CATALUNYA AL NATURAL

Parc Natural de la Serra de Montsant

El Parc Natural de la Serra de Montsant posseeix una mica de tot i molt de mineral. Destaca per les parets, cingles, congostos i barrancs on el calcari és amo i senyor. D’aspecte infranquejable, manté racons on l’aigua harmonitza amb les formes voluptuoses que inviten a una comunió espiritual amb la natura. El retir en aquesta geografia ha deixat un reguer d’ermites i fins i tot una cartoixa, la d’Escaladei. Visiteu el Montsant a peu, amb bicicleta o fent-hi alguna grimpada, però no us perdeu els moments àlgids de la vinya que circumda aquestes muntanyes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La del Montsant, a l’igual que el massís de Montserrat, és una serra d’alta intensitat espiritual. És comprensible que succeesca aquest fenomen en indrets on el caràcter muntanyós i la potència mineral modelen el paisatge, atorgant-li singularitat i no poca estridència. El resultat es resumeix en una munió de formes capricioses, gairebé impossibles; màgiques. El Montsant es mostra rotund, infranquejable, solitari i, per tot això, potencia un cert misticisme que va ser conreat en un passat a força d’existències de retir. Vessa de racons inexpugnables, inescrutables, que només poden ser conquerits amb esforç i desafiament a les lleis de la gravetat i del vertigen quan es tracta de parets, o d’una infinita curiositat exploratòria que empeny a penetrar en barrancs i engorjats. Ací, el contacte directe amb la naturalesa electrifica les sensibilitats, irradia magnetisme. Per sentir el batec d’aquesta serra, cal aproximar-nos-hi amb els sentits ben alerta.

Aquestes muntanyes han de caminar-se, com no pot ser de cap altra manera, si es vol entendre quin esperit les habita. La bicicleta de muntanya hi troba limitacions, i el vehicle motoritzat, encara més. En tot cas, ambdós tenen camp per córrer a les àrees perifèriques. Poques són les vies de circulació que penetren en aquest oceà de conglomerat. Sí que podrem, però, realitzar una tímida incursió motoritzada des de la vessant occidental. A les portes del poble de Margalef naix una pista asfaltada que finalitza al pantà homònim. El pantà de Margalef té la missió de regular el riu Montsant, de contenir-lo i aprofitar-ne les aigües per a usos agrícoles. A diferència del que hom podria pensar, no va ser fruit de la febre desarrollista dels seixanta del segle passat, sinó d’un gest tardà agressiu per als ecosistemes fluvials. Tot i que va ser projectat el 1984, no se’n va iniciar la construcció fins el 1990. Avui, l’horitzontalitat de la seua làmina d’aigua contrasta amb un escenari engorjat, amb poc espai vital, on les aigües es fan de natural esmunyedisses. En qualsevol cas, i ja que hi som, el riu Montsant és, dels dos cursos principals del Priorat junt amb el Siurana, el que travessa de ple aquestes muntanyes. Paga la pena descobrir el camí que el recorre des del mateix pantà fins al seu naixement, al terme d’Ulldemolins. Des de la presa, enfilem aigües amunt pel marge esquerre. Les nostres passes descriuen, com el mateix riu, un serpenteig rítmic. La caminada resulta còmoda i factible, fins i tot amb infants de curta edat avesats a caminar.

Les parets i els cingles de les Espadelles ens vigilen des d’allà dalt. També toca el torn al serrall del Sarraí; poc després, a la Sella, a la Cadireta, al Bisbe i als Pontarrons. Aquesta massa rocallosa ostenta formes d’una palpable excentricitat. La terra es regira, s’esquerda i es rebrega. L’escorça d’aquesta geografia s’eleva en agudes formacions; amb el transcurs del camí, la realitat es fa vertical, ens empresona.

No ens saltem, però, una incursió llampec al barranc de Sant Bartomeu. La referència serà el característic pont penjat. Entre les roques de la Cadira i lo Camell, aquesta valleta remunta uns centenars de metres. Allà, emparada pel rocam, deixa passar el temps l’ermita de Sant Bartomeu. La petita edificació romànica, datada del segle XIV, està dedicada al sant que portà fins ací a fra Guerau, un asceta que va ocupar una cova i va construir una petita capella annexa en honor al personatge beatificat. I és la presència d’aquest religiós la que ha donat nom al tram següent del riu Montsant: el congost de Fraguerau. Voluptuós, de parets arrodonides, és l’última estretor de la vall del riu Montsant abans de l’ermita de Sant Antoni i de la pista que mena a Ulldemolins. El camí no té pèrdua, per dues raons: no hi ha possibilitat d’escapatòria d’aquest setge mineral i el seu traçat està marcat amb els senyals blancs i vermells del Sender de Gran Recorregut. En aquest cas, es tracta del GR 65-5, un ramal del camí de Sant Jaume el qual s’inicia a Tarragona i finalitza a Mequinensa.

L’espiritualitat que amara l’essència d’aquestes muntanyes apareix en els racons més bells, vertiginosos i inesperats. Poden ser raconades vigilades pels cingles de la serra, com la de l’ermita de Sant Joan Codolar, al terme de Cornudella de Montsant, una veritable talaia per contemplar les parets rogenques al capdamunt de les quals s’erigeix el poblet de Siurana. Per cert, si us atanseu a aquest lloc, no dubteu a passejar pel camí dels Cartoixans que mena d’Albarca a Escaladei, a trams empedrat encara.

Poden ser, d’altra banda, abrics naturals, baumes i coves on es va materialitzar l’expressió més sòbria d’una vida de fusió amb la naturalesa. A l’ermita de Sant Salvador, a Margalef, les parets tanquen una bauma de grans dimensions. L’accés, com en el cas anterior, s’hi pot realitzar amb vehicle. La de Sant Roc, a Cabacés, representa un cas similar. No la percebrem fins no arribar a tocar de l’immens abric sota el qual s’aixopluga.

La de la Mare de Déu de la Foia, per contra, ocupa una fondalada on abunda l’aigua. Pels voltants li han crescut bancs i barbacoes, mostra de la influència que el lloc exerceix en els veïns de la comarca.

 L’escalada és un dels esports més practicats a la zona i la bicicleta de muntanya representa un vehicle únic per explorar la comarca del Priorat.

Ara bé, la màxima manifestació religiosa de la serra la signa la cartoixa d’Escaladei. El nom posseeix evidents connotacions místiques: Escaladei, l’escala cap a Déu. Aquesta fou la primera de les cartoixes catalanes, fundada per cartoixans arribats de la Provença al segle XII, als quals s’uniren els eremites de la zona. En el decurs dels segles, la petita comunitat religiosa aconseguiria dominar econòmicament els pobles circumdants, aprofitar els recursos de les seues terres i esprémer sense gaire pietat els seus habitants. Van ser ells, els cartoixans, els qui hi van introduir la vinya, hi van construir molins i antropitzar una mica més el territori. Va ser el prior qui tenia capacitat d’exercir justícia, de cobrar impostos i de dominar els pobles de la comarca històrica del Priorat. Fet i fet, Escaladei va esdevenir un important centre religiós-administratiu, que cobrava els delmes de l’Església i que va destacar per la seua riquesa. La desamortització del segle XIX en forçaria l’abandonament. Els pagesos no trigarien a saquejar-la: eren les tornes pels segles de submissió al poder del Prior. Actualment, la cartoixa i tots els seus espais (església, cel·les, claustre, despatxos, hostatgeria...) són víctimes de la ruïna. Sense coberta, els arcs d’entrada i la façana ordenen la mirada del visitant i emmarquen la vista de la serra del Montsant. Aquesta arquitectura sense sostre, sense rostre, parcialment reabsorbida per la terra, fa que l’escala cap al cel siga avui més real que mai.

De cingles i graus

La vessant sud-est de la serra del Montsant la conforma una muralla que es presenta a primer cop d’ull infranquejable. No és un camí fàcil per assolir la part superior de l’anomenada serra Major, més aviat el contrari, vertiginós i aeri. Algunes escletxes a la roca permeten accedir-hi mitjançant un mínim equipament i una bona dosi de destresa muntanyenca. Són els graus del Montsant, fan honor al seu nom pel caràcter escarpat i graonat. Tot i això, presenten dificultats variades. De vora la vintena, els de menys dificultat, com el de l’Agnet o el del Tomaset, es resolen poc més que caminant; i els d’exigència tècnica, on es fa necessari recórrer a mans i peus per progressar-hi, ratllen l’escalada fàcil de via ferrada. Al del Carbassal o al de Barrots hi podreu viure aquesta experiència.

La serra Major depara a la seua part superior una planura tranquil·la, una mena d’interludi en aquest paisatge de cataclisme. Tot just superar els mil metres d’altitud, s’eleven la Falconera, la Roca de les Dotze i la Roca Corbatera, cim culminant del Montsant. Ací dalt s’apleguen dos senders de Gran Recorregut, el 171 i el 174-1, que ens permetran descobrir el Priorat a peu. La part superior de la serra Major s’ha despullat de l’element vegetal; tan sols roca mare i pedra, i alguna mata d’herba per donar-hi color. Els pocs pins que hi perviuen han estat modelats per la força dels vents i els indicadors dels camins, fabricats amb xapa metàl·lica, es remunten a un temps d’excursionisme primigeni. Si coneixeu el pi del Cugat, no caldrà parlar-ne més.

El camí que recorre aquesta ampla carena permet endur-se a la motxilla una vista panoràmica de la comarca del Priorat. La mirada cau a pic sobre Cornudella de Montsant i la Morera. Enfront, el poblet de Siurana fa equilibris sobre un rocam; als seus peus, el pantà del mateix nom és circumval·lat per una pista d’agradable caminar. Cap a Ponent, el Montsant es multiplica i es desplega en nombrosos barrancs, com el dels Pèlics, una de les joies d’aquest parc natural.

Entre vinyes

Al valor ecològic de l’àrea protegida pròpiament dita, hi cal afegir el caràcter únic de la comarca del Priorat, que estableix un joc de contrastos entre la presència abrupta i salvatge i l’harmonia visual que proporciona la vinya. Als peus del rocam, bancals i terrasses ordenen els conreus. La terra del Priorat conforma un mar d’ondulacions i turons, que perden intensitat a mesura que davallen cap a la conca de l’Ebre. L’alternança de vinya i mata de bosc genera el ritme propi de la comarca. La terra rogenca, la característica llicorella, completa una gamma cromàtica saturada de tons càlids. Visiteu la zona a la primavera, l’estiu o per temps de verema, quan aquesta terra es troba en plena ebullició. Avançada la tardor, els colors endèmics s’enriqueixen amb la paleta d’ocres que tenyeix les fulles dels ceps. L’ermita de la Consolació, a poca distància de Gratallops, representa una talaia des de la qual es podrà contemplar aquest marc. L’enoturisme ens obrirà les portes a entendre aquesta realitat rural a través del filtre d’uns dels millors vins catalans i de renom internacional, els produïts per les DO Montsant i DOQ Priorat. El maridatge de vi i paisatge dóna profunditat a aquesta geografia des d’una perspectiva humana, social i econòmica. Escolliu, per descobrir-la, el mitjà de desplaçament que més us convinga: a peu, amb bicicleta o amb cotxe, aprofitant la xarxa de carreteres tranquil·les i els camins que uneixen els pobles. Si voleu anar encara més enllà, no dubteu a participar a la verema. Algunes empreses, com El Brogit, ens proposen viure aquesta experiència.

La cartoixa d’Escaladei, sota els cingles del Montsant.

El llarg camí cap a Patrimoni de la Humanitat

La candidatura del Priorat a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO ha fet deu anys. Per celebrar-ho, es va organitzar el passat 11 de juny una jornada a la cartoixa d’Escaladei. El camí és llarg i es troba en una fase decisiva, però maratoniana alhora que s’allargarà fins al 2019, quan la UNESCO decidesca aprovar o no. La candidatura “Priorat-Montsant-Siurana, mosaic mediterrani” presenta una realitat rica en valors materials i immaterials. Així la defensen els seus impulsors:

“El paisatge del Priorat és una representació excepcional dels principals contrastos de la Mediterrània rural i agrària, fill de la interacció entre l’home i la natura en un espai mediterrani de terra endins. Creiem fermament que la seva diversitat, complexitat, nitidesa i dimensió immaterial —mantingudes al llarg de la història i vives encara avui dia— el fan mereixedor del reconeixement de la UNESCO. El paisatge de Priorat-Montsant-Siurana il·lustra la mil·lenària i contínua interacció entre l’home i la natura i l’evolució del paisatge i la societat al voltant de l’explotació agrícola al Mediterrani.” 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.