Salvador Illa ha aconseguit un triomf per al PSC que difícilment es traduirà en la seva investidura com a President, a pesar de la seva intenció -expressada la mateixa nit electoral- que s'hi presentarà a la sessió d'investidura com correspon a un guanyador de les eleccions. L'exministre de Sanitat ha obtingut 33 escons, la qual cosa significa setze més dels que va traure el PSC el 2017. Aquesta recuperació, però, s'ha vist molt distorsionada per l'altíssima abstenció, ja que el PSC ha pogut duplicar el nombre de diputats a pesar d'haver crescut només 45.000 vots. És la mateixa paradoxa que ha fet que ERC hagi guanyat un escó respecte el 2017 -i empatat a escons amb el PSC- a pesar d'haver perdut 333.000 vots.
Ho avançaven les enquestes i el PSC ho havia esbombat per mostrar guanyador el seu candidat. El factor Illa ha tingut el seu efecte i el PSC ha estat el partit més votat de les eleccions al Parlament de Catalunya. Amb 651.000 vots (amb el 99% escrutat), que representen un 23% del total, el PSC obté una victòria que difícilment portarà Salvador Illa a presidir la Generalitat. El candidat del PSC ja ha avançat que es presentarà a una sessió d'investidura i que «el canvi ha arribat per quedar-se», però l'aritmètica parlamentària farà difícil que Illa obtingui els vots suficients per guanyar-la. L'opció més clara del PSC seria un tripartit però ERC ja va anunciar abans de les eleccions que no arribaria a cap pacte amb els socialistes.
La suma dels partits espanyolistes (Vox, PP i Ciutadans) amb el PSC només sumen 53 diputats, lluny dels 68 que donen la majoria al Parlament. I la suma dels diputats d'En Comú Podem (8) tampoc no sumaria una majoria suficient.
La insistència d'Illa en presentar-se a la investidura ha estat una tàctica per diferenciar-se de Ciutadans, que el 2017, quan va aconseguir la victòria amb Inés Arrimadas al capdavant, va renunciar a presentar-s'hi per la dificultat òbvia de sumar majories. Illa ha criticat repetidament aquesta actitud pel que implica de renúncia, però tot indica que el candidat del PSC protagonitzarà una sessió d'investidura impossible de guanyar.
L'aritmètica parlamentària fa molt difícil que el PSC pugui aconseguir els suports necessaris per sortir elegit -ni tan sols les abstencions necessàries per aconseguir-ho en segona ronda. Els partits independentistes van signar fa menys d'una setmana un text on es comprometien a no arribar a cap pacte amb el PSC. I semblen tenir altres plans.
La victòria del PSC s'ha basat en la recuperació del vot en les àrees més poblades de Catalunya, l'Àrea Metropolitana de Barcelona, el Camp de Tarragona i el Maresme.
Un dels factors que ha pogut propulsar els resultats del PSC ha estat l'anomenat Efecte Illa, que ha aprofitat el grau de coneixement del candidat socialista, Salvador Illa, el ministre de Sanitat durant la pandèmia, l'home del Govern que, durant la primera onada, entrava a totes les llars a través de la roda de premsa diària sobre l'evolució de l'alarma sanitària.
Fins i tot abans que Miquel Iceta -primer secretari del PSC- fos substituït per Illa al capdavant de la candidatura, les enquestes ja assenyalaven que el PSC milloraria resultats per la davallada de Ciutadans, que semblava perdre bous i esquelles per l'erràtica política de la formació taronja a Catalunya i a Espanya. Tot fa pensar que, a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, Ciutadans va aconseguir ser la força més votada gràcies a antics votants del PSC i ara, amb Pedro Sánchez al Govern espanyol, aquests votants tornen als socialistes. Per tal de recuperar aquests votants, el PSC ha mantingut un perfil conciliador, poc crític amb Ciutadans i molt crític amb els independentistes -tot i que les crítiques més dures no les ha formulat el candidat Illa sinó els seus companys de mítings (Pedro Sánchez, Meritxell Batet o Miquel Iceta).
El candidat ha insistit en diverses ocasions que «no hi haurà ni independència ni decadència» però ha deixat que fossin els seus companys els qui fessin les crítiques més dures als independentistes, amb acusacions de trencament de la cohesió social i la concòrdia.
A més, Illa ha tingut el suport presencial de Pedro Sánchez en diverses ocasions a pesar del fet que els actes del PSC han estat sempre sense públic i pràcticament virtuals. El president del Govern espanyol va insistir a demanar el vot per l'exministre per tal d'acabar amb «el declivi i el fangar» en el qual ha quedat empantanegada Catalunya.
La campanya electoral d'Illa ha insistit en el concepte de «canvi» i el «Changes» de David Bowie -en una versió no original- va ser la música de campanya. En la seva intervenció, després de conèixer els resultats, Illa va insistir que «el canvi ha vingut per quedar-se». Però els resultats que ha obtingut demostren que només ha recuperat una part del vot que li va prendre Ciutadans el 2017 però no tota.
La lenta recuperació
Si s'analitza la pèrdua de vots dels socialistes en els últims anys, s'aprecia que la gran sagnia de vots del PSC es va produir entre el 2007 i el 2010, durant el segon tripartit que presidia José Montilla. Cal recordar que els grans èxits electorals del PSC havien estat sempre -i també en aquell moment- a les eleccions generals: el 2004 van aconseguir 1,58 milions de vots i el 2008 (després de l’11-M) 1,68 milions de vots. A les eleccions catalanes, fins i tot en aquells moments, els resultats eren més modestos: Pasqual Maragall va obtenir un milió cent-vuitanta mil vots la primera vegada que es presentà (1999) i un milió, la segona (2003). Montilla, el 2006, ja només va aconseguir vuit-cents mil vots. I aquí començà la davallada realment seriosa: A les següents eleccions al Parlament de Catalunya (2010), Montilla ja només va sumar 575.000 vots. En set anys havia perdut la meitat dels vots i aquestes xifres no s’han recuperat en una dècada: a les catalanes de 2012, 524.000 vots; a les de 2015, 523.000; a les de 2017, 606.000 -encara molt lluny del milió.
Ara el PSC ha obtingut 651.000 vots. És molt probable que la recuperació hagi estat molt parcial per culpa de la gran abstenció, però el fet és que la victòria d'Illa no és una remuntada.
El partit ha aconseguit mantenir-s després de tants anys com a conseqüència d'una base municipal molt forta, que s'ha mantingut ferma en les àrees més poblades, mentre el seu rival en anteriors eleccions, Ciutadans, no aconsegueix consolidar-se a nivell municipal ni tan sols després d'una victòria a les eleccions catalanes de 2017.
Però la fuga de vots del PSC fa deu anys no es pot atribuir exclusivament al naixement de Ciutadans i Comuns. El 2010 -quan el PSC va perdre mig milió de vots- Ciutadans només en va obtenir 106.000 i el 2017, Ciutadans en va obtenir 1,1 milions i el PSC va traure 606.000. Salvador Illa vol evitar caure en els errors de Ciutadans (no presentar-se a la investidura) però el partit està lluny de recuperar el múscul de fa deu anys.
Potser Illa pensava en això quan deia que la present victòria «és un gran pas endavant però és només el primer gran pas endavant».
El candidat socialista ha afirmat que ha estat una «victòria claríssima» i que ara cal «passar pàgina, escriure una nova pàgina; retrobar-nos per avançar; tornar a retrobar-nos». I va reblar que «la Catalunya de sempre ha tornat».
Acte seguit va arribar l'anuncia que es presentarà a la investidura i va afirmar que «el canvi és imparable; tardarem més o menys però és imparable». Illa va afegir que «Catalunya estima a Espanya i Espanya, a Catalunya» i «no hi ha més solució que el retrobament».
Salvador Illa, que va ser alcalde de la Roca del Vallès (Vallès Oriental), va dedicar la victòria a Sergi Mingote, l'alpinista i exalcalde de Parets (Vallès Oriental) que va morir el 16 de gener en un intent de coronar el K2.
També va agrair l'ajuda del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez; la del Primer Secretari del PSC, Miquel Iceta; la d'Eva Granados, la seva número 2 a les llistes; i les d'Iván Redondo i Paco Salazar, director i director adjunt del Gabinet de Sánchez.
El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va celebrar que el PSC hagi «tornat a ser el primer partit de Catalunya» i indirectament va assumir part de la victòria d'Illa en recordar que els resultats són fruit de «l'encert de la orientació política del PSC al llarg d'aquests anys» i validen «l'aposta pel diàleg i el retrobament del president Pedro Sánchez».
La feina d'Iceta.
Miquel Iceta va agafar les regnes del PSC el 2014 després de la desfeta de Pere Navarro en les eleccions europees. Navarro havia estat el Primer Secretari elegit després de José Montilla, en el XIIè congrés del PSC. Navarro es va enfrontar a Iceta, per un costat, i, per la banda catalanista, més crítica amb Montilla, amb Joan Ignasi Elena i Àngel Ros. Finalment, Iceta va donar suport a Navarro i l'exalcalde de Terrassa va guanyar Elena i Ros. En aquell moment, les seves candidatures representaven dues versions de l'ànima catalanista del PSC. Després han acabat prenent camins molt diferents. Elena va acabar eixint del PSC i coordinant el Pacte Nacional pel Referèndum mentre que Àngel Ros va obtenir la presidència del PSC a canvi de no entrebancar l'arribada d'Iceta al capdavant del PSC.
El trencament del que llavors s'anomenaven les dues ànimes del PSC -la catalanista i la no catalanista- va acabar provocant les batalles internes que minaven la imatge del PSC posterior a Montilla. Ernest Maragall, Marina Geli i Joan Ignasi Elena van acabar deixant el partit després de diverses dissensions amb la direcció de Pere Navarro. Els catalanistes eren apartats del partit però alhora Navarro jugava amb la dissensió amb el PSOE i sobre les seves relacions hi planava contínuament l'ombra d'un possible grup propi del PSC al Congrés.
Després de la dimissió de Navarro, Iceta es va encarregar de llimar asprors amb Pedro Sánchez, fins al punt que han desaparegut del tot, mentre que el grup propi al Congrés ha esdevingut ciència-ficció. De la mateixa manera, Iceta va encarar una oposició frontal al referèndum de 2017 i va situar clarament el PSC al costat del bloc contrari a l'1-O, tancant files amb Ciutadans i PP. Amb ells va presentar recursos d'empara al Tribunal Constitucional contra les resolucions sobiranistes del Parlament de Catalunya.
A pesar d'això, a l'hora de les urnes, el partit beneficiat per les polítiques contra l'independentisme va ser únicament Ciutadans; el PSC va aguantar a dures penes i el PP es va ensorrar.
El concepte d'ànima catalanista va ser extirpat del vocabulari sobre el PSC -molts dels seus dirigents sempre l'havien rebutjat- i de catalanisme no havien tornar a presumir fins que, en aquesta campanya electoral, Pedro Sánchez ha afirmat que el PSC representa el veritable catalanisme davant d'un independentisme que, en realitat, provoca la «decadència» de Catalunya.
Iceta havia de ser premiat pel PSOE amb la presidència del Senat després de la victòria de Pedro Sánchez el 2019 però finalment els grups independentistes -encarregats de fer la proposta dels noms dels senadors per designació autonòmica van impedir aquest pas. No ha estat fins ara, que ha estat substituït per Illa com a candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya, que Iceta ha estat premiat amb un càrrec a Madrid, aquest cop al Ministeri de Politica Territorial.
Illa ha heretat ara el lloc de candidat victoriós, però aquesta és una victòria amarga i probablement estèril, ja que el deixarà, sense remei, com a cap de l'oposició en un bloc on tindrà la incòmoda companyia de Vox. I caldrà veure si Illa agafa el guant que ha llançat l'altre guanyador de la nit, Pere Aragonès, que va dir a Pedro Sánchez que «és l'hora de resoldre el conflicte».