Quan al segle XIX es popularitza en l’àmbit anglosaxó l’expressió “el quart poder”, referida a la premsa, s’està dient que —en un sistema democràtic— l’opinió pública és poderosa. I els mitjans de comunicació, que a través de la informació i la reflexió ajuden a configurar aquesta opinió pública poderosa, són en si mateixos un poder. El fet que l’anomenin “el quart poder” no es planteja com una proposta de jerarquia, de rànquing en què cada poder mana més que el que té per sota i menys que el que té per damunt. No és el quart perquè estigui per sota dels altres tres. És el quart gairebé per ordre d’aparició en les pantalles de la democràcia. Però pot ser tan poderós o tan poc poderós com qualsevol altre. Estem parlant de sistemes democràtics; per descomptat, en dictadures, en sistemes autoritaris i totalitaris, aquestes distincions no existeixen. De fet, al llarg de la història, els conflictes entre els diversos poders, que han estat constants en les democràcies, no s’han produït en termes de jerarquia teòrica —a veure qui estava per damunt de qui—, sinó en termes d’interferència, d’independència i de definició dels límits: cadascun dels poders té definit el seu propi àmbit i ha reaccionat amb contundència quan ha cregut que un altre poder li trepitjava l’àmbit, li envaïa les competències.
En aquests moments, als Estats Units, hi ha un conflicte obert entre el president, que encarna el poder executiu, i la premsa. Trump ha atacat frontalment els periodistes i els mitjans de comunicació, i els periodistes i els mitjans de comunicació s’han defensat, a través de vigorosos editorials compartits, com el d’ara fa pocs dies. No és un torcebraç a veure qui mana més. És un conflicte de fronteres entre poders. El poder de la premsa és el d’informar i nodrir de reflexió l’opinió pública. No dic configurar-la, perquè l’opinió pública és autònoma de la publicada, no és pura plastilina en mans dels periodistes. Però sí d’informar-la i formar-la. Però com que Trump ve precisament del món de la comunicació —com Berlusconi, el seu més clar precedent—, creu que l’opinió pública és seva. I disputa a la premsa, de manera deslleial, des del poder executiu, aquesta possibilitat de formar i informar l’opinió pública. És una competència que vol per a ell, i per a això combat i desacredita els mitjans de comunicació. No és un problema de jerarquies, és un problema d’interferències.
En el cas espanyol, jo diria que més en qualsevol altre cas occidental, amb l’única excepció potser de la Itàlia de Berlusconi, el problema de les interferències entre els diversos poders es produeix en altres termes, probablement més dramàtics. En el cas espanyol s’està fent especialment visible en els últims anys una concupiscència —heretada potser d’èpoques anteriors— entre els diversos poders, que es tradueix en interferències contínues. En el cas espanyol, hi ha policies que volen fer —i acaben fent en la pràctica— de jutges, redactant informes esbiaixats i carregats d’opinió, o de periodistes, filtrant als mitjans el que els convé i quan els convé. I sempre amb criteris polítics. Hi ha jutges que volen fer i fan de polítics, carregant-se a sobre seu objectius polítics, i servint-los amb procediments judicials retorçats. Hi ha periodistes que volen fer i fan de jutges, de polítics i de policies. Hi ha polítics que volen fer i fan de jutges i de periodistes...
Els quatre poders deuen existir, però es barregen i s’interfereixen de manera constant. No es tracta de veure qui mana més, si els jutges, els policies, els polítics o els periodistes. És que tothom fa en la pràctica de tot i els editorials i els atestats acaben confonent-se i sent equivalents a les sentències i a les lleis. Et donen un text descontextualitzat i no saps si l’ha publicat un diari com un article d’opinió, si és l’extracte d’un atestat policial, si ha sortit al BOE o si forma part d’una sentència judicial. Ni els estils es distingeixen.
Estan tan poc diferenciats en la pràctica, els quatre poders, que acabes tenint la sensació que, en el fons, són les quatre cares d’un únic poder, en què tots participen. Que la distinció de la qual va néixer precisament la denominació de “quart poder” s’ha aigualit i difuminat, si és que mai havia existit. Certament, el cas català —i abans el cas basc, llavors sota l’excusa de l’antiterrorisme— han donat els exemples més flagrants d’aquesta concupiscència. I un cop trencats els límits, desdibuixades les fronteres, la ingerència en totes les direccions possibles ha esdevingut, si no una norma, un costum. Però no havíem quedat que la democràcia era, a més de l’imperi de la llei i el respecte de les llibertats, la separació de poders?
