Al costat de la catedral de València, entre la plaça de la Reina i la plaça de la Verge, hi ha una estampa que es repeteix dia rere dia. Les càmeres dels turistes, habitualment japonesos o italians, fotografien els monuments religiosos de la capital valenciana mentre a escassos metres hi ha una persona demanant diners per a viure. Si les mirades dels visitants ignoren el SOS silenciós d'aquestes persones, l'actitud es repeteix amb els vianants habituals, acostumats a dirigir els seus ulls cap a una altra banda dels empobrits, d'aquells privats de qualsevol horitzó vital.
L'augment incessant dels lloguers, amb una bombolla de preus que sega les expectatives de generacions joves i d'aquelles persones amb sous no massa generosos, colpeja amb més força als col·lectius vulnerables. Sense cap possibilitat d'accedir a un habitatge, hi ha qui no compta amb una altra alternativa que resguardar-se baix dels ponts del vell riu del llit Túria. Vox, amb una mirada de criminalització de la pobresa, va anunciar setmanes enrere que volia evitar-ho.
El segon tinent alcalde de València, l'ultradretà Juan Manuel Badenas, va plantejar la construcció de nous estanys baix dels ponts del jardí del Túria amb l'objectiu «d'evitar assentaments il·legals en alguns casos per persones que estan pertorbant el bon ús i el gaudi d'aquests parcs i jardins». L'extrema dreta, del bracet del seu soci a l'Ajuntament de València, és a dir, amb el PP de María José Català, tornava a situar el focus sobre les persones sense llar després de prohibir un repartiment de menjar en el mateix espai.
«La proposta efectuada pel regidor busca invisibilitzar el fenomen del sensellarisme. S'està apostant per col·locar una barrera arquitectònica contra les persones sense llar. És un exemple més de l'arquitectura hostil que hi ha a diverses ciutats que afecta a qui no disposa d'un sostre», explica Glòria Maria Caravantes, investigadora de l'àrea de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de València. «En lloc d'abordar la situació d'aquestes persones, se les criminalitza. Em recorda a les polítiques de l'extrema dreta que apliquen altres països europeus i nord-americans», expressa Josepa Cucó, catedràtica d'Antropologia Social de la Universitat de València i experta en l'impacte social de les polítiques urbanístiques.
L'aposta de Badenas contra aquest col·lectiu de persones empobrides és una restricció dels seus drets a gaudir de l'espai públic. O, si més no, així ho exposa Albert Moncusí, professor d'Antropologia de la Universitat de València i especialista en processos urbans i fenòmens migratoris: «És una limitació de l'ús de l'espai públic per a un col·lectiu molt concret, la qual cosa és un oxímoron: l'espai públic es defineix, justament, per ser lliure». «És una pràctica molt preocupant, i encara ho és més si entra dintre d'allò que es coneix com a sentit comú. La consolidació d'una decisió així sense cridar l'atenció, seria profundament inquietant», adverteix.
Invisibilitzar la pobresa
La idea del regidor de Vox, amb una biografia política plena de polèmiques, no és cap novetat. Les ciutats sovint han actuat contra les persones sense llar amb l'objectiu d'invisibilitzar-les, d'apartar-les de les zones de més tràfec. «Hi ha altres elements a la ciutat que també afecten a qui no posseeix un sostre. Estem parlant de bancs que estan partits per la meitat o de caràcter individual, la configuració dels quals impossibiliten que puguen pernoctar. Fins i tot, hi havia baixos que estaven oberts i que oferien sostre a una vintena o més de persones que van ser tancats per la pressió de les sucursals bancàries», contextualitza Caravantes.
«Col·locar una tanca en un parc perquè només hi siga accessible en unes determinades hores o regular qui pot entrar en aquestes zones, a priori, comunes per a tothom, també entren en la mateixa lògica que la mesura anunciada pel regidor de Vox. El més preocupant és que aquestes altres mesures semblen acceptades», completa Moncusí, per a arredonir: «Encara que impedisques que aquestes persones pernocten en un lloc, n'acabaran trobant un altre. Aquestes accions expulsen als afectats cap a un altre lloc de la ciutat, però no eliminen el problema del sensellarisme».
Aquestes polítiques d'arquitectura hostil contra els col·lectius empobrits solen concentrar-se al centre de les ciutats o, si escau, als enclavaments més turístics. «El disseny dels bancs per evitar que pernocten les persones sense llar o la col·locació d'altra mena de mobiliari restrictiu per aquests grups socials impedeix que la gent siga conscient d'aquesta realitat. S'incentiva amb aquestes mesures una dinàmica d'expulsió que es produeix del centre a la perifèrica. No debades, els elements d'arquitectura hostil estan més presents als centres de la ciutat que no a les zones dels extraradis», exposa Caravantes.
«La imatge que una urbs exporta al món sol concentrar-se al centre. En termes socials i de reconeixement, si aquesta zona està plena de gent demanant diners o sense sostre, es transmet una idea de pobresa social que les autoritats municipals tracten d'evitar amb mesures d'aquesta mena», indica la investigadora. La Fundació Arrels, una ONG referent pels drets de les persones sense llar a Barcelona, va identificar junt amb estudiants de secundària una llista de més de cinquanta elements d'arquitectura hostil distribuïts per la capital catalana, on el mapa assenyalava una concentració important a barris turístics o de renda elevada.
L'Ajuntament d'Alacant, amb el popular Luis Barcala al capdavant i després d'un acord plenari entre el PP, Vox i Ciutadans, va aprovar a principis de 2022 una normativa que anava més enllà de la criminalització a través de l'arquitectura hostil. No debades, l'ordenança establia la prohibició de dormir al carrer, així com la imposició de multes per pernoctar a l'espai públic. La mesura, però, va ser tombada pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana després d'un recurs interposat pels dos representants d'Unides Podem al consistori alacantí.
Aquestes pràctiques, però, no són exclusives de València, ni d'Alacant, ni tampoc de Barcelona. També estan presents a diferents urbs d'Europa. «Al Regne Unit, hi ha diverses ciutats amb actuacions en aquesta línia. A Manchester, per exemple, estava prohibit demanar diners i a Londres també hi ha mobiliari que seria considerat com a arquitectura hostil. Fins i tot, als països nòrdics, paradigma de l'estat del benestar, hi ha una política per evitar que visible el sensellarisme», radiografia. «A escala social i de reconeixement, ciutats com ara Londres o Manchester, intenten que els seus centres no estiguen plens de gent demanant diners, ja que ho consideren com a un símptoma de pobresa social», desgrana.
Exclusió extrema
El fenomen del sensellarisme s'ha convertit en una xacra social, en un problema de ruptura residencial, que ha experimentat un cert creixement a València. L'últim cens, elaborat en octubre de 2023 per les institucions valencianes del bracet de la Universitat de València i de fins a una quinzena d'organitzacions socials, assenyala que 837 persones pernoctaven sense sostre a la capital valenciana. La xifra era superior a la registrada en 2021, quan se'n van comptabilitzar 83 menys.
Les dades proporcionades per Casa Caritat, una ONG focalitzada en atendre els col·lectius empobrits, també reflecteixen la vulnerabilitat social que alimenta el sensellarisme. En 2023, l'entitat ha atès a més de 4.800 persones, un 14,5% més en comparació amb l'any anterior. Segons assenyalen, un dels serveis que més ha crescut és el d'atenció social i distribució d'aliments i productes d'higiene, en el qual s'ha assistit a més de 3.300 persones i s'han repartit més de 25.550 carros de productes de primera necessitat. Quasi 500 persones, al seu torn, han passat pel menjador reservat per a persones en situació de sense llar.
«Aquesta polèmica generada per l'anunci de l'Ajuntament de València visibilitza la situació que estan vivint les persones sense llar als carrers i el greu problema residencial que està patint València. Hi ha famílies que busquen lloguer a preus assequibles i no troben. No cal dir res dels preus d'habitacions», expressa Carmen Allendes, presidenta de l'Asociación Amigos de la Calle. «Les persones que lloguen habitacions ho fan per necessitat i la majoria no poden empadronar-se, siga perquè reben ajuda o per la idea d'haver de justificar la presència d'una altra persona en la propietat. Això genera un altre problema, perquè com que no estan empadronades, les persones que els lloguen no poden accedir a altres serveis», avisa.
L'ONG, crítica amb les actuacions anunciades pel regidor de Vox i per l'equip municipal que encapçala Català, censura que d'ençà que van començar a recórrer els carrers l'any 2007, han viscut «situacions d'haver de tornar a entregar mantes, sacs o roba a persones que li han tirat tot perquè es troben en llocs visibles i la ciutat té alguna visita important». «Pense que hi ha bastants persones sense llar a València. Els albergs estan plens i les persones que hem orientat perquè acudisquen al Centre d'Ajuda a l'Immigrant ens comenten que hi ha llistes d'espera que superen amb escreix el centenar de persones», cartografia.
«El perfil de les persones sense llar ha canviat. En aquests moments, i pel que fa als estrangers, hi ha més joves amb coneixement de les noves tecnologies, provinents principalment d'Àfrica. També hi ha romanesos que es mouen en grup per la ciutat i s'ha produït un increment en els últims anys de persones llatinoamericanes i d'Europa de l'Est. Aquests últims d'edat mitjana al voltant dels quaranta-cinc anys i alguns amb formació en oficis i professional», retrata, per traçar el perfil d'aquells sense llar sense procedència estrangera: «Hi ha persones que anem atenent des de fa anys i altres que han arribat al carrer per raons econòmiques o emocionals».
La seua situació, siguen nadius o persones migrants, és d'absoluta precarietat. «Ho va expressar clarament la catedràtica Adela Cortina: 'mancar de llar suposa una ruptura relacional, laboral, cultural i econòmica amb la societat, és una clara situació d'exclusió social. El sensellarisme és l'expressió d'una suprema vulnerabilitat'», assenyala. «Aquestes persones són víctimes de dormir amb estrès arran de no estar segurs perquè hi ha nombroses històries d'agressions i robatoris. Han de suportar les inclemències del temps, tant el fred com la calor; i patir picades de mosquits, aranyes i formigues. A més, cal sumar-hi la manca dels serveis bàsics d'aigua i la possibilitat d'acudir a un lavabo», recorda.
No només l'habitatge
Com a solució màgica al sensellarisme, hi ha representants públics que han exposat l'existència d'albergs per acollir aquestes persones. Tanmateix, hi ha investigadors que ho descarten com a vareta mirífica per reduir una problemàtica d'exclusió social greu. «No és cap solució definitiva. De fet, les persones sense llar tenen èpoques en les quals estan en un alberg i altres que no. No són llocs per a viure perpètuament. No hi ha cap contraposició entre la vida als albergs i la vida al carrer», esgrimeix Moncusí. «Cal una política integral per a reduir el sensellarisme, la qual no passa només per l'accés a l'habitatge», afegeix Caravantes.
«Les persones sense llar han estat tradicionalment oblidades per les administracions públiques. No s'ha abordat el problema, ni tampoc algunes de les solucions, com ara que tinguen accés a un habitatge acceptable. Els albergs no solucionen els problemes de les persones sense llar. Aquestes persones necessiten uns habitatges permanents i acceptables», reclama Beatriz Beseler, portaveu de Metges del Món a València, una ONG que atén persones sense llar amb patologies, especialment aquelles relacionades amb la salut mental. «De vegades, per tenir un animal de companyia, no hi poden entrar en un alberg», subratlla.
Des de Metges del Món de València, s'exigeix a les administracions «una política per disposar d'habitatge públic a l'abast d'aquestes persones». «És necessari una política integral per a resoldre el problema i s'ha d'assenyalar que hi ha situacions sovint encara més invisibilitzades. Quan ens referim a persones sense llar, ho associem a un home, però també hi ha dones, les quals són més vulnerables a les agressions», apunta. Tota una bateria de propostes per reduir l'exclusió social de les persones sense llar, d'un col·lectiu al punt de mira del regidor de Vox.