Pau, Diego, Jimena, Àlex, Carmen, Martí, Aitana i Marc cursen el quart curs de primària en una escola valenciana caracteritzada per la immersió lingüística. Des que entren al centre, a les 9 del matí, fins que se’n tornen cap a casa, a les 16.30 hores, tot l’ambient que els envolta és en català: les explicacions dels mestres, les indicacions dels monitors del pati i del menjador, la cartelleria i la música que ressona pels altaveus. És la llengua que la majoria d’ells parlen a casa amb els seus progenitors o, si més no, amb un dels dos.
Tanmateix, en arribar l’hora de l’esplai, Pau, Diego, Jimena, Àlex, Carmen, Martí, Aitana i Marc sempre parlen en castellà. Sempre. La pràctica totalitat dels 700 alumnes del centre —que inclou les etapes d’infantil, primària i secundària— interaccionen entre ells en l’idioma de Cervantes. En els moments d’esbarjo, costa més de sentir català a l’escola que a la selva amazònica.
Sobta bastant, però no és tan estrany. Fora de les aules, els impactes que reben són en castellà: a la televisió, als videojocs, als comerços, a les xarxes socials, als cinemes, a YouTube… De fet, en alguns casos fins i tot hi ha l’opció de triar la versió en “español” o en “español latino”. Del català, ni rastre.
El resultat de tot plegat és ben curiós: encara que cada vegada existeix més gent capacitada a llegir, escriure i parlar en català, l’ús de la llengua decau sense aturador. És un fenomen que es percep a Catalunya i que s’agreuja al País Valencià i a les illes Balears. En l’últim cas, a més, el creixement demogràfic continua sent accelerat, amb les conseqüències que això comporta per a la llengua minoritzada.
Un pacient malalt
Ateses les circumstàncies, la publicació de la vuitena Enquesta d’ús i coneixement del valencià s’esperava com el pacient que es troba a la porta del quiròfan per ser sotmès a una operació cardiovascular. La sèrie demoscòpica iniciada en 1985 i que va prosseguir en 1989, 1992, 1995, 2001, 2005, 2011 i 2015, ha tingut continuïtat ara, amb un estudi basat en 7.171 entrevistes telefòniques dutes a terme entre octubre i desembre de 2021.
La comunicació dels resultats, en canvi, ha tardat un any a materialitzar-se. I per bé que l’1 o el 2 de novembre haurien estat les dates idònies per tal de contextualitzar-los, finalment, van endarrerir-se fins al 7 de desembre. És a dir, entre les jornades festives del 6 i el 8. I sense roda de premsa de Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, ni de la titular de la Conselleria, Raquel Tamarit.
Certament, sobren les paraules. Quan parlen els números, no en calen moltes. I les dades, en efecte, reflecteixen un retrocés notori en l’ús de la llengua. És més coneguda que mai, quant a comprensió oral i escrita, però se’n parla menys que mai. Una llengua de museu, que es veu però no es toca.
En 2015, al 23,5% dels enquestats de la zona catalanoparlant del País Valencià —que engloba el 85% de la població total— afirmaven que a casa sempre es parlava en català, un percentatge que l’estudi de 2021 rebaixa al 19,5%. En paral·lel, el 45,6% de persones que deien que a casa es parlava exclusivament en castellà ha crescut fins al 56%.
El desequilibri evident entre ambdós idiomes —el 56% del castellà enfront del 19,5% del català— contrasta amb la dècada dels vuitanta, quan la llengua pròpia va estrenar-se als col·legis. Aleshores es parlava en el 50% de les llars, i el castellà, en el 40%.
Només el 10% dels ciutadans de les comarques catalanoparlants del País Valencià s’adrecen per primera vegada a un desconegut en la llengua del país. A les àrees metropolitanes d’Alacant —2,9%— i de València —4,3%— la xifra dels que així ho fan és testimonial. No hi pot haver una dada més aclaridora del predomini del castellà.
“A la zona valencianoparlant, el 54,9% dels enquestats parlen bastant bé o perfectament la llengua, però tan sols es parla en el 23,1% de les cases”, apunta Brauli Montoya, catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant (UA) i membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). “Ací és on hi ha el gran contingent de parlants potencials, però molts pares no transmeten la llengua als seus fills”, lamenta. “La política lingüística té límits, no pot entrar a casa de ningú”.
Heus ací, en qualsevol cas, un dels pocs signes d’esperança. L’enquesta indaga per primera vegada en la transmissió familiar i això ens permet saber que el 15,5% dels valencians parlen en català amb la parella, mentre que el 21,8% fan servir aquesta llengua amb els fills. “Sobre xifres com aquesta, per tímida que siga, sí que es pot edificar alguna cosa”, es felicita Montoya.
Ell era dels que confiava que l’arribada de la democràcia i de l’autogovern serviria per “redreçar una inèrcia històrica, iniciada al segle XIX a les grans ciutats”, però ha pogut comprovar que, tot i això, “la transmissió familiar ha continuat provocant moltes baixes”.
Brauli Montoya: “L’enquesta demostra que el presumpte rebuig al valencià no és tal: poca gent desitja que s’use menys”
A parer seu, hi ha “dos grans cavalls de batalla”: d’una banda, València i la seua àrea metropolitana, i de l’altra, l’eix Alacant-Elx. Dos forats negres com els de l’espai que testa diàriament al carrer i en el col·lectiu dels taxistes: “Els anys noranta, a Alacant, un o dos de cada deu parlaven valencià, mentre que ara resulta pràcticament impossible trobar-ne un”. En aquest sentit, Montoya es mostra ben crític amb l’actitud d’alguns polítics —“començant pel president, Ximo Puig”— que canvien de llengua així que trepitgen el sud del país.
“L’enquesta demostra que el presumpte rebuig al valencià no és tal, poca gent desitja que s’use menys”, destaca. “En general, hi preval la indiferència, molts viuen a una comunitat autònoma valenciana com podrien viure a una de castellana”.
El 38,9% dels valencians creuen que caldria fer servir més la llengua autòctona, i el 43,2%, que tant com ara. Únicament el 12% en voldrien un ús inferior. Un percentatge gairebé calcat a l’11,8% de valencians que es mostren descontents —en demanen menys— amb el foment i el coneixement de la llengua per part de la Generalitat Valenciana. El 13,3% en voldrien més i el 37,7% consideren suficient la promoció que se’n fa. Entre la resta hi preval la indiferència.
També des de la UA, el professor de sociolingüística Antoni Mas Miralles remarca que la “irritació social” s’ha transmès a la llengua per “l’actitud dels polítics de l’oposició i de la justícia”. I és que, efectivament, els uns i els altres van aconseguir retallar el decret de plurilingüisme a l’ensenyament i buidar de contingut l’Oficina de Drets Lingüístics. “No tindran vots, però tenen jutges”, denuncia el seu company Montoya.
La pròxima víctima del PP, que ja ha anunciat la seua intenció d’acudir als tribunals, ben bé podria ser el reglament sobre la capacitació lingüística del funcionariat, acordat setmanes enrere entre el PSPV i Compromís.
“Com a sociolingüista, les dades d’ús i d’actitud envers la llengua em semblen les més importants, i totes dues són molt negatives”, explica Mas. “Després de vora vuit anys d’un govern presumptament favorable, els resultats de l’enquesta són molt negatius”, assevera. “Sincerament, jo no m’ho esperava”.
“N’hi ha prou que hi haja un castellanoparlant perquè tothom es passe al castellà”, assenyala Antoni Mas
Mas assenyala que els castellanoparlants “s’han empoderat”, raó per la qual “s’imposen les seues formes d’ús” i aconsegueixen que el seu idioma siga “omnipresent”. Un èxit compartit amb els parlants de la llengua minoritzada: “N’hi ha prou que hi haja un castellanoparlant perquè tothom es passe al castellà”, observa amb estupefacció. “Creixen els partidaris d’incrementar-ne l’ús i en retrocedeixen els contraris”, subratlla.
L’augment del nivell de coneixement a comarques castellanoparlants com el Baix Segura també és un senyal positiu. “Correm el risc de seguir el mateix camí del llatí, que tothom aprèn a classe però no fa servir ningú”, alerta Mas.
De qualsevol manera, les escoles i instituts van fent feina. I les universitats, també. Les facultats de Filologia Catalana, que s’estaven quedant desertes —tal com va advertir EL TEMPS en aquest reportatge—, van iniciar una tendència positiva a partir del curs 2018-2019. Les oportunitats laborals són molt més elevades que en la majoria de graus, cosa que, com també va explicar aquest setmanari en el seu moment, n’ha repoblat les aules.
Tant a València com a Alacant no resulta difícil de trobar-hi alumnes castellanoparlants que s’han sentit atrets per la llengua o que han volgut recuperar-la. Un fenomen habitual a llocs com Elx, on la dicotomia camp-ciutat és especialment acusada. Hi ha nets que ara volen aprendre, parlar i ensenyar la llengua dels seus avantpassats.
Al capdavall, l’excepció confirma la regla.
Un camp semàntic negatiu
En massa ocasions, el camp semàntic relacionat amb la llengua és negatiu: imposició, adoctrinament, obligatorietat, requisit, arraconament”. Són paraules que es fan servir en contra de la promoció del català pel perill que això podria comportar per a la llengua hegemònica. I aquesta pluja fina acaba calant.
“Alguns anhelen una societat monolingüe i no s’estan d’abocar-hi fake news”, es plany Mas. “I pot arribar el moment en què la situació ja siga irreversible”, adverteix tot seguit. “Remuntar amb un 20% de parlants és ara molt més difícil que ho era els anys noranta, quan en teníem el 40%”. L’única manera de fer-la present i que no s’extingisca és, per tant, conservar l’ús de la llengua amb tothom que l’entén: “No s’és més educat o menys provincià per passar-se al castellà”.
“Si les generacions joves parlen valencià cada vegada menys, tal com indica l’enquesta, la llengua desapareixerà”, sosté Raquel Casesnoves, que també és professora de sociolingüística, en aquest cas a la Universitat de València (UV). Per ella, igualment, el més dramàtic és el descens dels parlants a casa, “tot just on no pot entrar l’Administració”.
Casesnoves observa amb una preocupació especial “la davallada de la capacitació oral a l’àrea metropolitana d’Alacant”, on aquest indicador ha caigut del 44% al 36%, i s’alegra per “l’increment de la capacitació oral a la de València”, on ha evolucionat del 45,8% al 51,1%.
Raquel Casesnoves: “Si els joves continuen optant de manera tan majoritària pel castellà, el valencià morirà”
Segons ella, resulta urgent implementar “campanyes més delimitades i avaluar-les de manera correcta, a fi de rectificar-les quan calga”. Amb tot, Casesnoves recorda que “vivim en un estat monolingüe que empara l’existència de ciutadans de primera i de segona en funció del territori: tothom té l’obligació de conèixer el castellà, cosa que no passa amb les llengües que hi conviuen”.
“En el procés d’extinció d’una llengua es passa abans per una situació de bilingüisme; si els joves continuen optant de manera tan majoritària pel castellà, el valencià morirà”, emfasitza Casesnoves.
Capgirar la història
N’hi ha que es remunten, fins i tot, dos segles i mig enrere. “El 23 de juny de 1768, aquesta és la data clau”, precisa amb un paper a la mà Eugeni Gregori-Climent, deixeble del sociolingüista Lluís Vicent Aracil. Aquell dia va publicar-se la Reial cèdula de Carles III per la qual la llengua castellana passava a ser-ne l’única vehicular a l’ensenyament. El llatí, que ja es considerava antiquat, va quedar-ne bandejat.
Ara la llengua que trontolla és la catalana. “En 1974 encara hi havia monolingües en català, ara no en trobaràs cap”, expressa Gregori indignat. “Com diu Aracil, al País Valencià hi ha tres llengües en contacte. El castellà, que és absolutament necessari per a viure; l’anglès, que és necessari, però insuficient per a viure, i el valencià, que s’aprèn, però és innecessari per a viure”.
“El català, el basc i el gallec haurien d’haver sigut llengües oficials de l’Estat”, opina Eugeni Gregori
En la mateixa línia, Gregori marca la fita de la Constitució de 1978 com la “cloenda del procés de substitució”, atès que va “normalitzar per complet el castellà amb l’aquiescència de les forces basquistes i catalanistes”. Ell troba que l’única eixida solvent hauria passat per declarar també “llengües oficials de l’Estat el català, el basc i el gallec”. Si fa no fa, un model com el belga o el suís.
Gregori opina que ja ens hem endinsat en la “fase final” de la llengua. “Una llengua que es coneix, que se sap parlar, llegir i escriure, però que no s’usa, és una llengua condemnada a la mort”. Encara li concedeix una pervivència de “dues generacions com a màxim”. Després, afirma ell, “no haurà desaparegut plenament, però ja serà residual”.
Detectada la malaltia, Eugeni Gregori-Climent suggereix un tractament de xoc: “Hem d’aplicar un enfocament existencialista i actuar sempre com si existira una única llengua, aquesta és l’única manera de treure-la de la marginació que arrossega”. En definitiva, es tracta d’“actuar com a valencians” i que siguen “els altres”, els que es vegen obligats a “reposicionar-se”.
“No és el codi, sinó la disposició”, comenta Gregori, que manté la seua llengua fins i tot quan parla amb veïns sud-americans, xinesos o italians. “Si comprove que no ho entès, passe al castellà, però si no, continue parlant-los en valencià”. Des d’aquesta perspectiva, propugna una mena de “revolució sociolingüística” per la qual tothom actue “com si no existira una altra llengua”.
Vicent Pitarch es nega a ser tan pessimista, però també fa esment al vessant resistencialista dels catalanoparlants: “La resistència és un fet, ha quedat clar que serà molt i molt complicat eliminar-nos”. Sociolingüista de referència, originari de Vila-real (Plana Baixa), gran estudiós de les Normes de Castelló i adscrit a la secció filològica de l’IEC, admet la “baixada notòria” del nombre de parlants, però l’emmarca en “un procés homogeni al conjunt dels Països Catalans”.
De fet, l’estudi publicat per la Generalitat Valenciana evidencia que “les comarques de Castelló, en contra del que es pretenia fer veure, no és un illot quant a la lleialtat a la llengua”. Aquesta “decadència inequívoca”, no obstant, no amaga “notícies positives” en alguns àmbits concrets: “Veig famílies molt diverses, amb grans exemples de fidelitat a la llengua que en el passat haurien estat impensables”.
“El centenari de Fuster m’ha fet reflexionar molt”, continua Pitarch. “L’Estat va optar clarament per una llengua i va decidir satel·litzar-ne les altres, amb la complicitat, cal dir-ho, dels territoris que en tenien una de pròpia. La societat valenciana sembla estar en contra de la pervivència del català, i, per tant, del País Valencià; ens han inoculat una mentalitat típicament colonial”.
I esmenta, com a demostració, “l’excepció del personal sanitari” del reglament de la capacitació lingüística acordat recentment. Un reglament que proporcionarà els coneixements necessaris de català per a treballar a l’Administració valenciana a tothom que haja obtingut una nota de 7 o més en el batxillerat. No caldrà superar, així doncs, cap prova addicional. “Com pot ser que un valencianoparlant no tinga la garantia de ser atès en la seua llengua en un centre sanitari del País Valencià?”, es pregunta indignat.
“Quan veig les meues netes parlant en castellà amb les seues amigues, me’n quede garratibat”, admet Pitarch. “Que la indústria cultural adreçada als infants siga en espanyol hi té molt a veure, és l’Estat qui decideix quines televisions es veuen i quines no a cada territori”, continua. “Davant l’allau de productes audiovisuals en castellà que els joves reben per tots els canals, À Punt representa una quota mínima, gairebé insignificant”. Una de les conseqüències de la preeminència del castellà és que “els nouvinguts, a diferència del que passava els anys cinquanta o seixanta en aquelles poblacions que tenien un clar predomini catalanoparlant, no senten la necessitat d’aprendre el català per tal de relacionar-se”.
“El futur de la llengua passa per la responsabilitat individual de cadascú de nosaltres”, afirma Vicent Pitarch
Comptat i debatut, Pitarch se’n fa creus per l’absència, set anys després de l’arribada del Govern del Botànic, de la “reciprocitat de les emissions de TV3, À Punt i IB3”. Ell veu el món audiovisual, reconfigurat però encara ben rellevant, com un dels vectors necessaris per a redreçar la situació. “Els centres excursionistes, les colles de muixerangues que ara proliferen, són llocs que també poden servir com a trampolí... Però, sobretot, el futur de la llengua passa per la responsabilitat individual de cadascú de nosaltres”.
“Diria que, malauradament, molta gent de les comarques meridionals d’Alacant ni tan sols no té sintonitzada À Punt a casa”, introdueix com a contrapunt el catedràtic Brauli Montoya. “Qualsevol política lingüística que s’instaure únicament serà eficient en unes comarques concretes, igual com l’audiència d’À Punt”, rebla ell.
Montoya ho té clar: “Si la substitució del català pel castella ha tardat dos segles, retornar a la situació anterior no en costarà menys d’un”. Les comarques centrals, situades en el rombe format per Alcoi, Xàtiva, Alzira i Gandia, són la seua principal esperança. “Potser caldria repartir aquesta gent per la resta del país”, ironitza.
La visió dels joves
Molts dels experts miren cap als joves. I el ben cert és que, entre la joventut, la llengua ha assolit una normalitat impensable dues o tres dècades enrere. L’èxit abassegador de grups com Zoo, que ultrapassa les fronteres pròpies, n’és el millor exemple. Hi ha més joves conscienciats que mai; una altra cosa és que en siguen prou, entre tants milers i milers de filiació i procedència diversa.
Un d’ells és el castellonenc Avel·lí Flors-Mas, sociolingüista valencià de gran projecció. Nascut en 1988, va capitanejar com a activista el col·lectiu local Castelló per la Llengua i ara pertany a l’equip directiu del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (UB). Ell comenta que “l’arribada massiva de nouvinguts, a partir de l’any 2000, ha transformat les nostres societats i ha possibilitat que hi haja un nombre més elevat de castellanoparlants”. I ho arredoneix afegint que, de fet, la cosa no sols hi té a veure amb el castellà: “Les famílies són molt més diverses que no llavors, cosa que incrementa la barreja de llengües”.
La clau de volta és l’escolarització, en sentit favorable i desfavorable. “Les línies en valencià, vinculades a una qualitat educativa superior, van acabar atraient un tipus d’alumne que no buscava militància, sinó aquesta qualitat”, afirma Flors girant la vista enrere. Unes línies que la llei de plurilingüisme ha difuminat gairebé per complet.
Aina Monferrer: “La llengua es manté per prestigi, no per imposició, i una manera de prestigiar-la és dur-la a les xarxes socials i les plataformes d’Internet”
Amb tot, no creu que el descens sostingut de parlants actius anuncie la desaparició del català, ni tampoc vol ser catastrofista pels efectes que puga tenir la proliferació de xarxes socials, plataformes digitals i canals de televisió. “Als països escandinaus consumeixen moltíssims productes en anglès i no han perdut el danès, el suec, el noruec ni el finès”, diu. “El català, sense anar més lluny, ha estat capaç de sobreviure malgrat haver estat absent, durant molts anys, dels grans mitjans de comunicació i de l’alta literatura”. Podrà superar, però, la seua absència a plataformes com Twitch, YouTube o TikTok?
Precisament, la polifacètica Aina Monferrer, professora de Magisteri de la UV, investigadora i música nascuda el 1987 a Borriana (Plana Baixa), és una gran coneixedora de les noves tendències i està convençuda que ací també es pot capgirar la història: “La llengua es manté per prestigi, no per imposició, i una manera de prestigiar-la és dur-la a aquests àmbits”.
A ella li crida l’atenció, negativament, “l’alt percentatge de gent que encara es declara incapaç de llegir en valencià”, així com que “a cap comarca del País Valencià no hi haja més del 90% de persones capaces d’entendre’l”. L’altre factor que subratlla és la diferència entre el 71,2% dels ciutadans de 35 a 44 anys que declaren saber-lo parlar, sensiblement inferior al 84,7% dels de 18 a 24 anys, “malgrat que són dos grups d’edat que ja han estat escolaritzats en valencià”.
Hi afegeix, a més, un aspecte quantitatiu: “El percentatge de persones que poden consumir un contingut en català és molt superior del que poden consumir-lo en castellà, el nínxol de mercat és summament interessant”. Ella aposta, en tot cas, per l’elaboració de productes “menys normativitzats” que siguen capaços de fugir de l’estàndard. A l’estil del rap.
Això sí, troba a faltar que À Punt no penge els seus continguts a YouTube, com ja fan IB3 i TV3: “La gent jove ja no accedeix als continguts a través de l’aplicació de la cadena, sinó que els busca d’aquesta manera”. A la manera fusteriana, doncs, el català serà a YouTube o no serà.
Per últim, es felicita per la irrupció, a les cadenes i ràdios generalistes públiques, d’influenciadors com Cabrafotuda, al País Valencià, o Juliana Canet, a Catalunya.
El futur polític
La proximitat de les eleccions que decidiran la continuïtat o no del Govern del Botànic es presenta com una altra amenaça per a la llengua. Potser no la més important de totes, però sí que és una amenaça més.
I és que, com explica des d’Alacant el catedràtic Brauli Montoya, “ens trobem immersos en un canvi històric amb petits avanços o petits retrocessos que no alteren el procés de substitució lingüística en marxa”. “Quants parlants se n’han incorporat gràcies al canvi de govern?”, es pregunta. “És mal d’investigar, però ben pocs... Ara bé, és inqüestionable que la desaparició de Canal 9 i els 20 anys de PP van fer molt de mal”. Perquè l’actuació política tinguera l’efecte desitjat, Montoya diu que “caldrien unes quantes legislatures més de Botànic”.
“No crec que els nostres governants estiguen gens satisfets pel resultats de l’enquesta”, afirma el seu col·lega Antoni Mas, “el panorama és descoratjador, perquè amb la dreta s’acceleraria, encara més, el procés de substitució lingüística”.
Vicent Pitarch troba a faltar més determinació de les institucions en la defensa de la llengua. “Em desorienten, em desanimen”, manifesta. Un desencís que estén a la societat valenciana en el seu conjunt, que “pateix el comportament antimodern i antidemocràtic de determinades formacions polítiques”. No debades, tem que un possible “retorn a la caverna” després de les eleccions de la primavera vinent situe el català en una conjuntura encara més adversa.
“En el futur immediat no soc pessimista; a mitjà i llarg termini, és clar que sí”, conclou Aina Monferrer. “Ho tenim tot en contra: en un món globalitzat com aquest, les llengües més poderoses acaben engolint-se les més menudes”. I es mostra preocupada pel que pot significar la llei de plurilingüisme aprovada finalment pel Botànic, atès que “en mans del PP, si aquest partit pretén actuar de mala fe, pot comportar un descens evident a l’ensenyament”.
Ella considera “utòpic” pensar que la llengua, en un context tan advers, pot revifar gràcies a les actuacions en matèria de política lingüística. “Campanyes com la de Sempre teua —que, a més, des d’una perspectiva de gènere, era masclista— no poden alterar la situació actual de la llengua, és com voler matar mosques a canonades”.
Monferrer s’inclina per fer veure que la utilitat del català mitjançant “la seua producció cultural tan potent, amb pel·lícules que guanyen festivals i grans estrelles de la cançó”. “Cal incidir molt més en què es tracta d’una llengua que entenen 12 milions de persones i que parlen de manera habitual uns 7 milions”, sentencia.
“Les llengües sobreviuen en la mesura que disposen d’una comunitat de parlants compacta, decidida a fer-la servir”, tanca, a mode de corol·lari, Avel·lí Flors. Ell llança un missatge a “l’associacionisme més conscienciat” perquè “es pose les piles” i “anime tothom a parlar-la”.
Flors entén que el Botànic ha dissenyat una política lingüística “ben orientada” però lamenta que “els límits” que hi ha posat “el poder judicial”. Tampoc no amaga la seua decepció amb els socialistes, per haver-hi posat pals a les rodes i “haver impedit un requisit més ambiciós, per exemple amb el personal sanitari”.
I, per damunt de tot, destaca que “l’índex de parlants és suficientment elevat perquè cada dia hi haja moltes converses en valencià”. Només cal que deslliguen la llengua de “la percepció de conflicte” a què s’associa massa vegades en segons quins àmbits. La rèmora de llengua minoritzada, que potser no entendrà el nostre intelocutor, coarta les seues opcions de creixement. “Hem de defensar la llengua que es troba en una posició més feble per poder assolir la igualtat real”, etziba. En aquest sentit, Flors també li retreu als representants polítics “el seu canvi d’idioma quan trepitgen algunes comarques en concret”.
“Cada vegada costa més de trobar referents del valencià a les xarxes, on la competència és ferotge, i als videojocs la llengua no és present”, es plany Flors, que hi veu un handicap important. Això fomenta que els joves també s’inclinen per “la llengua no marcada”, que resulta ser el castellà.
Perquè, si no s’usa, la llengua evolucionarà cap a una llengua de museu: tothom podrà contemplar-la i la majoria podran entendre-la, però ningú no se l’endurà a casa.