“D’aquests fets sembla desprendre’s que algú amb autoritat suficient va donar instruccions perquè la resposta als qüestionaris directes i individualitzats que va demanar el síndic es remetera, incompleta, a la Direcció General d’Infància i Adolescència, per a la seua posterior elaboració i enviament a aquesta institució”.
Aquest extracte literal de la resolució signada el proppassat 17 de setembre pel síndic de Greuges valencià, Ángel Luna, ha generat la controvèrsia que es preveia i possiblement es pretenia. L’escrit insinua que la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, va maniobrar per tal d’ocultar informació i de supervisar-ne la que es feia arribar a la Sindicatura amb motiu de la queixa d’ofici iniciada per aquesta institució de la Generalitat el 28 de gener d’enguany.
L’objecte de la resolució resulta especialment sensible: la situació als set centres de menors amb problemes de conducta existents al País Valencià. Que el síndic pose el focus sobre aquests centres —els menors d’edat sense suport familiar constitueixen un dels seus leitmotivs— no és cap novetat, però sí que ho és la vehemència amb què Luna s’ha adreçat a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Sobretot després de la sentència a cinc anys de presó dictada contra l’exmarit d’Oltra per abusos sexuals a una menor en el centre on treballava com a socioeducador. Una sentència de l’Audiència Provincial de València, ratificada pel TSJCV, que censura “l’hostilitat i la falta d’empatia absoluta envers la víctima que es dedueix dels informes aportats i que van ser elaborats per aquells que, paradoxalment, havien de protegir-la”.
L’ombra de sospita projectada per la Sindicatura és allargada. I té un component polític gens negligible, cosa que el converteix en terreny assaonat per a conspiracions de tota mena, en què els interrogants se superposen: Luna actua sense interferències polítiques o tracta de foradar la credibilitat d’Oltra en connivència amb algú? En aquest cas, ho faria a instància dels socialistes amb l’objectiu d’afeblir la sòcia de govern principal, amb qui mantenen una relació tibant?
Un defecte de forma i res més?
Luna i Oltra van coincidir als escons de l’oposició de les Corts valencianes entre 2007 i 2011, i més intensament els anys 2008 i 2009, quan ell exercia com a portaveu del PSPV, i ella, com a síndica del primer Compromís. Malgrat les diferències polítiques existents, van travar una relació afectuosa. De fet, en passar les eleccions de 2015, quan les negociacions entre els socialistes i Compromís estaven encallades, Oltra va telefonar a Luna per trobar-hi una mena de mediador. Encara que la seua veu ja no tenia tanta ascendència al si del PSPV com a l’època de Jorge Alarte, Oltra hi intuïa un possible pont.
Certament, quan Luna i Oltra compartien hemicicle, la correlació de forces no era com ara. Els socialistes tenien 38 diputats i Oltra liderava un grupet de només quatre. Els opositors dels dos —la contenció, el verb recargolat i les corbates d’ell contrastaven amb la visceralitat i les samarretes reivindicatives d’ella— eren un altre factor diferenciador. Tot plegat, sumat a la condició de parlamentària novella d’Oltra, va fer que el veterà Luna no acabara de contemplar-la en un plànol d’igualtat.
No obstant això, mai no va existir una animadversió mútua. I no n’hi ha tampoc ara, segons les fonts consultades per EL TEMPS. Aleshores, per què s’ha arribat a aquesta situació? Es tracta, efectivament, d’un simple defecte de forma? Luna ha anunciat que l’equip de la Sindicatura visitarà, in situ, els set centres en qüestió.
La queixa d’ofici va obrir-se la darrera setmana de gener, tot just en el pitjor moment de la pandèmia al País Valencià. Quan l’onada de contagis nadalencs va situar aquest territori com un dels pitjors d’Europa, amb una incidència acumulada enorme: un de cada quatre contagis de l’Estat espanyol era valencià. “Sol·licitàrem diversa informació relativa tant a l’elaboració de la normativa pendent en la matèria com a les circumstàncies dels diversos centres i les actuacions de la Conselleria”, recorda la resolució.
Tota la xarxa assistencial de la Generalitat Valenciana estava centrada llavors a superar aquelles setmanes de dificultat. Per aquest motiu, la Direcció General d’Infància i Adolescència no va respondre el requeriment fins al 12 de març, i va fer-ho mitjançant un informe que el síndic va considerar insuficient.
Per aquest motiu, un mes després, el 13 d’abril, els tècnics de la Sindicatura van enviar un qüestionari específic a cadascun dels directors dels set centres. Una petició que, davant l’absència de resposta, va efectuar-se de nou el 7 de maig.
La Conselleria, però, ja havia optat per centralitzar la resposta. Van voler “sistematitzar” la informació i canalitzar-la de manera unitària. Segons algunes fonts del departament, amb la voluntat de garantir “que tothom contestara i que la informació requerida fora aportada al síndic de manera ordenada”.
A diferència d’unes altres àrees de la Generalitat, com ara Sanitat, els centres de menors no compten amb una base de dades informatitzada. Així doncs, calia efectuar el buidatge de cada expedient dels interns: qui pren medicació i qui no, si pateixen algun trastorn, quant de temps porten al centre, com hi han arribat... La informació requerida pel síndic era abundant i dispersa, raó per la qual la Conselleria va decidir vehicular la resposta, de manera uniforme, a través de la Direcció General.
Al juny, Luna va voler mostrar la seua contrarietat. Va contactar per videoconferència amb la directora general, Rosa Molero, a qui va transmetre el malestar per la manera —unificada— de proporcionar-li la informació. A continuació, va remetre una carta a Oltra en el mateix sentit i va rubricar la resolució en què demanava de supervisar els centres. Ens trobem, per tant, davant un simple enuig del síndic en considerar que no s’ha seguit el procediment que ell desitjava?
“Òbviament, no hi ha res a amagar”, assenyalen fonts de la Conselleria; “en cas contrari, la Fiscalia no hauria tardat a denunciar-ho, perquè no pot ometre el seu deure de perseguir els delictes i d’obrir les diligències oportunes”.
En realitat, la visita als centres de menors no només és a l’abast del síndic, sinó també al dels grups polítics de les Corts que ho reclamen. Tan sols han d’avisar abans i comprometre’s a no enregistrar-hi imatges. “Qui hi va, comprova que la situació és molt millor que no sis o vuit anys enrere: tenim més centres amb menys residents i més personal”, subratllen des del departament.
Tanmateix, tant la severitat de la resposta del síndic —inusual i amb unes derivades polítiques evidents— com els seus lligams amb alguns prohoms de la dreta i del món econòmic d’Alacant —va ser personal de confiança de l’empresari Enrique Ortiz—, ha obert la porta a tota mena d’especulacions. Des d’ara fa un any, a la Sindicatura també treballa, en qualitat de vicesíndic, Carlos Castillo, un pes pesant del PP a la ciutat.
•UNA HISTÒRIA LOCAL DE PORTES GIRATÒRIES
Manuel Lillo / @lillousechi
“És curiós que em porten a judici per les coses que he fet amb el PP després de tot el que vaig fer amb el PSOE”. Aquesta frase, sovint expressada en termes més col·loquials, l’ha pronunciada repetidament Enrique Ortiz entre el seu cercle més íntim. El constructor alacantí, l’empresari més poderós de la ciutat, va fer créixer el seu imperi gràcies als seus contractes amb l’Administració, la qual li va subministrar tota mena de concessions des de principis dels anys noranta. El modus operandi d’Ortiz va transcendir amb imatges un tant descarades com les de les festes organitzades al seu iot amb dirigents del Partit Popular. En una ocasió, fins i tot, Sonia Castedo, que era alcaldessa d’Alacant, s’hi va oblidar una sandàlia, detall que la premsa va destacar. La mateixa alcaldessa també ix fotografiada en festes de disfresses organitzades pel constructor a Andorra. Tot això lliga a la perfecció amb les converses telefòniques entre membres del govern local d’aquell moment (2008-2014) i l’entorn del constructor, en què l’entesa resultava, com a mínim, sospitosa de ser poc legítima.
Però Ortiz no només es va beneficiar del PP. De fet, i aquesta és la raó de la frase citada d’Ortiz, els seus primers lligams amb l’Administració van ser amb els socialistes a l’alcaldia alacantina. Concretament, durant l’etapa d’Ángel Luna, primer edil d’Alacant entre 1991 i 1995. Nascut a Madrid el 1952, Luna es va afiliar al PSOE quan encara no havia fet vint anys, mentre el partit mirava de refer-se en un context de clandestinitat després de dècades d’hibernació a l’exili. El seu compromís polític, de fet, li va costar un processament per “propaganda il·legal” per part del Tribunal d’Ordre Públic l’any 1976, quan va ser arrestat tot just quan accedia a Figueres (Alt Empordà) des de l’Estat francès. Un any abans havia aterrat a Alacant per reconstruir el seu partit. Llicenciat en Dret a la Universitat Complutense de Madrid, la seua estada laboral a Alacant li la va assegurar el també advocat Antonio García Miralles, històric militant socialista, present al Congrés de Suresnes (a l’octubre de 1974), primer president de les Corts Valencianes (1983-1991) i encara avui amb molt de pes al si del PSOE alacantí.
Luna exerciria com a advocat a la UGT, a la delegació alacantina del sindicat, per després integrar el Comitè Federal del PSOE entre 1977 i 1988. Entre aquells anys, Luna va ser conseller de Sanitat i Treball (1981-1983), senador (1983-1986) i diputat al Congrés (1986-1991). Durant aquest període, Luna, tot i haver-se expressat sempre en castellà, va defensar lleis tan determinants com la d’ús i ensenyament del valencià, impulsada pel conseller Ciprià Ciscar, també advocat, amb qui va coincidir a Alacant quan aquest últim es va erigir com a acusació particular contra Miguel Ángel Panadero Sandoval, l’assassí del jove antifranquista Miquel Grau, mort el 1977 al centre de la ciutat.
Diputat discret, però eficient, Luna va trobar-se amb una oportunitat per transcendir amb la baralla que va dividir el socialisme alacantí. L’alcalde José Luis Lassaletta (1979-1991) i el president de la Diputació, Antonio Fernández Valenzuela (1983-1991) van exhibir les seues discrepàncies fins al punt d’insultar-se en públic. Tots dos es disputaven la candidatura a l’alcaldia i el lideratge del partit fins que Luna es va erigir com l’alternativa. Va guanyar l’alcaldia el 1991, on només s’hi mantindria durant una legislatura. L’any 1995, el moment dolç del PP va jugar a la seua contra i els conservadors es van fer amb l’alcaldia de la ciutat —amb Luis Díaz Alperi— i amb la Generalitat Valenciana —a través d’Eduardo Zaplana.
Durant el seu període al capdavant del consistori, Luna va ser capaç de tirar endavant diverses iniciatives interessants. Entre les menys destacades per la rellevància local, però determinants en el futur personal de l’alcalde, hi havia l’adquisició de l’estadi José Rico Pérez a l’Hèrcules Club de Futbol, operació aprovada al plenari municipal per evitar el descens administratiu del club —que estava en situació d’impagament— i amb clara perspectiva electoralista. El 1993, un any abans d’aquella operació, també amb Luna com a alcalde, Enrique Ortiz aconseguiria el seu primer contracte amb l’Ajuntament. L’encàrrec era la restauració del sòl de l’Esplanada, el passeig emblemàtic de la ciutat. Va ser el primer contracte de la cinquantena que constructor i alcaldia van signar en aquella etapa. Poc més tard, Ortiz adquiriria l’Hèrcules Club de Futbol el 1999, quan l’alcaldia d’Alacant ja estava en mans del PP. Amb Ortiz, Ángel Luna, retirat temporalment de la política municipal —va dimitir com a regidor el 1996—, era nomenat conseller delegat del club alacantí.
Posteriorment, ja al 2010, Luna seria assenyalat per haver fet una reforma a sa casa, que, presumptament, havia estat pagada per Enrique Ortiz —la causa va acabar arxivada. Abans, Luna havia estat un dels advocats del constructor, entre els quals també hi havia Alejandro Bas, regidor socialista en Alacant quan Luna n’era alcalde. Això no va impedir que Luna, quan va tornar a la política com a portaveu socialista a les Corts Valencianes, el 2009, signara una querella contra Enrique Ortiz per les seues relacions amb el PP valencià, fet que va «sorprendre» el constructor, en paraules seues. Durant aquella etapa opositora, l’alcaldessa Sonia Castedo intentava obtenir informació privilegiada a través del constructor Enrique Ortiz —amb qui li unia una estreta relació— per desprestigiar Luna en seu parlamentària, tal com reflecteixen les converses policials intervingudes durant aquells temps de sospita permanent contra l’empresari i els governants alacantins.
Actual síndic de greuges valencià, càrrec al qual va accedir també amb els vots del PP, Luna ha protagonitzat un nou capítol de la sèrie de divergències entre els socis del Botànic. En un partit com el PSPV, Luna seria dels més partidaris de mirar cap al centre i neutralitzar, tant com siga possible, els partits a l’esquerra del seu. Si més no, això sospiten alguns dels qui el coneixen i conserven, també, el carnet dels socialistes valencians. A dins del seu partit, de fet, hi ha un enuig generalitzat amb Luna per aquest darrer episodi que el síndic ha protagonitzat.