L'escalada de contagis per la COVID-19 experimentada a l'Estat espanyol en les últimes setmanes ha estat vertiginosa. Si a mitjans de desembre la incidència acumulada era de 441,69 casos per 100.000 habitants en 14 dies, en data de 18 de gener s'ha disparat fins als 3.306,52. Una pujada terrorífica que en altres moments de la pandèmia s'hauria traduït en un drama absolutament insuportable, però que amb l'actual cobertura de les vacunes compta amb uns efectes, de moment, menys tràgics en hospitalitzacions i defuncions. I més quan sembla que s'arriba al pic de la sisena onada atesa la baixada de la incidència acumulada i del creixement de les infeccions.
A pesar que les unitats de cures intensives s'han situat al límit de la seua capacitat estructural, amb Catalunya superant una ocupació del 44%, i s'ha depassat de llarg l'escenari viscut en la quarta i la quinta onada de la COVID-19, la pressió hospitalària encara està lluny dels moments més desoladors d'aquesta emergència sanitària. En el País Valencià, per exemple, en data del 18 de gener del 2021 hi havia 3.829 persones ingressades, mentre que un any després els valencians hospitalitzats són 1.701. La diferència en persones que han perdut la seua vida, malgrat que cada mort comporta un drama intens, és notable: aleshores van registrar-se 95 faltes i en la darrera actualització s'han comptabilitzat 32. Una situació que s'ha donat amb xifres de positius absolutament explosives: si, en aquell moment, van sumar-se 2.482 positius, Sanitat ha informat aquest dimarts de 13.196 infeccions noves.
Aquest panorama de transmissió desbocada i menors hospitalitzacions va servir a principis d'any al president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, per defensar que «calia aprendre a conviure amb la COVID-19 com amb molts altres virus». Fins i tot, va atrevir-se a pronunciar que «s'havia d'avaluar l'evolució de la COVID-19 cap a una malaltia endèmica». Les paraules agosarades de Sánchez van coincidir amb un llarg editorial publicada per la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària, la qual s'inclinava per tornar a la vella normalitat, deixar de comptabilitzar cada positiu de coronavirus i atorgar a l'actual crisi vírica un tractament de malaltia comuna, és a dir, com si fóra una grip. O dit de manera sintètica: s'advocava pergripalitzar la COVID-19.
La gripalització del coronavirus seria, segons explica l'expert Salvador Peiró, «adoptar una estratègia en la qual no es fa cap prova de diagnòstic als malalts, com puguen ser PCR, i no implementar cap pla d'aïllament dels positius per tractar de trencar la transmissió». «Atesa l'actual situació pandèmica, ha emergit el debat sobre si cal o no gripalitzar el tractament de la COVID-19. La proliferació de casos greus i l'existència d'una transmissió encara disruptiva desaconsellen, de moment, la gripalització de la COVID-19», valora l'especialista de l'Àrea de Salut Pública de la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica (Fisabio), localitzada a València, i assessor en matèria de salut pública de la Generalitat Valenciana.
«L'actuació de les administracions públiques durant l'actual onada ha estat una gripalització informal de la COVID-19. Quan arriba la temporada de la grip estacional, no hi ha cap mesura especial, llevat d'adaptar, en alguns casos, les capacitats hospitalàries per als pics que s'hi puguen donar. Amb la sisena onada de la COVID-19, s'ha actuat de la mateixa manera», radiografia Pedro Gullón, portaveu de la Societat Espanyola d'Epidemiologia, qui en desgrana les raons: «L'aparició de la variant òmicron ha accelerat debats que començaven a irrompre, encara que semblaven destinats a emergir a llarg termini, com ara la conveniència de tractar el coronavirus com si es tractara d'una grip. Aquest debat s'ha donat perquè estaríem en una nova fase de l'epidèmia, on hi ha molts casos, però majoritàriament són lleus».
El Govern espanyol, amb l'aquiescència dels executius autonòmics, han emprès comptades mesures per frenar la propagació del virus en les darreres setmanes. Només van introduir-se restriccions cosmètiques, com ara el passaport COVID i l'obligatorietat de la mascareta en exteriors. L'excepció fou Catalunya amb el tancament de l'oci nocturn, l'aprovació del toc de queda a la mitjanit i la limitació d'aforaments en espais de restauració. «L'obligatorietat de la mascareta a l'exterior i l'exigència del passaport COVID han estat mesures retòriques. En el cas del passaport COVID, era útil, en un primer moment, per empentar la gent a vacunar-se, però ara no serveix de massa. Paradoxalment, està protegint els no-vacunats d'infectar-se en espais tancats, on, segons l'actual transmissió del virus, tens una elevada probabilitat d'agafar la malaltia», analitza Peiró.
«S'haurien pogut prendre, en el seu moment, mesures per alentir la transmissió del virus, que no és el mateix que aturar-la, perquè les altes transmissions del virus eren quasi inevitables amb la variant òmicron. Mesures com ara el teletreball, el control de l'oci nocturn o limitar els esdeveniments massius hauria pogut distribuir l'actual onada al llarg dels mesos i, per tant, evitar la concentració de casos en poques setmanes», planteja amb la mirada al retrovisor. «Ha estat una situació molt caòtica», critica Gullón, qui reflexiona: «Quan va aparèixer òmicron, ja teníem una corba que havia tingut un comportament ascendent durant setmanes, la qual cosa va provocar que la nova variant explotara sobre una base rellevant d'infeccions». «S'haurien pogut prendre mesures de distanciament físic i adaptar-se a la situació facilitant la gestió d'uns casos que majoritàriament eren lleus. Una actuació en aquesta línia hauria pogut evitar deixar d'atendre patologies urgents», opina.
L'escenari epidemiològic, a parer de Rafael Ortí, president de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Higiene, requeria accions més contundents: «L'elevada transmissió només es podria aturar amb un confinament estricte d'uns dies, encara que l'aplicació d'aquesta mesura compta amb dificultats polítiques». «S'ha treballat com si la COVID-19 fos una grip. El Govern espanyol, per exemple, va canviar les regles de joc, és a dir, els semàfors que marquen quan entrem en risc elevat d'acord amb uns indicadors sense cap fonament. De fet, s'han aprovat mesures, com ara l'obligatorietat de la mascareta a l'exterior, en contra del criteri dels tècnics en medicina preventiva i salut pública», retrau el també cap del Servei de Medicina Preventiva i Qualitat Assistencial de l'Hospital Clínic de València.
«Un dels exemples de com a poc a poc s'ha gripalitzat el tractament de la COVID-19 ha estat la reducció de les quarantenes. Com que no hi havia capacitat per vigilar a tots els positius a causa de la falta de personal, les baixes de professionals pels contagis i per no reforçar aquests serveis amb noves contractacions, va optar-se per reduir el temps dels confinaments personals. La idea va forjar-se quan l'executiu dels Estats Units d'Amèrica va rebaixar-la a cinc dies després de les pressions rebudes per part de les aerolínies del país», exposa, per assenyalar: «Arran d'aquell canvi, les autoritats espanyoles van decidir que les quarantenes serien de set dies. La mesura no tenia cap fonament científic i era una reedició del salvem l'economia de l'any passat».
La reducció de les quarantenes, segons aquest especialista en salut pública, xocarien amb un estudi elaborat per investigadors japonesos que estimen que un de cada cinc positius encara contagia entre el dia 7 i 10 d'infecció. «Fixar la quarantena en 10 dies tampoc tenia una explicació científica», contraposa Gullón, qui defensa aquesta estratègia: «No és desgavellat disminuir el temps de quarantena. Quan passen set dies, les persones amb capacitat de contagiar és molt poca i, per tant, aquesta flexibilització pot evitar els problemes que hi ha a serveis essencials per baixes, com puga ser el sector sanitari». «Amb les xifres de contagis d'un sol dia, l'aïllament dels contactes estrets, si comptem a quatre persones per infectat, significaria confinar a milió i mig de persones, quan la gran majoria tenen símptomes lleus. Seria inassumible», expressa Peiró.
Les baixes a la sanitat pública han contribuït, precisament, a la saturació de la primera línia d'actuació enfront del virus, és a dir, a l'atenció primària. «L'allau de casos, majoritàriament lleus o, fins i tot, asimptomàtics, ha desbordat l'atenció primària. La saturació s'ha donat perquè s'ha de fer la paperassa de persones que per la seua condició clínica no caldria», desgrana l'expert en salut pública del Fisabio. «Aquesta situació de quasi col·lapse de l'atenció primària també ha impulsat el debat sobre la necessitat de vigilar al 100% dels casos o, si més no, centrar-se en aquells que tinguen complicacions amb la malaltia o siguen vulnerables», complementa Gullón sobre un escenari que ha suposat que els professionals de la xarxa pública acumulen encara més fatiga pandèmica.
La falta de diagnòstic per part de la sanitat pública ha provocat un autèntic boom dels tests d'antígens oferits a les farmàcies, fins al punt que durant les festivitats de Nadal s'ha donat una autèntica cursa entre la gent per adquirir-ne. L'increment espectacular de la demanda ha augmentat els preus, amb els efectes en termes d'accés que ha implicat per a les capes socials més baixes. El Govern espanyol del PSOE i Unides Podem, després de setmanes en les quals els tests estaven sotmesos a les lleis del mercat, n'ha limitat el preu. «Si l'estratègia era només testar als vulnerables, s'hauria pogut intervenir des de l'executiu perquè la resta de persones amb símptomes tingueren garantits a les farmàcies un test d'antigen de manera gratuïta. Ans al contrari, s'ha apostat per externalitzar aquesta part del tractament de la COVID-19, on la gent que podia ha comprat test a farmàcies o s'ha fet proves en clíniques privades. Ha estat un dels pitjors episodis de la sisena onada», censura el també autor de l'obra Epidemiocracia. Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo (Capitan Swing, 2020).
L'explosió de les infeccions per coronavirus ha augmentat la pressió hospitalària, encara que amb menor intensitat que en altres onades. Les unitats de cures intensives han sobrepassat el seu límit estructural per l'arribada de persones amb quadres clínics greus que van decidir no vacunar-se. No debades, tres de cada quatre ingressats en les UCI són menors de 60 anys que han rebutjat el vaccí. «El problema de les persones no-vacunades no és que siguen un risc de contagi, sinó que bona part d'ells generen en casos greus que requerisquen assistència hospitalària, la qual cosa suposa un consum de recursos que necessiten malalts d'altres patologies. L'entrada d'aquests pacients bloqueja altres intervencions quirúrgiques», denuncia Peiró, qui apunta que «la variant delta està sobrerepresentada als hospitals»: «Suposa un 50% dels ingressats, aproximadament. S'ha de recordar que en aquesta onada s'ha superposat la variant delta i l'òmicron».
«Els ingressos en els hospitals estan augmentant arran de les últimes setmanes d'explosió de contagis. El 50% de les persones amb COVID-19 en els centres hospitalaris han arribat perquè se'ls detecta la infecció en acudir per altres patrologies», incorpora Ortí, qui puntualitza que, en termes d'hospitalitzacions, «la COVID-19 cada vegada s'assembla més a la grip». «El problema d'aquesta transmissió tan elevada és que suposa l'aturada dels quiròfans i de cribratges oncològics, amb la qual cosa podem estar generant una pandèmia concomitant que s'observarà amb més intensitat en els pròxims mesos o anys, i que afectarà, especialment, als malalts de càncer», adverteix, així com alerta «dels possibles casos de COVID persistent que es poden generar arran d'aquesta explosió d'infeccions». Són els efectes que pot tenir la darrera estratègia escollida per combatre l'emergència vírica del coronavirus.