Els crítics

Antoni Miró, pintura musicada de combat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

O les cadenes o la llibertat. O l’esparadrap a la boca o el clam d’un poble. O l’obediència cega i plegar-se als peus dels poderosos o trencar els esquemes, fugir dels relats imposats i enllumenar les foscors del poder. Un pinzell, un llenç, la pintura mateixa poden ser servils o desafiants. Un quadre, una escultura, un grafisme pot justificar el pensament únic o ser corrosiu amb les elits. 

Cada obra, cada creació artística de l’alcoià Antoni Miró, és una insubordinació amb el discurs dominant, és un colp gràfic a les injustícies. I l’exemple paradigmàtic d’aquest esperit inconformista és la seua darrera exposició, “Antoni Miró a La Base”, ubicada a La Marina València. L’evidència més clara —per la polèmica generada als sectors més reaccionaris de la societat valenciana—que l’art o és transgressor o està dissenyat per ocultar les misèries dels governants. 

Com a homenatge a la seua trajectòria de denúncia, d’una carrera farcida d’intents de censura de les seues creacions, veus, guitarres, acordions, pianos i brotxes s’uneixen en Pintura musicada Antoni Miró (2018) per retre-li un reconeixement, per fer melodies a favor dels sense-res de les seues il·lustracions més mordaces. O com diu el cantautor Feliu Ventura: una mirada musical a la pintura de Miró que “denuncia les guerres, la discriminació racial, l’explotació dels homes, l’hegemonia dels imperis, la destrucció del nostre planeta...”. 

El mateix músic xativí, amb l’obra Esquerra com a inspiració, compon un elogi al compromís de Miró des d’una nostàlgia alimentada per un piano encadenat a l’enyorança, un cello transvestit d’immigrant que desconeix el seu destí al port, un acordió víctima de les penúries de les guerres i per una veu que transmet “la ràbia pulcra del pintor”. Una pintura insubornable de Miró retratada al disc en el poema que va dedicar-li Marc Granell: “Quan mira Miró/mira/un ull que és un fiar/que encén la vida/Quan pinta Miró/pinta/una mà que és un sol/de justícia/Quan crida Miró/crida/un color que és dolor/i rebel·lia”. 

Amb les il·lustracions de l’alcoià com a pretext per lluitar contra les injustícies armat amb melodies, Pau Alabajos fa un cant contra la repressió, contra la censura, contra la violència policial de l’1 d’octubre i els empresonaments dels dirigents independentistes. Però també per reivindicar “les persones valentes” i que “la història l’escriuen les dones”. Com ara Mara Aranda, que, acompanyada per una guitarra acústica guerrillera, diu “prou” a la pobresa dels captaires, dels sensesostre. O com Lu Rois, que, inspirada en una obra crítica dels colps de porra al Brasil de 2014, mostra el seu crit més esfereïdor davant l’epidèmia de morts, sang i fam que ofega el planeta. I tot mentre el piano transforma la seua veu dolça en nostàlgia cantada contra “l’eterna nit que sembra misèria”. 

Aquest clam, edificat amb veus combatives i instruments disciplinats per la causa de guanyar a la censura, amb una presència d’un piano sempre envaït dels records i el desencís, és també la reivindicació dels pobles de la Mediterrània. Un viatge conduït per la veu de Miquel Gil a les “cerimònies bàrbares” que tallaren les flors de la Primavera Àrab, a les terres farcides de senyors de la guerra, sicaris i corruptes. Ritmes aràbics de percussió morisca, trompetes d’anhels jazz, guitarres encotillades sense extraure la seua dèria rock al servei de retratar uns territoris saquejats pels cleptòmans.  

Hi ha, tanmateix, crits més delicats, com el de Cesk Freixes en veure un quadre farcit d’estelades, que transmeten pacifisme reivindicatiu, que busquen alliberar-se i donar veu als pobles que volen decidir el seu futur. I com aquell que protagonitza El Diluvi amb la seua denúncia de l’urbanisme salvatge i depredador emprant un folk amb pinzellades de rumba i d’ampli ventall instrumental: bandúrria, ukelele, violí, acordió, guitarra clàssica, percussions i veus amb l’únic objectiu d’enfonsar melòdicament els negocis dels constructors

Pintura Musicada Antoni Miró, però, és també un recorregut per les arrels alcoianes de l’artista. Hi ha el poema de l’escriptora Isabel Clara-Simó al pintor, del qual destaca “un art que alerta com un crit”. Però també aquell diàleg de l’Ovidi Montllor, d’un altre ciutadà il·lustre de la població del Serpis que glossa les virtuts del pintor transgressor. 

A manera de conversa, de parella que no es suporta, a ritme d’un vals andante, Mireia Vives i Borja Penalba donen vida al quadre Valisa, una maleta tancada, però amb els panys oberts. Un diàleg entre el duet musical que mostra el rebuig  d’ella a la maleta, però com ambdós criden atorgant-li la culpa. L’exemple dels debats quotidians, de les baralles i les discussions que marquen la nostra vida. Júlia, des d’un cant a les celeritats del nostre tràfic vital, també s’hi suma a parlar de les xicotetes coses de l’existència amb una banda sonora de melodies sintètiques i electròniques. 

Una melodia que xoca amb el poema de Josep Piera recitat al treball per musicar la Finestra verda de Miró, un finestral obert, que escapa de la censura. Com tota l’obra del combatiu i transgressor pintor nascut a Alcoi. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.