El projecte de la Superlliga va sacsejar el panorama futbolístic de dalt a baix. Malgrat que el projecte va quedar totalment en entredit al cap de dos dies, la possibilitat que dotze clubs dels més importants del continent europeu poguessin trencar la piràmide competitiva i abraçar un projecte en solitari va ajudar a fer aflorar un debat que, feia temps, era necessari d’abordar. Més enllà de posar en evidència que aquests dotze volen deixar de “pagar la festa” si no reben el què ells creuen just i necessari, la revisió de l’actual estructura de les competicions és inevitable si ens atenem a dues variables essencials: el desequilibri econòmic entre clubs i, també, el conseqüent desequilibri competitiu que s’ha generat des dels llunyans anys noranta. I no cal ser il·lús, perquè si bé la FIFA, la UEFA i les federacions s’han enrocat per no deixar marxar els dotze fundadors, la FIFA és la primera que beneeix la fusió de competicions en els mercats emergents: la ja real Chinese Super League (CSL), una possible Superlliga africana, o la fusió de les lligues mexicana i dels Estats Units o de Bèlgica i els Països Baixos, tot sobre la taula.
Desequilibri econòmic i desequilibri competitiu ja van ser analitzats en profunditat pel professor Jordi Badia en un magnífic article del 2013 a la revista RUTA, editada per la UAB. A la vegada, Badia posa el debat de la Superlliga en el marc de l’evolució capitalista que el futbol ha tingut ja des de fa molts anys. Els projectes de Superlliga ja van començar l’any 1988 amb una proposta liderada per Silvio Berlusconi i el grup de comunicació Mediaset. I, des de llavors, en més d’una ocasió, grups de comunicació o fons d’inversió han vist en aquesta nova competició una opció de fer-se amb un contingut premium altament cotitzat. Dit això, els drets de televisió sembla que arriben a un topall i el debat econòmic s’estructura en com repartir (entre més o menys clubs) l’actual pastís d’ingressos televisius.
El darrer projecte de Superlliga a Europa, liderat per Florentino Pérez, ha tornat a fracassar. Si més no, públicament hi ha hagut una bona colla de clubs que han baixat del carro, començant pel big six anglès. Si bé la justificació del perquè la Superlliga és inevitable a mitjà termini –o el què podria ser una revisió a fons de l’actual model de la Champions League– necessita d’una anàlisi històrica i econòmica més complexa de la que alguns tertulians han fet, també el seu fracàs no es pot circumscriure únicament a l’efecte que ha tingut aquella part de la tribu que s’ha alçat contra els grans magnats que l’han promogut. És totalment utòpic pensar que el clam popular, per la seva banda més que legítim, contra la competició hagi derrotat a Florentino Pérez, Fenway Sports Group o la família Glazer. El fracàs de la Superlliga s’ha de buscar en les actuals dinàmiques que marquen la geopolítica del futbol.
En primer lloc, el projecte ja naixia coix sense la presència de dos dels actuals líders del futbol europeu: el PSG i el Bayern de Munich. Curiosament, tots dos amb relacions clares amb l’emirat de Qatar, on la FIFA ha de celebrar el seu proper Mundial. Per una banda, Nasser Al-Khelaïfi, el president del PSG i de la cadena de televisió Bein Sports, no podia entrar en conflicte amb la FIFA sabedor de la importància que té el Mundial del 2022 pel reposicionament de la marca-país de l’emirat. Des que Qatar Sports Investment (QSI) va comprar el PSG, la marca parisina s’ha convertit en el principal ambaixador a Europa d’un emirat que ha d’afrontar un campionat que ja s’ha cobrat 6.500 morts entre els treballadors de les noves infraestructures, segons va publicar The Guardian. Al-Khelaïfi, a més a més, continua amb una causa oberta a Suïssa per corrupció.
Per altra banda, si bé el director general del Bayern Karl-Heinz Rummenigge va ser un dels que va posar el dit a la nafra alertant que, més que una Superlliga, els grans del futbol havien d’aprendre a no estirar més el braç que la màniga (totalment cert), des del 2016 que Qatar Airways s’anuncia a l’Allianz Arena i el club té contracte amb la companyia, fins el 2023, perquè també figuri a la samarreta de l’equip. A més a més, recordava el professor Carles Viñas en una tertúlia a “La llotja del Què t’hi jugues”, de la SER: “El Bayern és el principal defensor del canvi de la normativa del 50+1 a Alemanya per poder donar més marge a l’entrada d’inversors”.
Políticament, la proximitat del Mundial ha estat la baula feble pel relat de la Superlliga. Florentino va calibrar molt malament com comunicar l’embat, tot i saber que era un “ara o mai” davant de la proposta de nou format de la Champions, que l’amplia a 36 equips malgrat que de calés se’n veuran pocs més. Quan arriben les cites mundialistes, o les Eurocopes, la política té gairebé més pes que l’economia: per Qatar, que explotar comunicativament el Mundial és part de la seva estratègia paradiplomàtica, i també pels estats de l’Europa westfaliana que mentre han tingut els clubs controlats sota el paraigües federatiu i de les actuals competicions han sabut que podien controlar el relat simbòlic. I què és un campionat del món sinó un gran aparador de banderes i estereotips nacionals? No oblidem que, agafant l’exemple espanyol, la creació d’una Superlliga trencaria l’actual monopoli de l’univers simbòlic que tenen el trident format per la Federació, el Consejo Superior de Deportes (CSD) i La Liga. De fet, i en benefici d’aquest univers simbòlic vinculat a l’estat-nació que s’exhibeix a cada Mundial o Eurocopa, era també impossible que els jugadors dels dotze fundadors fossin incapacitats per a jugar aquestes competicions malgrat les amenaces de la UEFA.
La retirada inicial del big six anglès també podria interpretar-se en aquesta línia. En el moment que el govern de Boris Johnson reforça el sentiment de pertinença a una nació “lliure” i vol construir un “Regne Unit més global” –va dir en ratificar-se, per part del Parlament Europeu, l’acord comercial del Brexit–, la Premier League no deixa de ser un dels actius més importants de promoció del seu país mar enllà. La Premier, no només és la competició futbolística més valorada del món, sinó un símbol que combina la tradició i el reforçament del “sentit de lloc” dels seus participants, amb la mercantilització inherent a la globalitat. Quan el Regne Unit recupera la plena sobirania política, no pot deixar perdre’s el control de cap dels seus símbols nacionals. De fet, que curiós que el projecte de Florentino feia aigües en el moment que se sabia que una gestora anglesa, Centricus Asset Management, oferia un préstec a la UEFA per valor de 6.000 milions d’euros, els mateixos que havia dit JP Morgan que podria arribar a posar en la Superlliga.
El que el debat de la Superlliga ha fet aflorar és la hipocresia en què es mou el futbol contemporani. El professor Paul Widdop ho radiografiava en una entrevista al Yorkshire Post. En el moment que el capital nord-americà s’ha fet amo dels equips anglesos, és lògic que el futbol explori models similars als de la NBA o la NFL. Les inversions requereixen estabilitat i “saben que una Superlliga seria un gran rival per la NBA o la NFL. Ara els aficionats estem molt enfadats, però tots els qui hem mirat Sky Sports o hem pagat diners per tenir una samarreta hem acabat contribuït en aquest model cap on anem”. D’haver perdut el romanticisme del futbol d’elit, tots en som una mica culpables. Reflexionem-hi.