CONTINGUT PATROCINAT

Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és la joia de la corona dels espais protegits d’alta muntanya catalans. De l’oceà granític emergeixen infinitat de llacs, estanys, rius i torrents, que confereixen a l’estampa un caràcter únic. Us recomanem que el camineu una vegada i una altra per copsar la màgia d’aquest entorn petri.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No seria cap desgavell afirmar que el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un dels monuments naturals més impressionants de la Catalunya pirinenca. A la grandiositat de les seues muntanyes, cal afegir-hi el protagonisme de l’aigua, que s’expressa de mil i una maneres. Els llacs, els estanys, els torrents i els rierols, i les camuflades torberes reguen aquesta terra granítica, formada per grans blocs, inacabables pedreres que, com si es tractara de laberints, posen a prova l’orientació dels caminants; o també llastres i parets perfectes, tan perfectes que semblen haver estat tallades amb esmolades fulles de ganivet. És per tot això i per molt més, o pel fet que es tracta d’un parc nacional, l’únic a Catalunya, que aquest espai rep anualment la visita de més de mig milió de turistes en pelegrinatge. Aquest volum de freqüentació preocupa per la seua concentració en punts concrets i l’estacionalització de l’activitat, que troba el seu moment àlgid durant els mesos d’estiu. Només cal atansar-se a Espot. Aquest poble, que viu durant l’hivern d’una estació d’esquí d’ambient familiar, a l’estiu desplega una sòlida flota de taxis tot terreny per drenar cap a les muntanyes el turisme massiu de natura. El trànsit, a l’entrada del poble, és intens i xoca al capdavall amb l’experiència que hom vol viure en un entorn de muntanya: solitud, silenci, pau i quietud.

En qualsevol cas, aquesta porta d’accés al parc ens deixarà al peu dels Encantats i de l’estany de Sant Maurici. Els Encantats, el Gran i el Petit, componen un conjunt granític d’aparença bífida. La seua presència, tot i que d’una alçària modesta (cap de les dues puntes supera els 2.800 metres), és majestuosa, catedralícia. No debades és el cim més fotografiat del Pirineu català i el que s’ha erigit en icona publicitària de l’essència muntanyenca de Catalunya. L’accés a la seua proximitat no representa cap esforç, ja que la columna dels esmentats taxis ens deixarà a tocar. Un passeig per les engires dels Encantats i de l’estany de Sant Maurici, amb un refrigeri o pícnic al refugi d’Ernest Mallafré, és l’activitat mitjana del turista d’estiu.

Però els paisatges que eclipsa aquesta primera estampa deparen sorpreses menys concorregudes, a causa de la seua dificultat d’accés o la seua llunyania. El centre del parc nacional cobra una intensitat feréstega, de roca mare, d’alta cota i d’aigües glacials. El granit s’hi expressa en majúscules. Per viure’n l’experiència, accedirem des de la vall de Boí a l’embassament de Cavallers. Un cop superat el balneari de Caldes de Boí, la carretera s’estreta fins a tornar-se un fil d’asfalt. A Cavallers, encara hi queden quatre pins que sobreviuen als rigors d’una climatologia d’alta muntanya. Voregem les aigües en una agradable passejada, vigilats pels espadats de Comalestorres d’una banda i les profundíssimes canals, que cauen a pic sobre nosaltres directament des del cim de la Punta Alta de Comalesbienes, de 3.014 metres, uns 1.200 metres més amunt. Arribem fins al refugi Joan Ventosa i Calvell. Hi podrem passar la nit o prendre un refrigeri mentre contemplem un paisatge únic, que supera la cota dels 3.000 metres, amb els cims del Comaloforno i la nissaga dels Besiberri. Als nostres peus, l’estany Negre i a l’esquena les agulles de Travessani tanquen aquesta imatge de 360 graus. Al fons, el port de Colomers dóna accés a la regió homònima, formada per una legió d’estanys que capitaneja l’estany Major de Colomers.

Com que el parc nacional també té accés des de la Val d’Aran, a redós del cim del Montardo, una estreta carretera des del poble d’Arties remunta la vall de Valarties. A la seua capçalera i no sense haver passat per la porta del refugi de la Restanca, l’estany de Mar es manté inalterable al pas de les estacions. És d’origen glacial i conforma el fons d’un circ de cims imponents, amb el tossal de Mar, els Besiberri, el Tumeneja o el Pa de Sucre. Les seues dimensions, amb una llargada de gairebé 1.500 metres, en justifiquen el nom. Al centre, una petita illa, Era Unhòla, trenca la uniformitat de la làmina blava d’aigua. Des del refugi de la Restanca, també podrem accedir a un altre dels grans, el llac Tort de Rius.

Des de la Val d’Aran, també, hi ha accés a la regió de Colomers, a través de la carretera que puja als banys de Tredòs i, per la vall de Riu, a la regió de Saboredo, amb els corresponents estanys, agulles i refugi.

L’energia hidroelèctrica, una força transformadora

A principis del segle XX va començar l’explotació hidroelèctrica dels Pirineus. Potser ha estat l’empremta més forta que ha deixat l’activitat humana al parc nacional. De centrals hidroelèctriques, en trobem a Cavallers, Valarties, Espot o a la Torre de Capdella, a la capçalera de la vall Fosca. Aquest patrimoni industrial es manifesta per mitjà d’embassaments i d’obres per a la gestió i aprofitament de l’aigua. I també, amb algun o altre gest estrambòtic, com el funicular de l’estany Gento, avui d’ús turístic, l’objectiu capaç de carregar fins a 25.000 quilos de materials, i un camió i tot, que van servir per a la construcció de la presa reversible de Sallente l’any 1989. El telefèric salva un desnivell de 450 metres en poc menys d’un quart d’hora, i dóna accés als 32 llacs que conformen la regió de la Colomina i la via verda del Carrilet, cinc quilòmetres de traçat pla ideal per recórrer en família.

Però el més impressionant d’aquest patrimoni no són tant els elements aparents com el treball subterrani. Una bona part de llacs i estanys del parc nacional estan connectats entre si per una faraònica xarxa de canals que garanteix el transvasament i l’aprofitament de les seues aigües i que va representar una veritable amenaça per a la pervivència d’aquest espai natural.

L’energia hidroelèctrica va desembarcar a la zona de la mà de capital privat a principis del segle XX. Si, en un primer cicle, les empreses Barcelona Traction i Energia Elèctrica de Catalunya van competir per la conquesta de les aigües, els anys 50 engegarien una nova tongada de projectes, ara amb diner públic per a grans obres. Seria l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER) primer i, posteriorment, la societat Fuerzas Eléctricas de Cataluña (FECSA) qui rellançaria el sector, amb obres com les centrals de la Val d’Aran i també les d’Espot i Sant Maurici.

Què hi podem fer?

L’activitat estrella al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és el senderisme. Des dels suaus passejos pels citats indrets o per la vall del riu de Sant Nicolau, on el Planell d’Aigüestortes contribueix amb el seu topònim al nom de l’espai protegit al qual dediquem aquest article, fins a les travesses de diverses jornades. La més característica i a través de la qual ens endurem una imatge completa del parc és l’anomenada Carros de Foc. Es tracta d’una travessa d’alta muntanya gens tècnica, però on cal una bona dosi d’orientació i experiència en lectura de mapes i del terreny. Es pot realitzar tranquil·lament en una setmana o, si allarguem les etapes, en menys dies. Fins i tot, hi ha la modalitat de completar-la en 24 hores. Les pernoctacions tenen lloc en refugis de muntanya, alguns d’ells convertits en veritables hotels d’altura, i no es baixa a cap poble. Durant els dies de la travessa, l’experiència de viure nit i dia entre muntanyes intensifica el contacte amb la natura.

Si, per contra, decidim visitar el parc nacional en temporada hivernal, podrem optar per passejades amb raquetes de neu o, els més avesats a l’esquí, contractar un guia per tal de realitzar-hi una incursió amb esquís de muntanya.

Potser preferirem tocar pobles, conviure-hi amb els veïns, aproximar-nos al patrimoni cultural i històric, i a la gastronomia local. En aquest cas, es desplega un ric ventall de possibilitats. Si som actius, el sender Camins Vius circumval·la en deu jornades el parc nacional, pernoctant als pobles de la zona perifèrica. En qualsevol cas, per entendre la realitat d’aquestes muntanyes, ens caldrà fer una immersió en la ramaderia, que ha suposat tradicionalment una font de supervivència. L’Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua (Llessui), també Centre d’Informació del Parc, revela l’ofici de pastor, mentre que a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu descobrirem la vida, els seus ritmes i els oficis que la regulaven.

Les festes del foc marquen el solstici d’estiu. Les falles, enormes torxes de fusta que van ser declarades el 2015 Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, davallen de les muntanyes cap als pobles. Tot un espectacle nocturn, on la mateixa llum del foc delata el seu caràcter ancestral.

I quinze anys abans, la UNESCO declarava Patrimoni de la Humanitat el romànic de la Vall de Boí. Un total de vuit esglésies i una ermita componen el conjunt arquitectònic protegit.

Finalment, qui haja queda encuriosit per la realitat hidroelèctrica, no podrà deixar de visitar el Museu Hidroelèctric de Cabdella. La força transformadora d’aquesta energia va permetre no sols electrificar les ciutats sinó capgirar la vida tradicional a les muntanyes creant oficis nous i engegant la maquinària de les infraestructures, amb la construcció de carreteres, canalitzacions i campaments per a treballadors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.