La pluja ha tornat a ser justa amb l’èpica independentista. Plovia la matinada del primer d’octubre i el cel es va fer clar mentre les urnes arribaven als col·legis electorals. També plovia a l’alba del 23 de juny. De fet, no es va aturar fins a les dotze del migdia, quan tot just els presos polítics que van fer possible el referèndum sortien indultats de les presons de Puig de les Bases, Wad-Ras i Lledoners.
Tres punts neuràlgics d’una geografia repressiva que no s’esgota amb la mesura de gràcia concedida als nou reus sobiranistes. Waterloo, Ginebra, Madrid o la seu del jutjat 13 de Barcelona segueixen marcats de roig al mapa, de la mateixa manera que les llars i els pobles dels quasi tres mil represaliats independentistes que segons les dades d’Òmnium hi ha des de l’octubre de 2017.
Tot i ser-hi ben present, tot plegat no va ser obstacle perquè la vigília de Sant Joan fos una jornada d’alegria a les portes dels tres centres penitenciaris. En un dia de més emoció que política, l’expectativa mediàtica congestionava les portes de Lledoners de cotxes de periodistes. També d’activistes de les voravies que s’hi havien d’acostar caminant i que els darrers tres anys han viscut les anades i tornades de la presó en la fina línia entre la quotidianitat i l’excepcionalitat.
I els paraigües que relligaven els tres indrets –qui sap si també plovia al fred cor d’Europa–, com si volguessin remarcar que tot plegat era part d’una mateixa cosa. Especialment significatiu era el de l’exconsellera de Salut, Alba Vergés, que mostrava el logotip del Parlament de Catalunya. La seua expresidenta, Carme Forcadell, estava a punt d’abandonar el centre penitenciari de Wad-Ras. A la sortida també hi havia els dos últims dirigents de la cambra: Roger Torrent, actual conseller d’Empresa; i Laura Borràs, l’actual presidenta del Parlament, amb qui Forcadell es fondria en una sentida abraçada.
Quilometres enllà, un centenar de persones esperava l'exconsellera Dolors Bassa a la sortida de Puig de les Basses. «Tantes vegades us he dit “bona nit” abans que es tanqués aquesta porta i avui, per fi, s'obre». Eren les primeres paraules de l’exconsellera d’Afers Socials en sortir de la presó de Puig de les Basses a les 12,16 hores. Allà l'esperaven la seva germana Montse, diputada per Esquerra Republicana al Congrés; les conselleres Teresa Jordà (Acció Climàtica), Gemma Geis (Recerca i Universitats) i Lourdes Ciuró (Justícia); el secretari general de la UGT-Catalunya, Camil Ros; càrrecs d'ERC, veïns de la seva Torroella de Montgrí natal i independentistes vinguts d'arreu.
En aquella mateixa hora, tots junts, mentre el dia es debatia entre les primeres clarianes i els núvols plujosos, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn travessaven la porta de Lledoners. Sense escatimar mostres d'alegria, a excepció d’un Junqueras seriós, descendien per la rampa que mena de la porta de seguretat a l'entrada. A mig camí, parada de rigor i fotografia amb una pancarta amb el lema "Freedom for Catalonia". Un amulet amb història, el mateix que Forn va exhibir durant els Jocs Olímpics de Barcelona l'any 1992 –"representa la continuïtat de la lluita de tot un país", remarcaria després. Pocs minuts abans, alguns familiars entraven a la recepció del centre penitenciari, mentre els presos firmaven la darrera paperassa. Darrere seu hi ha entrava el president Pere Aragonès, que era el primer a rebre'ls.
No hi ha hagué ordre possible en el moment en què els fins ara presos polítics i aquells que els esperaven es trobaren. De cop, una munió feia indistingible els rostres dels protagonistes que, mica en mica, després de desenes d'abraçades i fotografies, havien anat enfilant el camí cap el petit escenari que dimarts al vespre ja s'havia preparat a tocar de la presó de Lledoners.
L’esperit de la resiliència
A les portes dels centres penitenciaris, les paraules dels presos traspuaven la força de qui se sap ferm després de la tempesta. Així, per exemple, ho feia palès Carme Forcadell.
La de Wad-Ras és una presó antiga. Si els centres penitenciaris acostumen a estar als afores dels centres urbans, aquest se situa al cor de la Vila Olímpica, desenvolupada abans dels Jocs Olímpics del 92 de Barcelona com a zona residencial per als esportistes d’aquell esdeveniment. Per això hi havia pocs concentrats, més o menys un centenar. L’espai, reduït, a la cruïlla entre dos carrers de trànsit, impedia fer una gran convocatòria de gent.
La porta de sortida de la presó se situa al carrer del doctor Josep Trueta, membre del Consell Nacional Català, entitat fundada a l’exili per integrar representants polítics procedents de la Catalunya derrotada pel franquisme. Trueta, represaliat, va haver de marxar a Londres l’any 1939, des d’on va internacionalitzar la causa fent relacions amb ministres britànics de l’època i on va emergir com un dels investigadors més prestigiosos a la càtedra d’Ortopèdia de la Universitat d’Oxford. La sortida del centre de Wad-Ras, ubicat en aquest carrer, fa cantonada amb un altre també dedicat a un represaliat, l’arquitecte Josep-Lluís Sert, qui es va refugiar a Nova York a finals dels trenta. Forcadell, sense haver caigut en la coincidència de recuperar la llibertat en aquests mateixos carrers –o almenys sense fer pública aquesta curiositat–, valorava la lluita dels seus companys a l’exili. «No en tingueu cap dubte: si l’independentisme no hagués guanyat elecció rere elecció, si no haguéssim tingut aquests victòries judicials a Europa, si la gent no s’hagués mobilitzat, avui nosaltres no seríem aquí».
Sempre secundada pel seu marit, Bernat Pegueroles, Forcadell recordava que tot just el dimecres 23 de juny, dia en què recuperava la llibertat, es complien 39 mesos del seu encarcerament, que es va produir el 23 de març del 2018, quan el jutge Pablo Llarena la va processar per rebel·lió. El seu cas és un dels que més ha escandalitzat l’opinió pública, atès que Forcadell no formava part de l’executiu català durant l’octubre del 2017.
El seu delicte va ser permetre el debat i la votació de dues lleis declarades inconstitucionals pel tribunal pertinent. Des que va ser empresonada, diputats d’arreu del món i associacions de juristes han defensat la seua innocència. L’absurditat de l’acusació que va recaure sobre ella la va evidenciar un sergent de la Guàrdia Civil que va participar en el judici del Suprem com a testimoni. Aquell senyor va assegurar que, el 20 de setembre del 2017, quan la benemèrita escorcollava el Departament d’Economia, Forcadell passava en cotxe, en direcció contrària, animant els concentrats –els qui presumptament van dificultar les tasques policials i judicials, que per cert es van dur a terme– amb la mà fent gestos d’encoratjament. L’expresidenta del Parlament va ser condemnada a 11 anys i mig de presó.
Abans de marxar entre aplaudiments i amb un ram de flors, Forcadell dedicava un record a totes les dones de les presons en què ha estat: Alcalá Meco, a Madrid; Mas d’Enric, al municipi tarragoní del Catllar; i l’última, la de Wad-Ras. «Totes elles m’han ajudat a ser més forta i més empàtica, i mai no les oblidaré. Des que soc a la presó, ser feminista té més sentit que mai».
Ovacionada pels presents, Forcadell donava les gràcies i s’acomiadava amb dues paraules: «Us estimo». Carrer avall, marxava amb el seu home, perseguida per comitives de fotògrafs i polítics per finalment pujar a un cotxe que l’havia de conduir cap a casa. La casa que, si tot va bé, no haurà de tornar a abandonar. La casa on li espera la mare, que té 93 anys.
Flama encesa
A Puig de les Basses, un portador de la flama del Canigó, Joan Sibill, li va portar el foc a Dolors Bassa, que li va agrair el gest i va recordar que Sant Joan és la Diada dels Països Catalans. Sibill va explicar a EL TEMPS que pertany a l'equip de foc de Girona i que havia portat la flama des del Coll d'Ares, coll de muntanya entre el Ripollès i el Vallespir, on va agafar el relleu de «la gent del Casal de Conflent i els amics de la flama d'Igualada».
A poques passes, dues dones celebraven l'alliberament de Dolors Bassa i esperaven que els mitjans es dispersin per anar a saludar-la i fer-li un petó. Mercè i Carme havien arribat de Torroella de Montgrí, el poble empordanès de Dolors Bassa, i explicaven que són amigues seves de petites. «I com que som amigues», afegia Carme, «sabem quina persona és i per això sabem que aquesta injustícia encara és més aberrant».
Mercè explicava que han experimentat el patiment de la Dolors de molt a prop: «Hem viscut moltíssim aquest temps de presó. Hem viscut moltíssim la part política, però després hem patit moltíssim a nivell personal perquè som amigues seves des que érem petites. A nivell psicològic estarem molt millor a partir d'avui». I afegien: «Avui és un gran dia. A partir de demà ja parlarem dels peròs: 'Però no és això el que volem... Però s'ha de continuar', etc. Avui almenys ens hem de poder emocionar i fer-li costat a la Dolors».
Testimonis que enllaçaven amb les paraules de Bassa, que va agrair el suport de tot els que li han «fet costat», a ella mateixa i «a tots els companys empresonats, encausats i exiliats; als que m'heu fet costat dimarts, aquí a fora; dimecres, al meu poble, i a tantes places de Catalunya».
«És veritat», deia l’exconsellera, «que la repressió no ha acabat, que estem en una cursa d'obstacles, però aquest és un primer pas dels que han d'arribar per a fer les coses des de la política i no per la via de la judicialització». Va recordar, també, que els indults no resolen tots els judicis actius i pendents: «Ara només sortim nou persones. N'hi ha un munt d'encausades i d'aquí a poc molta gent, entre elles jo mateixa, patirem perquè haurem d'anar a un Tribunal de Comptes, que és una ignomínia». De seguit, insistia en el fet que «les persones exiliades, tal com diu el Consell d'Europa, haurien de veure retirades les seves euroordres».
“Sortim per treballar”
Tornem al Bages, concretament a Sant Joan de Vilatorrada. El primer en sortir a l’escenari de Lledoners, escudat a un costat per un llantió per la flama del Canigó, era el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Pletòric i amb una senyera agafada per un puny que no parava d'alçar, va voler dedicar les seves primeres paraules al president Carles Puigdemont i la resta dels exiliats. Reivindicà, també, el fet que entrés a la presó com a president de la seva entitat i n'hagi sortit com a tal: "l'Estat espanyol no decidirà mai qui és el president d'Òmnium Cultural". Cuixart va cloure el seu discurs reconeixent que si han pogut sortir de la presó "ha estat pels ciutadans d'aquest país. que han seguit lluitant, sobretot el jovent. Que ningú us abarateixi el somni. Visca Catalunya lliure i visca els Països Catalans!”
Darrere seu, l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i ara secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, remarcava que sortien "units" i que no oferirien "cap silenci a canvi de cap indult". Ell i la resta de presos van optar per dedicar una part important del discurs a agrair el suport rebut els darrers anys, en especial el d'aquelles persones que regularment s'han acostat a Lledoners cada cop que hi entraven o en sortien. "Ho farem, ho farem junts i ho farem bé. Per tota la gent d'aquest país", reblava Sànchez.
Joaquim Forn, exconseller d’Interior, encetava el seu parlament explicant la història de la pancarta que lluïa, i després reconeixia que, en el moment d'entrar, es preguntava com sortiria de la presó. Segons va expressar, en sortien "amb unes conviccions inamovibles" i " més forts que mai".
Crits d'independència donaren pas a Josep Rull, exconseller de Territori, que front a les peticions perquè els presos demanin perdó, va fer valdre que "els qui han de demanar perdó són aquells que van agredir la nostra gent per voler expressar democràticament i pacíficament el seu dret a ser lliures". A més, assegurava que si "vosaltres no vau tenir por l'1 d'octubre, nosaltres no tenim dret a tenir por". "Nosaltres continuarem lluitant per aconseguir la independència. I, sabeu què? Aconseguirem la independència de Catalunya i guanyarem", relligava.
Per als exiliats foren també unes de les primeres paraules de Jordi Turull: "han demostrat que a Europa hi ha un Guantánamo judicial que és l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Fins que no hi sigueu, la nostra no serà una llibertat plena". L'exconseller de Presidència explicava que els indults eren revisables, parcials i condicionals, però ho contraposava al fet que "el nostre compromís per culminar el que vam començar l'1 d'octubre ni és parcial, ni és revisable, ni és condicional".
Raül Romeva, exconseller d’Acció Exterior, posava l'accent en la resta de represaliades independentistes afirmant que "aquestes tres mil persones han de saber que avui no s'acaba res, que serem al seu costat com elles han estat al nostre costat. Sortim a treballar".
Finalment, l’exvicepresident Oriol Junqueras, potser de tots el que tenia el to més seriós i menys alegre, s’afanyava a assegurar que seguiran "treballant per la llibertat de totes les persones d'aquest país. Per l'amnistia dels tres mil represaliats". "Demà, passat i fins al dia de la victòria, continuarem treballant al costat de tota la gent d'aquest país, sense excloure ningú, per fer realitat el somni d'una república catalana", proclamà Junqueras. El president d'ERC va tenir paraules també pels presos i les preses socials, als quals va prometre que seguirien treballant per la justícia dins les presons.
Acabats els parlaments i feta la fotografia conjunta dalt de l'escenari, abraçats per l'esquena, els esperava una llarga estona de converses fins que, mica en mica, la gentada es va anar diluint, deixant pas als comiats. Aquest cop amb uns "fins aviat" que ja no tenien l'amarg regust del vidre dels locutoris penitenciaris.
Ens els propers dies està previst que, conjuntament amb Dolors Bassa i Carme Forcadell, siguin rebuts conjuntament al Palau de la Generalitat i al Parlament de Catalunya, espais dels que van ser desnonats la tardor de 2017. Uns càrrecs que, tot i tenir-ne voluntat, encara no podran recuperar perquè, malgrat l'indult parcial, pesen sobre ells les penes d'inhabilitació. La sortida de les presons, doncs, dibuixa només un punt i seguit –de segur molt esperat pels entorns personals– en el trajecte de la repressió de l'Estat espanyol contra el govern de l'1-O i el moviment independentista.
I ara? (Requadre)
El camí fins arribar als indults no ha estat gens fàcil. I tot fa pensar que encara continuaran les dificultats. Entre l’independentisme hi ha el relat que aquesta mesura, tot i ser “de gràcia”, té el seu origen en la necessitat que té l’Estat de rentar la seva imatge internacional. No debades, els indults han coincidit amb la crítica del Consell d’Europa, que ha votat a favor d’un informe en què s’insta l’Estat espanyol a decretar aquests indults i a retirar les euroordres d’extradició contra els set polítics catalans a l’exili. Tres d’ells, el president Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí, haurien de poder tornar a xafar territori estatal sense ser detinguts, atès que compten amb la immunitat que els garanteix el fet de ser eurodiputats. Però l’Estat ja ha dit que si hi tornen hauran de ser jutjats.
Ara, arriba l’etapa en què els partits de dreta presentaran recursos per mirar de tombar els indults. A l’endemà de les excarceracions, dia de Sant Joan, ja ho van fer Vox i Ciutadans. Els ultradretans, sembla, podrien tenir-ho més fàcil a l’hora de veure el seu recurs admès a tràmit –que no voldria dir acceptat, sinó que seria estudiat– per part del Suprem, en tant que aquest partit va participar en el judici com a acusació. Vox, però, no ha explicat en què consisteix aquest recurs. Ciutadans, pel seu compte, també ha presentat recurs, però no en nom del partit, sinó a títol personal de tres dels seus líders: Inés Arrimadas, José María Espejo-Saavedra i Carlos Carrizosa. Tots tres se senten legitimats per fer aquest pas perquè, diuen, “van ser privats del seu dret de participació política” quan el Parlament de Catalunya va aprovar les Lleis de Referèndum i Transitorietat els dies 6 i 7 de setembre del 2017. En aquell moment, van ser aquests tres diputats els qui van recórrer contra aquelles lleis al Tribunal Constitucional, que els va donar la raó. Ara, quan presenten recurs contra els indults per la via del contenciós-administratiu, consideren que podrien rebre una nova aprovació, en aquesta ocasió per part del Suprem. A l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, el Partit Popular no ha presentat recurs contra els indults, però de ben segur que ho farà.
La majoria dels experts consultats els últims dies consideren que el Suprem té un marge molt limitat per revocar els indults. Fonts coneixedores de la maniobra del Govern espanyol asseguren que la decisió dels indults està argumentada de tal manera a nivell jurídic que en sembla impossible l’anul·lació. D’una banda, el Suprem no pot prendre cap decisió en funció si els arguments del Govern li convencen o no. Si els anul·la, haurà de vincular aquesta decisió a defectes formals o a una manca d’adequació a la legalitat vigent. Al 2013, però, el Tribunal Suprem va anul·lar l’indult d’un conductor kamikaze condemnat per haver provocat la mort d’una persona a la carretera. La motivació de la decisió per part del Suprem va ser “l’arbitrarietat” de l’indult. Això obriria la porta a una argumentació en aquest mateix sentit en el cas dels presos polítics, si bé la “parcialitat” de l’indult concedit pel Govern espanyol, que el condiciona a que els indultats no tornin a cometre els “delictes” pels quals van ser condemnats, podria contribuir a que el Suprem prescindeixi d’aquest argument a l’hora de revocar-los.
El que és segur és que el Suprem ha discrepat obertament de la decisió del Govern espanyol d’indultar els presos polítics. Fins i tot, l’alt tribunal va vincular l’alliberament dels presos catalans a les necessitats polítiques de Pedro Sánchez, qui va ser investit gràcies als vots d’Esquerra Republicana, segons argumentaven per escrit els magistrats. Amb aquest precedent, i amb tots els episodis judicials viscuts els darrers anys –que han generat rebuig a la justícia europea i en moltes associacions d’àmbit internacional–, hi ha qui recomana no descartar que els presos polítics tornin a ser encarcerats. Ells, de fet, en són conscients. Per això reclamen l’amnistia: perquè tothom, presos indultats, exiliats i altres encausats, en quedi totalment alliberat. Aquesta mesura, tot i que ben difícil d’obtenir, continua sent el gran objectiu del sobiranisme català, conjuntament amb l’autodeterminació.