El piu d'Epi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa uns mesos vaig comprar a la meua filla, per recomanació de la meua llibretera de capçalera -perquè a la vida tan important és tindre un metge de capçalera com una llibretera de capçalera- un llibre infantil que duia per títol La mamà va pondre un ou. “Vos encantarà, és divertidíssim i els ho explica sense pèls a la llengua”, em va dir la llibretera. I així és. En la història, una parella heterosexual tracta d’explicar els seus plançons d’on sorgeixen els bebès. S’inventen, és clar, tot tipus de versions estrafolàries: que si surten de la terra, com els esclata-sangs; que si estan fets amb pasta de bebè,… I aleshores els xiquets diuen als seus pares que es deixen d’històries i passen a explicar-los a ells l’anatomia d’homes i dones i com és que quan el tub del pare entra en el forat de la mare es produeix la simbiosi. No falten, clar, unes il·lustracions on els nanos expliquen als seus progenitors quines són les postures més divertides amb què el pare fa entrar el tub en el forat de la mare. Els dibuixos de les postures sexuals són alhora explícits i divertits, una espècie de Kamasutra abreujat fet amb traços infantils.

Expectant per veure quina seria l'actitud de la meua filla de quatre anys davant d’aquells dibuixos, vaig llegir-li aquella nit el llibre en qüestió. I la reacció en arribar a aquelles dues pàgines fou decebedora: ni un riure nerviós, ni una ganyota d’estranyesa, ni un “mare, passa la pàgina, de pressa!”. Res. Normalitat absoluta, com qui mira unes il·lustracions de les Tres Bessones o dels Tres Porquets.

Aquesta anècdota domèstica ve a conte del guirigall que s’ha organitzat a València aquesta setmana per la col·locació en la zona de la Marina d’unes escultures de l’artista Antoni Miró. Les peces, inspirades en la ceràmica popular grega de fa 2.500 d’anys, mostren algunes imatges eròtiques, un piu ací, una fel·lació allà i alguna penetració. La dreta mediàtica i sociològica ha eixit en tromba a criticar l’Ajuntament perquè, diuen, les escultures són poc menys que una ofensa per als vianants i, sobretot, per a les criatures que per allí es passegen, com si aquestes no estigueren sotmeses en el dia a dia a desenes d’imatges violentes i de sexe explícit. Avemaria Puríssima. L’escàndol que s’ha organitzat només s’entén en el context d’una societat que, impregnada del catolicisme més ranci, ha fet de les relacions sexuals un tabú, una cosa antinatural que cal viure d’amagades, tal com marca la doctrina eclesiàstica i el puritanisme caspós. Que no es tracta ací de premiar el lliure albir, però si com a mínim de reclamar una relació més sana i natural amb la nostra pròpia sexualitat, sense que això escandalitze els benpensants

I no, no són quatre o cinc aquests. Són forts i fan molt de soroll. No s’entén, altrament, la rapidesa amb què Barrio Sésamo ha sortit a desmentir que Epi i Blas eren parella. Resulta que un dels seus guionistes Mark Saltzman va afirmar dimecres passat en la revista Queerty que per donar vida als dos ninots s’havia inspirat en la seua relació de parella amb un home, Arnold Gassman. La cascada d’articles afirmant que es confirmava la condició homosexual d’Epi i Blas va fer la volta al món. L’eixida de l’armari de les dos titelles va ser, però, momentània.

Al cap de poques hores de fer-se pública l’entrevista a Saltzman, la productora del mític espai infantil va emetre un comunicat on afirmava que Epi i Blas eren només “millors amics”, no fora cas que l’activa dreta reaccionària nord-americana els feren boicot. De la porqueta Peggy i la granota Gustavo, que van ser parella durant anys, no en deia res. Al capdavall la seua relació si s’ajustava als cànons heteronormatius, no com els pervertits i luxuriosos Epi i Blas. Que un amfibi faja el salt del tigre a una bacona és moralment acceptable; que un ninot groc de gènere masculí atribuït s’ho faja amb un col·lega taronja, és una ofensa. Tot plegat posa en evidència que els avanços socials són, sovint, un miratge. Que una productora haja d’eixir a desmentir que un parell de ninots podrien ser homosexuals demostra fins a quin punt estem lluny d’acceptar i assumir com a normal la diversitat sexual. Sexe? Poc i d’amagades i, sempre, amb parelles de l'altre sexe. La defensa dels menors és només una coartada per justificar una croada censora basada en una visió puritana. No és als xiquets que els molesten les imatges de pius i vagines; són els adults, amb els seus prejudicis, els qui no poden suportar-les.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.