Contingut promocionat

Parc Natural de l’Alt Pirineu

Entre la Val d’Aran, a l’oest, i el Principat d’Andorra, a l’est es desplega el Parc Natural de l’Alt Pirineu, l’àrea protegida més extensa de Catalunya. Amb vora 70.000 hectàrees, aquest parc natural comprèn una rica diversitat paisatgística amb un important diferencial altitudinal i una bona dosi de patrimoni natural i cultural.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Alt Pirineu és sinònim d’alta muntanya, de les cotes més altes del Principat, les que superen els 3.000 metres, on el relleu es torna abrupte i el granit omnipresent s’apodera de l’orografia. A mesura que hom davalla cap al sud, la terra perd altura, la temperatura puja i la vegetació es torna aspra. El Parc Natural de l’Alt Pirineu compon un mosaic de contrastos; s’atansa fins a les portes del Prepirineu, allà on el riu Noguera Pallaresa s’encaixona i es regira entre parets que juguen amb el roig i el gris, tot just abans de prendre un respir a Gerri de la Sal. Al capdamunt del congost, com un sentinella s’erigeix a la riba esquerra l’ermita de la Mare de Déu homònima. El modest edifici romànic ocupa la part superior d’un espadat i des d’allà vigila el pas per aquest punt. Arboló és un topònim amb ressonàncies històriques, un dels indrets documentats més antics del Pallars Sobirà, i per això exerceix una evident atracció sobre els veïns de la comarca que es manifesta en forma de concorregut aplec popular la primera setmana del mes de maig.

Podríem explorar, ja que hi som, aquestes muntanyes. El límit meridional del parc natural toca el port del Cantó, per on discorre l’eix pirinenc i que fa de pas entre les comarques de la Noguera Pallaresa i l’Alt Urgell. Situat a més de 1.700 metres d’altitud o, dit en altres paraules, 1.000 metres per sobre de l’ermita d’on partim, el port del Cantó és un espai solitari i bipolar. Al sud, la geografia es despulla de vegetació. Alguns poblets són la prova que en aquestes muntanyes hi ha vida humana. Biscarbó, Junyent, Castellàs se succeeixen a pas lent. Les pistes de terra són estretes i quan es tornen d’asfalt l’amplada manté les seues modestes dimensions. Al nord, per contra, els boscos entapissen aquestes muntanyes de formes arrodonides. Amb bicicleta de muntanya, a peu o, per als menys avesats a l’esforç, amb vehicle tot terreny podrem descobrir el mantell forestal. Ens endinsem per una pista de terra rogenca al seu inici que parteix des del mateix coll del Cantó cap al refugi de les Comes de Rubió, batejada amb el topònim del poble veí, el més alt de Catalunya, per cert. Resseguim la vessant oriental del pic de la Torreta de l’Orri. Amb 2.439 metres, culmina la zona i l’estació d’esquí de Port Ainé. Quan la neu es retira, s’hi pot accedir sense dificultats tècniques (més enllà dels forts pendents finals) a peu i amb bicicleta de muntanya. La perspectiva des del cim domina la vall de la Noguera Pallaresa, la serra del Cadí, les muntanyes frontereres amb Andorra i un Prepirineu de cota baixa i àrida.

Continuem, però, el nostre camí en direcció al refugi de la Basseta i a l’ermita de Sant Joan de l’Erm. Situat al bell mig d’una clariana, el refugi fa les funcions a l’hivern del centre de l’estació d’esquí nòrdic de Sant Joan de l’Erm, on, a més de l’esquí, podrem fer excursions amb raquetes. S’hi pot menjar i pernoctar, i representa una base idònia a l’estiu per a excursions a peu i amb bicicleta. No us estranyeu, tampoc, si us trobeu amb cicloturistes de muntanya carregats, perquè és un final d’etapa de la ja clàssica i mítica travessa del Pirineu amb BTT. Des d’aquest punt, els itineraris poden limitar-se a simples passejades amb família pels boscos circumdants o bé dissenyar excèntriques combinacions de pistes que ens portaran a descobrir la vida ramadera, materialitzada en infinitat de bordes. Per les de Bedet i Conflent arribarem a Os de Civís, i encara podrem entrar en territori andorrà remuntant el riu de Setúria fins a la seua capçalera. Si som de cama forta, saltarem pel port de Cabús de nou al Pallars Sobirà per deixar-nos dur aigües avall per la Noguera de Vallferrera.

El Parc Natural presenta una gran amplitud altitudinal, amb uns 2.500 metres de diferència entre els seus punts més baix i més alt. Concretament, el seu territori s’estén des dels 650 metres d’altitud del Santuari d’Arboló fins als 3.143 metres de la pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya. Més cims que assoleixen els 3.000 metres són el pic Verdaguer (3.129 m), la punta Gabarró (3.115 m), el pic de Sotllo (3.073 m) i el pic Rodó de Canalbona (3.004 m). 

L’Alt Pirineu, una realitat fluvial

Els rius d’aquest parc natural marquen el compàs del territori i ordenen orogràficament les seues muntanyes. Són les valls profundes que les aigües de la Noguera Pallaresa i els seus principals afluents han solcat a força d’anys i d’energia. Des del sud estant, podrem remuntar el riu principal i els seus auxiliars, que ens obriran les portes a les cotes més elevades del Pirineu català.

La Noguera Pallaresa és un riu de transcendència històrica per al gremi de la fusta. Representà un veritable eix de transport de troncs, els quals, units, conformaven els rais, amb destinació a Balaguer, Lleida i Tortosa, i fins i tot al mar, des d’on es carregaven en vaixells rumb a València i Cadis. La sortida, la tenien al Pont de Llavorsi, a les portes de la Pobla de Segur, allà on les aigües es tornen tranquil·les. Pels rius d’alta muntanya, els raiers conduïen la fusta des de la riba, mitjançant una ganxa, fins a un espai obert on pogueren construir els rais.

Actualment, d’aquest ofici només queda l’esforç per la salvaguarda d’aquest patrimoni històric i cultural. L’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa hi lluita des del 1979. Tot i trobar-se fora dels límits del parc natural tractat en aquest article, us suggerim la Diada dels Raiers, que tindrà lloc del propers 30 de juny al 2 de juliol, al Pont de Claverol.

Aigües amunt, la Noguera Pallaresa viu d’oficis actuals, relacionats amb el lleure i les activitats d’aigua. El ràfting i el caiac poblen el riu de practicants durant els mesos càlids, i arrelen al territori als joves que volen treballar en aquest ram. Sort, Rialp i Llavorsí han esdevingut els epicentres d’aquesta frenètica activitat dita d’aventura.

A Llavorsí, abandonem per un moment el riu i girem al nord-est, cap a la vall de Cardós i la vall Ferrera, dos afluents de l’artèria fluvial principal. La vall de Cardós remunta cap al nord, amb rotunditat i sense titubejos. El seu és un traçat rectilini que va deixant enrere pobles que decreixen en grandària a mesura que avancem. La Ribera de Cardós n’és el principal; el succeiran Lladorre i Tavascan. Entremig, Aineto, i allà dalt, Graus i Quanca.

Tavascan representa la porta a la zona lacustre de Certascan, amb el seu majestuós estany, secundat per un refugi. L’indret se sintetitza amb un laberint de làmines d’aigua de totes les dimensions. Els estanys de Romedos, de Dalt i de Baix, els de Guiló, i el de Colatx i el de Punturri i el de Senó omplen la base d’aquest antic circ glacial voltat de cims que ací encara no assoleixen els 3.000 metres. L’accés a Tavascan i Romedos està regulat. I sols s’hi pot accedir amb els 4x4 dels propietaris de la muntanya. En tot cas, a Tavascan, s’hi pot gaudir a l’hivern de l’esquí nòrdic i de l’alpí amb una estació de petit format, acollidora i familiar. També es pot caminar amb raquetes de neu fins al mirador de Corbiu.

Si el nostre desig, per contra, és la conquesta de les altures, remuntem ara per la vall Ferrera. És profunda i llarga, i, a diferència de l’anterior, descriu un parell de girs que la fan encara més inacabable. Superat el poble d’Àreu, l’asfalt no triga a desaparèixer. Una pista de terra acompanya el riu Noguera de Vallferrera en el seu camí cap a la capçalera. Ja a peu, podrem plantejar-nos l’ascensió a la pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya, amb 3.143 metres, i punt de confluència amb l’Estat francès. L’excursió no presenta cap dificultat tècnica, més enllà de la seua longitud i el desnivell. En arribar al port de Sotllo, resultarà més fàcil vorejar el cim per la vessant septentrional i accedir-hi des d’ací que remuntar des del coll la carena que ens hi porta directament.

I ja que hi som, en tornar al port de Sotllo, un petit esforç ens separa del cim amb el mateix nom. És un altre 3.000 sense dificultats que ens podrem anotar al nostre historial.

Des del fons de la vall Ferrera, seguim el sender de Gran Recorregut GR-11 cap a l’est. Travessarem el pla de Boet, una altra llacuna glacial que paga la pena contemplar. L’ascens manté el seu caràcter progressiu, sense estridències, i permet de caminar còmodament fins al pla d’Arcalís i el bosc annex. Al cap d’uns minuts, els arbres desapareixen, la vegetació es torna discreta i el granit li guanya el pols. L’alta muntanya imposa el seu aspecte: rocam i pendents, blocs i pedreres tornen el paisatge tètric. El gris granític es carrega de densitat en dies núvols. De tant en tant, el terreny cedeix i dóna algun respir. Ens trobem per sobre de la cota 2.000. De nou, una zona lacustre: els estanys d’Escorbes i de Baiau. I al mig, el minúscul refugi lliure Josep Maria Montfort, una petita cabana metàl·lica ancorada al terra per mitjà de cables d’acer. A 2.521 metres i amb divuit places, és la salvació dels muntanyencs quan el mal temps els atrapa i necessiten fer-hi nit. Si encara us queden forces, podreu plantejar-vos guanyar la portella de Baiau, que fa frontera amb Andorra. El pas és vertical i estret, i encara que no presenta cap mena de dificultat, el pendent li confereix una perspectiva vertiginosa entre la verticalitat de les parets que l’encaixonen. La vista des de dalt mereix l’esforç.

Tornem a la Noguera Pallaresa i remuntem-la, ara sí, fins a la seua capçalera. A València d’Àneu, abandonem la carretera nacional que, a través del port de la Bonaigua, dóna accés a la Val d’Aran. Circulem per l’estreta carretera que segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Isavarre, Borén, Isil... Amb els quilòmetres els pobles perden densitat.

Església de Santa Maria (Ribera de Cardós).

A Isil, l’església romànica de Sant Joan dóna la benvinguda, situada a uns centenars de metres del poble. A Isil, heu d’anar-hi per la Nit de Sant Joan. Ja no per aquest any (no hi sou a temps), el foc transforma la revetlla en un moment màgic, ancestral, que marca el solstici d’estiu. Les falles, teies enceses, davallen la muntanya descrivint un veritable camí de flames. Les falles del Pirineu van ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO l’any 2015.

Poc ens queda ja del nostre viatge. La ruta planeja en sincronia amb les aigües del riu. El paisatge és amable, verd i boscós. Les bordes trenquen la monocromia. Arribats al pont de Marimanya, un rètol indica que sortim del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Remuntem, però, si no fins al naixement d’aquest riu que dóna sentit històric a aquestes comarques, almenys fins a Montgarri. El lloc és concorregut per la seua bellesa. Aquest llogaret murallat es resumeix en un santuari, un hospital i una rectoria, que fa avui les funcions de refugi amb servei de restaurant i pernoctació. Al 2005 encara hi havia tres veïns censats. Montgarri és la porta d’entrada de la Val d’Aran pel pla de Beret i el comiat definitiu d’aquesta ruta per les valls de l’Alt Pirineu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.