L'acord ultra de Carlos Mazón amb Vox obligava a un discurs transversal. Al caliu de la seua experiència pactista amb Compromís a la Diputació d'Alacant, el líder dels populars va exhibir una tarannà oberturista i dialogant durant la seua investidura com a president de la Generalitat Valenciana. La intervenció va intentar allunyar-se d'una retòrica excessivament ideològica, encara que va haver-hi moments que van fer les delícies dels seus socis d'extrema dreta.
«És necessari que l'educació siga equitativa, inclusiva, neutral, i que es valore l'esforç i el mèrit, així com que s'allunye la ideologia de les aules i es premie l'excel·lència i la qualitat. I, el més important, que impere la llibertat: tant en l'elecció de centre com en l'elecció de llengua», va proclamar en un dels missatges més aplaudits no només per la seua bancada dretana, sinó també pel conjunt del grup parlamentari dels reaccionaris. La defensa aferrissada de la denominada com a llibertat d'elecció entusiasmava ideològicament a les dues formacions companyes d'executiu.
Aquesta versió de la llibertat educativa i de la llibertat d'elecció escolar, però, compta amb efectes socialment segregadors. O, si més no, així ho assenyala La reproducción de las desigualdades sociales en el sistema educativa. El mapa escolar de València. Políticas de zonificación, libertad de elección y segregación escolar (Publicacions de la Universitat de València, 2023), una investigació coral d'un conjunt d'acadèmics i especialistes en educació originària del mapa escolar que va encarregar l'Ajuntament de València durant l'etapa del progressista Joan Ribó, de Compromís.
La panoràmica de l'educació a la capital del País Valencià, que es presenta aquest dimecres a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, incideix en la literatura existent sobre els efectes de promocionar la versió conservadora de la llibertat educativa, desgrana la situació del cap i casal valencià i relata la persecució mediàtica que va patir la recerca original encomanda per l'anterior equip municipal d'esquerres. O com diuen en la seua promoció: constata l'estreta relació entre el dret de les famílies a la lliure elecció, el districte únic i la segregació escolar.
Anèmia pública, transvasament privat
Sota la convicció que les voluntats polítiques es demostren als pressupostos públics, la investigació en format llibre posa la seua lupa en la despesa pública educativa del País Valencià. La primera evidència detectada per l'acadèmic que desbrossa les finances escolars, el catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de València, Luis Eduardo Vila, és «la profunda austeritat» que s'ha donat en la segona dècada del nou mil·lenni. «La inversió col·lectiva, mitjançant recursos públics, en l'educació de la ciutadania era netament insuficient a principis de segle, sobretot en termes comparats amb els països de l'entorn, i les retallades aplicades entre 2011 i 2015 no han contribuït a redreçar la situació», adverteix.
Amb uns percentatges de despesa pública en educació sobre el PIB marcadament allunyats d'estats com ara França, Portugal, Suècia, Dinamarca o Finlàndia, l'economista destaca la necessitat d'efectuar noves inversions en un moment de canvi tecnològic. «Fa molt temps que la nostra societat no destina suficients recursos públics a l'educació de les generacions més joves», alerta.
L'investigador, però, subratlla que a pesar d'aquesta anèmia pública s'han incrementat les aportacions a l'escola concertada i privada. «D'ençà de l'etapa inicial de les tisorades pressupostàries, la distribució de la despesa pública total en educació per a la seua execució entre centres educatius públics i privats s'ha vist alterada sistemàticament a favor d'aquests últims», conclou després d'una exposició detallada de les dades.
«La proporció de despesa pública que es canalitza per a la seua execució al sector privat mitjançant concerts educatius i altres transferències s'ha elevat de forma sostinguda», completa en la part final de la seua anàlisi, on afirma que aquest transvasament de diners públics a l'escola privada «revela, per tant, una escassetat encara més profunda de recursos pressupostaris per atendre les necessitats creixents de la xarxa de centres públics».
El mite del districte escolar únic
Si les forces conservadores habitualment han reivindicat el mecanisme del districte únic com a garant de la llibertat d'elecció escolar, l'obra coordinada pels acadèmics José Manuel Rodríguez, Laura Martínez Junquera i Borja de Madaria radiografia l'altra cara d'aquest element de selecció educativa, així com qüestiona la seua teòrica demanda per part de la societat. De fet, s'afirma que «no s'ha trobat cap raó objectiva per implementar-lo».
«El mapa escolar públic a la ciutat de València ha estat tradicionalment supeditat a l'oferta de titularitat privada i ha condicionat, per tant, les estratègies escolars de la seua ciutadania», introdueixen com a conclusió els experts Vicent Horcos López i Sandra García de Fez, qui retrauen que «l'oferta de places escolars ha patit una sistemàtica manca de llocs escolars de caràcter públic que, en el seu millor moment històric, ha permès brindar tan sols el 49% del total».
La seua anàlisi de les polítiques de zonificació escolar i dels criteris adoptats pels executius valencians com barems per distribuir els alumnes entre els diferents col·legis determina que «la proximitat del centre escolar al domicili privat és el principal mecanisme per a promoure l'equitat educativa i preservar la llibertat d'elecció de les famílies». «És de fonamental importància una adequada zonificació escolar que cobrisca les necessitats de la població en edat d'escolarització a la ciutat», preconitzen.
A aquesta recomanació, agreguen que «la vida en el barri i l'enfortiment de les xarxes de suport i de participació cívica passen, necessàriament, per un procés d'identificació amb el barri». «L'assistència al col·legi més pròxim permet consolidar la dinamització veïnal des de les edats més primerenques», indiquen. «No obstant això, observem que alguns barris de la ciutat manquen de la dotació suficient per a cobrir la demanda de llocs escolars existent. Les infraestructures educatives, a més, es troben desigualment repartides en el territori», lamenten.
«És imprescindible una política de zonificació que facilite l'estudi de les necessitats de cada sector de la ciutat, garantisca l'accés a una escola de qualitat a tota la població i permeta un trajecte entre l'escola i el domicili breu, fàcil i segur, possibilitant i reforçant els vincles socials de la comunitat», plantegen. I apunten: «No existeix cap raó objectiva, des del punt de vista de l'admissió de l'alumnat, que permeta donar suport a l'eliminació o restricció del criteri de proximitat, com es va fer amb la implementació del districte únic escolar a la ciutat».
Aquest qüestionament d'una de les mesures estrella de l'aleshores consellera d'Educació pel PP i actual alcaldessa de València, María José Català, s'amplia a la recerca sobre zonificació i admissió escolar dels investigadors Borja de Madaria i Daniel Gabaldón. «La majoria de les famílies valencianes prefereix escolaritzar als seus fills i filles en centres pròxims als seus domicilis i, per això, la principal mesura que l'administració educativa pot implementar per a assegurar la llibertat d'elecció de centre escolar és garantir la dotació de centres escolars prop dels seus domicilis», assenyalen per desmuntar l'estima social pel districte únic.
«Les dades són contundents i permeten afirmar que la proximitat, en contra del que afirmen determinats sectors socials, és el principal mecanisme per a garantir la llibertat d'elecció de centre escolar», complementen, per arredonir: «L'anàlisi del procés d'admissió suggereix que el centre triat en primera opció pot no correspondre necessàriament al centre més desitjat per les famílies, sinó al centre amb majors possibilitats d'obtenció de plaça».
Segregació múltiple a València
Els investigadors, a banda d'assenyalar la canalització de recursos públics cap a centres privats i desmitificar la demanda social del districte únic per sobre del criteri de proximitat menyspreat per les opcions més dretanes, remarquen en roig les múltiples desigualtats que existeixen al sistema escolar del cap i casal del País Valencià. O en paraules dels acadèmics José Manuel Rodríguez, Borja de Madaria i Luis E. Vila: «Els resultats ens proporcionen un mapa de la ciutat de València caracteritzat per una àmplia diversitat de processos de segregació».
«A les escoles es reflecteixen les diverses segregacions residencials del seu entorn i apareixen, a més, segregacions de caràcter estrictament escolar que incrementen la desigualtat d'oportunitats educatives de l'alumnat estranger», continuen. I comparen: «Podem afirmar que a la ciutat de València la desigualtat escolar és major en els centres escolars concertats, però es produeix un major aïllament de la població estrangera a les escoles públiques, tant a la ciutat en conjunt com en la majoria dels seus districtes escolars». «La desigualtat és també major en els districtes centrals que en la perifèria, encara que a l'escola pública ocorre el contrari», completen.
Els experts, de fet, retrauen a l'administració valenciana per «no apostar per l'increment de l'oferta educativa de titularitat pública en el sistema escolar valencià durant els últims vint-i-cinc anys, ni per adequar l'oferta a les necessitats escolars de cada sector urbà». «Aquesta circumstància té impacte en la segregació, perquè en els districtes amb menys escola pública, la desigualtat tendeix a ser major. També hem apreciat que, en els districtes on l'escola religiosa té major pes entre la concertada i hi ha menys escola pública, l'aportació de l'escola concertada a la segregació és major i també ho és la segregació entre titularitats», detallen les conclusions del seu estudi.
«Davant aquestes condicions estructurals, les escoles i les famílies semblen adoptar posicions i estratègies que mantenen i reforcen els processos de segregació dels alumnes d'origen estranger en els centres escolars de la ciutat», asseguren. I expliquen: «Les escoles gestionades per ordes religiosos i per societats mercantils són les que en grau més alt semblen anteposar els seus propis interessos als de la societat, i adopten mesures que dificulten l'escolarització d'alumnat estranger en elles. Aquesta circumstància influeix considerablement en les condicions de desigualtat de les aules valencianes».
La radiografia dels tres investigadors indica que «la política d'incorporar més línies educatives en els centres prestigiosos incrementa la desigualtat en els districtes en els quals aquests se situen», així com el principal repte està en «implementar una política que impedisca la fugida de la població majoritària d'alguns districtes i la seua concentració en determinades escoles». Un pla de xoc que, segons les seues recomanacions, hauria d'evitar zones escolars com ara el districte únic, proporcionar més informació a les famílies o establir objectius de composició social dels centres.
El manual contra la segregació escolar inclouria «evitar que el cobrament de les quotes complementàries derive en la reproducció de desigualtats», combatre el frau en l'escolarització «tant per part de les famílies i els centres escolars», «promoure que l'ideari de tots els centres sostinguts amb fons públics incorpore la diversitat com a objectiu a treballar» o «complementar els programes educatius mitjançant polítiques interdisciplinàries que faciliten la lluita contra la segregació escolar en centres educatius». Tot un full de ruta per erosionar la segregació persistent del mapa educatiu de València.