Hi ha personatges que, per la seua transcendència, expliquen l'existència d'un fenomen local i en alguns casos global. L’empresari Enrique Ortiz n’és un. Sense ell no s’entendria l’Alacant del darrer quart de segle. Ni s’entendrien, tampoc, les dinàmiques que han condicionat l’economia i la societat d’una part important del país.
Aquest text ve a propòsit de la primera gran manifestació de rebuig que va protagonitzar Alacant, diumenge passat, contra el magnat més famós de la ciutat. Vint anys d’Ortiz al capdavant de l’Hèrcules, l’equip de futbol de la ciutat, s’han traduït en el pitjor moment de la història del club, que jugarà la temporada que ve en la quarta categoria. El futbol, novament, és el trist catalitzador d’una realitat decebedora, indignant, que va molt més enllà de l’esport. Una realitat que té en l’esport un dels miralls més prescindibles. Una realitat imposada gràcies a gent com Enrique Ortiz, i sobretot gràcies als qui li ho han permès. De manera activa o passiva.
Els primers èxits empresarials d’Enrique Ortiz ens remunten a la primera etapa de governs socialistes al País Valencià. Amb Joan Lerma a la Generalitat i Àngel Luna a l'alcaldia d’Alacant, l’urbanista Alfonso Vergara plantejava l’anomenat Triangle Alacant-Elx-Santa Pola, que comptava amb el vistiplau entusiasta de l’empresariat local. Entre els cercles d’influència que hi donaven suport hi havia Andrés Pedreño, rector de la Universitat d’Alacant, a qui Eduardo Zaplana mai no es va cansar de perseguir. Aquell projecte, fins i tot, va ser reconegut per la CEOE com la «millor acció planificadora de l’Estat» l’any 1992, i una trentena de multinacionals restaven a l’aguait per invertir en aquest entorn. Zaplana, instal·lat a la Generalitat Valenciana el 1995, es va desfer del projecte tot i haver-s’hi compromès. El mateix va fer el nou alcalde, el també popular Luis Díaz Alperi, qui hi havia donat suport des de la Cambra de Comerç, entitat que presidia abans d’arribar al consistori. El motiu era tan senzill com inexplicable: un projecte plantejat pels socialistes no tenia cabuda en els nous governs valencians, llavors ja en mans del Partit Popular.
És durant aquells anys noranta quan Enrique Ortiz aconsegueix un dels primers grans contractes amb l’Ajuntament d’Alacant. La seua funció era reparar el sòl del passeig de l’Esplanada, el més emblemàtic de la ciutat. Àngel Franco, dirigent socialista històric en Alacant, aprofitava per ficar cullerada i obrir portes laborals a molts militants del seu partit –molts d'ells també vinculats a la UGT– en pràcticament cada gran obra del constructor i garantir, a canvi, a cada congrés socialista local, la seua continuïtat al capdavant del partit –exercida oficialment per algun dels seus escuders. Era la manera, o una de les maneres, com Ortiz es consolidava com a empresari de referència de l’administració pública. Més tard s’evidenciarien, a través d’escoltes telefòniques, les relacions entre Franco i Ortiz, així com les que l'empresari mantenia amb totes les personalitats polítiques amb poder executiu. El constructor era tan lleial a la seua manera de fer que en el seu dia, quan Podem es projectava com a possible partit de referència, argumentava que en cas que arribaren a governar, s’hauria de seure amb els morats per parlar del que fera falta. I és que si alguna cosa no es pot negar a Ortiz és la seua coherència.
No es pot dir el mateix d’aquells que van contribuir a la perpetuació d’aquestes maneres de fer, que en bona part encara es mantenen malgrat el pas del temps i els canvis al si del govern local. Cap dirigent alacantí no ha trencat mai amb Enrique Ortiz. Ni tan sols Gabriel Echávarri, alcalde socialista entre el 2015 i el 2018, que va guanyar les eleccions proposant un relleu a la propietat de l’Hèrcules i va acabar assegut amb Ortiz a la llotja de l'estadi Rico Pérez –i ara el defensa des de les pàgines de la premsa local. Pel que fa al PP, van ser ben mediàtiques les imatges d’Ortiz amb la popular Sonia Castedo, alcaldessa entre 2008 i 2014, celebrant un cap d’any en una extravagant festa de disfresses, així com les converses telefòniques en què semblaven resoldre, entre la gent dels seus entorns, el pla urbanístic d’Alacant. La contrapartida sempre va ser ben visible: diversos càrrecs, socialistes i populars, han passat per les empreses del constructor. Fonamentalment pel club de futbol, al qual Ortiz va arribar empentat per l’esmentat Luís Díaz Alperi quan n’era alcalde el 1999.
Totes aquestes històries, que es podrien explicar en llibres, coincideixen amb el desmantellament de la fortalesa econòmica que en el seu moment va poder exhibir la ciutat d’Alacant. Un capital visible en entitats com ara la CAM, destruïda i sacsejada pels polítics. En projectes com el triangle anteriorment esmentat, impedit pels governants posteriors. En una oferta cultural potent, que mai no es va consolidar del tot, però que avui és més utòpica que mai. Alacant mai no es va fer famosa per protegir els seus atributs. Però n’hi ha qui s’han fet famosos a còpia de destruir-los davant l’expectació passiva d’un públic despreocupat, entestat a reforçar el concepte del menfotisme.
Això últim, precisament, no és responsabilitat d’Ortiz. Fidel a si mateix, ell es va encarregar de preocupar-se per la seua pròpia riquesa. Sí que se li pot retreure, en aquest últim sentit, que s’autoanomene empresari, distinció que, segons deia un vell constructor alacantí allunyat de les cabòries característiques del sector, mereix aquell que es preocupa no només pel seu benestar, sinó també pel del seu entorn. Ortiz no és d’aquests, i segons la terminologia d'aquell vell constructor, la seua categoria seria la de negociant.
En tot cas, diu molt d’Alacant el fet que, el primer gran clam de la ciutat contra Ortiz, vinga motivat per una desgràcia esportiva. I no com a resposta a un model de curt termini, desmarcat de la reflexió i d’una voluntat de transformació pròspera. Unes maneres de fer que han consolidat Alacant en una ciutat econòmicament limitada, malgrat l’entorn ideal en què s’ubica. Una realitat que els polítics no només no han combatut, sinó que ells mateixos han generat. La prova està en les relacions que els dirigents locals sí que s’han preocupat de teixir amb Enrique Ortiz. Mentre el seu poder restava inalterat, quan no reforçat, la ciutat s’enfonsava en un model que beneficiava l’empresari i els polítics governants, i que afectava una ciutadania que mai no va exhibir força ni inquietud suficient com per discutir-lo amb garanties. Manifestar-se contra Enrique Ortiz era necessari. Fora bo, també, protestar contra tots els altres que l’han catapultat.
