«Us avance que és molt semblant a l’orde de la Taula Redona que el bon rei Artús establí en el seu moment». Aquesta és la primera informació que Diafebus, cosí i company del Tirant lo Blanc a l’obra de Joanot Martorell, dona sobre l’orde de la Garrotera, «l’orde i fraternitat que el senyor rei d’Anglaterra ha establit» recentment. Però si aquest avançament promet una història èpica de cavallers, la posterior explicació de Diafebus serà, com tantes vegades al Tirant lo Blanc, una barreja gairebé hilarant d’episodis cortesans sense importància transformats de sobte en fets transcendentals com a conseqüència d’una decisió reial desmesurada.
L’orde de la Garrotera (Most noble order of the Garter) es considera l’orde de cavalleria més antic del món, ja que s’ha mantingut durant set segles des que, teòricament, la va fundar Eduard III d’Anglaterra el 1344 (o quatre anys més tard, segons d’altres fonts) amb unes normes que ja s’explicaven al Tirant i que, bàsicament, afecten als 25 cavallers que poden formar l’orde, a més del rei d’Anglaterra. L’orde té un saló al Palau de Windsor amb 26 seients, per al monarca i els 25 cavallers, i -si hi ha baixes- dona entrada a nous cavallers en una reunió que se celebra el 23 d’abril. El símbol de l’ordre és, efectivament, una lligacama amb una llegenda en francès medieval, Honi soit qui mal y pense, que es podria traduir com «Vergonya sobre aquell qui pensi malament». L’orde desfila cada 13 de juny (de l’última desfilada són les fotografies d’Isabel II, el seu fill i el seu net).
L’origen de l’orde de la Garrotera té diverses versions històriques i llegendàries que no es diferencien gaire de l’explicació que Diafebus fa al capítol 85 del Tirant lo Blanc, teòricament escrit uns 125 anys després de la seva constitució. El cosí del Tirant en parla com si l’orde s’acabara de fundar, quan conta la història a un ermità (Tirant lo Blanc en la versió adaptada al català actual de Rosa Giner i Joan Pellicer, Tres i quatre, 2005): "Estant el rei cansat, un dia en què es feien moltes danses, anà a reposar al cap de la sala i la reina continuà amb les sues donzelles a l'altre cap, mentre els cavallers dansaven amb les dames. Madresilva, una de les donzelles, ballant, s’acostà al cap on era el rei i, en girar, li va caure una lligacama de la calça. No cregueu senyor, que es tracta d'una donzella especialment agraciada, sinó que es tracta d'una dama poc desimbolta en la dansa i, encara que canta bé, se'n poden trobar tres-centes més agraciades i més belles que aquesta; però, com sabeu, els desitjos i apetits dels hòmens estan molt repartits. Aleshores, un dels cavallers que hi havia prop del rei li digué:
»-Madresilva, heu perdut les armes de la vostra cama; em sembla que heu tingut un mal patge per a lligar-vos-les.
»Ell, un poc avergonyida, deixà de dansar i torà per recollir-la, però un altre cavaller fou més ràpid i li agafà. El rei, que veié la lligacama en poder del cavaller, el cridà i li digué que li li la lligàs a a ell sobre la la calça de la cama esquerra, just davall del genoll.
»El rei dugué aquesta lligacama més de quatre mesos i la reina mai no li digué res. I com millor s’abillava el monarca, amb més voluntat feia lluir la lligacama. Ningú no s’atreví a dir res al senyor rei, però un dia, un criat que gaudia del favor reia, estant a soles amb el rei, li digué:
»Senyor, vostra majestat hauria de saber les murmuracions que en fan els estrangers, els vostres súbdits i fins i tot la mateixa senyora reina.
»-Què és? -Digué el rei-. Dis-m'ho de seguida!
»-Senvor, tois estan admirats que vostra altesa porte durant tant de temps i tan notòriament una peça d'una donzella de tan baixa condició i tan poc estimada. Bé hauria estat si es tractés d'una reina o d'una emperadriu! És que en tot el vostre regne no podríeu trobar una donzella de major categoria i més escaient en llinatge, bellesa gràcia i saber, i més plena de virtuts?
»El rei contestà:
»-Així, doncs, la reina està descontenta i els estrangers i els meus súbdits, admirats! Dons, puni soit qui mal y pense! -Digué aquestes paraules en francés i continuà-. Ara promet a Déu, que sobre aquest fet instituiré un orde de cavalleria que el món recordarà sempre.
»En aquell punt, es féu llevar la lligacama i no la volgué porter mai més.
»-Acabades les festes, com us he dit -digué Diafebus a l'ermità-, el rei donà les ordres següents: -En primer lloc, que es fes una capella sota la invocació del benaventurat sant Jordi dins del castell d'Ondisor i que l'esmentada capella fos feta com si es tractes d'un cor d'església de monestir de frares. Manà que, a l'entrada de la capella, es posassen dues cadires a cada costat i que, a partir d'alli, es col·locassen onze cadires a cada part, fins a arribar a vint-i.sis, per tal que a cada cadira segués un cavaller".
El Tirant lo Blanc no és l’única obra literària on se cita l’orde de la Garrotera. Un personatge d’Al Far de Virginia Woolf l’esmenta, i també apareix a Les alegres casades de Windsor (1597) de William Shakespeare:
«Fades del prat, feu lluir en la nit l’eterna flama.
Balleu en una rodona com la de la lligacama;
els passos de vostra dansa i a la vostra alegre fressa,
la verdor més que en cap lloc s’ufani i es torni espessa.
Honi soit qui mal y penseescriviu sota les branques,
amb púrpura i maragda i amb flors blaves i flors blanques,
que esclatin com els safirs i les perles i els brodats
lluint damunt els genolls dels cavallers consagrats!»
A la novel·la de Woolf Al far (traducció d'Helena Valentí a l'editorial La Temerària) o Cap al far (en traducció de Xavier Pàmies a La casa dels clàssics), la referència a l'orde es relaciona amb la reina Victòria, al final d'una llarga frase molt woolfiana (en la traducció de Valentí): «Sentia els seus passos adelerats pel pis de sobre; li arribava la seva veu, primer alegre, després més baixa; ell va mirar les estores, les caixes de te, les pantalles de vidre; esperà amb força impaciència; li feia molta il·lusió la passejada de retorn a casa, aquest cop estava ben decidit a dur-li el cabàs; aleshores es va sentir que ella sortia; tancava una porta; recomanava que obrissin les finestres i tanquessin la porta, que no s'estiguessin d'anar a casa seva a demanar tot el que els manqués (s'endevinava que parlava amb un nen) i, després, de sobte, va entrar, va romandre un instant en silenci (com si tornés de fer comèdia, i necessités un moment per refer-se), restà immòbil contra un retrat de la reina Victòria amb la cinta blava de l'Ordre (sic) de la Garrotera, i, tot d'una, ell se n'adonà: sí, era allò: ella era la persona més bella que ell havia vist mai».