-L'educació a l'Estat espanyol és pitjor des de fa dècades. La joventut actual és més inculta. L'exigència per accedir a títols com ara l'ESO o el Batxillerat s'ha reduït en les últimes dècades. Són afirmacions que darrerament tenen presència al debat públic.
Són consideracions consolidades des de fa temps a l'opinió pública i que responen a la presència d'un cert catastrofisme a l'educació espanyola, el qual no es correspon amb les dades. Els indicadors que presenta en l'actualitat el sistema educatiu espanyol són els millors de la sèrie històrica, ja siga en abandonament primerenc de l'escola, promoció de l'alumne o matriculació en educació postobligatòria o preobligatòria. Això és irrebatible. De fet, s'observa que les persones que assoleixen aquestes titulacions educatives, tenen les mateixes competències i aprenen els mateixos coneixements en comparació a l'alumnat d'altres èpoques. Amb aquestes dades, no es pot afirmar que el nivell educatiu ha caigut. Això no implica, però, que hàgem de ser autocomplaents.
-Un dels mantres que es repeteixen, precisament, és la menor exigència del sistema educatiu. Se'n diu que ara és més fàcil aprovar que abans.
Les dades desmenteixen aquesta afirmació. És cert que s'eduquen grups socials que abans no accedien als escalafons més elevats de l'ensenyament, com ara l'educació postobligatòria, però el nivell d'exigència per accedir als títols, segons els indicadors existents, no s'ha reduït.
-Entre els llocs comuns que s'hi repeteixen en els debats educatius, hi ha l'excés d'universitaris. És una falsedat?
En aquest cas, es tractaria d'una mitja veritat perquè depèn de la mirada. Si ho observem el percentatge de població universitària entre la població adulta a Espanya, encara és inferior a la mitjana europea. És cert que les generacions més joves estan accedint a la universitat de manera massiva. Tanmateix, s'ha de recordar que Espanya compta amb un endarreriment històric en aquest sentit i encara ens queda camí per recórrer. Així mateix, s'ha de veure fins a quin punt els estudis universitaris s'han d'ajustar al mercat laboral, el qual és un altre debat. Des del nostre punt de vista, el fet que la població espanyola estiga ben formada i tinga accés a cicles i estudis universitaris és positiu i, per tant, no es pot sostenir que hi ha massa universitaris.
-A la discussió sobre si hi ha un excés d'universitaris, hi ha un procés que sovint queda invisibilitzat: el creixement de l'oferta de les universitats privades.
És un tema crucial que al llibre no ens endinsem massa, però ens sembla un problema de primer ordre. Amb aquesta expansió de les universitats privades en detriment de la universitat pública, s'estan generant processos que atempten contra la igualtat d'oportunitats i contra l'anomenada meritocràcia. Aquesta situació hauria de ser denunciada per aquells que defensen la cultura de l'esforç i una idea d'educació meritocràtica. S'ha de recordar que la universitat privada prima que estudie qui té recursos econòmics.
-Hi ha un altre tòpic que es repeteix, de vegades, a diferents finestres mediàtiques: no importa per a la qualitat de l'ensenyament la titularitat de la xarxa educativa, és a dir, si és pública o privada-concertada. Què n'ha de dir?
Al llibre exposem que els resultats no poden reduir-se a les qualificacions o al rendiment mesurat en termes PISA. Els resultats educatius també s'han de mesurar en termes de benestar de l'alumnat, les famílies i el professorat, en cohesió social i convivència. I aquests resultats que habitualment no es mesuren, són els que l'escola pública garanteix molt més que altres centres de titularitat privada. A més, si ens centrem només en els resultats acadèmics, no hi ha una superioritat de les escoles de titularitat privada.
Desmuntem, fins i tot, aquesta idea que les escoles concertades o privades siguen més exigents en termes acadèmics. D'acord amb les dades, sembla que podria ser al contrari: l'escola pública exigeix més per superar els cursos i obtenir millors qualificacions en batxillerat si les comparem amb les obtingudes a la prova d'accés a la universitat. En el cas dels deures, no trobem massa diferència. Amb les dades disponibles, es posen en qüestió aquestes idees arrelades a la societat.
-La concertada també està associada a un precepte econòmic: la seua eficiència més gran i l'estalvi que hipotèticament aporta per a l'administració pública.
Abans de fer qualsevol consideració, s'ha de recordar que la xarxa concertada escolaritza a un alumnat molt diferent del que estudia en la pública. L'educació pública escolaritza l'alumnat més desfavorit en termes estadístics, té més proporció d'alumnes immigrants i és la que està present de manera majoritària al món rural. No debades, solament un 2% dels centres privats estan en aquests entorns. El fet de cobrir aquesta població i aquestes àrees és més costós en comparació a l'alumnat tradicional que sovint assumeixen els centres concertats i privats.
Arran d'analitzar la despesa pública i les quotes il·legals o al·legals que estan generalitzades a la concertada, s'han elaborat estudis que posen en qüestió l'estalvi de la xarxa concertada. A més, si en l'avaluació del sistema no sols ens fixem en els resultats acadèmics, sinó també en termes de convivència, cohesió social i transmissió de valors a favor de la tolerància i el respecte al diferent, l'escola pública guanya per golejada a la concertada i la privada. I s'ha de recordar que aquests aspectes estan recollits com a vectors fonamentals de l'educació a totes les lleis orgàniques de la democràcia.
-Si l'escola concertada no ofereix millors resultats envers la pública, per què hi ha una mena d'encanteri a determinades capes de la població per matricular als seus fills en aquesta xarxa educativa?
L'encanteri és que si mires els resultats en brut, observes com els alumnes de l'escola concertada obtenen millors resultats en comparació als estudiants de la xarxa pública. Ara bé, si elimines l'efecte de l'origen socioeconòmic, és a dir, com es fa habitualment en la investigació educativa, t'adones que aquests resultats no han de veure amb una qualitat superior de l'escola concertada, sinó amb l'origen social de la població escolaritzada en aquesta mena de centres: gent amb més recursos econòmics i culturals, ja que acullen als fills de les famílies amb un nivell cultural més elevat.
L'altra part de l'encanteri és la voluntat de famílies de classe mitjana o mitjana-alta d'eliminar a l'alumnat més problemàtic en la trajectòria escolar dels seus fills. No sol confessar-se, però hi ha investigacions que assenyalen que és un motiu important perquè algunes famílies escullen la concertada. Aquestes famílies tenen l'esperança que la matriculació dels seus fills en aquesta xarxa garantirà un capital social i unes relacions socials que els afavorisquen en el futur, així com que tinguen un millor ambient escolar, menys problemàtic. No s'ha de qüestionar les decisions de les famílies, sinó que existisca en Espanya una oferta educativa que promou la segregació socioeconòmica, que tant d'impacte negatiu té sobre la població més vulnerable.
-Com es podria revertir aquest escenari educatiu?
Estem convençuts que el camí és més oferta d'escola pública en tot el territori i una escola pública amb recursos suficients per a acollir a la diversitat de l'alumnat.
-Aquesta aposta xocaria, segons les visions de determinats sectors ideològics, amb l'anomenada llibertat d'elecció educativa. És antònima de la igualtat social?
La llibertat d'elecció és un reduccionisme de la llibertat educativa. Nosaltres argumentem que la llibertat educativa és que qualsevol xiquet es puga educar en un col·legi on s'asseguren els seus drets i estiga prop de casa seua. La llibertat educativa no és que les famílies puguen escollir un centre d'acord amb les seues conviccions religioses. De fet, no existeix cap dret que ho empare. No està present ni a la legislació, ni tampoc hi ha jurisprudència a favor. Sense una bona oferta pública, no es pot assegurar la llibertat educativa.
-Una de les mesures predilectes d'aquells que defensen la llibertat d'elecció és l'aplicació del districte únic. Ara bé, al llibre mostreu com aquesta llibertat per escollir col·legi és desigual: no tot el món compta amb la mateixa informació, la capacitat per dur els xiquets lluny de casa seua i tampoc el temps per destriar centres. La sensació és que els col·legis acaben escollint a les famílies.
Efectivament. Es parla d'una elecció per part de les famílies, però, al final, es produeix una selecció escolar per part dels centres, els quals solen optar per un alumnat més fàcil d'educar, menys divers i menys problemàtic. Per a evitar-ho, s'han d'implementar mesures contundents de combat contra la segregació escolar. Fórmules com ara el districte únic són molt qüestionables si busquem que tot el món puga escollir, però la clau de volta no està a fomentar un escenari perquè es puga escollir millor, sinó en modificar l'oferta educativa. Per què? Les famílies vulnerables no escullen, ja que duen als seus fills on els toca administrativament. Per tant, l'objectiu ha de ser que se'ls assegure que escolaritzen els seus fills a un centre de qualitat.
-En nom de la llibertat d'elecció, s'han promocionat instruments com ara el batejat com a pin parental. Què suposa de cara a l'aprenentatge dels xiquets i les xiquetes?
Suposa una vulneració dels drets de l'alumnat perquè li impedeix rebre una formació en assumptes fonamentals per al seu desenvolupament personal, i que, a més, són qüestions recollides en les lleis orgàniques d'educació, com ara la defensa del medi ambient o el respecte a la diversitat sexual i de gènere. Molts d'aquests temes apareixen en les lleis i, de fet, el sistema educatiu públic té el compromís de formar els alumnes en aquesta línia. És un problema que se'ls negue aquesta formació als estudiants perquè la seua família atresore uns valors més o menys discriminatoris.
-A l'assaig, mencioneu com l'Església catòlica ja emprava l'argument de la llibertat d'elecció abans de l'adveniment de la dictadura franquista per defensar la seua xarxa educativa. És una anomalia la influència de l'univers catòlic a l'ensenyament de l'Estat espanyol?
Diria que sí, encara que hi ha altres països en els quals l'Església compta amb una gran presència a la vida pública. S'ha de recordar que el franquisme va delegar part del sistema educatiu en aquesta institució, així com que l'actual penetració del catolicisme és una herència que encara arrosseguem d'aquells temps. L'Església atresora molt de poder en el camp educatiu i és complicat revertir-ho. Espanya, en termes educatius, encara està en la transició. No ha fet una plena transició cap a la democràcia en l'àmbit de l'ensenyament.
A l'Església, que atresora un pes desmesurat a l'educació, se li permet en molts centres concertats que vulnere el dret a la llibertat de credo de l'alumnat. Tothom sap que en una part rellevant dels col·legis concertats religiosos es fan misses i horaris en horari lectiu. Açò no suposa cap escàndol, però és una vulneració del dret a l'educació.
-La qüestió piramidal és que l'escola concertada està sostinguda amb fons públics. No hauria de ser igual tota la xarxa pública finançada per l'administració pública, siguen els centres de titularitat privada o pública? Els professors, de fet, són sufragats per les conselleries d'Educació de torn, però són els centres qui trien els docents amb criteris subjectius.
La singularitat de l'escola concertada d'Espanya és que vulnera sistemàticament els compromisos als quals s'adscriu per a rebre diners públics, ja que una bona part de l'escola concertada cobra quotes il·legals, vulnera la llibertat de credo del seu alumant i selecciona els seus estudiants. És cert que no podem generalitzar en el conjunt de la xarxa concertada, però una part important actua d'aquesta manera.
-Al llibre, de fet, rebleu el clau i desmunteu que l'escola estrictament privada no és aliena als diners públics. Afirmeu que també rep subvencions de l'administració.
És un dels educafakes que més ens van sobtar. Ja teníem algunes dades, però vam continuar furgant i ens vam adonar que la quantitat de diners públics que rep l'escola purament privada és molt elevada, siga a través de subvencions directes als centres, desgravacions fiscals a les famílies o cessions de sol públic. Cal ser conscients que l'educació privada també es beneficia, i no poc, de fons públics.