Quan tot girava al voltant del retorn del president a l’exili Carles Puigdemont, de sobte es va situar al centre de l’agenda la possible dimissió del president espanyol Pedro Sánchez. Més enllà de les raons del líder del PSOE per repensar-se la seua continuïtat davant els atacs de la dreta política, mediàtica i judicial, el cert és que tothom ha interpretat aquest moviment com una manera d’intentar influir en el resultat que es donarà a les eleccions catalanes del 12 de maig. Una altra cosa és si l’intent tindrà el resultat desitjat pel seu partit.
El PSC és la formació favorita per les enquestes per a guanyar les eleccions catalanes. Ja va ser el partit més votat al 2021, però el resultat va ser insuficient per poder governar. Actualment la majoria independentista no està assegurada, segons els sondejos. Fins i tot podria dependre d’Aliança Catalana, el partit ultradretà que aspira a entrar al Parlament i amb el qual PSC, Junts, ERC, CUP i comuns s’han negat per escrit a pactar. El PSC serà la força més votada, però si vol governar haurà d’introduir un partit independentista a l’equació. I mentrestant, l’objectiu és sumar com més vots millor per a tindre més poder de decisiu. La manera d’intentar acumular vots per part del PSC es basa en una estratègia clara: espanyolitzar la campanya.
Un recurs tradicional
No és una estratègia nova en el PSC. Durant els anys del pujolisme la manera de confrontar amb l’hegemònica Convergència i Unió va ser l’èxit electoral paral·lel de Felipe González a l’Estat espanyol (1982-1996). Ja amb José María Aznar a la Moncloa (1996-2004), la formació del primer tripartit (2003-2006) es va justificar a través de dos eixos: el desgast convergent després de 23 anys presidint la Generalitat (1980-2003) i els pactes que CiU havia fet amb el PP d’un Aznar que acabaria convertint-se en un polític ben hostil contra el catalanisme. Aquests pactes entre CiU i PP van ser el de 1996 per garantir la governabilitat a l’Estat espanyol i el de 1999 per a desencallar l’última legislatura del president Jordi Pujol, quan aquest podria haver explorat un acord amb Esquerra Republicana, ja que aquest partit –aleshores ja liderat per Josep-Lluís Carod-Rovira– i el PP havien empatat a 12 diputats al Parlament.
Més tard, ja durant la presidència de Pasqual Maragall (2003-2006), el PSC va aprofitar la sintonia amb José Luis Rodríguez Zapatero, que va accedir a la Moncloa el 2004, per a dibuixar un escenari de fraternitat que s’havia de reflectir en l’aprovació de l’Estatut. Van ser els moments de l’“apoyaré” del president espanyol, de l’arribada a la Generalitat del seu ministre d’Indústria, Turisme i Comerç, José Montilla, l’any 2006, i del recurs d’inconstitucionalitat per part del PP. Tot i que l’actuació de dirigents del PSOE contra l’Estatut no va ajudar el PSC a l’hora de comptar amb vents favorables procedents de la política desenvolupada a Madrid. Només cal recordar la retallada del text propiciada pel president Zapatero i pel llavors líder de l’oposició, Artur Mas, l’any 2006; o la bel·ligerància d’Alfonso Guerra. L’Estatut seria finalment retallat fins la pràctica derogació per part del Tribunal Constitucional l’any 2010, any en què CiU recuperaria la presidència de la Generalitat.
Els anys del procés
Les eleccions catalanes del 2012 ja van ser interpretades pel president Artur Mas i per la totalitat dels partits com el primer plebiscit d’allò que s’acabaria anomenant “procés independentista”. Res no girava al voltant d’Espanya, sinó de la possible o impossible independència de Catalunya. Va ser així com Ciutadans va créixer gràcies al seu discurs opositor i com el PSC no es va saber situar en un moment en què van arribar a defensar el dret a decidir –per posteriorment fer marxa enrere– i en què bona part dels seus militants en desertarien a favor de l’aposta sobiranista. Ernest Maragall, Marina Geli o Germà Bel en van ser alguns exemples.
El PSC va intentar espanyolitzar aquell context amb la proposta federalista recolzada pel líder dels socialistes espanyols, Alfredo Pérez Rubalcaba. Però el desenllaç de l’Estatut convertia en poc creïble aquell plantejament. Així doncs, el PSC no va ser capaç d’espanyolitzar les conteses electorals d’aquell temps tant com volia, cosa que va tindre conseqüències nefastes per al partit. El 2010 José Montilla perdia nou diputats –de 37 a 28–, el 2012 la candidatura liderada per Pere Navarro en perdia vuit–de 28 a 20– i el 2015 el partit, liderat per Miquel Iceta, aconseguia només 14 representants, el mínim històric del PSC. Bona part d’aquests vots havien anat a parar a Ciutadans, convertida en l’oposició més frontal al procés i beneficada per la impossibilitat dels socialistes a l’hora d’assumir una posició visceral en un context excepcional.
El PSC també es va veure perjudicat el 2017, quan el fracàs del procés encara no s’havia digerit i la situació de presó i d’exili de diversos dirigents polítics situava els socialistes, encara, en una posició incòmoda que els va fer augmentar només tres diputats –de 14 a 17– en les eleccions del 21 de desembre convocades per Mariano Rajoy. Cal recordar que el PSOE havia votat a favor de l’aplicació de l’article 155 i que, tot i no expressar-se amb l’agressivitat de PP i Cs, s’havia posicionat a favor de la resposta repressora de l’Estat. Mentrestant, els socialistes catalans s’erigien com l’opció del retorn a la normalitat amb un discurs d’Iceta que intentava conduir cap a una reconciliació impossible davant la repressió present. Tot i els intents, el PSC no era capaç de recuperar la centralitat.
Un gir al 2021
De manera sobtada, els últims dies del 2020 Iceta, que encara no era ministre, va anunciar que cedia el lideratge de la candidatura del PSC a les eleccions catalanes del 14 de febrer del 2021 al ministre de Sanitat que havia gestionat la pandèmia, Salvador Illa. El relleu es va justificar des del PSC pel fet que les enquestes no acabaven d’anar bé i necessitaven un gir de guió. El protagonisme del procés havia decaigut i els socialistes tenien l’oportunitat de recuperar la centralitat gràcies a diversos factors. En primer lloc perquè ocupaven la presidència del Govern espanyol gràcies, primer, a la confiança que li havien dipositat els partits independentistes a Pedro Sánchez durant la moció de censura del 2018 i gràcies, després, al suport d’ERC a la investidura del 2020. En segon lloc, perquè Illa havia adquirit rellevància mediàtica durant la pandèmia i ja era una cara coneguda entre l’electorat. I en tercer lloc, perquè Illa no havia patit el desgast que Iceta sí que havia experimentat durant el procés.
Alhora, els socialistes tenien l’oportunitat de rebaixar la tensió amb l’independentisme català i ho van anar aconseguint, a poc a poc, amb mesures com ara els indults, decretats al juny del 2021, i posteriorment amb l’amnistia, aprovada a canvi del suport a una nova investidura de Pedro Sánchez, que va comptar també amb el sí del president a l’exili Carles Puigdemont. Abans molts catalans ja havien aprovat el full de ruta –encara incert– dels socialistes, ja que al 2021 el PSC va aconseguir, per primera vegada, ser la formació amb més escons al Parlament de Catalunya –empatada amb ERC. Aquell resultatva ser possible gràcies l’espanyolització de la campanya amb la candidatura d’Illa i amb l’oferiment d’una solució espanyola de possible entesa, i no d’agressivitat assegurada –tal com plantejaven PP, Vox i Cs–, a la crisi catalana. Tot malgrat les promeses prèvies de Sánchez d’obtenir l’extradició de Puigdemont o la negativa constant del seu partit a pactar amb l’independentisme català, cosa que finalment va acabar fent.
Torna l’espanyolització de la campanya
El PSC ho ha tornat a fer aquest 2024. Illa repeteix com a candidat i manté l’oferta de superar el procés a través de l’entesa amb els partits independentistes. L’amnistia serà aprovada abans que Catalunya tinga nou govern i el candidat socialista, fins i tot, evita tancar la porta a futurs pactes amb Esquerra Republicana o Junts. Sap perfectament, de fet, que la seua investidura serà impossible sense l’acord amb, com a mínim, un d’aquests partits. El trencaclosques no serà gens fàcil.
L’espanyolització de la campanya, a més, s’ha reforçat amb l’amenaça que Pedro Sánchez va fer de dimitir com a president del Govern espanyol. El motiu, la persecució que ell i el seu entorn familiar estan patint per part de la dreta espanyola. Una situació que no només ha patit ell, ni de bon tros, i que fins i tot el seu partit ha generat o permès en alguna ocasió, però que Sánchez ha aconseguit colar en l’agenda electoral amb força proclamant-se’n víctima.
“El moviment de Sánchez influirà en tres sentits. El més important és que durant la primera setmana de campanya tot ha girat al seu voltant i això ha tingut un efecte que no estava previst, quan tot havia girat al voltant de Puigdemont. El segon és que la presència de Sánchez pot mobilitzar una part de l’abstencionisme diferencial que no vota a les eleccions catalanes però sí a les espanyoles. I el tercer factor, menor però que no es pot menystenir, és que hi ha un electorat que no és del PSC, però sí progressista, que potser davant el discurs victimista i emocional de Sánchez l’acabi votant”. Són paraules de Pau Canaleta, consultor de comunicació política i professor a la Universitat de Barcelona.
Mariola Tàrrega, professora de Comunicació Política a la Universitat de Vic, considera que el colp d’efecte de Sánchez “va adreçat als votants que tenen una certa simpatia pel PSC, que potser l’han votat en el passat i que ara es mourien entre partits de centre i d’esquerra, però no crec que aconsegueixi convèncer aquells que tinguin un vot decididament independentista o que no tinguin cap afinitat cap a Sánchez”. Per últim Ana Sofia Cardenal, professora de Ciència Política a la Universitat Oberta de Catalunya, no té clar si l’atenció que ha acaparat Sánchez a l’inici de la campanya catalana beneficiarà al PSC. “Potser beneficia en algunes zones com ara el cinturó industrial o metropolità, perquè allà hi ha un vot més PSOE que PSC, però ara el PSC juga a ser el vot útil contra l’independentisme i per tant, hi ha un votant més de dreta que s’inclinaria més cap al PP però que estaria disposat a votar el PSC. Crec que per a aquest votant la presència de Sánchez és més contraproduent”. Més encara quan Illa “està fent un discurs que és el que més agrada a aquest votant, que pensa que el procés ha estat una dècada perduda”, conclou.
Siga com siga, la història demostra que al PSC li han anat bé l’espanyolització de les campanyes, i aquest és un nou intent de resultat encara incert.