Obituari

La discreció eficaç de Rubalcaba

L’exsecretari general del PSOE, exvicepresident del Govern espanyol i quatre vegades ministre Alfredo Pérez Rubalcaba mor als 67 anys després d’una intensa carrera política. Va desenvolupar tota mena de càrrecs. Només li va faltar presidir el Govern, objectiu que va mirar d’assolir el 2011.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La discreció és una característica cada vegada més absent en els líders dels partits polítics. En temps de crispació i d’exaltació forçada, personatges de verb seré com Rubalcaba potser no tenen cabuda en la política mediàtica. Tot i que la seua capacitat oratòria excelsa no va ser allò que més el va fer destacar. Perquè Alfredo Pérez Rubalcaba va ser, fonamentalment, un home d’Estat. I de partit. De treballs a l’ombra de la discreció. Alguns més discutibles que altres. Amb aplaudiments i amb crítiques. Com tots els grans protagonistes de la política, Rubalcaba mai no va generar consens.

Potser només al seu partit, al PSOE, quan va heretar la secretaria general allà pel 2012, tot just quan s’iniciava la crisi més greu dels socialistes en la seua història recent. Abans ja havia assumit, de facto, la representació del partit i del govern quan José Luis Rodríguez Zapatero, encara president al 2011, es va anar apartant-se a poc a poc de les càmeres, conscient que el seu temps polític s’havia extingit.

Va ser, aquesta, la penúltima etapa en què Rubalcaba va estar més present en la política estatal. Però el seu recorregut venia de lluny. De ben lluny. Nascut en un petit municipi càntabre el 1951, aquest professor de química de família amb passat republicà i d’origen benestant es va afiliar al PSOE a pocs mesos de morir Franco. Ho va fer a Madrid, a la Federació Socialista de la capital espanyola, ciutat a la qual s’havia traslladat amb la família de ben menut.

Conten totes les cròniques que va ser José María Maravall, el primer ministre socialista d’Educació, qui va fer accedir a llocs de responsabilitat pública a aquell jove càntabre. Per la seua joventut, Rubalcaba no havia estat protagonista de les negociacions polítiques que van determinar el rumb de la Transició. A mitjan anys 80 entraria al Ministeri d’Educació com a secretari d’Estat, ocupant el segon càrrec d’aquest departament. El moviment estudiantil bullia -si és que en algun moment no ho va fer al llarg d’aquells anys- amb l’estampa del cojo Manteca com a símbol entranyable d’una època difícil. Maravall, el padrí polític del protagonista d’aquest obituari, n’era el ministre fins que l’any 1988 va ser substituït per Javier Solana, que ostentava el Ministeri de Cultura i absorbiria, també, el d’Educació.

Rubalcaba feia el gran salt el 1992. Salt gran, però també previsible, el de presidir el Ministeri d’Educació, on havia estat número dos i des d’on va impulsar la LOGSE. Només hi va estar un any, quan després que Felipe González guanyara les últimes eleccions el 1993 -va haver de comptar amb el suport de Convergència i PNB per ser investit- traslladà Rubalcaba al Ministeri de Presidència i el convertí, també, en portaveu del Govern. Allà es va mantenir fins la irrupció, també previsible, de José María Aznar, que arribaria a la Moncloa el 1996 gràcies als mateixos suports que tres anys abans havien fet president González.

Si Rubalcaba havia estat un home d’Estat, ara li tocava fer d’home de partit. I així va entrar en l’executiva del PSOE amb Joaquín Almunia -humiliat per Aznar en les eleccions de l’any 2000- i després al Comitè Federal l’any 2000 amb José Luis Rodríguez Zapatero. Des de l’oposició Rubalcaba agitava, amb convicció, un electorat incrèdul. El març del 2004, quan els atemptats a l’estació d’Atocha de Madrid van sacsejar la ciutadania i l’escenari polític a només tres dies d’unes eleccions, es va encarregar de contrarestar el relat de l’Executiu. L’actitud del Govern Aznar, entestat a responsabilitzar ETA d’aquells 190 morts, provocava desconfiança en bona part de la població que va canviar el sentit del seu vot tres dies després. Era el càstig contra la mentida. En aquelles dates, Rubalcaba, responsable d’Estratègia Electoral del PSOE, va pronunciar una famosa frase. “Els ciutadans espanyols mereixen un Govern que no els diga mentides”, va dir en aquelles dates de commoció, dolor i indignació i que li van costar dures crítiques des del PP i la premsa afí.

Tot apuntava que esdevindria ministre d’Interior després de la victòria electoral del seu partit, però primer aniria a parar al Congrés dels diputats, on faria de portaveu del PSOE. Dos anys més tard sí que va accedir a aquell Ministeri substituint, en aquell moment, l’ara desaparegut José Antonio Alonso. Seria ací on desenvoluparia la seua obra de govern més llarga: cinc anys, de 2006 a 2011. I també la més discutida. Com calia esperar, ateses les ombres que sempre han planat sobre Interior. Més encara quan Rubalcaba ja havia estat acusat de mantenir contactes amb José Amedo, un dels membres més destacats del GAL que tanta sang va vessar al nord peninsular en l’era de Felipe González.

“Rubalcaba: non dago Jon?”, es podia llegir en moltes parets d’Euskal Herria allà pel 2009, quan l’etarra Jon Anza es trobava desaparegut. En aquell moment ETA, a través d’un document intern publicat pel diari Gara, apuntava al Ministeri d’Interior dirigit per Rubalcaba com a responsable de l’absència d’Anza, que va ser trobat mort a Tolosa de Llenguadoc. L’autòpsia va determinar que la mort era el resultat del seu delicat estat de salut. No hi havia signes de violència. Tot i que la sospita mai no es va esvair, atès que els forenses que van examinar el cos no van deixar participar en l’autòpsia cap metge de confiança de la família de Jon Anza.

Van ser moltes les acusacions de tortura contra Rubalcaba des del món de l’esquerra abertzale. El ministre, però, es va beneficiar del silenci mediàtic que sempre acompanya aquests casos. I també del fet d’haver-se pogut penjar la medalla de la desactivació d’ETA des del Ministeri. La dissolució va ser acordada per la mateixa organització, però són molts els qui atorguen bona part de la responsabilitat a la tasca de Rubalcaba des d’Interior. La feina policial, segur, va ser determinant en l’afebliment de l’organització armada.

Vicepresident del Govern des del 2010, Rubalcaba va assumir la responsabilitat de presentar-se candidat del PSOE en les eleccions de l’any 2011, avançades per Zapatero en ple declivi de l’Executiu. Mariano Rajoy, que havia perdut dues eleccions consecutives, va aconseguir imposar-se per la inèrcia d’un electorat alarmat per la crisi econòmica. Rubalcaba va dirigir el seu partit en hores baixes. En moments en què no hi havia cap esperança. I és des de l’oposició que va prometre tot allò que no va fer en la seua etapa com a governant. En aquest sentit, Rubalcaba no va ser un polític singular.

Així, el 2013 va presentar, com a líder del PSOE, la declaració de Granada. Es tractava d’una iniciativa de resposta al llavors nounat procés català que instava a treballar per un canvi constitucional que transformara l’Espanya de les autonomies en una de federal. Al PSC ja hi havia Pere Navarro, responsable de la deriva antisobiranista del partit. Cap alternativa al sobiranisme no va funcionar en aquell PSOE desgastat per la crisi i per les seues respostes insuficients per resoldre una crisi territorial que tot just es consolidava i que superaria límits mai previstos. El seu referent a Catalunya perdia i perdia suports. De fet, Navarro i Rubalcaba van abandonar sengles direccions després dels mals resultats dels socialistes en les eleccions europees de 2014.

Abans, el 2012, Rubalcaba s’havia imposat a l’ara també desapareguda Carme Chacón com a secretari general del PSOE. Ximo Puig, ja líder dels socialistes valencians en l’última legislatura del PSPV a l’oposició, havia donat suport a l’exministra de Defensa en aquella lluita de poder. Això no va evitar que Rubalcaba l’escoltara quan Puig li demanava suport per resoldre el problema del finançament valencià, més visible en plena crisi econòmica. El líder del PSOE va prometre mirar de capgirar la situació. Una vegada més, l’oposició esdevenia el lloc idoni per definir objectius que no es van plantejar quan sí que eren possibles de resoldre des del Govern. Sí que va fer possible, però, que el PSPV celebrara primàries amb un calendari diferenciat del de la resta de federacions socialistes de l’Estat gràcies al vistiplau de Rubalcaba.

Després de les esmentades eleccions europees, Rubalcaba va plegar de la secretaria general del PSOE i del Congrés dels Diputats. Pedro Sánchez encetaria, després de les corresponents primàries, la seua primera etapa al capdavant del partit. La resta de la història és ben recent i coneguda. Rubalcaba tornava a la universitat per impartir classes de química i fa pocs dies patia un ictus cerebral que li causaria la mort poc després. El seu partit, en molt millors condicions que quan ell ho va deixar, anunciava la suspensió d’actes de campanya per motiu de dol. Rubalcaba era l’home d’Estat de qui molts van discutir -i condemnar- la seua obra de Govern. I l’home d’un partit en què ben pocs van qüestionar la seua dedicació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.