És un dels plats més populars de Múrcia. Porta un nom cridaner, pipirrana, i està elaborat amb productes contundents: nyora, bitxo, una dosi generosa de vinagre, ceba, pebrot verd i algun tipus de peix: per exemple, sardines o bacallà.
Si no hi estem avesats, patirem de valent. Sobretot si el peix no s’ha cuinat com toca. Perquè, si això passa, la recepta ens deixarà un regust desagradable que de seguida haurem de combatre amb aigua o qualsevol altra beguda que hi tinguem a l’abast.
Un mal sabor de boca semblant al que va quedar-li a Pedro Sánchez després de la moció de censura que el PSOE i Ciutadans van acordar a Múrcia però que finalment no va reeixir.
Des de l’anunci en qüestió, el 10 de març, els socialistes espanyols han entrat en una crisi tan severa que quatre mesos més tard, l’11 de juliol, va substanciar-se en una remodelació governamental com no es recordava, amb tres dels principals col·laboradors de Sánchez —la vicepresidenta Carmen Calvo, el ministre José Luis Ábalos i el cap de gabinet, Iván Redondo— fora del gabinet.
És com tornar a començar des de zero. Un glop d’aigua i endavant. Els últims quatre mesos, els socialistes han anat de mal borràs. De la memòria col·lectiva s’ha evaporat la victòria —tan ajustada com infructuosa— del PSC a les eleccions catalanes i la insignificança del PP en aquests comicis i els bascos.
La jugada en fals de Múrcia va conduir a les eleccions madrilenyes, que van significar un veritable fiasco. Tant els socialistes com Unides Podem, els seus socis a La Moncloa, no sols van quedar a moltíssima distància del PP, sinó que també van ser avantatjats per Més País, la formació d’Íñigo Errejón. En aquella batalla va defallir Pablo Iglesias, que va decidir deixar el Govern espanyol per liderar la candidatura madrilenya i ara serà col·laborador extern de la UOC amb un sou inferior als 9.000 euros anuals.
Per acabar-ho d’adobar, els socialistes encara havien de pagar el desgast provocat per l’indult als polítics catalans empresonats pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017, una mesura de gràcia que —segons tots els estudis d’opinió— comptava amb una majoria amplíssima de ciutadans en contra.
A les enquestes, tot plegat ha situat el PP per davant del PSOE després de tres anys al darrere. Els populars viatgen en coet mentre el motor dels socialistes sembla avariat. El gràfic sobre l’evolució de les dades publicades per les principals empreses demoscòpiques en diversos mitjans privats evidencia aquest canvi de tendència.
Recomposició (amb implosió inclosa)
La primera raó que hi juga a favor és la recomposició del mapa polític espanyol. La dreta va arribar a les dues eleccions al Congrés de 2019 dividida en tres formacions —PP, Ciutadans i Vox—, la més gran de les quals —el PP— continuava patint un procés d’erosió. Eren tres ofertes electorals que competien frec a frec entre elles, cosa que els penalitzava bastant a les circumscripcions més menudes. PSOE i Unides Podem, amb menys vots, hi aconseguien més escons.
Això va ser així tant a la primera convocatòria —el 28 d’abril, PSOE i UP van sumar 11,26 milions de sufragis, mentre PP, Cs i Vox en reunien 11,32 milions— com a la segona, la del 10 de novembre: aquell dia, la suma de PSOE i UP va situar-se en 9,91 milions de paperetes, i la de les tres formacions de la dreta, en 10,45 milions. El sistema electoral, no obstant, va beneficiar clarament les dues primeres, que van obtenir-hi 155 escons, mentre les tres de la dreta se n’enduien 153.
D’aleshores ençà, la caiguda abrupta de Ciutadans en els segons comicis de 2019 no ha fet sinó agreujar-se. Ja es pot parlar, ras i curt, d’una implosió generalitzada. I la simplificació d’opcions electorals per la dreta redunda en una prima significativa per als populars. En els últims quatre mesos, Ciutadans s’ha ensorrat a Catalunya —en passar de 37 diputats a només sis— però, sobretot, ha abandonat dos dels quatre governs autonòmics de què formava part. Només es manté als executius de Castella i Lleó i Andalusia, tenint en compte, a més, que les projeccions electorals andaluses —els següents comicis de la llista, previstos, en principi, per a la tardor de 2022— auguren una altra patacada considerable.
En paral·lel a l’autodestrucció de Cs transita l’auge de Més Madrid, que ha propulsat el conjunt de la marca Més País. Si no es produeix la reunificació de l’espai ubicat a l’esquerra del PSOE —el gran objectiu, tot i que ben complicat, de Yolanda Díaz—, la possible compareixença de Més País a demarcacions sense opcions d’aconseguir-hi representació minvarà les opcions de l’esquerra.
El comodí de l’esquerra són les formacions catalanes i basques —en especial ERC, el PNB i EH Bildu— que no volen, de cap de les maneres, un executiu PP-Vox amb Pablo Casado al capdavant. Aquesta circumstància obliga la dreta i la dreta extrema a fregar la majoria absoluta i arredonir-la, si de cas, amb l’ajuda de la Unitat del Poble Navarrès (UPN) i Fòrum Astúries, que ja són aliats estables del PP, Coalició Canària (CC) i el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). PP i Vox han de marcar-se el repte de 172 diputats.
Ara com ara en tenen 141, però el presumible enfonsament de Cs i el plus d’escons que proporciona quedar en primera posició a les diferents demarcacions atorga més possibilitats a aquest bloc.
Tot de cara... O gairebé
En efecte, la cita electoral madrilenya ha esdevingut un punt d’inflexió. El pessimisme que imperava al PP —la victòria amb majoria absoluta a Galícia s’havia atribuït, en exclusiva, a Alberto Núñez-Feijóo— ha mutat en un optimisme desbordant. Ni del “no” a la moció de censura presentada per Vox, que va obrir una crisi entre la formació ultradretana i els populars, en queden seqüeles.
És cert que l’èxit desbordant d’Isabel Díaz Ayuso —amb una participació rècord, el 76,2%, en una cita d’aquestes característiques— suposa un contrapès important per a Casado, però també ho és que aquella campanya ha alterat els marcs del debat. La dreta hi ha imposat el seu marc —una aposta per la seguretat, la reducció impositiva i una concepció renovada de la llibertat, basada en la possibilitat d’anar als bars en plena pandèmia— tot generant la imatge d’una esquerra intervencionista i negadora dels drets més elementals.
Si Casado és capaç de contenir el protagonisme creixent de Díaz Ayuso i les seues ànsies per erigir-se en l’opositora número u de Sánchez, les opcions de victòria es multiplicaran exponencialment. Quedant per davant del PSOE i superant la barrera del 30% dels vots, Casado podria tenir prou per sumar amb Vox. Ni tan sols la decisió ferma de Ciutadans de descartar una fusió amb el PP —expressada per la seua presidenta, Inés Arrimadas, a la convenció celebrada recentment per la formació taronja— altera els plans de Casado. La desintegració de Cs es dona per feta.
La fatiga pandèmica amenaça la viabilitat futura del Govern PSOE-UP. També hi tenen un impacte seriós aspectes com la pujada de la factura elèctrica o la indefinició respecte a Catalunya. Les novetats que arriben de la taula de diàleg —i, més concretament, del diàleg bilateral Sánchez-Aragonès— seran determinants a l’hora de percebre millores —o no— en la relació Catalunya-Espanya.
Els socialistes confien que els avenços en la matèria els proporcionaran una bona collita de vots a Catalunya —i per extensió al País Basc—, però aconseguir aquests avenços sense pagar-ne el preu a fora no serà tan senzill. Ni de bon tros.
La negociació dels pressupostos de l’Estat de 2022 és una altra patata calenta. Sense una majoria suficient, el Govern podria acordar la pròrroga dels d’enguany, malgrat la sensació de final d’etapa que transmetria la incapacitat d’aprovar els comptes públics. Al capdavall, és la llei més important de cada any.
Enmig de tants núvols, els únics raigs de sol provenen d’Europa. De la injecció multimilionària de fons Next Generation, que molts analistes han rebatejat com el Pla Marshall del segle XXI. Aquest programa d’estímul, pel qual Espanya ingressarà prop de 70.000 milions d’euros, constitueix la principal esperança del Govern progressista. La reactivació econòmica serà clau per acarar la cita amb les urnes de 2023 —ja siga al maig, coincidint amb les eleccions autonòmiques i municipals, a la tardor o, fins i tot, al gener de 2024— amb un esperit positiu.
Tanmateix, de moment hi ha dades preocupants. L’últim sondatge de l’empresa GESOP per a El Periódico de Catalunya indica que un de cada dos votants del PSOE i quatre de cada deu d’Unides Podem tenen poca confiança o no gens en el nou Govern. Un de cada dos votants socialistes també mostren la seua disconformitat amb els indults.
Pel que fa als moviments de vot, s’observa com el PP recupera votants que havien fugit cap a Vox i sobretot cap a Cs, cosa que els situa en molt bona posició de cara a quedar el primer classificat i resultar-ne afavorit en el repartiment final de diputats. El PP també rebria el suport del 5% de persones que als comicis anteriors van inclinar-se pel PSOE.
Els tres partits amb una taxa de fidelitat inferior són Cs (15,6%), Unides Podem (46,1%) i el PSOE (57,1%). Activar en favor seu el 30% d’electors indecisos que ara com ara presenten els socialistes i UP ha de constituir la seua meta. L’absència d’eleccions a la cantonada propicia aquesta desmobilització, però el desànim és evident.