que coneix a la perfecció, el dels outsiders, Individus com nosaltres és una biga mestra. Per tot el que hem exposat més amunt i perquè, sota la capa descreguda i cínica del discurs, batega una mirada amable sobre el “segon sistema”, una reivindicació de les persones que tenen uns principis i els segueixen, tot i que siguen tribals i al marge de la llei. La irrupció d’un altre personatge singular, l’advocat Bohórquez, tota una troballa, apuntala aquesta visió.

Un llibre terriblement amè, divers i ben trenat que, a més, conté un discurs de fons sobre els efectes a llarg termini de la crisi. Amb personatges delirants i creïbles alhora. Torrent ha apujat la seua aposta. I n’ha eixit triomfant.