El periodisme s'ha convertit en sinònim de precarietat. Les retallades salarials, els acomiadaments massius, les tarifes extremadament reduïdes pels treballs d'autònom i, fins i tot, el tancament de mitjans han sigut la tendència d'un sector amb taxes d'atur força elevades. El pecat original de regalar els continguts de manera gratuïta en el cas de la premsa i la incapacitat de les empreses mediàtiques per adaptar-se -llevat de comptades excepcions- a la voràgine digital ha instaurat la paraula crisi de manera perenne als mitjans de comunicació. Els grans directius, els quals generalment perceben remuneracions extraordinàriament elevades, han apostat per l'estratègia d'un peix que es mossega la cua: acomiadar periodistes per reduir costos, la qual cosa provoca un producte de menys qualitat i, en termes generals, la reducció dels ingressos.
Com si es tractara d'una autèntica epidèmia laboral, el virus de la precarietat periodística ha colpejat amb força l'afeblit ecosistema mediàtic valencià. L'any 2019, per exemple, va lamentar-se el tancament del Diari La Veu, qui va ser víctima de l'ineficient i discrecional sistema d'ajuts a la premsa en català de la Generalitat Valenciana, i Levante de Castelló. Poc temps després, Levante, del qual van escapçar la totalitat de la secció d'esports, Superdeporte i El Mundo van veure minvades les seues plantilles amb noves retallades laborals. Las Provincias, qui en els exercicis anteriors havia registrat beneficis, i Información van deixar en l'atur a diversos periodistes abans de la crisi sanitària del coronavirus.
Un panorama demolidor que s'ha agreujat amb la pandèmia de la COVID-19, amb la qual s'ha solapat el sotrac econòmic de l'emergència sanitària amb les lletigades de l'anterior recessió i la crisi estructural dels mitjans de comunicació. En aquesta etapa d'incerteses i depressions productives, on les empreses mediàtiques han recorregut als Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO), de vegades, per garantir-ne la supervivència, s'ha produït una nova onada d'acomiadaments que ha tingut com a protagonistes El Mundo, Información i Levante. Abans s'hi van produir a la delegació valenciana de La Razón, així com va apagar-se CV Ràdio. «Estem en una situació extremadament greu», adverteix Noa de la Torre, presidenta de la Unió de Periodistes, qui recorda «l'encadenament d'acomiadaments i tancaments des de l'any 2008».
El Mundo, de fet, és un dels exemples paradigmàtics de la precarització que s'ha produït al periodisme valencià. De comptar amb 23 persones en plantilla a la delegació de València, s'ha passat després d'una dècada a només tres treballadors, segons informen des del Comitè d'Empresa. «A desembre, la companyia editora va plantejar la desaparició de les delegacions de València i Alacant, deixant només un corresponsal. Hem pogut aconseguir el manteniment de dos llocs de treball més a València i la recol·locació d'una persona de la redacció d'Alacant. Però no s'ha pogut evitar l'escapçament de la delegació de València i la desaparició de l'edició d'Alacant», expliquen fonts dels treballadors de la corporació periodística.
Des de 2008, tal com critiquen les mateixes fonts, «s'ha produït un degoteig constant d'acomiadament i d'Expedients de Regulació d'Ocupació». «Durant el confinament, quan va aprovar-se un ERTO que deixava només a dues periodistes, va assajar-se el model que es pretén implantar: buscar notícies que puguen interessar a la visió mediàtica de Madrid sense importar l'actualitat valenciana. Nosaltres, amb menys recursos que altres capçaleres, havíem estat capaços de competir amb informació de proximitat de qualitat», recorden.
Levante, mentre ha rebut generoses subvencions de les institucions públiques, ha aplicat durant el darrer mes la plantilla anticrisi dels grans empresaris de la comunicació: els acomiadaments. La companyia editora ha plantejat un ERO que afectaria 22 treballadors. La pèrdua d'ingressos ha estat la raó esgrimida per la propietat a l'hora de decretar la retallada de llocs de treball. Amb la intenció d'aixecar l'ERO o, si més no, d'aconseguir una reducció dels empleats afectats, els periodistes han deixat de firmar les informacions. Encara més, han convocat una jornada de vaga per al pròxim dia 22 de desembre. «En tots els diaris del grup Premsa Ibèrica, s'estan produint acomiadaments. La nostra intenció és aturar-los amb la vaga», afirmen des del Comitè d'Empresa de l'històric diari del País Valencià, des d'on lamenten que «en cas de confirmar-se els acomiadaments, deixaran un producte erosionat en la seua principal virtut: oferir informació de proximitat».
La capçalera germana al sud del territori nostrat, Información, també ha implementat la tisora laboral. Dels 22 acomiadaments anunciats per Premsa Ibèrica, propietat del magnat mediàtic Javier Moll, s'ha aconseguit a través de la negociació col·lectiva del Comitè de Premsa diferents baixes incentivades i recol·locacions. Ara bé, no s'han pogut evitar nou acomiadaments forçosos. «L'ERO ha afectat als redactors de base, als treballadors que percebien una remuneració més baixa. No s'han tocat els sous dels caps de secció, ni d'altres amb salaris elevats. La direcció de l'empresa ha decidit retallar per la base del diari», ressalten des del Comitè d'Empresa del periòdic referent d'Alacant.
«S'està utilitzant la crisi de la COVID-19 com a una excusa per acomiadar periodistes. Estem repetint els errors del passat, tot manllevant recursos humans i talent a les empreses», adverteix Andreu Casero, cap de departament de Ciències de la Comunicació de la Universitat Jaume I de Castelló. «Si d'ençà de la crisi econòmica del 2008 l'ecosistema valencià està en una profunda degradació laboral, l'emergència sanitària ha multiplicat els problemes. Tot i que el periodisme va ser declarat com a un servei públic, especialment per la tasca de contrast de la informació i de desmentir les mentides que s'estan llençant durant aquesta pandèmia, les empreses han optat per acomiadar periodistes, per minvar la capacitat de les redaccions», lamenta De la Torre.
Com a resposta a l'onada d'acomiadaments, la Unió de Periodistes ha convocat aquest divendres una concentració a la plaça la Verge de València, així com altres protestes a ciutats valencianes com ara Castelló. «Estem assistint al desmantellament sistemàtic de les redaccions, que, a més, s'està produint en paral·lel a l'augment de la precarietat dels periodistes freelance, autònoms o falsos autònoms. Periodistes sense contracte i que moltes vegades ni arriben als ingressos d'un salari mínim interprofessional. Precarietat que s'estén, per exemple, als treballadors i treballadores de les productores audiovisuals, malgrat que moltes estan treballant per a la televisió pública valenciana. Estem, per tant, davant d'un fenomen perillós i transversal que afecta tot el sector, i que ja està deixant sense cap opció de futur als centenars de periodistes que cada any es graduen en les universitats valencianes», critica l'organització periodística al manifest que ha distribuït amb motiu de la mobilització d'aquest divendres, a la qual s'han sumat diverses organitzacions.
La Unió de Periodistes denuncia, de fet, la paradoxa que experimenta el sector: «El periodisme és una activitat essencial i, al mateix temps, un dels sectors més colpejats per la crisi sanitària i econòmica derivada del coronavirus. Pràcticament tots els mitjans de comunicació valencians han aplicat un ERTO en aquest 2020. És a dir, mentre els professionals de la informació havien d'eixir al carrer durant el confinament -exposant la seua salut quan ni tan sols hi havia mascaretes-, les empreses retallaven les seues nòmines i, en teoria, la jornada laboral». «Tots sabem que és mentida, perquè en molts casos s'han treballat més hores que mai i en pitjors condicions, teletreballant moltes vegades sense els recursos suficients. Per no parlar dels autònoms, molts dels quals s'han quedat directament sense feina per la cancel·lació de col·laboracions per part de les empreses periodístiques», censuren al text.
«El sistema comunicatiu valencià és molt precari. Ho ha estat sempre», contextualitza Àlvar Peris, professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València. De la feblesa d'aquest sistema, n'és una mostra la manca d'una patronal de mitjans de comunicació, al marge de l'Associació de Mitjans d'Informació i Comunicació (AMIC), que aixopluga una part xicoteta de les empreses mediàtiques del territori, tot i que ni de bon tros aquelles més influents, les quals compten, de manera majoritària, amb seu a la capital de l'Estat espanyol a conseqüència de la creixent i fomentada concentració mediàtica.
Amb l'objectiu de revertir el desmantellament de l'ecosistema comunicatiu valencià, així d'eliminar la perversitat d'atorgar oneroses subvencions públiques a través de la publicitat institucional a empreses mediàtiques que acomiaden treballadors, la Unió de Periodistes va presentar a la Generalitat Valenciana un pla per ajudar al sector, el qual tenia com a màxima que «sense periodistes, no hi ha periodisme». «L'anterior crisi econòmica ja va provocar una precarització sense precedents de les plantilles de periodistes i fotoperiodistes. Per tant, calen solucions urgents per a sostenir un sector que és un pilar fonamental de la democràcia, en la mesura que garanteix el dret a la llibertat d'expressió i a la informació de tota la ciutadania», analitza el document de l'associació de professionals del periodisme al País Valencià.
L'organització ha demanat un pla d'ajudes econòmiques estructurals per als mitjans de comunicació. «És importat que done seguretat i previsió a les empreses periodístiques, garantint en conseqüència la continuïtat en el temps d'aquests ingressos, i que estiga vinculat necessàriament a la preservació de l'ocupació als mitjans, és a dir, al no acomiadament de periodistes i fotoperiodistes», detalla el pla, així com s'afegeix: «Les ajudes han de prioritzar projectes periodístics valencians: amb capital valencià, amb seu a la Comunitat Valenciana o amb periodistes contractats a la Comunitat Valenciana per a fer informació i continguts en clau valenciana. Les ajudes poden plantejar-se per a contribuir a la digitalització i modernització tecnològica dels mitjans, a la implantació del teletreball, a la formació de les plantilles en noves eines periodístiques o al desenvolupament de nous perfils professionals en les redaccions».
La proposta de la Unió de Periodistes inclou, a més, la creació «d'ajudes, a través de Labora, per a la contractació de periodistes i fotoperiodistes a les empreses de comunicació», amb les quals bonificar la contractació de joves, dones o aturats de llarga durada. També incorpora la sol·licitud «d'ajudes a la contractació de periodistes en mitjans locals i de periodistes per a edicions comarcals de mitjans valencians o de periodistes per a edicions valencianes de mitjans de fora de l'àmbit territorial valencià». «L'objectiu ha de ser desenvolupar el periodisme local i la informació de proximitat», s'apunta al document abans de defensar la concessió de crèdits blanets per a l'impuls de nous projectes periodístics, «la contractació de periodistes i fotoperiodistes en les administracions públiques per a reforçar els gabinets de premsa», «la desgravació fiscal per a les empreses que facen inversió publicitària en els mitjans» i «la defensa de l'IVA reduït del 4% per a les publicacions digitals».
Aquest projecte de recomposició del panorama mediàtic valencià recull, fins i tot, mesures com ara «inversió en subscripcions digitals a diaris per part de les administracions públiques, tant per a la consulta de gabinets de premsa com per a consum de funcionaris i alts càrrecs, evitant així el press-clipping indiscriminat» i un pla de foment de lectura de la premsa, la qual compta amb uns índexs realment baixos al País Valencià. «Podria contemplar la compra d'exemplars per a la seua distribució en oficines públiques, universitats, hospitals, residències, etc..., així com la implantació d'una assignatura opcional en Secundària sobre periodisme per a educar enfront de les fake news. S'hauria de valorar l'opció perquè aquesta assignatura pogueren impartir-la periodistes o, si no n'hi ha, docents formats per periodistes», desgranen.
La petició de la Unió de Periodistes, de moment, «ha comptat amb bona receptivitat -segons afirma la seua presidenta, Noa de la Torre- a la Generalitat Valenciana». «Els acomiadaments i reduccions de plantilla ens preocupen. Com a govern estem convençuts que la pluralitat informativa contribueix a la riquesa democràtica», explica Beatriz Gallardo, secretària autonòmica de Prospectiva i Comunicació. Gallardo, que abans d'entomar les seues actuals responsabilitats polítiques, ha estat professora en el departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València, considera, en tot cas, que cal «acabar amb el tabú de les ajudes governamentals als mitjans». «El que els estudis demostren és que, a Europa, els ajuts no condicionen les línies editorials. Estem parlant d'un sector estratègic que ha de tenir un tracte especial», assegura.
A països com ara Àustria, Noruega, França i Suècia apliquen polítiques públiques intervencionistes en el camp periodístic, amb l'argument que aquesta és la manera de salvaguardar la pluralitat. Àustria n'és l'exemple paradigmàtic: els subsidis directes del govern arriben a tots els periòdics diaris i setmanals. L'any 2019, de fet, s'atorgaren 8,9 milions d'euros en subvencions. Els ajuts als mitjans de comunicació, fins i tot, s'han ampliat en alguns estats europeus durant la pandèmia del coronavirus. A Itàlia, per exemple, l'executiu encapçalat pel progressista Giuseppe Conte ha permès a les empreses que es publiciten en mitjans la desgravació del 30% de la inversió, i Dinamarca va anunciar un pla de suport de 24 milions d'euros per compensar la caiguda del 60% en la facturació de publicitat.
«No podem continuar treballant com quan la gent anava comprava cada dia el periòdic. Això ens situa en un carreró sense eixida», exposa Casero, qui planteja: «La innovació no s'ha d'entendre només des d'una esfera industrial, sinó que també significa l'aposta per nous productes i noves dinàmiques en un context altament tecnològic com el que vivim en l'univers de la comunicació i, especialment, en el món de la premsa. Les empreses periodístiques han estat tradicionalment molt conservadores, quan el que haurien de ser és innovadores». L'Institut Valencià de la Competitivitat Empresarial hauria de ser, segons aquest investigador, l'organisme a través del qual s'articularen aquest tipus d'ajudes.
L'executiu valencià encapçalat pel socialista Ximo Puig, precisament, està valorant la possibilitat que hi haja una línia específica dels fons europeus de reconstrucció dedicats a incorporar processos d'innovació en les empreses periodístiques. I des de forces polítiques com ara Compromís, s'han proposat mesures per facilitar la creació de cooperatives periodístiques al País Valencià. «Des dels poders públics, s'ha de fomentar de manera proactiva la millora en les condicions laborals dels periodistes, a més de la viabilitat de projectes periodístics gestionats directament pels professionals de la informació. En aquest àmbit, la fórmula del cooperativisme resulta la més atractiva perquè proporciona una major estabilitat laboral o igualtat retributiva entre dones i homes, raó per la qual presentem aquesta proposta», va assenyalar el síndic dels valencianistes a les Corts Valencianes, Fran Ferri, quan van llençar la proposició.
Al repte laboral i del model de negoci, el periodisme afronta un altre desafiament no menor: la recuperació de la confiança perduda amb els lectors, la qual és fonamental perquè els mitjans de comunicació puguen augmentar els subscriptors i poder assegurar-se ingressos al marge de les institucions i de les empreses privades. «El periodisme en general ha perdut rellevància. S'ha perdut la consciència ciutadana del que aporta el periodisme a la societat i a la democràcia. Que el periodisme perda el suport del públic és molt greu per al periodisme, però encara és més greu per a la societat perquè el periodisme fiscalitza els poders públics. Sense periodisme, la societat es queda en una situació dèbil en un context, a més, d'increment dels extremismes», avisa Casero.
«Cal que els mitjans definisquen el seu nínxol i treballen per donar-hi resposta», indica Peris, qui creu necessari un canvi de mentalitat dels usuaris per superar el paradigma de la gratuïtat: «Fins fa uns anys, en el camp de l'audiovisual de ficció, Espanya era el tercer país més pirata del món, per darrere de Singapur i Hong Kong. La irrupció de les plataformes, però, ha canviat això de dalt a baix. A un preu raonable, et proporcionen un catàleg amplíssim on pots trobar satisfacció a les teues necessitats. Han trobat la fórmula perfecta. La premsa encara no ha estat capaç de fer aquest pas; no ha sabut articular una proposta que cobrisca les inquietuds de l'usuari». És la clau de volta del sector, la fórmula encara per descobrir que esborre del diccionari la paraula precarietat com a sinònim del periodisme.