Un Govern progressista nascut d’un Congrés sense majoria progressista. Una majoria plurinacional aixoplugada per un Estat que no reconeix les nacions que el conformen. I un president avalat per uns partits que en desconfien.
Aquestes són les tres certeses que desprén la investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol. Però n’hi ha una quarta que, de tan poderosa, se superposa a totes les altres: la por extrema a un govern integrat per PP i Vox, encara més després dels aldarulls protagonitzats pels ultres al carrer d’ençà que es va conèixer la predisposició del PSOE d’amnistiar els encausats pel procés sobiranista català.
Esquerra i Junts, EH Bildu i el PNB, i també el BNG, han vist com s’obria de bat a bat una finestra d’oportunitat. Fins i tot els nacionalistes canaris, que sols disposen d’un escó i cogovernen amb els populars al seu territori, s’han incorporat a la suma múltiple.
12,6 milions de vots a 11,2 milions. Aquesta és la correlació, en xifres redones, entre els grups que han donat suport a la segona investidura de Sánchez —la tercera, si comptem la moció de censura de 2018— i els que se n’han oposat. D’un costat, els 121 del PSOE, els 31 de Sumar, els 7 d’Esquerra, els 7 de Junts, els 6 d’EH Bildu, els 5 del PNB i els diputats en solitari que tenen el BNG i Coalició Canària. De l’altre costat, els 137 parlamentaris del PP, els 33 de Vox i l’únic de la Unió del Poble Navarrès (UPN).
La sessió parlamentària de dimecres i dijous de la setmana passada llega frases que permeten albirar el futur incert de la legislatura sorgida dels comicis del 23 de juliol. Però, passe el que passe, com en el conte de Monterroso, el dinosaure continuarà sent al mateix lloc.
I també és de color verd.
“Un mur de democràcia i tolerància”
Pedro Sánchez ha presentat l’amnistia com el mal menor. És una manera, diu, de “fer de la necessitat virtut”. Ha afirmat que l’acord amb partits tan allunyats ideològicament del seu respon a la construcció d’un “mur” que preserve els valors democràtics. En les seues rèpliques a Esquerra i Junts, però, va explicitar que els límits són els de sempre: les fronteres de la Constitució espanyola de 1978.
La capacitat de Sánchez de complir les expectatives de les dues forces sobiranistes catalanes determinarà l’esperança de vida d’aquest mandat. Amb fotos i bones paraules, no en tindrà prou. Haurà de navegar entre les exigències dels independentistes i una oposició furibunda que controla el Senat i 12 de les 17 autonomies. I que, sobretot, gaudeix d’un suport mediàtic, econòmic i judicial ingent.
“No soc president perquè no em venc ni he venut els espanyols”
Caldrà veure si Alberto Núñez Feijóo es manté com a líder de l’oposició, tal com va anunciar en el debat d’investidura. Si Sánchez aconsegueix esgotar la legislatura, patirà de valent per arribar amb vida a la cita de 2027.
El líder dels populars es troba un context molt més favorable que no el de Pablo Casado al seu dia —Ciutadans ha desaparegut, el PP governa comunitats que sumen més de 30 milions de persones i presumeix de majoria absoluta a la cambra alta—, però no s’ha desempallegat de l’associació amb Vox. A la formació de la gavina hi haurà gent temptada de rellevar-lo per la madrilenya Isabel Díaz Ayuso, més hàbil a l’hora d’atreure votants de Vox. Al discurs de la preservació de les essències pel fet de no haver-se aliat a Junts li espera un recorregut curt.
“No és retòrica, és l’inici d’una tirania”
Santiago Abascal, el president de Vox, ha comparat Sánchez amb el “socialista alemany” Adolf Hitler —“també va arribar al poder en unes eleccions”—, alhora que ha afirmat que som davant un colp d’estat.
Vox ha escalfat els carrers i Abascal mateix ha acudit a les concentracions al carrer madrileny de Ferraz. Prolongar aquesta estratègia d’alt voltatge no és fàcil. L’extrema dreta ja no pot registrar mocions de censura ni recursos d’inconstitucionalitat, però la seua semàntica radical continuarà seduint el públic. Les presumptes cessions als independentistes seran presentades com una ofensa als espanyols. Abascal, de fet, ja ha amenaçat de trencar els acords autonòmics si el PP tramita la llei de l’amnistia al Senat.
“Tenim diferències, però caminem junts i no ens equivoquem d’adversari”
Yolanda Díaz, en nom de Sumar, va descriure d’aquesta manera la seua relació amb Sánchez. I, en efecte, comparteixen adversari per la dreta —PP i Vox—, però també per l’esquerra. Perquè ni ell ni ella —tal com passarà— no volien Podem al Govern.
La gestació de les llistes al Congrés de la plataforma tutelada per Díaz ja va evidenciar el desig de bandejar la formació morada. Tanmateix, els seus cinc diputats, en cas d’emigrar al grup mixt per aquestes desavinences, podrien marcar perfil propi i acusar la vicepresidenta, repetidament, de ser l’esquerra dòcil i light que anhelava el PSOE. Una hipotètica aliança estratègica de Podem amb Esquerra, EH Bildu i el BNG —que ja comparteixen espai comú— totalitzaria 19 diputats, mentre que Sumar se’n quedaria amb 26.
“No se la jugui”
Els republicans catalans han saludat la incorporació de Junts a l’entesa multipartida del Congrés. “Durant quatre anys, vam ser el sac de boxa de molta gent”, ha afirmat el seu portaveu parlamentari, Gabriel Rufián. Habituats a ser titllats de “botiflers” pels seus acords amb Sánchez, a ERC ara no s’estan de treure pit. O, dit d’una altra manera, “Esquerra va posar una música a sonar, i ara tothom la balla”.
No obstant, Rufián tampoc no ha deixat passar l’ocasió de recordar al president Sánchez la seua feblesa extrema: “No se la jugui”. Sap molt bé el pa que s’hi dona.
“Amb nosaltres, no provi de temptar la sort”
Míriam Nogueras, la portaveu de Junts per Catalunya, ha estat encara més alarmista. Abans de votar afirmativament a la investidura de Sánchez, va interpel·lar-lo així: “No enganyem ningú, encara és a temps de desistir”. Perquè si Sánchez s’hi juga molt en aquesta legislatura, Junts no s’hi juga menys.
La seua tàctica ara experimenta un gir notable. Entre la negativa a col·laborar per activa i per passiva amb el PSOE i l’acord rubricat recentment a Brussel·les per ambdós partits hi ha un abisme. Tots dos s’han mogut, però Sánchez, ja investit, és qui té la paella pel mànec. I a Junts, amb el compte enrere de les eleccions catalanes en marxa, es veuen obligats a vendre avenços més sensibles que els obtinguts per Esquerra fins ara.
“Obrir de bat a bat l’agenda plurinacional”
Això ha reclamat Mertxe Aizpurua, la representant d’EH Bildu, en el ple d’investidura de Sánchez. L’esquerra abertzale també ha assenyalat que el seu suport al PSOE no constitueix cap “xec en blanc”. Ni de bon tros. Amb un matís no menor, però. A diferència del que passa amb Junts, els socialistes, esperonats per la seua aliança amb Sumar, poden compensar una certa inacció en matèria territorial amb conquestes socials o de drets que resulten estimulants per a l’electorat de Bildu.
Cal parar atenció, en qualsevol cas, a les eleccions basques de la primavera vinent. La victòria d’aquesta coalició, en detriment del PNB, els situaria en unes altres coordinades. Els socialistes de cap manera no investiran un lehendakari d’EH Bildu, com tampoc no ho faran els jeltzales. I això pot provocar ferides.
“Haurà de complir el que ha signat”
Aitor Esteban, del PNB, ha insinuat que el PP va fer-los una oferta molt atractiva, però que van desestimar-la ipso facto. Els rumors diuen que era un ministeri molt relacionat amb el País Basc: el d’Indústria. Però tal com el mateix Esteban va manifestar en el debat amb una rima assonant, Feijóo té un problema de base per tal d’arribar a cap entesa amb el nacionalisme basc d’inspiració burgesa: “Alberto, tu tractor tiene gripado el motor por usar aceite Vox”.
Els jeltzales van esperar al darrer moment i van ser els únics a signar l’acord amb Pedro Sánchez en persona. Com en els partits de futbol d’Alemanya, la política espanyola és un partit d’onze [milions] contra onze [milions] en què sempre guanya el PNB. Són els primers interessats a fer realitat els pactes, perquè els seus pactes sempre resulten ser els més substanciosos i factibles.
“Venim de la presó i de l’exili”
Quan dijous passat el portaveu socialista, Patxi López, va pronunciar aquestes paraules, de seguida va sentir-se una remor a l’hemicicle. Potser es referia a les negociacions amb Oriol Junqueras i Carles Puigdemont? No. Clarament, no. López volia explicar què signifiquen els 144 anys d’història del PSOE. I precisament això, l’herència rebuda dels seus predecessors i l’ADN que porten a la pell, és el principal obstacle perquè els socialistes puguen tenir una legislatura plàcida. És la seua condició de partit espanyol de referència la que s’erigirà, tard o d’hora, en el gran hàndicap. Perquè la legislatura té un aspecte tan precari com la majoria que s’acaba de bastir i decebre les esperances dels socis pot abocar-la al pedregar.