Les pregàries de l'aleshores arquebisbe de València, l'ultraconservador Agustí Garcia-Gascó, s'havien complert. El purpurat inaugurava a mitjan setembre del 2008 la Universitat Catòlica de València, un centre educatiu privat i confessional que s'havia aixecat gràcies a la connexió ideològica i espiritual amb el Consell del popular Francisco Camps. La Generalitat Valenciana del PP va atorgar, en aquell moment, nombroses prebendes a l'Església catòlica valenciana per fer tangible aquell anhel dels jerarques eclesiàstics valencians, és a dir, posar en marxa una universitat d'idiosincràsia catòlica que estiguera controlada directament per la diòcesi i no per associacions de persones amb fermes conviccions religioses com ocorria amb el CEU Cardenal Herrera.
Als favors atorgats per les institucions autonòmiques, provincials i municipals amb l'objectiu de promocionar aquesta universitat privada en detriment de la xarxa pública i d'altres de la mateixa naturalesa empresarial, se sumava una situació fiscal privilegiada. Tot i desenvolupar una activitat econòmica que reporta beneficis econòmics, els habitatges dels quals disposa la Universitat Catòlica de València per desenvolupar la seua tasca docent estan exempts de l'Impost de Béns Immobles (IBI). Com a part de l'estructura diocesana, el centre universitari privat s'estalvia cada any 51.000 euros en impostos. No és l'única entitat vinculada a l'església que compta amb aquest tracte favorable a l'urbs valenciana: l'hospital Casa de Salud de València també està alliberada d'abonar fins a 196.000 euros cada any pel seu caràcter religiós.
L'entrada de l'esquerra l'any 2015 a l'Ajuntament de València va provocar que s'intentara revertir aquest paradís fiscal per a les entitats catòliques que despleguen iniciatives amb repercussió econòmica. «Aquesta lluita per intentar cobrar l'IBI a l'església va arrencar amb el regidor d'Hisenda, el socialista Ramon Vilar, qui, malauradament va faltar fa quasi dos anys. I va iniciar-se no perquè la quantitat era rellevant per a les arques de l'Ajuntament de València, sinó perquè era una qüestió de justícia, d'establir un marc de competència que no estiga viciat, que no conduïsca a la competència deslleial al sector. La Universitat Catòlica de València hauria de tenir la mateixa consideració tributària que una altra universitat privada. O en el cas de la Casa de Salud, qui hauria de tenir el mateix tracte tributari que la resta d'hospitals privats», argumenta l'actual regidor d'Hisenda al cap i casal del País Valencià, el socialista Borja Sanjuán.
«Des de l'equip municipal de València i des de la nostra regidoria, hem considerat que l'exempció tributària de la qual gaudeixen entitats catòliques que desenvolupen una activitat econòmica és contrària a la legislació vigent a la Unió Europea, ja que implica, en la pràctica, una ajuda estatal a una entitat que obté lucre de la seua pròpia finalitat», reforça el representant municipal del PSPV, qui radiografia els entrebancs per posar fi a l'exempció: «Pels convenis entre l'estat i l'Església catòlica, així com per la llei de mecenatge, no hi ha marge legal a Espanya per posar fi a l'exempció fiscal. La justícia, no debades, s'empara en aquesta normativa i, per tant, deixa impossible qualsevol modificació». «Ara bé, nosaltres sempre hem plantejat que aquesta interpretació espanyola xoca amb la normativa europea, qui no permet aquesta mena d'ajudes d'estat», insisteix.
El discurs emès des de la capital del País Valencià coincideix en lletra i música amb l'efectuat a Palma. «En l'anterior mandat, vam confeccionar una cartografia dels béns de l'Església catòlica a la ciutat. I una vegada vam saber quines eren les seues propietats, vam intentar aplicar l'IBI als immobles de l'Església catòlica que generaven un rendiment econòmic. Els nostres tècnics, tanmateix, ens van dir que aquestes exempcions estaven avalades jurídicament pels acords entre l'Estat espanyol i la Santa Seu, i també per una consulta vinculant a la Direcció General de Tributs del Govern central del 2009», exposa Adrián Garcia, regidor d'Hisenda a la capital balear pel PSIB.
En aquesta consulta efectuada a l'administració tributària estatal, es concloïa que si es tractava d'una entitat religiosa com ara la Santa Seu, la Conferència Episcopal, les diòcesis, les parròquies i altres circumscripcions territorials, les ordres, les congregacions religioses, els instituts de vida consagrada, les seues províncies o les seues cases «li resulta d'aplicació l'exempció en l'impost sobre béns immobles prevista en l'apartat 1 de l'article 15 de la Llei 49/2002». En cas de ser associacions i entitats religioses dedicades a activitats de perfil religiós, benèfiques-docents, mèdiques-hospitalàries o d'assistència social «els serà aplicable l'exempció establida en l'article 15 de la Llei 49/2002 per a les entitats sense fins lucratius». Fins i rot, alliberava d'obligacions tributàries els béns immobles arrendats a tercers, ja que, segons la direcció general de Tributs, «l'arrendament del patrimoni immobiliari de l'entitat sense fins lucratius no constitueix una explotació econòmica»,
«Siga pels acords de l'Estat espanyol amb la Santa Seu o per la interpretació que es va realitzar per part de la direcció general de Tributs, és molt complicat cobrar l'IBI a l'església», lamenta Garcia, que agrega: «Teòricament, es podria gravar l'IBI d'edificis on es desenvolupa una activitat econòmica. Ara bé, els lloguers no són considerats com a una activitat econòmica i, a més, sempre hi ha la possibilitat que l'immoble puga quedar a l'empar d'una fundació, amb la qual cosa es queda fora del camp de les obligacions tributàries». «S'entén que els centres de culte no han de pagar, però sí aquells immobles on es generen activitats lucratives. I no és perquè siga l'Església catòlica, és perquè es produeix una situació de competència deslleial. Tothom hauria de poder competir en igualtat de condicions», proclama.
Malgrat els entrebancs legislatius espanyols, l'Ajuntament de Barcelona va aconseguir l'estiu passat una xicoteta victòria. El Jutjat contenciós-administratiu número 8 de Barcelona va atorgar la raó al consistori de la capital catalana per cobrar l'IBI a una congregació de l'Església catòlica que llogava un edifici de la seua propietat a una societat mercantil. «És la primera vegada que la justícia es pronuncia a favor de la recaptació d'impostos municipals a l'església pel fet de rebre rendiments econòmics del seu patrimoni», van destacar des de l'equip municipal integrat per Barcelona en Comú i el PSC, que no ha atès les peticions d'entrevistes d'aquest setmanari. La quantitat d'IBI que va reclamar-li l'Institut Municipal d'Hisenda, òrgan dependent de l'Ajuntament de Barcelona, era de 22.368,04 euros.
En el litigi jurídic, la corporació municipal esgrimia que «la congregació estava donada d'alta en l'Impost d'Activitats Econòmiques per estar exercint una activitat per la qual percep un rendiment econòmic i, per aquest motiu, havia de pagar l'IBI». La congregació religiosa, en canvi, al·legava que «en destinar-se aquest local a activitat docent, quedava inclòs en els motius d'exempció de l'IBI recollits en la llei que regula el règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre i en el concordat entre Espanya i la Santa Seu de 1979». El jutjat contenciós-administratiu va interpretar que «la congregació estava duent a terme una activitat econòmica, i no educativa. I que, en conseqüència, havia de pagar l'IBI del local».
Amb una línia argumental calcada als seus correligionaris de Palma i València, el consistori barceloní entenia que «en cas que estigués exempta de pagament de l'IBI l'activitat econòmica de lloguer d'immobles feta per una entitat no mercantil, podria suposar una competència deslleial respecte a les societats mercantils, que en tot cas estan subjectes al pagament de l'impost». «Es tractaria d'un ajut d'Estat il·legal, prohibit pel dret de la Unió Europea, com ha reconegut el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en diverses ocasions», van advertir.
La sentència va comportar que l'Ajuntament de Barcelona considerara que el criteri seguit en aquesta sentència «seria aplicable a tot tipus de confessions religioses, entitats sense ànim de lucre i associacions declarades d'interès públic, excepte que les activitats que desenvolupin en els immobles objecte de tributació siguin compatibles amb el dret de la competència de la Unió Europea, com en el cas de determinades activitats de l'àmbit de l'ensenyament, de la sanitat, dels serveis socials, de la cultura, així com religioses i de conservació del patrimoni històric».
Arran de l'experiència barcelonina i dels lligams de col·laboració entre ambdós consistoris, València, segons relata Sanjuán, hi van actuar: «L'Ajuntament de Barcelona aconsegueix un informe del seu consell tributari, equivalent al jurat tributari de València, el qual estableix que pot revisar d'ofici una exempció si ho considera una ajuda d'estat. Quan està aquest informe, des de l'Ajuntament de València fem una consulta al nostre jurat tributari. Tanmateix, el nostre jurat tributari es limita a expressar que no és possible atesa la jurisprudència espanyola». «Barcelona, en realitat, ha cobrat un arrendament quan un jutjat de primera instància li ha atorgat la raó, però la jurisprudència consolidada a Espanya i les sentències del Tribunal Suprem no avalen les nostres tesis», agrega.
«Després de tancar-se aquesta porta, vam elevar la consulta a la direcció general de Tributs d'Espanya. Els tècnics de la direcció general de Tributs ens van respondre que la consideració o no d'una exempció tributària com a una ajuda d'estat ha de ser executada pels ajuntaments, per no podia ser declarada per aquestes institucions. L'encarregada havia de ser la Unió Europea», complementa el regidor del PSPV. Atesa la possibilitat que siga la darrera bala al carregador, l'equip municipal del cap i casal del País Valencià estudia si cap la possibilitat de presentar un recurs davant de la Comissió Europea. «Pensem que és una ajuda d'estat i, per tant, estem estudiant si com ajuntament estem legitimats per instar aquest procés de revisió a la Comissió Europea, ja que no sabem encara si tenim legitimitat com a part de l'administració que hi som», informa, així com assegura que, en cas d'acceptar-los com a denunciants, «els procediments per resoldre els litigis solen ser àgils i estar solucionats en mesos».
L'altra via per cobrar l'IBI a l'Església catòlica seria una modificació de la llei de mecenatge. «S'ha produït una proposta d'esmena per part de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies i s'han donat moviments al Ministeri de Presidència per canviar la normativa en aquesta direcció. Ara bé, nosaltres continuem treballant, per si de cas, en la via de la Unió Europea», expressa el responsable d'Hisenda de l'Ajuntament de València, qui estima una pèrdua fiscal d'entre tres i quatre milions d'euros per a l'erari públic del consistori per no poder passar la safata fiscal a l'Església catòlica. La instància europea convertida en l'última estació del llarg camí per aconseguir que les activitats lucratives vinculades a la institució catòlica deixar d'estar exemptes de retre comptes fiscals pels seus béns immobles.