Música

Mafalda: «L'emergència feminista ha impulsat una onada de grups amb aquest missatge»

Amb unes lletres lliures de connotacions masclistes i un discurs obertament feminista, els valencians Mafalda s'han convertit en una de les sensacions musicals de l'actual panorama al País Valencià. EL TEMPS entrevista la banda arrelada a València mentre preparaven la seua actuació al passat Festivern. Ens atenen els vocalistes Vera i Marcos.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-«Buenos Aires 2001», d'Ismael Serrano, va servir-vos d'inspiració per anomenar el grup. Ara bé, com va sorgir el projecte musical?

Marcos: És un projecte de xavals, en un principi, conformat tot per homes que els agrada la música rock i que volien fer versions de bandes rock & roll dels 70 i els 80. Tot comença d'una manera molt etèria. I tot i que el nom sí que ha sobreviscut, l'actual concepció del projecte musical no naix fins a l'any 2010 amb el disc Música basura. En aquell moment, comencem a concebre la música com un altaveu d'idees, que pot servir per transmetre uns determinats valors. És a dir, naixem d'una manera etèria, però després ens reformem. Hi ha moltes bandes, tal com veiem al panorama, que fan els primers passos d'aquesta manera, i després es canvien el nom. En el nostre cas, no va ocórrer. Seguim amb el mateix.

Vera: Als inicis del tot, jo no estava. Comence a formar part de Mafalda quan el projecte es consolida, és a dir, quan es llança el treball Música basura.

-Has comentat que les referències musicals eren les bandes del 80, però, en aquell moment, l'escena musical valenciana estava dominada pel gènere ska. Quines són les vostres influències per tal de practicar reggaecore?

M: El nostre llistat de reproducció quan assajàvem incloïa «Cigarrito» de Fito Cabrales, «Sexo en la calle» de Los de Marras, «Rojitas las orejas» també de Platero i després de Fito, «Smell like teen spirit» de Nirvana... És cert que, en aquella època, ens agradava també el metal, però no teníem suficient qualitat musical per atrevir-se amb aquest gènere. Fou després quan vam dir que hi havia suficient qualitat per versionar Korn o Slipknot. Hem sigut, al seu torn, superfans d'Obrint Pas o La Gossa Sorda, però mai hem versionat les seues cançons i no ha influenciat la nostra música, excepte a l'hora de compondre els vents. Hem tingut influències molt americanes.

-Com us influencien determinades bandes que descobriu en la vostra evolució melòdica?

V: La música va transformant-se i evolucionant d'acord amb els grups i les bandes que et trobes, i que no sabies que existien. Si t'agrada Red Hot Chilli Peppers, per exemple, doncs incorpores algunes d'aquestes sonoritats a les pròximes cançons de la banda. La forma que tens de pensar i d'entendre la música a cada disc és diferent, ja que les teues influències van canviant a mesura que passa el temps.

M: També practiquem l'assaig-error. I disc rere disc, i després de gires d'un any i mig, analitzes i dius: «Aquesta cançó no ha funcionat, aquest tema sí que ho ha fet». O penses: «Açò no ens abelleix tocar-ho més, o aquesta cançó cansa el públic». És una qüestió molt personal, en la qual penses que un determinat estil no agrada i després fas un tema amb melodies similars i triomfa. És molt complicat decidir quines 13 cançons entraran en un disc, perquè en combinar tants estils tens una gran diversitat per escollir.

V: D'aquesta manera, però, també arrisquem molt. Ens arrisquem perquè, al remat, es tracta d'estils musicals que personalment ens agraden.

-Quines cançons vos han sobtat? És a dir, temes en els quals teníeu moltes esperances i no han funcionat, i d'altres que sense esperar-ho han tingut una gran acollida entre el públic.

M: Una sorpresa del darrer disc va ser «Absurdas, però necesarias», una cançó composada pensant que era massa feliç, simple i masticable, i que tal vegada el públic ens ho tiraria a la cara perquè esperaven de nosaltres alguna melodia més agressiva o hardcore. I des del primer bolo, la gent va rebentar a saltar. Fou una sorpresa positiva. Com a negatives, podríem considerar aquelles cançons que no han sobreviscut al directe.

V: El públic et sobta. Hi ha cançons que dius: «Açò ho rebentarà». I després la gent no es mou.

M: «Nuberu», per exemple. No la tocarem més, ni tampoc amb Desakato, perquè no ha sigut el gran tema que nosaltres esperàvem, ni a cap de les dues bandes ens representa totalment, tot i encantar-nos, evidentment.

El grup Mafalda després de la seua actuació a Potries (Safor) el passat mes de febrer| Ajuntament de Potries

-Tot i que aleshores no va pensar-se per aquesta qüestió, el nom del grup és tota una declaració d'intencions del vostre discurs feminista.

V: Sí, és cert. Ara bé, com has comentat, ha sigut totalment casual. I crec que una vegada saps quina personalitat tindrà el grup, la banda ompli de contingut la reivindicació que atresora el nom.

-Mentre estem fent aquesta entrevista, està actuant Ira. Al cartell del Festivern, hi ha grups com ara Tribade o Tremenda Jauría. Està sorgint una onada de grups amb una clara reivindicació feminista com fa uns anys hi havia una generació que també tenia un clar discurs independentista o de Països Catalans a les seues lletres?

V: Sí, ara mateix existeix una onada de grups amb aquesta personalitat. Amb tot, no és una cosa exclusiva de l'escena musical. És un efecte d'allò que ocorre a tota la societat. La mateixa emergència de la qüestió feminista provoca que el mateix públic pregunte als festivals si no contracten grups conformats per dones. I això també dóna més oportunitats als grups que anteriorment ja comptaven amb dones entre les seues files. Hi ha una pressió, per tant, perquè els festivals duguen grups amb dones.

M: Jo sí que observe un clar paral·lelisme entre l'onada que va produir-se de grups que parlaven de Països Catalans o d'independència al panorama musical valencià i l'actual generació de grups. Les lletres d'aquestes bandes parlen més de sentiments, relacions personals o temes tabú com ara l'homosexualitat o la transsexualitat. Jo sí que observe aquest paral·lelisme. I em sembla que és positiu.

-Hi ha un canvi en les lletres per evitar les connotacions masclistes? El grup de rap Los Chikos del Maíz, per exemple, consultaven les seues composicions per evitar que hi haguera tics masclistes als seus temes.

V: És un tema que està a l’ordre del dia, i es nota que està incorporant-se a la nostra vida i, per tant, a les lletres. Totes ens hem enganyat i ho seguirem fem. I per això, necessitem escoltar a les lluites de base, que tenen molt a ensenyar-nos. Ara pareix que és el torn del feminisme, però ja n’hi han altres lluites i realitats amb discursos molt potents que encara hui ens sonen nous, i que cal escoltar-los com a societat. Aquestes crítiques ens ajuden a replantejar-te els temes que escrius i construir d'una altra manera els discursos. És molt necessari.

-Al vostre missatge, però, també hi està present el discurs de classe, reivindicacions de caràcter laboral. Quines són les condicions dels músics actualment?

V: Precària.

M: Molt precària, com qualsevol cosa que fas des del cor. Al contrari, de fet, no ho suportes. Et dóna moltes alegries personals, però tens moltes derrotes econòmiques. És molt complicat construir un projecte de vida seriós dedicant-te a la música. No dic que és impossible. Ara bé, és força difícil.

Mafalda, nascuts a València, tenen un discurs profundament feminista a les seues lletres. Ara mateixa és una de les sensacions musicals al País Valencià| Ajuntament de Potries

-Mafalda viu de la música?

V: Ho vaig dir ja a una entrevista: «És la música qui viu de nosaltres». Ho fas perquè t'agrada, i perquè t'abelleix dur-ho endavant. Això sí, quan el projecte consumeix tant de temps és impossible compaginar-lo amb un altre sou. Aleshores, necessites que et done un rèdit econòmic perquè en cas contrari és insostenible. Ara mateixa, no vivim de Mafalda.

M: Mafalda és un plus que t'alleugera la quantitat d'hores de treball que inverteixes, però sense un altre treball no pots dur endavant un projecte de vida seriós.

-Com s'hauria de reformar el circuit per possibilitar que grups emergents com ara Mafalda puguen viure de la música?

M: Per a mi, els diners fan que les bandes no se separen abans. Aquest any [per 2018] hem vist una gran quantitat de grups que s'han desfet i han dit adéu als escenaris. I una de les raons d'aquests trencaments, ha sigut la motivació econòmica.

V: Moltes vegades no és només que no els paguen. També està motivat perquè tenen pocs bolos.

M: No hi ha més feina a Mafalda que a una altra banda que ara mateixa està als locals d'Alboraia (Horta). Hi ha molta gent que assaja més que nosaltres. Agafant el fil de la teua pregunta, d'altra banda, l'Estat hauria d'ajudar a les sales i el rèdit econòmic no hauria de sorgir de l'entrada i les consumicions de la barra. Crec que les sales i la cultura, en general, hauria d'estar subvencionada. D'aquesta manera, seria més fàcil veure més concerts, més festivals i molts més empresaris en aquest àmbit que no perden diners. Hi ha molts festivals als quals anem que no funcionen econòmicament.

V: Més enllà de demanar coses a l'Estat, hauríem d'organitzar-nos nosaltres i s'hauria d'exigir unes condicions dignes per a tothom. Això sí, és una postura molt ideal, ja que poques vegades ocorre. Ací no coneixes a tot el món i tampoc estaràs d'acord amb tots. Amb tot, seria fantàstic exigir-se uns mínims laborals. Al remat, açò és un treball.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.