Moltes coses han canviat des d’aquell 28 de juny de 2010, quan el Tribunal Constitucional (TC) va emetre la sentència contra l’Estatut català. En aquell moment, amb José Montilla com a president català i amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president espanyol, Esquerra Republicana es trobava ben lluny d’aspirar a l’hegemonia política. El Partit Popular no s’imaginava que esdevindria un partit residual al Parlament català. Ciutadans tenia només tres diputats a Catalunya i no s’havia convertit en una formació d’àmbit estatal. La CUP encara no havia irromput a la cambra catalana i el PSC no comptava amb altre objectiu que no fora el de mantenir la presidència de la Generalitat. El seu rival tradicional, Convergència Democràtica, encara no havia fet el salt cap a l’independentisme. De fet, amb Artur Mas com a president, Convergència trobaria en el PP l’aliat fonamental per aprovar els Pressupostos. Caldria esperar al 2012 perquè el partit fundat per Jordi Pujol, avui refundat i en una etapa de reconfiguració i integració ben delicada, fera l’aposta definitiva per un Estat independent.
Si aquest escenari va esclatar va ser gràcies a una decisió ben compromesa del TC. Sense unanimitat, però amb majoria, el tribunal retallaria l’Estatut Català de 2006 amb una sentència emesa quatre anys després del recurs presentat pel Partit Popular. El TC es negava a acceptar la legalitat de qualsevol referència a la condició nacional dels catalans. La retallada va afectar fins a quaranta articles de l’Estatut, que foren parcialment o totalment anul·lats o sotmesos a una interpretació restrictiva del TC, que es va mostrar especialment hostil en matèria lingüística, competencial, tributària, territorial i judicial. L’Estatut quedava, en definitiva, fortament rebaixat.
La ciutadania, visiblement indignada, va provocar un canvi polític contemplat des de Catalunya però menystingut, en bona part, des d’altres parts de l’Estat. Si més no, així ho recorden els qui van viure aquest episodi en primera línia política.
“Miopia” de l’Estat
El recorregut polític de Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1951) és ben llarg. Ha estat conseller de Cultura en dues ocasions: primer amb el PSC el 2006 -amb Pasqual Maragall com a president- i després amb Convergència entre 2010 i 2016, amb Artur Mas al capdavant del Govern. A hores d’ara és regidor de Barcelona per Junts per Catalunya, vicepresident tercer de la Diputació i membre de la Crida Nacional per la República. Mascarell és, per tant, un dels qui es van sentir desenganyats durant la dècada passada. Tant que recorda que el juny de 2010, quan el TC va emetre la sentència, “jo ja estava pràcticament fora del PSC”.
Mascarell coincideix amb altres entrevistats en què no li va sorprendre tant aquella sentència com “l’actitud miop de la política espanyola” i “la incapacitat per entendre la societat catalana per part dels qui estan acampats a dins de l’Estat”. L’exconseller, de fet, explica aquesta manca de tacte i de comprensió pel fet que l‘Estat espanyol “està en mans d’un grup que canvia generacionalment però que és inamovible” quant a la qüestió territorial. Ell mateix, com a delegat del Govern català a Madrid entre 2016 i 2019 -amb uns mesos d’interrupció quan va ser destituït en virtut de l’aplicació del 155-, diu haver-ho comprovat en primera persona.
Com Mascarell, Marina Geli (Sant Gregori, Gironès, 1958) també és membre de la Crida Nacional i va ser consellera, en el seu cas de Salut, entre 2003 i 2010, en el període dels dos tripartits. Geli també procedeix del PSC, i va desfer-se’n del carnet un poc més tard, el 2014, decebuda amb l’actitud del partit. Geli, que reconeix que no esperava “la duresa” de la sentència, es va sentir especialment afectada quan a l’endemà es va trobar amb un article signat per Felipe González i Carme Chacón -desapareguda el 2017- llevant ferro a la contundència del TC. Més grolleres i atrevides havien sigut les paraules d’Alfonso Guerra, líder històric del PSOE, la primavera del 2006, quan es va vantar de “raspallar com un fuster” l’Estatut. Geli recorda que en aquell context hi havia, “clarament, la consciència d’un canvi”.
Si algun partit va patir les conseqüències d’aquella sentència, aquest va ser el PSC. Molts militants deixarien la formació i Esquerra Republicana, que es trobava en un moment de lluita fratricida, va començar a obrir-se per acollir els desenganyats amb el partit, en aquell moment liderat pel president José Montilla, també contrariat amb la sentència del TC. El partit republicà, ja liderat per Oriol Junqueras des de setembre del 2011, integraria polítics procedents del PSC al si de la seua formació. Alguns amb experiència durant dècades en política, com ara Ernest Maragall (Barcelona, 1943), l’últim alcaldable de la capital catalana per part de d’ERC i conseller d’Acció Exterior entre 2018 i 2019, a més d’eurodiputat entre 2014 i 2016, a qui també entrevistem.
“El dia després de l’aprovació de l’Estatut ja se l’havien carregat els socialistes i els populars amb tota mena d’esmenes”, recorda Ernest Maragall, que també va ser conseller d’Educació amb el PSC (2006-2010) i regidor a Barcelona amb el mateix partit entre 1995 i 2003. L’exconseller rememora com precisament el seu germà, el president Pasqual Maragall (2003-2006), va reconèixer a posteriori que potser havia estat un error no incorporar el PP en les primeres fases de redacció de l’Estatut. Posteriorment, el PSC l’aprovaria en bona part “arrossegat” i “no massa de bon grat”. No precisament per Pasqual Maragall, sinó per una de “les dues ànimes explícites” que ja hi havia al si del partit. Una divisió que es va acabar de fer evident quan els dies abans de la manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència del TC, una part dels militants apostaven per no situar-se al capdavant de la marxa, tal com expressa una veu que va testimoniar aquelles discussions. Les rebaixes constants del text inicial de l’Estatut “van ser rematades per Artur Mas i el seu pacte amb Zapatero” el 2006, “i el TC li va donar el cop de gràcia”. Ernest Maragall, denuncia que aquella sentència “la van preparar a consciència” des del TC “apartant magistrats que discordaven amb l’anul·lació de l’Estatut”, tot referint-se a Javier Pérez Tremps, qui havia estat convidat per la Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmicsi Locals, per protagonitzar conferències, cosa que hauria alarmat el TC. En aquest afer aprofundeix el catedràtic Javier Pérez Royoen una entrevista posterior.
Per la independència
Ernest Maragall recorda que bona part de la ciutadania catalana va passar “de la indignació per la sentència a l’autoafirmació per la independència”. Especialment a partir de la Diada de 2012, amb una pancarta bastant explícita: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Era la primera gran irrupció d’un nou actor polític, l’Assemblea Nacional Catalana, llavors liderada per l’ara empresonada i condemnada per sedició Carme Forcadell. Aquella manifestació, convocada per la mateixa ANC, va sumar la participació d’entre 600.000 persones -segons el Govern espanyol- i un milió i mig -segons el català. I va suposar la integració definitiva de Convergència en el moviment independentista.
Marina Geli està convençuda que aquella reacció ciutadana era previsible. No ho eren tant el ritme dels esdeveniments posteriors ni la resposta de l’Estat, segons diu. Però “la via que havíem fet durant dècades ja no era possible: només ens quedava apostar pel referèndum i alguns vam decidir que l’únic camí era el de la independència”. En el mateix sentit s’expressa Ferran Mascarell, qui recorda que des del 2009 ja apostava per “un Estat propi per a Catalunya”, després d’haver-se adonat que “a Espanya ningú no volia compartir l’Estat en igualtat de condicions”, perquè a Espanya “no hi ha federalistes”.
El tomb polític experimentat a Catalunya va ser del tot transversal. Per això, persones dedicades a la política de menys edat com ara Elisenda Pérez (1983) o Carolina Telechea (1981) canviarien, també, el seu horitzó polític. Totes dues formaven part del PSC en aquell moment i en són filles d’antics militants. Avui, Pérez és senadora i Telechea diputada al Congrés, totes dues per Esquerra Republicana.
Elisenda Pérez és també primera tinent d’Alcaldia de Calonge de Sant Antoni, el petit poble del Baix Empordà en què va nàixer. Abans de deixar el PSC, recorda que va treballar en una candidatura per liderar el partit i salvaguardar “els seus valors de tota la vida, els que sempre havíem defensat”. Pérez considera que el PSC, en origen, era un “gran paraigües” d’independentistes i federalistes, però que després de l’Estatut el partit va evidenciar “no estar preparat per tenir diferències amb el seu germà gran, el PSOE”. “Allò va ser l’origen d’un canvi que ara és ben visible”, explica, tot assenyalant figures com la de Joan Ignasi Elena, qui amb la seua marxa el PSC “va perdre un gran actiu”. Elena, amb Marina Geli i Núria Ventura, trencaria amb el PSC després que el partit es posicionara en contra de sol·licitar al Congrés les competències per convocar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Pel seu compte, Elisenda Pérez diu sentir-se encara socialista, però el cert és que el seu lloc està ara en un altre partit.
Aquest també és el cas de Carolina Telechea. Natural d’Igualada, capital de l’Anoia, va treballar com a regidora al seu municipi fins que va esdevenir diputada el 2018. El 2011 va abandonar el PSC decebuda amb la deriva del partit i afectada, també, per greuges personals provocats per dirigents comarcals del partit. Telechea sentia que formava part “més aviat del PSOE que del PSC” en el context de la sentència contra l’Estatut, i “la prova” del “menyspreu” de l’Estat espanyol cap a Catalunya la va trobar, precisament, en aquella decisió del TC, que evidenciava “el maltractament frustrant i decebedor que l’Estat infringia contra Catalunya”.
Des del PSC, precisament, la diputada al Parlament Assumpta Escarp (Terrassa, Vallés Occidental, 1957) defensa que el seu partit va mantenir una posició contrària a la sentència del TC. “La vam rebre amb decepció i vam ratificar les paraules del president Montilla quan alertava de la desafecció”, recorda. Escarp, que el 2010 era tercera tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, llavors governat per Jordi Hereu, reconeix que la sentència va ser “un mal precedent” i que la reacció del carrer va ser “extraordinària”. La diputada relaciona la marxa de militants del PSC amb “la polarització” que va generar aquella decisió del TC, si bé assegura que el seu partit “no ha perdut mai la capacitat d’entendre’s amb tothom”. Tot i que “la polarització fa més difícil dels matisos que sempre ha practicat el PSC”. Quan és preguntada pel balanç d’aquesta dècada, Escarp lamenta que la sentència va ser “el principi de l’actitud d’un PP que es va acostumar a judicialitzar-ho tot, a amagar-se rere les togues tal com ha fet durant el procés independentista”, tot i que també lamenta les “decepcions” que li van generar dates com el 6 i 7 de setembre de 2017 -quan el Parlament va aprovar les lleis de Referèndum iTtransitorietat-, l’1 d’octubre -data del referèndum- o el 27 d’octubre -quan es va votar la resolució sobre la declaració d’independència al Parlament. “Tot m’ho miro amb tristor”, es plany.
Siga com siga, en un context de ruptura, quan el federalisme es va demostrar com una via avortada a l’Estat espanyol, el PSC va pagar bona part de les conseqüències amb la marxa de militants i la pèrdua de vots. En les eleccions de 2012 Esquerra Republicana ja esdevindria segona força al Parlament en nombre de diputats. Però no va ser l’únic gran tomb polític derivat de la sentència del TC. El PP perdria presència a la cambra catalana a favor de Ciutadans des de 2015 i la CUP, amb representació des de 2012, ha estat decisiva en les investidures de després dels dos últims comicis. Convergència, que va apostar definitivament per l’independentisme, tot i el canvi de sigles, d’organització interna i d’integració en un espai polític més ampli, no ha deixat de ser la força hegemònica del catalanisme.
Són alguns dels canvis polítics propiciats per aquella sentència. Canvis que van tindre el seu moment més culminant l’1 d’octubre de 2017. Des de 2012, l’independentisme no ha deixat de sumar majories parlamentàries. I els tribunals d’àmbit estatal, al seu torn, han augmentat la seua hostilitat a l’hora d’emetre sentències contra lleis i resolucions d’abast autonòmic. Ernest Margall ho defineix com “una operació explícita de buidatge competencial”. Una operació que no s’ha limitat a anul·lar o rebaixar lleis i resolucions aprovades a Catalunya. Altres territoris del país pateixen, també, l’onada recentralitzadora.