Ençà i enllà

La televisió de després de la revolució

En poc temps, el consum de televisió ha canviat exponencialment. Les xarxes socials, la diversitat de dispositius i les plataformes de vídeo sota demanda (VOD) han operat una autèntica revolució. Els canvis, tanmateix, no s’han acabat: durant els pròxims anys veurem encara més transformacions i adaptacions al nou ecosistema de les televisions convencionals, publiques i privades, i de les mateixes plataformes. Amb l’ajut d’experts, sondegem com serà la televisió de després de la revolució.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un rellotge de paret al qual fa anys que ningú no para atenció marca les 20.00 hores a casa dels Andreu-Sala, una família imaginària formada per dos cònjuges i dos fills d’entre nou i catorze anys, posem per cas. És un dia laborable. El menut veu una sèrie d’animació en un canal TDT, en l’aparell principal del saló, després d’haver devorat molts vídeos a YouTube. La germana gran és al seu costat, veient en la tauleta una sèrie per a adolescents de la plataforma de VOD que els Andreu-Sala tenen contractada. Una activitat que, a cada pocs minuts, interromp per atendre el whatsapp.

A l’hora del sopar, els adults, no sense resistències, imposaran en la televisió principal el visionat d’un telenotícies en una cadena pública. Per a la sobretaula, potser hi haurà una estona amb un programa d’entreteniment també de la televisió convencional. A continuació, amb el menut gitat, la resta de la família assaltarà la plataforma contractada per deglutir alguna de les sèries del moment, un episodi i escaig: per al mode marató ja tindran temps el cap de setmana. I encara és possible que algun dels adults regatege hores de son per continuar amb una sèrie que el té molt enganxat i que no és del gust de tota la família. Minimarató nocturna i amb un punt clandestí.

Aquest esquema, amb variables infinites, perquè es tracta de continguts que podran seguir veient a través del mòbil o qualsevol altre dispositiu, forma part de la revolució televisiva que les plataformes de les operadores telefòniques primer i empreses com Netflix després, han introduït en les nostres llars. Visionat a la carta, quan i com l’espectador vol, que formen part de la “neotelevisió”, concepte en el qual també caldria incloure hàbits dels nens i adolescents, molt més addictes als continguts de YouTube, profundament segmentats, ràpids i curts, de fàcil consum, que de la televisió convencional.

Els canvis, amb tot, es produeixen de manera més lenta que no sembla. La “vella” manera de veure televisió és, encara, l’hàbit preponderant. Segons un estudi de la consultora Barlovento Comunicación corresponent a l’exercici 2018, el consum tradicional lineal —veure el que fa un canal concret en aquell moment— s’ha reduït, mentre que s’incrementava la subscripció a serveis de streaming. Una dada que cal posar en relació amb el fet que, de les 18,5 llars de l’Estat espanyol, ja n’hi ha 8 que disposen de fibra òptica. Espanya, de fet, és un dels estats europeus amb una implantació més gran d’aquesta tecnologia.

Com a resultat, segons les valoracions de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), una de cada tres llars connectades a internet disposen de plataformes de pagament per veure continguts audiovisuals en línia, un mercat liderat per Movistar i Netflix, amb més de dos milions de subscriptors cadascun. Vodafone (954.000), Orange (744.000) i HBO (478.000) són les següents en un rànquing que tanquen Rakuten-Wuaki (154.000) i Sky (115.000).

Números provisionals ben significatius i que, en el futur, creixeran: entre el juny del 2017 i el mateix mes del 2018, Netflix havia acumulat 900.000 subscriptors. El procés és imparable, més encara amb l’entrada en escena de nous actors com Amazon, Disney o Apple. Amb tot, no podem perdre de vista que avui les llars sense aquests tipus de serveis encara són molt majoritàries: al segon trimestre del 2018, no arribaven als set milions (6.643.479) el nombre de famílies subscrites a aquest tipus de plataformes de pagament. Per raons econòmiques (el context de crisi i augment de les desigualtats és important), generacionals o una barreja d’ambdues coses, aquella manera de veure televisió que a molts ens sembla pròpia d’èpoques molt llunyanes forma part encara dels hàbits de milions de persones.

Mariola Cubells

La periodista valenciana Mariola Cubells, comentarista de televisió en diversos mitjans d’àmbit estatal, recorre a un exemple molt senzill per il·lustrar aquesta aparent disfunció. “De vegades ens deixem portar pel soroll que fan determinats continguts, però si em preguntes quina sèrie ha tingut més espectadors, Joc de trons o La que se avecina, la segona ha estat més vista, sens dubte”, dictamina en al·lusió a dues sèries de perfils ben diferents, una producció de fantasies medievals de HBO que ha regnat a les xarxes socials i una veterana sit-com costumista i castissa emesa a Tele 5 amb audiències sempre per sobre del 20%, gairebé marcianes en aquesta era de fragmentació i multiplicitat. En resum, “la televisió generalista, segons les darreres dades, encara conserva un 70% de l’audiència, però fa poc era un 90%”, assenyala.

Ens trobem, per tant, davant una revolució que alguns, com ara Ignacio Sacaluga, de la Facultat de Comunicació de la Universitat Europea, anomenen d’“apoderament de l’espectador”, un canvi que encara és work in progress i del qual no n’han estat exempts les cadenes i conglomerats públics i privats, els quals ja han introduït iniciatives transmèdia per no perdre el tren de la història. Tal vegada, la punta de l’iceberg: els propers anys encara assistirem a més transformacions i canvis, una mena d’era “post-Neflix”. O, en paraules del comentarista de televisió d’EL TEMPS, Toni de la Torre, “una segona onada” del consum televisiu a demanda. Alteracions en l’ecosistema que, seguidament, tractarem d’albirar i esbossar.

 

‘Allegro ma non troppo’?

Quant de temps conviuran ambdós models de consum televisiu? És una bona pregunta per començar. Cubells invoca Javier Carrillo, autor del llibre Paradigma Netflix (2018), que augura vint anys més d’existència a la televisió lineal en obert. La comentarista, amb tot, s’ho mira amb prudència. “Els dos models conviuran un temps llarg. Sempre s’han vaticinat morts, com la de la ràdio quan va sorgir la televisió o de la televisió quan va aparèixer internet. Portem quinze anys dient que la televisió convencional es mor. No es mor, però s’hi ha d’adaptar”, raona Cubells.

“Hi ha un canvi generacional, però jo tinc els meus dubtes a l’hora de posar dates”, intervé Toni de la Torre. “El públic jove no consumeix televisió lineal de cap manera, però aquests canvis seran molt lents, bastant més que vint anys”, diu. I posa un exemple per il·lustrar la lentitud de tot plegat: “La majoria de nens miren Clan. En algun moment, aquest públic deixa el canal i se’n va a les plataformes perquè la televisió lineal no els ofereix propostes prou estimulants. Més tard, és possible que alguns tornen amb propostes concretes, com els adolescents enganxats a Merlí o Polseres vermelles, però després es perd de nou aquest públic”.

Segons l’estudi esmentat de Barlovento Comunicación, la xicalla encara dedica dues hores a consumir la televisió tradicional, el mateix que els joves. Els adults hi dediquen una hora més. El canvi generacional és evident, però encara són moltes hores globals de consum televisiu en línia. “La gent continua mirant la televisió lineal, de sempre, fins i tot els joves. Una altra cosa és que no ho facen amb els suports habituals”, apunta Cubells.

Albert Arnau, cap d’innovació i nous formats d’À Punt, que va nàixer amb la innovació d’una redacció integrada que atén televisió, ràdio i entorn digital, apunta dades interessants pel que fa al visionat d’aquesta televisió a través de la web: entre setembre del 2018 i juny del 2019, enregistrà 444.000 visites, la sisena entre les televisions autonòmiques. Potser el més significatiu és que el 20,9 d’aquestes visites es van produir des de les xarxes socials. “Hi ha un impacte evident i un diàleg a través de les xarxes amb la web”, dictamina.

Pel que fa a la vigència de la televisió lineal, Arnau no apunta cap horitzó temporal, però alerta que la Televisió Digital Terrestre (TDT) s’acabarà, tal com la coneixem. Amb tot, el gran valor de la televisió lineal “serà la retransmissió en directe i, també, la proximitat”, diu amb l’experiència que dona que alguns dels pics de més gran audiència d’À Punt han estat esdeveniments com la celebració per part del València de la Copa del Rei o les retransmissions d’actes de Falles i de les Fogueres d’Alacant.

En tot cas, les televisions generalistes, públiques i privades, fa temps que s’estan adaptant als canvis: Antena 3 i Mediaset encapçalen el rànquing de visites a webs d’entreteniment, per davant de Spotify, mentre que RTVE hi apareix la cinquena. I s’ha dit abans que les plataformes tenen més penetració en xarxes socials com Twitter, atès que els perfils dels usuaris solen coincidir, però això no treu que hi haja excepcions: Eurovisió o programes com Operación Triunfo provoquen autèntics terratrèmols en aquella xarxa. A escala, anota Toni de la Torre, és una cosa semblant a la que passa amb alguns espais amb tirada TV3. Els programes de La Sexta, especialment els de contingut polític o els espais de Jordi Évole en serien també un exemple d’efervescència a les xarxes provocada des de la televisió lineal. Arnau apunta l’experiència del programa d’entreteniment Family Duo, amb uns pics molts grans en Twitter d’interactivitat.

Fins i tot hi ha hagut experiències amb un punt innegable d’innovació: La sèrie d’èxit El ministerio del tiempo, de TVE, comptava amb una webserie paral·lela. I una producció de LaviniaNext per a TV3, Estàs igual!, feia una versió reduïda i interactiva per a Instagram, la xarxa social preferida —ara i en els propers cinc minuts— pels joves. Segons els promotors, el primer programa de televisió interactiu en aquesta xarxa. En el cas d’À Punt, hi ha també una estratègia transmèdia “per allargar la narrativa”, aclareix Arnau, finestres a Instagram (la segona autonòmica en número de seguidors per darrere de TV3) i YouTube i aplicacions per a tot tipus de dispositius. Així, en breu, hi haurà aplicació per a la TDT híbrida, el “botó roig” que uneix internet i televisió en un mateix espai, un altre dels vectors del present-futur. Arnau destaca que, juntament amb TV3 i ETB, són l’únic canal autonòmic que està present “en tots els models de televisió”.

La televisió tradicional, doncs, pública i privada, té presència a les xarxes, ha fet importants transformacions transmèdia, per reproduir les experiències “a la carta”, i conserva audiències encara significatives. Les coses, tanmateix, no seran senzilles. “La televisió pública a Espanya necessita una fosa a negre, una revisió a fons”, assegura Cubells. “Les televisions autonòmiques tenen menys clar encara el futur, però el que tinc clar és que la televisió pública s’ha d’assemblar més en la intenció a les plataformes i menys a les privades. En comptes d’imitar les cadenes generalistes, que és el que va matar la televisió pública en la dècada del 1990, cal anar a un model amb vocació de servei públic, la qual cosa és perfectament possible. I cal habilitar també un nou model de gestió, que és important”, argumenta la comentarista.

“Si les televisions autonòmiques s’adapten als canvis, tindrem un espai, però hem d’arribar a tothom. Nosaltres estem pendents, estem al dia. No pots anar a la mateixa velocitat que els canvis però cal anar adaptant-s’hi”, argumenta Albert Arnau.

Les autonòmiques han d’assemblar-se a les plataformes, com planteja Cubells? “No. El gran potencial de no són els continguts, sinó les dades personals. Sabem què funcionarà en certes zones del món i tenen les dades per assegurar-se l’èxit. Això és contradictori amb l’esperit de servei públic. Una altra cosa és que ens fixem en les plataformes a l’hora de presentar els nostres continguts, que crec que sí”, argumenta el cap d’innovació d’À Punt.

El salt de la ficció i les conseqüènciesUns dels canvis fonamentals de la irrupció de Netflix i la resta de plataformes ha estat el salt exponencial de la ficció, ja siga per l’empenta en la qualitat i la segmentació de públics que va encetar HBO amb productes com The Wire o Els Soprano o bé per l’espectacularitat de produccions amb factura de cinema, pel·lícules allargassades en realitat, amb Joc de Trons (de la mateixa HBO) o Stranger things (Netflix), que són alguns dels fenòmens popularment més rellevants. De la competència entre les mateixes plataformes ara en parlarem, però tot això està tenint conseqüències per a la televisió generalista.

'La casa de papel'

A finals del 2018, en el seu compte de resultats, Netflix augurava que els canvis en la indústria anirien en la direcció de reservar els continguts per a les plataformes VOD, mentre que la televisió tradicional passaria a oferir un producte de nínxol centrat en els informatius i els esdeveniments en directe, esportius i de qualsevol altre caire. Es tracta d’una visió de part, és clar, però amb fonament. “Crec que anem cap a això, però serà un viatge molt llarg”, raona Cubells. Toni de la Torre, per la seua banda, veu els directes com una reserva de la televisió en línia, perquè creu que fins i tot els programes d’entreteniment acabaran sent envaïts per les plataformes, un tema incipient encara a casa nostra. Altrament, “les televisions generalistes fa temps que consideren una batalla perduda l’emissió de ficció internacional. La tendència a deixar de comprar i emetre ficció estrangera és fins i tot anterior a la irrupció de Netflix”. “En el procés d’anar cedint espais, et quedarà el que et quedarà. Veient com està funcionant el procés, el futur és amarg, hi haurà un moment en què caldrà marcar una línia vermella”, abunda pel que fa a producció.

Dit això, el nostre crític apunta en referència a la ficció que “podrem competir amb els referents de proximitat. Stranger things és espectacular, però tots els referents són nord-americans. La gent vol mirar-se també sèries ambientades en la seva ciutat, en el seu barri. És una carta que hem de jugar”.

De la Torre posa com a exemples les televisions públiques de Bèlgica i Noruega, sense grans pressupostos però que fan coses “originals, apostes que no són comunes”. Hi ha també el precedent de l’èxit de Borgen, la sèrie política creada per la televisió pública danesa. Però la tendència no és cap a la innovació. “El Borgen català es va plantejar, però es va quedar als despatxos. En comptes d’innovar, s’insisteix en la fórmula que funciona, en el cas de TV3 els culebrots i les sèries adolescents, un format que trobaren una mica per casualitat”, assenyala pensant en l’èxit de Merlí i Polseres vermelles. En tot cas, una sèrie com Merlí ha acabat formant part de l’oferta de Netflix. De vegades, no són necessaris grans pressupostos per obrir-se camí.

“Fer una bona ficció comporta unes despeses molt importants. I un mitjà com el nostre no té la capacitat de tenir aquells pressupostos tan grans”, adverteix Arnau (À Punt). No obstant, “la nostra intenció és fer ficció de qualitat. Pot ser una ficció nostra, de proximitat, però que siga exportable a qualsevol racó del món. Quelcom local amb vocació global. No hi renunciem”.

Hi ha una en tot cas una finestra oberta a la ficció concebuda fora de les plataformes: la Unió Europea (UE) ha decidit actualitzar la directiva de serveis de comunicació audiovisual que, entre altres mesures, inclou que les plataformes de vídeo a la carta incloguen un 30% de continguts europeus en el seu catàleg. Alhora, les plataformes hauran d’invertir en continguts realitzats en països de la UE. Es tracta d’una proposta de mínims aprovada el 2018 que cada estat ha de gestionar i adaptar a les respectives legislacions d’aquí al 2021. El ben cert, però, és que les plataformes ja han fet passos en aquesta direcció: Netflix ja té un gran èxit de producció espanyola (Atresmedia), La casa de papel, mentre que HBO prepara l’adaptació d’una novel·la d’èxit, Patria, de Fernando Aramburu, una sèrie que veurem el 2020. També li ha encarregat al cineasta Álex de la Iglesia una sèrie de terror, 30 monedas. Amazon Prime Video, per la seua banda, la tira més llarga i anuncia El Cid, la típica producció normalment reservada per a TVE, també per a l’any vinent.

Imatge promocional de '30 monedas', la sèrie que prepara Àlex de la Iglesia per a HBO Espanya

 

“La normativa ha d’ajudar que el nombre de produccions augmenti. A això s’està agafant Movistar a l’hora de produir sèries, amb un èxit dubtós, perquè no et deixaran la teua quota de singularitat”, adverteix Toni de la Torre. Dit d’una altra manera, les plataformes ja estan produint sèries del perfil de les que poden fer Movistar, Atresmedia o Mediaset. Encara més: “Netflix podria fer en algun moment una sèrie de l’estil de TV3”, assegura el crític. Com a contrapartida, “les productores d’aquí faran coses que a TV3 no s’acceptarien i podran portar-les a les plataformes”.

Amb matisos, el vaticini de Netflix del patrimoni de la ficció per a les VOD podria no ser escabellat. I enmig de tot aquest magma es podria pensar en algun moment en una mena de Netflix catalana? “És molt difícil, em penso. La resposta és fer material propi, coses que no puguin fer-se a Netflix o Amazon”, respon Toni de la Torre. Qüestions apassionants per a un futur que està ple d’incerteses.

Joc de plataformes

El que és una certesa absoluta de present i de futur és que, mentre que les televisions públiques i privades exploren vies de subsistència, assistirem a una lluita aferrissada pel pastís VOD. “El que hem vist fins ara, amb Netflix, no és res. Anem cap a una segona onada. Perquè ara ve Apple, que va tard, però és Apple. I Disney, que va tard, però és Disney. I que després d’incorporar Fox, és encara més gran, una bèstia enorme”. Els moviments són a moltes bandes: a l’hora de tancar aquest reportatge, Mediaset confirmava el llançament de la plataforma de pagament Mitele Plus, per gaudir amb una quota reduïda (2,5 euros) de tots els continguts sense interrupcions. La competència, Atresmedia, ja havia llançat un altre servei de pagament, Atresplayer, amb una subscripció premium de 2,99 euros.

El panorama, tanmateix, serà dominat pels grans moviments empresarials. Una de les novetats d’aquesta segona onada, apunta Toni de la torre, és que veurem a la televisió “marques que eren exclusives del cinema, com Star Wars o Marvel. El punt i a part visual que hem viscut amb Joc de trons s’intentarà superar. I se superarà. Passarà el mateix que amb les primeres pel·lícules d’El Senyor dels anells, que han envellit visualment, però molt més ràpid”.

Netflix es prepara per al combat incorporant talent, com ara amb el fitxatge de Ryan Murphy, creador de sèries com American horror story o Glee. “Això està molt bé, però Disney té creadors com J.J. Abrams o Steven Spielberg”, anota el crític. ““Netflix corre el risc d'esdevenir l’HBO de fa quinze anys, residual en comparació amb Disney+ i Apple TV. També pot ser que la comprin (per exemple Disney). Altres plataformes notaran la pressió de tot plegat. Movistar té el repte d'aconseguir que la producció pròpia sigui suficient o bé de fer acords de distribució com el que ha fet amb Netflix per sobreviure. Altres plataformes més petites com Filmin s'hauran de fer fortes en el seu principal tret diferencial, que és la tria de contingut molt ben seleccionada, sent content curators exquisits, a diferència de les plataformes grans on hi ha de tot”, afegeix. Pressió que ha dut a acords com els que té Movistar amb Netflix o Disney, moviments de col·laboració o absorció que tindran moltes rèpliques i aniran més en enllà del pla simbòlic.

“Hi ha d’haver absorcions o aliances per simplificar el panorama. L’espectador no pot tenir més d’una o dues plataformes”, explica Toni de la Torre. Mentrestant, hi aporta una possible solució des del punt de vista dels consumidors: “Les plataformes tenen la virtut que et pots donar de baixa molt ràpidament. Llavors, soc partidari d’anar rotant en funció de les estrenes que ens interessen. Voler tenir-ho tot forma part de l’obsessió de voler veure tot el que s’ha de veure en el moment, però no és factible mirar totes les sèries que s’han de mirar. L’espectador ha de fer un ‘canvi de xip’ en comptes de voler tenir totes les plataformes o esperar a què s’unifiquen. Has de triar un bàndol durant un període de temps”, la qual cosa, dit siga de passada, farà més important el paper dels prescriptors. “Crec que sí! Ara mateix, la nostra funció com a crítics és explicar als espectadors què tenen contractat, perquè l’ús dels algoritmes per sondejar els nostres gustos és molt relatiu. Netflix ens ensenya el que li interessa quan li interessa, però hi ha tot un fons que l’espectador es pot perdre”, argumenta el crític d’EL TEMPS.

El joc, en tot cas, està molt obert. Toni de la Torre alerta que estem parlant de companyies, en referència a les grans, “difícils d’associar”. “Només cal veure com funciona Apple, que té en l’exclusivitat una part molt gran del seu negoci. És una empresa que siguis Apple al cent per cent, mòbil, tauleta i ordinador”. “Les concentracions, la venda de plataformes a hòldings més grans, tot això passarà. En canviarà els continguts? No. Tot allò ja ho vam viure en la televisió convencional”. Recorda la comentarista televisiva valenciana.

Comptat i debatut, som als inicis d’una transformació de primera magnitud. Com serà el panorama VOD en vint anys? Ningú a hores d’ara sembla en condicions de respondre-hi.

 

Publicitat i audiències

Els propers anys ens portaran més canvis. La directiva europea abans esmentada conté iniciatives com ara la protecció als infants (la pornografia i la violència explícita mai no es podran emetre en obert) o la limitació de la publicitat a no més d’un 20% del temps d’emissió en quasi totes les franges, incloent-hi el prime time. La limitació està sent motiu d’un debat que no abordarem, però aquesta la qüestió de la publicitat està íntimament imbricada en una problemàtica, la de la mesura d’audiències, encara no ben resolta en aquests temps de fragmentació.

“Hi ha una qüestió inevitable: les coses han avançat més ràpidament pel que fa als diferents consums de televisió que la manera de mesurar-los”, assegura Mariola Cubells. “Kantar Media”, diu en referència a una important empresa d’estudis de mercat, “no sap què fer-ne ni cap a on tirar”. Com a conseqüència, “les dades que tenim no responen a la realitat”, diu. I critica l’opacitat de les plataformes a l’hora de donar resultats.

Arnau, directiu en una radiotelevisió autonòmica acabada de crear i que presenta audiències baixes, qüestiona també els criteris: “És un escenari completament diferent del de fa 30 anys. Nosaltres hem tingut des del mes d’abril 47 milions de visualitzacions, però això no es mesura. I a nosaltres ens afecta, perquè el nostre públic, a diferència de la resta d’autonòmiques, és jove”. A més, també fa retrets a la manera tradicional de mesurar: “El 61% dels 361 mesuradors d’audiència estan ubicats en zones castellanoparlants. I també en moltes llars on hi ha xiquets, quan nosaltres tenim penetració en aquell públic”, revela.

La conseqüència és que el prime time, tot i ser encara molt important, ha començat a patir com a absorbent de publicitat i els anunciants s’han llançat a explorar la segmentació d’audiències que permeten les plataformes, les web i les xarxes socials. El pastís publicitari que deglutien les televisions convencionals va rebaixant-se cada vegada més. Una qüestió que en absolut és menor. Mentrestant, els anunciants i agències van posant ous en unes altres cistelles, en la mesura que el consum va fragmentant-se. En aquest sentit, els canvis sí que seran radicals.

 

La pervivència modificada de l’electrodomèstic estrella

Un dels canvis més grans és que l’aparell de televisió, l’ídol de les llars, ja no és el centre de l’univers familiar. Però la indústria continua remant per garantir la supervivència de l’electrodomèstic estrella. En els darrers anys la tecnologia millorat substancialment la qualitat de la imatge, però els canvis continuen i continuaran: de les pantalles encorbades passarem als models enrotllables o flexibles. Models energèticament més eficients i que ens portaran a noves experiències visuals, prototips que succeeixen uns altres prototips per fer que la roda no s’ature mai.

Per acabar, la televisió no va matar del tot l’estrella de la ràdio, com cantaven l’any 1980 The Buggles en una cançó pop molt enganxosa. Potser l’experiència televisiva tradicional, passada per nous filtres, també superarà els embats. Haurem d’esperar unes dècades per saber-ho.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.