Televisió

La dignitat rural, a punt

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts 12 de juny s’estrenava el Bambant per casa a À punt TV, un programa que promet descobrir-nos els racons més insospitats de la nostra geografia de la mà de dos conductors excepcionals, Miquel Gil i Pep Gimeno 'el Botifarra'. Tots dos són grans coneixedors del territori i, el que és més important, de la vàlua humana que l’habita. La forma amb què connecten amb tothom és admirable i és, probablement, l’aspecte més potent del programa. Van començar per la comarca dels Ports i vaig poder constatar un fet que creia que mai veuria en una televisió: el programa tracta el món rural amb un respecte, una estima i una empatia desconegudes fins ara. I el que és més important, sense caure en folclorismes rancis que sempre acaben donant una imatge anacrònica i nostàlgica dels pobles.

Aquest enfocament, més propi dels anys 60 i 70, quan el progrés estava a la ciutat i l’èxode rural desballestava la geografia de l’interior del País Valencià, encara perdura en l’imaginari col·lectiu urbà. Insitir-hi des dels mitjans només demostra dues coses. D’una banda, el desconeixement de la realitat dels pobles d’interior i, de l’altra, posa de manifest que la TV es pensa des de i per a la ciutat. Això converteix els pobles en uns elements necessaris que cal anar a visitar de tant en tant per a gaudi del món urbà, per parlar d’allò que l’interessa: hi ha bolets? Ha nevat? Som un entreteniment al seu servei, poc més.

El mateix tracte que rep la costa per part de les televisions fetes a Madrid: només interessa parlar-ne quan s’acosta un pont o a Setmana Santa per veure si les platges estan en condicions de rebre els visitants de la Meseta. Això és el que va rebre en el seu moment l’interior valencià per part d’una televisió pública que, cal recordar-ho, pagàvem tots, els d’interior i els de la costa. Afortunadament, això és història.

Una història que ens va deixar imatges de manipulació descarada com quan la corresponsal de torn amuntegava tota la neu que podia a la plaça d’Ares del Maestrat per posar-s’hi a sobre i, amb un esforç considerable d’enquadrament per part del càmera, aconseguia fer una retransmissió surrealista de les penúries hivernals que suportàvem. Mentrestant, la gent del poble ens la miràvem dient, i aquesta què fa, ara? Al migdia vèiem el resultat a les notícies: un despropòsit. O aquella altra vegada, quan anaven preguntant per parelles d’avis que tingueren un foc a terra i els demanaven que cuinaren allà per, després, aplicar filtres groguencs a aquelles imatges i envellir més encara l’estampa. Calia reproduir, fos com fos, allò que a la ciutat esperaven, malgrat això suposara humiliar la gent que amablement els havia obert les portes de casa seua. Per contra, si els testimonis que recollien els parlaven de la normalitat amb què es viu una nevada en un poble a 1200 metres d'altura en ple mes de gener, o dels problemes reals que això els suposava si era de consideració, això no apareixia enlloc. Això no venia.

Això no satisfeia un públic assedegat d’històries d’altres temps que se’ls presentaven com a contemporànies a poc més d’hora i mitja de València. La situació va arribar a ser tan esperpèntica que la gent del poble va acabar per fugir dels periodistes cada vegada que tornava a nevar i s'hi presentaven, desvergonyits, tot reclamant la quota de teatre que volien. La conseqüència, però, encara va ser més decebedora. Notícies fetes des de la redacció, sense visitar els llocs, i amb imatges d’arxiu que acabaven mostrant una partida de guinyot al bar amb quatre avis dels quals, un parell, ja havien mort. Entre ells el meu.

Més recentment, la irrupció de programes de vesprada en directe a diferents cadenes, públiques i privades, segueixen una línia similar. Periodistes que es dirigeixen a pobles de tot arreu de la geografia espanyola amb to paternalista i parlant a gent adulta com si foren xiquets als que se’ls ha de parlar molt a poc a poc perquè entenguen les coses. Un espectacle vergonyós que no fa més que ofendre una part importantíssima de la població. De vegades penso que si ho feren adreçant-se a un altre col·lectiu que no fos el rural, no tindrien la vergonya de fer-ho en aquests termes.

És per això que programes com Bambant per casa són tan necessaris, perquè finalment apareixen pobles i la seua gent amb la dignitat que els correspon. Ni més ni menys que qualsevol altre ciutadà. Ja era hora! Uns mitjans públics, al meu parer, han de contribuir a això, a parlar de tothom i per a tothom. És un goig veure que, amb només uns pocs dies de funcionament, el tarannà de la nova À punt TV és radicalment diferent al de l’antiga Canal 9 i té una visió global del territori. Com a habitant del País Valencià rural puc dir que sí, que aquesta televisió també és la meua i que si segueix en aquesta línia farà que tots i totes ens n’acabem sentint molt orgullosos. La dignitat ha tornat a casa nostra.

 

Jordi Marín és professor de secundària i membre del Centre d’Estudis dels Ports.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.