Els Crítics

La tonalitat més negra de la Primavera àrab

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 25 de gener de 2011 és una data marcada a foc en la història recent d’Egipte. Ambivalent, com a punt de partida d’una nova era i com a abrupte final d’una manera de fer que s’havia imbricat en tots els fonaments d’un Estat corcat i corrupte. Les altes taxes d’atur, la fam i l’absència d’habitatge, es van afegir a la brutalitat policial, els excessos de poder, la infàmia governamental de permetre-ho, el control barroer de l’opinió i la manca de llibertat d’expressar-se a plena consciència, en una protesta sense precedents i transversal que culmina en l’anomenat “Dia de la ira”. Pel que fa a la ficció del suec d’origen egipci Tarik Saleh, també és la data que marca el desenllaç de The Nile Hilton incident: una fi entre carrers del Caire, a la sort d’una turba que avança, sense marxa enrere, mentre afirma, encesa i conscient, “nosaltres no som com ells”.

Potser no tot va ser tan èpic, potser el futur tampoc no havia de ser tan esplendorós com es preveia en la ment d’aquells que van sortir a capgirar-ho tot. I aquest potser també és un dels encerts de la pel·lícula de Saleh, que retrata la convulsió de les darreres alenades d’un règim anquilosat i d’una manera de fer sistèmica, sense portar-los mai al capdavant de l’acció ni fer-ne una moralina maniquea. Una desfeta i un horitzó, els de la Primavera àrab a Egipte, convertida en la perfecta anatomia contextual on es desenvolupa aquest neo noir espès —a base de pipades de tabac i fumarades compulsives— i cru, tal com dicta el manual del bon thriller policial de tall clàssic, aprofitant un context de corrupció generalitzada i un ofec econòmic que ho potinegen tot —fins i tot a Noredin, l’espigat protagonista de futur prometedor—, per molt que sigui el menys pecaminós de tot l’ampli espectre de personatges que habiten aquest món a punt de la combustió, en una ciutat sense llei on els favors tenen preu, i on els silencis són deutes llefiscosos.

No hi falta de res: assassinat en hotel luxós, testimoni dels baixos, baixos fons, polítics i policies tan corruptes com previsibles, fotos comprometedores de xantatge a preu fet, assassinats a dit, molta doble moral i un bon protagonista. L’actor Fares Fares és l’agraït encreuament entre Arian Brody i la mirada de Robert Mitchum, l’únic que intentarà esbrinar tota la veritat, però que no pot escapar dels tentacles d’un sistema que l’ha fet tal com és, malgrat aquesta pulsió de desobeir allò establert per atrapar un culpable. És així com no dubta, en dues ocasions, de quedar-se els diners d’algú que o bé morirà aviat —l’extorsionador Nagui—, o bé ja està mort —com a la impactant escena del crim de l’inici, amb la policia muntant una mena de pic-nic amb el cadàver encara calent.

The Nile Hilton incident és un bon exemple de sèrie negra que no viu tenallada per un conjunt de normes destinades a l’entreteniment pur, sinó que —com mana el bon cànon— és fruit d’una realitat, tall precís del món on passa l’acció, i que, feta amb la precisió pertinent, pot contenir discurs polític i un recorregut plaent i ric pels fets de gran escala que marquen les cartes de la infrahistòria. I, de propina, fer-ho a la manera de Tarik Sale, amb l’aspresa i l’ofec que el moment i la realitat demanen.

 

The Nile Hilton incident

Direcció i guió: Tarik Saleh

Suècia, 2017

Duració: 106 minuts

Fotografia: Pierre Aïm

Repartiment: Fares Fares, Tareq Abdalla, 

Yasser Ali Maher, Nael Ali, Hania Amar

Gènere: Thriller

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.