CONTINGUT PROMOCIONAT

Parc Natural del Delta de l’Ebre

El Delta de l’Ebre és la zona humida més extensa de Catalunya i un dels hàbitats aquàtics més importants de la Mediterrània occidental. Per aquesta raó, el 2013 va ser declarat Reserva de la Biosfera de la UNESCO. Aquest paisatge ha estat el resultat d’un equilibri, no sempre harmoniós, entre natura i explotació humana. Passejar-hi amb bicicleta i observar-ne­ la profusió ornitològica representen dues vies de descoberta d’aquesta realitat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A primer cop d’ull, quan despleguem el mapa del Parc Natural del Delta de l’Ebre, ens adonem que els espais protegits no conformen una extensió única, sinó bocins de costa i un arxipèlag d’illes de terra i aigua enmig d’una planúria relaxant i interminable d’arrossars i de platges sorrenques. Canviem d’escala i el mapa de conjunt retorna una imatge del Delta de l’Ebre de perfil capriciós, que recorda a un crustaci marí armat de dues pinces de dimensions variables. Al nord, la punta del Fangar; al sud, l’extensa punta de la Banya. Entre totes dues penínsules, l’Ebre s’aboca al mar. El contacte amb la Mediterrània marca l’alliberament d’aquestes aigües que baixen encaixonades des de Cantàbria dins la conca fluvial. A Tortosa, s’endevina ja el final pròxim: el riu serpenteja a ritme obert i tranquil; al seu pas per Amposta, adopta una certa amplitud, creant interessants illes de terra, com la de Sapinya o la conreada illa de Gràcia.

La història del riu, de poc més de 900 quilòmetres, anuncia un final gens tràgic. En aquest punt de costa es dóna la hibridació reglamentària, del tot enriquidora, de les aigües dolces i salades. I és ací on té lloc un dels espectacles més apassionants d’aquest parc natural: l’illa de Buda i el riu Migjorn. Aquesta zona humida marítimo-fluvial fa palesa la riquesa, indescriptible en poques ratlles, de la unió de dos mons. En aquesta extensió de 1.100 hectàrees, de les quals unes 250 corresponen a arrossars, es donen cita canyissars, jonqueres, salicornars, boscos de ribera i els anomenats calaixos o llacunes litorals, per no parlar de les nombroses espècies alades, nidificants com hivernants, que fan d’aquest espai un lloc de residència; o el ventall piscícola, del qual destaquen les comunitats de samaruc i de fartet. La diversitat d’ambients i la riquesa de fauna la converteixen en una de les zones de més interès natural del conjunt del delta.

A l’illa de Buda, que per cert és la més gran de Catalunya, cal una autorització per accedir-hi, excepte per Sant Pere, patró d’aquest cosmos, quan els veïns de Sant Jaume d’Enveja hi acudeixen en romeria. Carruatges i cavalls engalanats es dirigeixen a l’ermita en honor al sant, ubicada a la masia que gestiona aquestes terres. Entre més pobladors, els cavalls originaris de la Camarga substitueixen els toros braus i altres bèsties de cria que hi habitaren en un passat.

Desembocadura del riu Ebre | MIGUEL ÁNGEL ÁLVAREZ

L’illa de Buda és, però, de creació recent. La seua formació data del segle XVIII i va anar creixent gràcies a l’aportació de sediments durant les avingudes i riuades, fins que assolí la seua màxima extensió a finals del XIX i principis del XX. D’aleshores ençà, ha sofert una regressió considerable. El seu estat de conservació resulta excepcional gràcies al baix impacte de les activitats tradicionals, tant agrícoles, cinegètiques o de pesca, però també per la protecció jurídica de què gaudeix. El febrer del 1994 la part meridional de l’illa de Buda i les llacunes del Calaixo van ser declarades Reserva natural de fauna salvatge, i el conjunt forma part de l’espai del PEIN Delta de l’Ebre, del Parc natural i de la Xarxa Natura 2000.

Evolució permanent

A l’igual que l’illa de Buda, els paisatges del Delta de l’Ebre deixen percebre el seu caràcter dinàmic. La plana deltaica és canviant i viu una transformació constant, perquè es mou al so del riu i dels seus capricis, del nivell del mar i de les variacions climàtiques. Es diu que al segle XII aquestes terres penetraven alguns quilòmetres mar endins, mentre que tres segles després el riu s’obria al mar a través de les goles Nord, de Llevant i de Migjorn. Per la seua banda, la punta del Fangar, el característic lòbul septentrional, és de formació més moderna: va sorgir entre els segles XVII i XIX. I el 1937, durant un episodi de riuades, a l’Ebre li va venir de gust obrir-se pas cap al nord i abandonar la desembocadura original. I així, el delta continua mantenint un equilibri molt fràgil, una mena de tour de force entre les aigües del riu i la força de la Mediterrània.

No obstant, el més perceptible és la metamorfosi que experimenten els arrossars durant els diferents moments de l’any. A l’hivern, es tornen inacabables làmines d’aigua que a l’estiu colonitza la preuada gramínia, imposant la seua verdor.

Ara bé, els moviments naturals permanents no han propiciat precisament l’assentament de població estable. A l’Edat Mitjana, l’aprofitament de la zona tenia l’epicentre a Amposta, ciutat estratègica que controlava la banda dreta de l’Ebre. Eren temps de caça i de pesca, d’extracció de sal, que s’exportava per tota la Mediterrània, i d’aprofitament de la sosa. També era apreciat el comerç de sangoneres, mentre que la intensa activitat de pasturatge completava les bases de l’economia local.

Festa de la Sega de l'arròs | LLUÍS CARRO

I l’arròs?, us preguntareu. Aquest conreu, més tardà, va aparèixer a principi del segle XVII, a la zona anomenada de la Carrova, pròxima a Amposta. L’intent dut a terme pels monjos de Benifassà no va prosperar, però la iniciativa plantaria la llavor perquè un segle i mig més tard, durant la dècada del 1860, es tornara a intentar, en aquesta ocasió al voltant del canal de navegació que anava de la Ràpita a Amposta. L’experiment, ara sí, va ser rendible, però no exempt d’entrebancs: va haver de superar les traves administratives que prohibien el conreu de l’arròs per tal de contenir la malària. No obstant això, l’impuls econòmic va guanyar el pols al mosquit, i la cultura de l’arròs es va acabar imposant. En l’actualitat, ostenta el 98% de la producció catalana.

No trigaria, doncs, a protagonitzar el procés de transformació territorial, paisatgística, econòmica i social de la zona. Malgrat la mort de milers de veïns causada pel paludisme (es calcula que uns 3.000 fins al 1918, i encara el 1961 moriria el doctor Ildefonso Canicio, director del dispensari antipalúdic de Sant Jaume d’Enveja), la xarxa de reg es va estendre per ambdós hemideltes. Durant els primers anys de cultiu, el Delta de l’Ebre es va poblar de valencians, especialistes en la matèria.

Si parlem de colonització i nous pobladors, cal fer esment del Poblenou del Delta. Salta a la vista, tan bon punt desembarcar-hi, que es tracta d’un nucli de nova planta, compost per una retícula urbana regular, d’habitatges idèntics, emblanquinats, i d’un centre presidit per una església d’aspecte asèptic i d’expressió espiritual continguda.

Les barraques disperses dels pocs agricultors que havien ocupat fins al moment aquestes terres van ser contestades per una calculada iniciativa de reactivació del sector agrícola. Corria l’any 1939 quan el Govern franquista va crear l’Instituto Nacional de Colonización, amb l’objectiu de donar un impuls a l’economia de postguerra i incrementar la producció agrícola. Calia, doncs, augmentar les terres de conreu i la superfície de reg. A tal efecte, l’esmentat institut engegaria la construcció a tot l’Estat espanyol de 264 nuclis de població fins a l’any 1975. Villafranco del Delta, batejat així en honor al petit general, n’era un. Va ser inaugurat el 1957 i rebatejat per la Generalitat de Catalunya el 2003.

Tot explorant el delta

El Parc Natural de Delta de l’Ebre és apte per a tots els públics, perquè posseeix una orografia plana que permet descobrir-lo sense esforç. Si a això afegim l’extensíssima xarxa de camins rurals que recorren la trama dels camps d’arròs, l’equació dóna com a resultat el paradís del ciclisme de lleure i familiar, i d’observació d’ocells a ritme lent. El delta és, en aquest sentit, un espai amable, acollidor, que només es torna inclement els dies en què bufa el vent de dalt, com anomenem ací el que baixa per la conca de l’Ebre. Es tracta d’un vent violent de nord-oest, la intensitat del qual fa impracticable qualsevol activitat a l’aire lliure.

A un tir de pedra del Poblenou del Delta hi ha la llacuna de l’Encanyissada, la més gran del Delta de l’Ebre, amb gairebé 900 hectàrees. L’espai pot ser explorat per terra o per aigua, a gust del visitant. Atanseu-vos a la Casa de Fusta, on trobareu el Centre d’Informació del Parc i el Centre Ornitològic del Delta de l’Ebre. Es tracta d’un punt neuràlgic amb servei de lloguer de bicicletes, passejos en barca per la llacuna i restaurant. Des d’ací, podreu circumval·lar aquest espai a colp de pedal. L’excursió és apta per a xiquets ja que discorre per camins tancats al trànsit o de molt baixa intensitat de vehicles. Atureu-vos als diferents miradors i aguaits d’observació de fauna que permetran copsar la veritable riquesa del lloc. De fet, el birdwatching atreu cada anys milers d’aficionats al parc natural per ser aquest un dels punts d’escala predilectes en les migracions d’ocells entre Europa i Àfrica.

Flamencs al Parc Natural del Delta de l'Ebre | FERRAN AGUILAR

De l’hemidelta dret, on ens trobem, no deixeu de visitar la rectilínia barra del Trabucador. Aquest passadís de sorra uneix la Banya amb el continent. Es pot recórrer amb vehicle a motor. De fet, als pics de l’estiu es troba massa transitat i tot. Eviteu les hores de més afluència, com també els moments àlgids d’activitat de platja per tal de viure l’experiència de transitar per un espai obert a pèrdua de vista. La barra té una longitud de gairebé sis quilòmetres amb aigua a banda i banda; la perspectiva no pot ser més bíblica. A la dreta, la badia dels Alfacs i Sant Carles de la Ràpita; a l’esquerra, mar obert. Una antiga línia elèctrica, amb pals de fusta, marca la direcció cap a la Banya. Allà, una tanca impedeix entrar-hi. Al darrere, s’ubiquen les salines de la Trinitat; al fons, el far.

Encara en aquesta riba, una altra possibilitat és acompanyar l’Ebre en els últims quilòmetres finals. Podrem començar a Amposta o aigües avall, a Sant Jaume d’Enveja. Un carril-bici i un últim tram de camí asfaltat ens portaran fins a la platja de Migjorn, a l’illa de Buda. Des de l’aigua, podreu fer un recorregut idèntic partint de Deltebre amb creuer fluvial.

A l’hemidelta esquerre, no deixeu de visitar la punta del Fangar. Aquesta península ofereix un dels paisatges dunars més excepcionals de la costa catalana, a l’igual que la riquesa ornitològica que alberga. Passegeu-lo des de la platja de la Marquesa fins al far. Possiblement, en dies de calor, veureu miratges típics dels deserts. És la prova que aneu per bon camí i que aquest és llarg.

Tornem a Deltebre per visitar l’ecomuseu del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Inaugurat l’octubre de 1989, el centre introdueix el visitant en tot allò relacionat amb el Delta de l’Ebre. El museu para especial atenció en la interrelació entre l’acció humana i l’ecosistema. L’itinerari expositiu recorre tot un seguit d’espais que configuren diverses àrees temàtiques que permeten conèixer els ambients naturals típics de la zona, com ara el riu, les llacunes, els arrossars o el bosc de ribera. Alhora es mostren les activitats humanes que s’hi han desenvolupat al llarg del temps. De la cultura de l’arròs, no manqueu a les festes de la plantada (juny) i de la sega (setembre) que tenen lloc a les diferents poblacions del delta.

No podreu cloure la vostra estada al Parc Natural del Delta de l’Ebre sense entaular-vos davant d’un bon plat d’arròs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.