Entre suspicàcies i retrets, Esquerra Republicana desencallarà la investidura de Pedro Sánchez, que deixarà de ser president espanyol en funcions. Quan el consens entre l’independentisme català és que l’acord és, com a molt, de mínims, és difícil ser-ne optimista. Però entre els vaticinis i les crítiques, algunes ben fonamentades i d’altres ben interessades, també hi ha raons per no renunciar a l’esperança.
La primera és que el PSOE ha mirat a l’esquerra. La pressió de molts barons territorials no ha espantat Pedro Sánchez, que podria haver optat per una gran coalició desitjada pels poders fàctics. Bé que ho va desitjar Sánchez de fer amb Ciutadans després del 28 d’abril, però els d’Albert Rivera, entestats a substituir el PP, no ho van permetre. El PSOE, malgrat tot, s’ha imposat en dues eleccions consecutives -les darreres ben innecessàries- amb el vistiplau d’un electorat sabedor que Sánchez no renunciava a entendre’s amb Esquerra Republicana.
Els qui equiparen l’actual PSOE a qualsevol partit de la dreta espanyola tenen molts arguments. Per exemple, l’Estat espanyol ha mantingut i manté els presos polítics amb el PSOE al Govern, i aquests resten tancats ja més temps del que ho van estar amb el PP a la Moncloa. L’executiu Sánchez va tindre, a més, la possibilitat de rectificar, si més no el seu posicionament públic, quan només accedir al poder es va trobar amb la clatellada de la justícia Alemanya, que va denegar l’extradició del president Carles Puigdemont per rebel·lió o sedició. Per acabar-ho d’adobar, una de les promeses electorals de Sánchez va ser fer tornar el president a l’exili a l’Estat espanyol per encarcerar-lo.
A ningú se li escapa, però, que Sánchez no és ni serà un bon polític gràcies als seus mèrits, sinó als demèrits dels seus adversaris. El PSOE no seria el partit que més anys ha ostentat el poder a l’Estat espanyol si no fora per la seua virtut a l’hora d’aprofitar-se dels errors del rival. I els rivals, ara dividits en tres partits, no tenen cap altre projecte que el de tornar a usurpar les institucions catalanes, educació i mitjans públics inclosos. Fora bo tindre-ho en compte a l’hora de donar importància a l’acord. Alguns menysprearan les “engrunes” de l’autonomia, però també hi ha raons per voler mantenir-les.
La realitat que ofereix la política espanyola és així de limitada. Hi ha un PSOE que és l’única alternativa de govern a una triple dreta de discurs guerracivilista. Hi ha una coalició, Unides Podem, que ha moderat tant el seu discurs que esdevindrà una simple crossa i que facilitarà, per demèrits, propis, el retorn del bipartidisme. I hi ha, alhora, una altra alternativa política bastant menys esperançadora.
L’acord, segur, es podria haver gestionat amb més ambició, transparència i realisme. Costa d’acceptar quan l’Advocacia General de l’Estat ha respectat, només a mitges, la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Costarà de pair encara més amb la previsible inhabilitació del president Quim Torra i també amb la d’Oriol Junqueras. Només una aplicació del tercer grau penitenciari sobre els presos polítics catalans, una taula de diàleg fructífera i una calendarització rigorosa de les propostes contribuirà a capgirar aquesta sensació. El fet que el document signat pel PSOE-PSC i ERC no pose límits al diàleg ni esmente la Constitució com a marc únic per establir la negociació també pot contribuir a l’optimisme.
De moment, a Espanya hi haurà el primer govern bipartit de la història, i serà de tall progressista. Hi haurà una força a l’esquerra del PSOE a les institucions estatals. L’escenari alternatiu obliga a l’esperança. Però la història, l’antiga i la recent, també obliga a la cautela i a l’exigència. Tot allò que no faça l’esquerra per complaure els seus votants contribuirà a la desmobilització i allisarà la catifa roja a una oposició enfurismada i sedegosa. I aquesta oportunitat no la poden desaprofitar de cap de les maneres. La irresponsabilitat la pagaríem tots i totes. I la primera gran responsabilitat haurà de ser posar fi a la via repressiva. Cap avenç serà possible sense encarar aquesta infàmia que ja dura massa temps. I si ERC no és capaç d'influir en el nou govern espanyol perquè canvie aquesta situació, el pacte haurà fracassat.
