CATALUNYA AL NATURAL

Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser

El més jove dels parcs naturals catalans. El Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser farà dos anys el proper mes de setembre. Aquest espai representa la mostra més significativa de l’alta muntanya al Pirineu Oriental, amb un incomparable patrimoni natural i cultural, i un elevat grau de significació històrica.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A les capçaleres dels rius Ter i Freser, es concentren els paisatges més representatius, diversos i emblemàtics d’alta muntanya al Pirineu Oriental. No debades, el 1932 el Pla de Distribució en zones del territori, altrament conegut com Regional Planning, declarava aquesta zona reserva de paisatges. Però la resolució, dictada per aquest primer pla d’ordenació territorial de tot Catalunya que el president Francesc Macià va encarregar als germans Rubió i Tudurí, es veuria convertida tres dècades més tard, sota la gestió del règim franquista, en Reserva Nacional de Caça Freser-Setcases. La figura regulava l’activitat cinegètica en aquestes valls i muntanyes, sense cap sensibilitat territorial. Corria l’any 1966 i des de llavors han estat nombroses les iniciatives que han posat de manifest el valor d’aquests espais. Algunes, com la creació del Consorci dels Espais d’Interès Natural del Ripollès i la declaració d’espais naturals protegits en territoris francesos confrontants, han estat aspectes clau per poder avançar en la demanda de creació d’un espai natural de protecció especial sota el règim de la Llei d’espais naturals. Finalment, el 22 de setembre de 2015 es resolia la declaració del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.

Pel Camí dels Enginyers, entre el refugi de Coma de Vaca i la vall de Núria | Eliseu T. Climent.

El Ter i el Freser queden separats per la petita serra de Catllar, amb el Balandrau com a cim estrella. Per unir les respectives capçaleres caldrà tan sols superar un coll, el de la Marrana. L’ascensió no presenta cap dificultat quan hi ascendim des del vessant occidental, perquè la vall del riu Freser es presenta llarga i constant, feixuga quan hom la recorre en la seua totalitat des de Queralbs. Des del poble i després de recórrer un breu tram d’asfalt, el camí penetra a l’interior de la realitat mineral de les gorges del Freser. Des de la seua base s’eleven parets d’una verticalitat corprenedora que menen al no-res, o al més enllà. Barrancs profunds, cingles i canals inescrutables s’obren pas entre una selva de topònims esfereïdors: hi rauen les roques de Totlomón, els portells de Malaterra o les parets de Malinfern. L’esmentada tempesta orogràfica s’erigeix com un ritu de pas iniciàtic que ens permetrà accedir a les bondats del pla de les Eugues, un espai tranquil i reposat, inofensiu, on s’ubica l’encantador refugi de Coma de Vaca. La instal·lació és acollidora, amb guarda i amb servei de pernoctació i menjador, un lloc idoni com a base per a les excursions de descoberta de la zona. En el nostre camí cap a les fonts del Freser, la coma homònima salva el desnivell mitjançant una successió rítmica de pendents i plans que recorden que en un passat llunyà aquestes valls foren habitades per rius de gel, glaceres que van modelar-ne l’aparença. Avui, els habitants més destacats es resumeixen en vaques, cavalls, excursionistes, corredors de muntanya i, quan el silenci domina l’espai, en una bona colla de marmotes curioses i sempre vigilants.

El camí és ben fressat i senyalitzat com a Sender de Gran Recorregut GR-11, el camí transpirinenc que uneix de costa a costa la Mediterrània amb el Cantàbric. L’ascensió descobreix pas a pas una perspectiva de muntanyes esmolades i alhora pacífiques, de crestes i lloms definits, perfectament harmoniosos. El cims que es retallen al cel fan de frontera amb l’Estat francès i dialoguen amb la vessant oposada, declarada Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans. Ambdós espais protegits donen sentit i valor a aquest paisatge que assoleix gairebé els 3.000 metres.

El llom fronterer podrem iniciar-lo al cim del Costabona (2.465 m), límit oriental del parc natural que ens ocupa. La carena descriu una immensa paràbola fins a arribar al pic de l’Infern (2.869 m). El camí, en cap cas, presenta dificultats tècniques ni grans desnivells; es tracta d’un terreny antic, erosionat, on la roca s’ha esmicolat fins a perdre l’aparença estrident; el perfil es tradueix en un mar d’ondulacions rítmiques, calmades i indulgents amb l’excursionista. L’entorn, amable, permet avançar i contemplar alhora les panoràmiques obertes sobre les valls del Ter i del Freser.

A la portella de Mentet encara ressonen els ecos de la història recent. Aquest coll, com els de Belitres, d’Ares, de Banyuls o de Manrella, va ser un dels passos per on van emprendre l’exili gairebé 500.000 persones l’any 1939.

Mentet descriu una planúria i se situa com l’avantsala de l’atac als cims més alts de la zona, sempre resseguint l’arrodonida carena. Un primer esforç fins al pic de la Dona (2.701 m) ens prepara per a ascendir a l’emblemàtic i no poc freqüentat Bastiments. Amb 2.881 metres, és el cim culminant del circ, una olla glacial que avui alberga l’estació d’esquí Vallter 2000 i una mica més avall l’indefugible refugi d’Ulldeter, una altra de les fites de l’excursionisme català. Per cert, el nom d’aquest ens indica que el naixement del riu que ens ocupa no para lluny. I així és: al costat de les ruïnes de l’antic refugi d’Ulldeter, construït el 1909, actualment al bell mig de l’estació d’esports d’hivern, no esperem un monument natural sinó un modest i senzill curs d’aigua, estret i contingut, sense gaire presses i poc perceptible. Fa quatre anys el Consorci del Ter, l’Ajuntament de Setcases i l’estació de Vallter 2000 van instal·lar-hi un cartell informatiu per senyalitzar-ne el naixement. Tot i la seua discreció, el curs fluvial pren cos amb la pèrdua d’altitud i amb la contribució dels seus afluents, com el Freser, per esdevenir un dels principals rius que travessen les comarques gironines. Des de la cota 2.400, el Ter recorre més de dos-cents quilòmetres fins a arribar a la gola, als peus del massís del Montgrí. Val a dir que aquest llarg viatge pot realitzar-se amb bicicleta. Una ruta senyalitzada pel Consorci del Ter ens conduirà des de l’alta muntanya fins a la platja tot resseguint aquesta realitat fluvial.

Refugi de Coma de Vaca | Eliseu T. Climent.

Al cim del Bastiments difícilment trobarem el dia en què estiguem sols. Ací dalt s’apleguen excursionistes i molts corredors de muntanya que freqüenten la zona per l’altitud, els paisatges i la facilitat d’accés, així com per la comoditat de transitar pels seus corriols. Durant els mesos d’hivern, és destinació obligada per a esquiadors de muntanya, usuaris de raquetes de neu i fins i tot per a entitats excursionistes que pugen a instal·lar-hi pessebres. L’ambient, com podreu imaginar, està servit.

Des del mateix cim, el descens fins al coll de la Marrana és directe. Aquesta collada separa, com ja hem anunciat anteriorment, les valls dels dos rius que donen nom al parc natural. Triem la que més ens convingui: cap a Llevant, tornaríem a l’estació de Vallter 2000. Si, per contra, davallem pel vessant occidental, podrem visitar el naixement del riu Freser, discret com l’anterior, situat al peu del pic de l’Infern. Seguim-lo aigües avall i arribarem al refugi de Coma de Vaca per la vall del Freser, on els colors del verd entapissen aquesta munió de muntanyes arrodonides.

Cap al santuari de la Mare de Déu de Núria

De les dues parts que componen el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, el segon capítol és el més freqüentat. El santuari de la Mare de Déu de Núria i l’estació turística de Vall de Núria acullen milers d’usuaris atrets pels paisatges, les muntanyes, l’espiritualitat, les possibilitats esportives de la zona, o senzillament per l’atracció que representa realitzar el trajecte amb el tren cremallera, l’únic accés motoritzat possible. El complex turístic de Vall de Núria conforma una illa dins del parc natural. Exclosa de protecció, s’erigeix en una mena de zona franca des d’on iniciar tot tipus d’activitats a la muntanya. El santuari i, especialment la talla romànica de la Mare de Déu de Núria, aporten el toc patrimonial i atorguen valor espiritual a la zona. A principis del segle XX s’impulsà la creació d’un centre religiós d’altura que responia a una mesurada operació de caire polític i estratègic. En aquesta cota, a 2.000 metres d’altitud, a l’històric hospital de pelegrins, s’afegiria un hotel, a l’habitació 202 del qual (actual habitació 225) es redactaria el 1931 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquell any s’inaugurava també el tren cremallera, el segon de Catalunya després del de Montserrat. A més, s’enderrocaria l’església vella, datada del segle XVII, per construir-ne una de nova. Fet i fet, es projectava a Núria un centre d’atracció on es combinaven a parts iguals espiritualitat, muntanyisme i sentiment catalanista. Avui Vall de Núria encapçala el turisme familiar i de muntanya a Catalunya, amb una curosa gestió mediambiental que li ha valgut els certificats ISO14001 i el Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental que atorga la Generalitat de Catalunya.

Vall de Núria presenta innombrables propostes per a totes les edats. A l’hivern, es concentra en l’esquí i les raquetes, i a l’estiu diversifica les activitats. Els més petits poden gaudir d’un espai propi. Al Cau de la Marmota, s’hi realitzen tallers de natura i medi ambient, de jardineria, papiroflèxia, i excursions adaptades per a edats compreses entre quatre i deu anys, o tir amb arc, entre d’altres.

Vall de Núria proposa també iniciar-se en el senderisme mitjançant sessions guiades, o en l’orientació gràcies als circuits permanents instal·lats al voltant del complex. També es proposen rutes a cavall per a tots aquells que tinguen més de quinze anys.

Núria. Vista del llac i el santuari al fons. 

Alcem, però, la mirada per a desxifrar aquest entorn. El complex es troba enclavat al bell mig d’un antic circ glacial rodejat de cims que ratllen els 3.000 metres, amb el Puigmal (2.913 m) com a punt culminant. La carena, que descriu una paràbola característica d’aquest tipus de formacions, uneix el Puigmal amb el pic del Segre, el Finestrelles, el d’Eina, el Noufonts, el Noucreus i el de la Fossa del Gegant. Recórrer-la no presenta cap dificultat tècnica, més enllà de la seua longitud. A més, en cas de mal temps o de fatiga, sempre podrem retirar-nos a temps per algun dels molts camins que tornen al fons de la vall des dels diferents colls. Els corriols estan ben fressats pel pas constant d’excursionistes. Val a dir que la disposició semicircular dels cims li ha valgut a aquestes muntanyes la denominació de l’Olla de Núria. Curiosament, manté una relació semàntica i, per què no, morfològica amb la llegenda local. Al santuari, trobareu una olla i una campana, ingredients fonamentals en la gestació de l’esmentada història. Són nombroses les parelles que des de segles enrere s’hi atansen per a demanar descendència. Com mana la tradició, la dona ha de posar el cap dins l’olla mentre l’home toca la campana tantes vegades com fills volen tenir. És per això que la Mare de Déu de Núria representa el símbol de la fertilitat, no només universal sinó aquella més terrenal i humana.

Tot circumval·lant el parc natural

Com que el senderisme —i últimament córrer per muntanya— és l’activitat estrella en aquest paratge, si esteu avesats a les llargues caminades, us en proposem una que us farà descobrir el parc natural en un parell o tres d’etapes. Des de la vall de Núria podreu enllaçar amb la vall del riu Freser i el refugi de Coma de Vaca emprant l’anomenat Camí dels Enginyers. El sender, que està senyalitzat com a GR-11, és molt aeri i en alguns trams fins i tot està equipat amb cadenes. En els passos més estrets experimentarem el buit sota els nostres peus. Malgrat no comportar gaires dificultats tècniques, no és recomanable per fer-lo amb nens ni per a persones afectades pel vertigen. Si estem entrenats a caminar, el refugi de Coma de Vaca podrà servir-nos tan sols com a punt de refrigeri i no final d’etapa, abans de seguir endavant fins al d’Ulldeter. Aquest últim és un bon lloc per passar la nit i ofereix servei de restauració.

L’última jornada és llarga, però agraïda, en la qual no baixarem mai dels 2.000 metres d’altitud. Remuntem de nou el coll de la Marrana per on havíem baixat el dia anterior. No hi ha gaire distància i l’accés és còmode, tot i els pendents finals. El camí està correctament abalisat amb les marques del Sender Transpirenaic (GR-11). El coll de Tirapits (2.783 m) representa la porta d’entrada a la carena que uneix els cims de les valls del Ter i del Freser amb els de l’Olla de Núria. El paisatge és obert, essencial. Tan sols una cabana de pastors al coll de Tirapits adverteix de la presència d’activitat humana. Passem a tocar de les fonts del Freser, que naix sota les immenses pedreres que entapissen la falda del pic de l’Infern, i enfilem el camí cap als colls de Carançà, de Noucreus i Noufonts.

No us sorprengueu: el de Noucreus fa honor al seu topònim. Allà trobareu nou creus metàl·liques en record, segons una de les moltes versions, de nou pelegrins morts en el seu camí cap a Núria. Podreu seguir la carena, tot recorrent l’olla glacial fins al Puigmal. Des d’ací, ens espera un llarg descens al complex turístic. Si ens queden energies, sempre podrem obviar els serveis del cremallera i tornar a la civilització per l’antic camí empedrat que baixa de Núria a Queralbs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.