Un any del confinament obligat per la pandèmia causada pel coronavirus i una dècada del tsunami al Japó, que va provocar greus perjudicis a la central nuclear de Fukushima Daiichi. Aquest mes de març, han confluït diversos aniversaris amb un elevat impacte ambiental i sobre la salut, mentre que el dia 20 finalitzava el termini d’ampliació de deu anys de la llicència de la central nuclear de Cofrents, propietat d’Ibedrola, i es debat una renovació perquè aquesta planta continue activa fins el 2030.
La realitat de la central nuclear de Cofrents és paradigma de com aquesta energia ha quedat al marge del duel entre combustibles fòssils i fonts renovables per tal de fer front a l’emergència climàtica. La producció nuclear no té responsabilitat en el balanç d’emissions d’efecte hivernacle; tanmateix, la utilització d’urani enriquit com a combustible per a fer possible reaccions de fissió als reactors a fi de generar electricitat té efectes ecològics d’elevada perillositat i la generació persistent de residus d’alta radioactivitat amb una pervivència a la natura sense data de caducitat. És a dir, una contaminació per a sempre amb costos pràcticament incalculables. Seria fonamental no perdre de vista les lliçons de l’accident nuclear de Txernòbil, del qual es compliran 35 anys el pròxim abril.
Si el nostre desenvolupament ha de ser responsable amb les necessitats de les generacions futures —com estableix el concepte “desenvolupament sostenible” promogut per la primera ministra noruega Gro Brundtland—, l’energia nuclear no pot ser una alternativa, atesa la infinita factura tant en risc ambiental com econòmica per garantir la guàrdia i custòdia dels residus radioactius.
Si ens trobem en el marc del Pacte Verd Europeu, l’energia nuclear tampoc no és una prioritat, ja que prioritza l’energia neta, assequible i segura, tot potenciant les renovables. A més, aposta per aconseguir espais lliures de pol·lució i toxicitat i recuperar els serveis ecosistèmics aportats per la biodiversitat. I si hem de complir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, la meta és “garantir l’accés a una energia assequible, segura, sostenible i moderna”, segons l’objectiu 7, allunyada del model nuclear, encara que no se’n fa al·lusió.
El diputat al Congrés de Compromís, Joan Baldoví, va donar deu raons al Govern central per tancar la nuclear de Cofrents. Però la resposta a la sessió parlamentària de la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, sorprenentment, va ser breu i molt semblant als arguments aportats per la dreta: és clau assegurar la garantia de subministrament elèctric. La intervenció de Baldoví també va estar acompanyada de preguntes a la mesa del Congrés juntament amb el Grup Republicà i Unides Podem en relació amb el paper d’Enresa —Empresa Nacional de Residus Radiactius SA, creada el 1984— en el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima.
La plataforma ciutadana Tanquem Cofrents ha reactivat la seua exigència en defensa ambiental, mentre vuit partits han demanat el tancament al Congrés, una sol·licitud que ja es va fer a les Corts valencianes en 2017, signada pel PSPV-PSOE, Compromís i Podem. Perquè la planta ubicada a l’interior de València, amb permís de construcció de 1972 i dissenyada als seixanta, va començar a funcionar el 1984. Està activa des de fa 37 anys —superant els 25 d’edat mitjana fixada per l’Agència Internacional de l’Energia.
A hores d’ara, el Consell de Seguritat Nuclear (CSN) ja ha informat favorablement perquè s’amplie l’explotació de Cofrents fins 2030, amb la qual cosa la planta estaria activa 46 anys. Uns terminis reveladors perquè la transició ecològica implique també l’avanç cap a la transició nuclear.
