Gerhard Schulz va poder salvar una foto. En aquell tros de paper rebregat en blanc i negre s’hi veu el seu pare al costat d’una bicicleta. Serin Taher ha conservat un llapis de memòria amb fotos de quan era petita. Bobby Rafiq té un collaret afganès que li recorda al país d’on prové, mentre que a la família de Herbert Stauber aquest paper el fa una tauleta auxiliar.
A Arieta Ugljanin només li queden records.
A Kosovo, un cop al mes el carter portava un sobre per a l’àvia, explica Ugljanin. “Al sobre hi havia la pensió. I la meva àvia sempre em donava un bitllet”.
Cinc històries de vuit dècades a Alemanya. Gerhard Schulz, Serin Taher, Bobby Rafiq, Herbert Stauber i Arieta Ugljanin van ser expulsats o van fugir: cinc persones d’entre els vint milions que d’ençà de la Segona Guerra Mundial han buscat refugi a Alemanya deixant enrere dictadures, bombes, fanàtics religiosos o persecucions polítiques. Actualment, al món hi ha gairebé vuitanta milions de persones que fugen del seu país. La xifra no havia sigut mai tan alta.
Quan Gerhard Schulz, de 86 anys, veu per la tele les imatges d’aquests homes, dones i nens, pensa en els edificis enrunats plens de trossos de cadàvers pel costat dels quals va passar l’estiu del 1945 quan se n’anava del seu poble natal, que a partir d’aleshores formaria part de Polònia. Arieta Ugljanin, de 38 anys, recorda un pont que van fer explotar després de passar-hi ella, quan amb la seva família abandonava una Iugoslàvia esquinçada per la guerra. Herbert Stauber, de 45 anys, encara té imatges de la seva infantesa a Romania, sota el règim de Nicolae Ceausescu; a Serin Taher, de 27 anys, els malsons la fan tornar a Síria; i Bobby Rafiq, de 44 anys, es pregunta fins quan Alemanya continuarà sent un lloc segur.
“El trencament radical que suposa fugir del teu país té uns efectes que duren tota la vida”, diu l’historiador Andreas Kossert. “Per diferents que siguin les històries concretes de cada persona, tots els refugiats es veuen obligats a viure la mateixa experiència: començar una nova vida en un lloc desconegut contra la seva voluntat, i en aquest lloc nou se’ls considera elements distorsionadors”.
A la família de Kossert també tenen aquesta experiència. Fins a la seva mort, l’avi de Kossert va considerar que la Masúria (territori polonès des del 1945) era la seva llar, tot i haver viscut gairebé seixanta anys a Saxònia. Al menjador de casa dels avis hi havia penjada la imatge d’un llac envoltat d’arbres, paisatge típic de la Prússia Oriental, un quadre que ara està penjat darrere l’escriptori de Kossert.
Kossert –historiador de la fundació pública Flucht, Vertreibung, Versöhnung, amb seu a Berlín– és conegut pel gran públic des que va qüestionar un mite fundador de l’Alemanya occidental: va manifestar que els prop de catorze milions de refugiats i expulsats dels aleshores territoris orientals d’Alemanya i de l’est i el sud d’Europa després de la Segona Guerra Mundial no van ser benvinguts ni de bon tros. I que, a més, no se’ls va integrar amb tant d’èxit com s’afirma generalment. Ara Kossert, de 50 anys, ha publicat un nou llibre en què es fixa en altres països i generacions i en el qual presenta la fugida com una història sempre recurrent de la humanitat.
Des del Moisès bíblic als silesis a Alemanya, passant pels boat people vietnamites o pels rohingyes a Bangladesh: des de sempre els refugiats han estat percebuts per les societats receptores com a elements desestabilitzadors, així es pot resumir la tesi central de Kossert. Els refugiats desfermen disputes pel repartiment dels recursos i amb la seva manca de llar són un recordatori de la rapidesa amb què la pròpia vida podria saltar pels aires a causa d’esdeveniments esbojarrats.
Això fins ara ha estat difícil de suportar per a totes les societats d’arribada, sentencia Kossert. I per això tradicionalment aquestes societats han intentat evitar l’afluència de refugiats.
El juliol del 1938, quan el president nord-americà Franklin D. Roosevelt va convidar els representants de 32 Estats i desenes d’organitzacions humanitàries a la ciutat francesa d’Evian per decidir com es podia gestionar el nombre creixent de refugiats jueus, només els delegats de la República Dominicana es van mostrar disposats a acollir-ne més. A començament dels anys vint, quan la minoria grega va ser expulsada del territori de l’actual Turquia, els seus compatriotes els titllaven de bastards turcs.
“L’empatia envers els refugiats no ha estat mai duradora i la disponibilitat a deixar-los participar socialment és baixa”, així resumeix Kossert el seu diagnòstic. Aquest balanç contradiu la imatge solidària d’una democràcia liberal com la República d’Alemanya. Der Spiegel, amb la intenció de saber què significa Alemanya per als refugiats, ha demanat a Gerhard Schulz, Serin Taher, Bobby Rafiq, Herbert Stauber i Arieta Ugljanin que ens expliquin les seves experiències amb Alemanya.
Visita a Stade, a la Baixa Saxònia. Gerhard Schulz porta roba de caçador, jersei i pantalons verdosos. Temps enrere havia estat un caçador empedreït. També és inconfusible el seu accent: alemany del nord de cap a peus.
“Vaig acostumar-me a no parlar el meu dialecte originari”, diu Schulz. “No volia que aquí em tinguessin per un mort de gana. Ara a vegades em sembla una traïció”. I darrerament hi ha una altra cosa que li sap greu. Després de la mort de la seva dona, Gerhard Schulz va vendre la casa on havien viscut tots dos durant més de seixanta anys. De cop i volta era massa gran, massa deserta, massa trista.
“Aquí em sento de meravella”, diu aquest lampista jubilat mentre ens ensenya el nou pis de lloguer, de planta baixa. Les butaques, el sofà, el banyam: tot recorda a l’antiga casa. Però a Gerhard Schulz, el fet de no tenir cap petit terreny en propietat l’oprimeix més del que es pensava. “Fins ara no he entès que per a mi aquella casa era una mena de garantia per no haver-me de sentir com un intrús”.
El juny del 1945, quan ell i la seva mare van ser expulsats de la part de la marca de Brandenburg que ara pertany a Polònia, van buscar allotjament a casa de parents i coneguts durant uns quants mesos. L’odissea va acabar el 1946 en una granja dels voltants de Stade: manutenció i allotjament a canvi de feina. Allà, amb 11 anys, va tenir per primer cop la sensació de no valdre per a res, diu Gerhard Schulz. “A l’hora del primer àpat, la pagesa es va asseure sola a la gran taula de la cuina. I ens va assignar un lloc al costat de l’armari on guardaven la torba per al forn. Així es com la senyora de la casa i nosaltres vam fer els àpats sempre”.
Arieta Ugljanin es va sentir igual de perduda quan va arribar a Alemanya, 46 anys després, també amb 10 anys. Era un temps en què van augmentar els atacs contra els allotjaments per a sol·licitants d’asil. Entre el 1991 i el 1995, l’Oficina per a la Protecció de la Constitució va registrar 1.400 incendis provocats amb motivacions xenòfobes.
“A la nostra residència, a Essen, algunes nits hi havia un incendi al passadís; més endavant van posar guàrdies per mantenir a ratlla els incendiaris”, explica. “Jo estava contenta cada matí quan tornava a ser clar”. Arieta Ugljanin encara recorda la seva sorpresa infantil. “Em semblava que els alemanys veien en nosaltres una amenaça. Però no havíem pas vingut a fer-los mal”.
Ugljanin ens ofereix te. Porta una trena castanya i va maquillada discretament. Les parets de la sala estan pintades amb motius d’animals de coloraines; en un racó hi ha joguines. Ella, que de petita va fugir de l’aleshores territori iugoslau de Kosovo, ara dirigeix una llar d’infants. En un barri burgès d’Essen dona feina a quatre treballadores. Tres grups de criatures en un edifici antic amb uns extensos 210 metres quadrats. La seva mare regenta un restaurant a la zona; el pare va morir.
“Va estar molt content quan finalment va tenir permès per treballar aquí, però ja només li quedaven quatre anys”, diu la filla.
El permís de treball per a tots, un habitatge i, finalment, després de catorze anys, el permís de residència permanent per a tota la família: Arieta Ugljanin recorda el camí per entrar en la societat alemanya com un procés laboriós i esgotador. “Vaig acabar entenent que les persones com nosaltres han de ser excel·lents sense sobresortir”, diu la dona. En cada nova tasca repassava les coses tres vegades per no cometre cap error.
Aquella nena de 10 anys va aprendre alemany en sis mesos perquè no la posessin en un curs més baix a l’escola primària; i més endavant va entrar d’aprenent en una clínica dental, tot i que s’hauria estimat més estudiar a la universitat. Tenia l’esperança, però, que mentre tot anés rodat en els estudis, autoritzarien tota la família a quedar-se al país. “A cada cita a l’oficina d’afers socials i en cada vista judicial per al permís de residència, sempre teníem por. Amb els anys vam tenir cada vegada més clar que a Kosovo no hi tindríem cap futur. A la meva ciutat natal, els albanesos i els serbis encara ara no tenen una convivència pacífica”.
Què li hauria agradat trobar a Alemanya? “Sempre em va entristar que pràcticament ningú ens preguntés quina vida havíem deixat enrere. El fet que teníem una gran casa, que el meu pare tenia una empresa pròpia, que érem feliços fins que els soldats ens van amenaçar..., tot això interessava a tot estirar als voluntaris que ens ajudaven. Per a la majoria no érem més que refugiats”.
No interessar-se per conèixer les històries vitals de les persones desplaçades és una estratègia molt habitual, diu Andreas Kossert. “Així es reprimeix la pròpia empatia, que possiblement exigiria renúncies i altres incomoditats. Mentre algú veu una persona tan sols com una part d’una massa homogènia, el seu destí no l’afecta directament”.
De tota manera, diu l’historiador, no ens la podem permetre de cap manera, aquesta estratègia.
Kossert diu que observa “una nova forma de política que aposta per la llei del més fort i que accepta a contracor els refugiats com un dany col·lateral dels conflictes”. El consens a què va arribar l’ONU en la seva creació després de la Segona Guerra Mundial es va esvaint. “Que sempre que calgui es buscaran solucions diplomàtiques és, cada vegada més, una mera declaració de paraula. I les bones idees de com es poden combatre mundialment les causes de la fugida no tenen un camí fàcil”.
Cal preparar-se perquè el nombre de refugiats al món continuarà pujant. I també vindrà més gent cap a Europa. “L’acolliment anirà més bé com més coses sapiguem sobre aquests apàtrides”, diu Kossert. “Més enllà de totes les qüestions polítiques que cal aclarir per al tracte amb els refugiats, hem de tenir una actitud diferent: hem d’escoltar més bé. Tots nosaltres. No n’hi haurà prou amb deixar aquesta tasca a educadors socials, professors de llengua i altres persones que contribueixen a la integració”.
Integració, diu l’historiador, no significa només aconseguir que els nouvinguts estiguin en disposició tan de pressa com sigui possible de pagar impostos i dominar la llengua i les regles del joc. Per a ells és com a mínim igual d’important trobar la seva identitat: “El que a un li queda quan l’han arrancat de totes les seves connexions vitals, els refugiats generalment ho han de debatre entre ells, perquè nosaltres, els del lloc d’arribada, no hi mostrem interès. Això, entre altres coses, contribueix que les comunitats a l’exili s’aïllin i reforcin les seves pròpies normes”.
I encara hi ha una altra cosa important, opina Kossert. “Des d’un punt de vista històric, els refugiats han enriquit les societats d’arribada sempre que els han deixat l’oportunitat de fer-ho. Tenint-los per víctimes necessitades d’ajuda i per persones pesades que només demanen, s’obstaculitza aquesta evolució”.
Un diumenge a la tarda de començament d’octubre. Serin Taher acaba de tornar al pis on viu, a la zona del Ruhr, amb la seva mare i les seves germanes. Ve d’estudiar amb una amiga per als exàmens que tindrà aviat. Si tot va bé, aquesta noia siriana de 27 anys aviat serà tècnica administrativa mercantil. Apila amb cura llibres de text i dos blocs ben plens de coses escrites. L’empresari que li dona feina valora els seus coneixements lingüístics, explica la noia. Taher parla kurd, turc, àrab, anglès i alemany.
Serin Taher sembla que és d’aquelles persones que ja experimenten aquell interès de què parla Kossert. I s’ha proposat concebre Alemanya com la millor de les oportunitats que ha tingut fins ara.
Sí que ha sentit històries, diu Taher, de gent a qui l’han tractat amb antipatia. Però ella? Ella, només bones experiències!
L’estiu del 2015 va arribar d’Alep amb la seva mare i quatre germanes, sense el pare ni la protecció d’altres parents homes. Les dades de referència de la seva fugida s’assemblen a les de molts relats d’aquell període: bombes, fam, ruta pel mar Mediterrani, traficants, travessar il·legalment la frontera, dos dies i dues nits en una presó hongaresa. Arribada a Alemanya, residència per a refugiats, curs d’alemany.
Taher explica que troba a faltar el seu país, però que al matí, quan a l’hora de despertar-se s’adona que ja no hi ha de viure més, cada dia es posa contenta. “Benvinguts”, els van dir els dos policies que les van rebre a Passau. “I així mateix és com em sento: totalment benvinguda”. Ens parla de les pràctiques que va fer en una perruqueria i en una llar d’infants, de les persones que la van ajudar a trobar aquest pis, habitacions amb claror, vistes a la natura “i fins i tot un balcó”.
Cap a la meitat de l’any que ve es prendrà la següent decisió sobre el seu estatus de residència: si es pot quedar a no. Intenta evitar pensar en aquell dia tant com pot. Igual com fa amb els records dels morts a Síria. “Si no, no em puc concentrar en els exàmens. Senzillament espero poder continuar demostrant que soc bona per a aquest país”.
Herbert Stauber coneix aquesta pressió només d’haver-ho sentit explicar. Els seus pares van fugir de Romania el 1984 durant un suposat viatge de vacances. El pare va traçar la inusual ruta en una llibreta: Polònia, RDA, després travessar la frontera de Txecoslovàquia fins a Àustria i continuar fins a la República Federal Alemanya.
Si algú els hagués enxampat durant els preparatius, si haguessin vist els mapes de l’Alemanya occidental i els passaports falsificats, els haurien tancat molts anys a la presó. Però a Alemanya eren considerats expatriats tardans: membres dels suabis del Banat, una minoria germanòfona de Romania, un cas especial de la política migratòria alemanya.
Stauber és un home robust amb sentit de l’humor, pronuncia la erra de tal manera que encara se li identifica la procedència. “La meva germana i jo primer ens vam quedar a viure amb els avis i amb un oncle”, explica. “Al cap d’un temps van venir els homes de la Securitate i ens van entregar un telegrama en què els pares ens comunicaven l’èxit de la fugida”. Els serveis secrets romanesos censuraven les cartes enviades als nens i van confiscar la casa dels pares de Stauber. “Al cap d’un any va venir una monja de la Creu Roja alemanya a recollir-nos. Per sort, vam formar part de les persones que el règim de Ceausescu va vendre al govern alemany a canvi de divises”.
Igual que Gerhard Schulz i Arieta Ugljanin, Herbert Stauber també tenia 10 anys quan va marxar del seu país. Ell tampoc no volia anar-se’n. Es va sentir desarrelat i, malgrat la seva situació especial, també el va afectar l’escepticisme dels locals, allò que descriu Andreas Kossert.
“Jo a Romania era molt i molt feliç”, diu. “Sabia que a Alemanya m’esperaven plàtans, xocolata i tot de coses que volen els nens. Però la llibertat que havia atret els meus pares, a mi m’era igual. Per a mi, al principi Alemanya em semblava un lloc despietat”. Entre els companys de classe, aquell noi nou raret que portava roba barata no va ser ben acceptat, i els professors el renyaven perquè dissimulava la seva inseguretat amb comentaris descarats.
Va haver de canviar d’escola quatre vegades fins que finalment, després de moltes voltes, va acabar la secundària. L’esport de competició va mantenir aquell adolescent en el bon camí, i a dia d’avui Herbert Stauber encara col·labora amb l’equip d’handbol. Com a pedagog que és, dirigeix des de fa onze anys la secció local a Düsseldorf d’Aldees Infantils SOS i treballa regularment amb joves refugiats.
“Si aleshores m’haguessin deixat desemparat, com els passa a molts refugiats avui dia, hauria anat a parar en la delinqüència”, declara. “Al capdavall el que em va salvar és que els meus pares van creure en mi. Però el sistema tampoc no em va deixar caure mai. Jo vaig ser dels guanyadors de la Guerra Freda”.
Mentre el món estava dividit en dues ideologies, a Alemanya la pregunta de qui era refugiat era més fàcil de contestar que avui als campaments de les fronteres exteriors d’Europa. Si algú havia fugit d’un règim comunista, se’l considerava sense cap dubte una persona perseguida i que necessitava ajuda.
Aquest també va ser el cas de Bobby Rafiq i la seva família. El 1980 la mare va fugir amb ell i el seu germà gran de Kabul al Berlín occidental en un avió de línia fent parada a Frankfurt i amb dues maletes; per a aquell nen de 4 anys allò semblava un viatge. El pare, un empresari d’èxit que se’ls uniria més endavant, així que hagués resolt el futur dels seus negocis, va dir-los adeu a l’aeroport fent onejar un mocador de butxaca. Tres mesos abans, l’exèrcit soviètic havia envaït l’Afganistan. “Als ulls dels soviètics, érem una família capitalista”, diu Bobby Rafiq. “El meu pare podia acabar com els presos polítics”.
Bobby Rafiq explica la història de la seva família a la terrassa d’un cafè del barri berlinès de Kreuzberg. Continua vivint a Berlín, on va estudiar Ciències Polítiques i Filologia Alemanya i on treballa en una empresa de producció televisiva.
Els primers anys en un Berlín encara dividit els recorda, a banda dels primers mesos, com un període sense grans preocupacions, malgrat que al principi la família va haver de compartir una petita habitació en una residència d’estudiants. Les converses dels adults giraven entorn de la pèrdua, i la mare havia de guanyar diners fent de modista. Tot i així, diu Bobby Rafiq, ell a l’escola primària no es va sentir mai un refugiat.
Això va canviar quan “aquell noiet que tenia uns ulls grossos i bufons es va convertir en un home adult amb un cert aspecte oriental que portava una barba fosca i frondosa”. Rafiq va anar percebent una creixent desconfiança envers ell. I, per la seva banda, també ha anat veient Alemanya amb més escepticisme amb els anys. Els aldarulls xenòfobs i els incendis provocats a Rostock-Lichtenhagen, Mölln o Solingen. Les reserves envers els musulmans després dels atacs de l’11 de Setembre a Nova York. Les polèmiques tesis de l’expolític de l’SPD Thilo Sarrazin, que va atribuir certs problemes d’Alemanya a, entre altres coses, la immigració musulmana en un dels assajos més aplaudits dels últims anys. I després Pegida i l’AfD.
Tot això, diu Bobby Rafiq, va provocar que ell aleshores sí que se sentís com un refugiat, perquè se li atribuïen els clixés que pertanyien a aquesta figura. “Em preguntaven contínuament si em semblaven bé els assassinats per honor o si tenia una germana que hagués estat víctima d’un matrimoni forçat. Cada vegada més la gent s’atreveix també a mostrar-me el seu menyspreu sense ni tan sols conèixer-me”.
Ell sap, diu, que algunes persones tenen maletes a punt a casa. Per si la situació a Alemanya continua empitjorant. Però per anar a on? Bobby Rafiq s’encongeix d’espatlles. “Aquesta és la següent preocupació veient els populistes de dreta a Europa i als EUA”.
Escoltant refugiats que han arribat a Alemanya, es posa bastant de manifest una idea, diu l’historiador Kossert: “Durant el període nacionalsocialista, els alemanys van perseguir, expulsar i assassinar els seus compatriotes, els seus veïns, amics i companys de feina jueus. Després de la guerra, van acollir milions de desplaçats i refugiats. Per tant, pràcticament cap altre país té tanta experiència amb els aspectes humans i inhumans de la fugida”.
La història alemanya, explica Kossert, està molt estretament vinculada amb aquestes històries personals, però en la consciència de molts alemanys això no té cap importància. “I, en canvi, precisament això ens podria ajudar quan avui dia parlem de com acollir refugiats”.
Traducció d'Arnau Figueras