Podríem dir que sou la cara B del Gent de Merda?
Anna Pazos: Quan vam començar a fer el podcast, no les havia escoltat mai.
Júlia Bacardit: No, ella tenia una idea molt clara del que volia fer. Però entenc el que dius. Sí que som estils oposats. Tot i que en alguns programes hem vist que eren més canalles.
AP: Pregunta pertinent, però no era intencionat.
Busqueu un públic més adult?
AP: No busquem cap públic en concret.
JB: Però una mica surt sol. Un cop parlant amb la Clàudia Rius ens va dir que elles tenien un públic més adolescent, que potser no era el seu objectiu inicial. Has d’acceptar el teu públic.
AP: Nosaltres tenim un públic d’incels i enginyers. És broma.
JB: Ens ha sortit un mem. Saps el de la típica noia a la discoteca amb cara de fàstic i un tio parlant-li. Doncs el noi li deia, “escolta, jo sóc feminista, escolto les Golfes”.
AP: Som carn de mem.
JB: Hem aconseguit ser el podcast femení menys feminista de les xarxes.
AP: Pel fet que som ties, qualsevol cosa que diguem, diuen que és feminista. Podríem estar cridant per la implementació de l’Estat Islàmic i dirien que som feministes.
No sé si cerqueu una mena de feminisme no moralista…
JB: Jo penso que es diría així. Però, a la gent li costa molt pensar que una dona pot parlar i no ser feminista.
AP: O no estar parlant sempre des del feminisme.
JB: Tot i que jo hi estic d’acord. Jo sí que sóc feminista. No és per mi el problema.
AP: Parlem molt del feminisme, però mai ens hi havíem autodeclarat. Això no vol dir que no ho siguem. Però, immediatament, Joan Burdeu ens va fer un article dient que érem un podcast feminista. Em va fer gràcia.
D’on ve el nom de Les Golfes?
JB: Va costar molt.
AP: El mateix dia que vam gravar el primer capítol, estàvem al balcó fent birres i dient noms a raig. I la Júlia va dir Les Golfes.
JB: Vam dir que havia de ser alguna cosa que referenciés allà on guardes els draps bruts. I vaig dir, clar, unes golfes. Però no vaig pensar en el doble joc evident.
El doble joc del nom, us agrada? El reinterpreteu?
AP: Això és la típica cosa que podem ara improvisar per l’entrevista, però no hi hem pensat tant. Ens va agradar com sonava.
JB: Però, evidentment, sí que hi ha un doble joc. Que cadascú l’entengui com vulgui. Però, el ser una golfa és una manera d’autoassenyalar-te i enriure-te’n d’aquesta actitud.
També per reivindicar una part de la identitat que, des de certes concepcions, sovint no ha estat ben vista en les dones?
JB: És una part de la feminitat per mi.
AP: El golfisme?
JB: Una mica per contrarestar el ‘ni putes, ni submises’. El ser dona, una miqueta ho deies tu amb el feminisme moralitzador, sembla que hagi de ser una cosa molt seriosa o que t’hagis d’allunyar molt de la sexualització. Doncs mira, no.
Tenen algun fil conductor els programes?
JB: Sempre són coses que ens han inquietat.
AP: Portem deu anys parlant d’aquestes coses. Per això també ens surt de forma natural portar-les cap a algun lloc interessant.
JB: Potser jo parlo d’altres coses amb altres amigues que no sortiran al podcast. El temes són el punt de connexió.
AP: Els homes i els llibres.
És això?
JB: No, és una broma que teníem. Deíem que no tenim res més en comú que això. Però, déu n’hi do això. És mitja vida.
Sobretot, també treballen molt a través de referències de llibres i sèries. És un bon suport?
AP: Surt de forma natural. Les coses que vas veient, les coses que vas llegint i les coses que et van passant. Al final tot és part del mateix.
JB: A mí sí que m’agrada la idea que a través de llibres o productes culturals pots fer un podcast que interessi a tothom. Que fins i tot gent que no llegeixi gaire pugui escoltar Les Golfes i els agradi.
AP: Tu creus que fem un podcast cultural?
JB: Home, és el que diu ell. Fem referències de música, de llibres, de sèries… No sé quanta gent ha llegit Montaigne. Però, potser algú ho fa.
És un podcast intel·lectual?
AP: Jo no crec.
JB: Bé, es que dir-te a tu mateix que ets intel·lectual és com dir-te a tu mateix que ets molt guapo. Ho han de valorar els altres. Potser que ho valorin els intel·lectuals. A veure què diuen.
AP: No ho sé. Pots parlar de felacions si ets un podcast intel·lectual? Potser sí.
JB: Sí.
Es pot parlar de fel·lacions i de coses intel·lectuals a la vegada…
JB: Sí. És una miqueta el que a mi m’agradaria consumir com a oient. Felacions i coses intel·lectuals. És el podcast que escoltaria jo. També n’escolto d’altres. Sobretot des de que tenim un podcast.
Quan s'escolta Les Golfes, sorprèn que bona part dels referents que citeu són anglosaxons. Us sentiu més lligades a aquests referents que no pas als d’aquí?
JB: Realment sí. També, una mica, en part, no ens enganyarem, perquè estem inundats de cultura anglosaxona. No és que m’encanti que sigui així, m’agradaria que hi hagués més influències catalanes o castellanes.
AP: Lamentablement, sí. També perquè jo vaig tornar fa poc de Nova York i hi vaig viure tres anys. Venia molt impregnada d’això.
Què té que es faci més atractiu?
JB: Per mi no és molt més atractiu que segons què. Evidentment, la cultura americana té tantes coses i és tan productiva…
AP: També és perquè sobre els temes que parlem en els podcast -l’identitat, les guerres culturals- aquí anem molt per darrere. Quan es comencen a formular certs discursos, allà estan de tornada tres vegades.
JB: Per bé i per mal, a vegades.
AP: Es veu molt a l’audiovisual. No vol dir que no hi hagi talent aquí. Però encara està apostant per unes coses molt més segures. En la qüestió de la batalla d’idees, com diria Cayetana Álvarez de Toledo, si vols veure quina és l’avantguarda, mires cap allà. A vegades no aprens res de nou, tampoc. Ens passa molt a la gent d’aquí, que ja estem molt mirant cap allà. És una mica ‘Bienvenido Mister Marshall’. Amb el que és americà tenim una relació d’amor-odi.
JB: Ens podria passar amb França, per exemple, però no ens passa…
AP: Però França… (riu). Tenim un cert sentiment d’inferioritat amb la cultura americana. És terrible i no fem res per eixugar-ho, nosaltres.
Aquest debat cultural i d’identitat és una cosa que està aterrant aquí, també?
AP: Ja fa un temps, no?
JB: A veure, anem amb retard amb tot el tema racial, de la identitat, dels orígens. Aquí la immigració és molt nova, en el fons. Que algú vingués d’Extremadura no compta, no ens enganyem. O no de la mateixa manera. Quan fa que hi ha xinesos a Barcelona? Molt temps, però no tant com allà. Amb aquest tema, clar que anem molt més tard. Aquí hi va haver el franquisme i això va retardar el tema de la migració internacional, entre moltes altres coses.
AP: Sí que ha arribat aquí el debat, però és el que es discutia a Nova York als noranta. Que també ha tornat. És una cosa cíclica que va i ve als EUA. Hi ha onades més conservadores o puritanes i d’altres d’alliberament o més punks. Si llegeixes sobre les guerres que hi havia als noranta sobre la prevenció de la violació als campus, és el que estem fent ara nosaltres.
Què es podria aprendre o evitar repetir?
AP: És difícil de dir. No és que hi hagi un error. Són com processos orgànics que van passant. Crec que l’error inicial és haver-ho emulat. A vegades utilitzem terminologia americana que pot tenir sentit en aquell context, però aquí no en té. A vegades, acabes deformant la manera com veus el món per acabar-la adaptant a aquestes paraules alienes, que són d’allà.
JB: Totes les paraules de LGTBI, neixen allà. Això no vol dir que aquí no hi hagi persones LGTBI. Però, tota la cosa de ser molt conscient d’això i que formi part de manera molt marcada de la identitat i es converteixi en una tribu urbana, ve molt d’allà.
AP: Un exemple que se m’acut d’allà és la paraula Latinx. En cercles liberals o esquerranosos americans no volen fer servir la paraula Latino perquè diuen que no és inclusiva. Llavors utilitzen Latinx. Crec que és una paraula terrible perquè és una paraula creada a les universitats americanes i que ni tan sols es pot pronunciar en espanyol, que és la gent a la qual denomina. Coneixia molts mexicans que odiaven aquesta paraula, però després veus que molta gent la comença a adoptar.
JB: Allà és ridícul. Amb el tema que comentàvem de què vol dir ser blanc, no pot ser el mateix aquí. Allà o ets latino, o spanish, o no sé què… Aquí som hispànics, però som blancs. No tenim aquesta diferenciació. Allà qui no té una descendència literalment escandinava ja no és blanc. Aquí, això no té sentit.
AP: Allà hi ha hagut onades. Quan a principi de segle van arribar els italians, els grecs o els irlandesos no es consideraven blancs. Es consideraven la púrria. Les lleis de segregació discriminaven els grecs, també. Quan va arribar gent d’altres llocs, aquests van anar ascendint.
JB: Hi ha un punt que és molt important poder reivindicar que ets d’un determinat color. Però, quan arribes a la follia que tothom vol destriar la seva identitat, és com… No és el mateix lluitar en contra de apartheid i els drets civils que dir que et consideres llatina perquè la teva àvia era de Mèxic, encara que siguis rossa. Això és banalitzar-ho.
AP: Amb un amic parlàvem de com a les universitats americanes tenen el formulari d’aplicació on has de presentar els motius perquè vols estudiar allà. Molts dels meus companys del màster on jo estudiava, havien escrit cartes centrades en particularitats de la seva identitat.
Com prioritzant l’ego?
AP: No és ben bé ego. Té una part de rascar una quota. Pensen que poden entrar per la quota de diversitat sexual o de diversitat de no sé què. Ho parlava amb un amic i em recordava que no podia saber si l’havien acceptat per això o perquè estava molt ben escrita la carta.
JB: Estem enfollint tots. A més, crec que sí que té un punt de mirar-nos el nostre propi melic. Cadascú el seu. El coneixement hauria de poder estar per sobre d’això, sense menysprear el poder de les estructures que t’han oprimit i perjudicat. Això existeix i per això s’han fet quotes. Però, donar voltes a això i que això sigui la porta d’entrada a la universitat… Però, ens podríem posar més marxistes. Si la teva família no té diners, doncs bé, quota de classe. Perquè, encara que siguis bo, no tens diners per pagar-ho. Però, clar, si comencem a buscar tota la paleta de diversitats…
Però, a cap i a la fi, les identitat van lligades a la materialitat…
JB: La identitat sexual no. Tu pots ser una dona transexual siguis rica o pobra.
Les possibilitats de tenir feina no són les mateixes…
JB: No són les mateixes. Però això és posterior a la universitat. Després, en tot cas, hauríem de dir que les persones transexuals haurien de poder treballar i que és injust discriminar-les.
AP: Jo no sé si estic a favor o en contra de les quotes. No sé què en penso. És una de les coses que en podríem tenir una discussió circular amb la Júlia. De la majoria de coses de les que parlem, no sabem el què en pensem. En parlem perquè ens encurioseixen i li volem donar voltes. Una amiga em va dir que li agradava el podcast perquè era el contrari a Twitter, i em va fer molta il·lusió.
JB: Clar, a Twitter has de tenir una idea molt clara i si no et renyen molt.
Poseu en valor el dubte?
JB: Sí, és molt necessari això.
AP: I a Twitter, moltes vegades, acabes parlant tenint en compte la reacció al que vas a dir. És com tenir molta gent cridant dins el cervell. Crec que és difícil pensar o dir-hi coses.
JB: Molt, perquè, a més, la gent et llegeix a Twitter. Perquè com que són molts pocs caràcters, és molt fàcil de llegir i de malinterpretar. En canvi, si fas tot un podcast o un article llarguíssim, com que molta gent no s’ho llegirà, la gent que et fotria d’entrada, potser ni s’ho llegirà. Et permet espai per poder pensar.
Amb el podcast, però, al final també us exposeu molt…
JB: Pse.
AP: Creus que ens exposem molt?
Més que no pas en un tuit…
AP: Depèn de què entenguis què és la intimitat. Potser expliquem anècdotes de coses que ens han passat, però jo mai tinc la sensació que m’estic despullant.
JB: Jo, quan ho faig, ho faig pel públic. (riuen) Normalment, destapo els draps bruts que no m’estan fent tan mal en aquell moment donat. I, quan surten, penso: “ostres, que s’hi sentin identificats”. Si jo faig broma de mi mateixa, i em passa això, la resta també pot fer broma d’això. A vegades l’Anna em diu, ostres estima’t més. I potser sí que ho hauria de fer. Però, el punt histriònic o de posar la meva intimitat sobre la taula ho faig pensant en els altres. Pensant en què la gent se senti una mica més acompanyada en la merda, en la seva misèria. Si et pots riure del que està passant a aquesta tia que es riu del que li passa, tu potser també pots.
Té un punt de sororitat?
JB: Sí, en el fet de parlar-ho.
AP: Alguna vegada hem parlat que crec que se’ns envà de les mans això d’unir-nos a través de la misèria personal i estar constantment fent autohumiliació.
JB: És una cosa que faig constantment. Al podcast encara més.
AP: És una cosa gairebé col·lectiva. El llenguatge comú a Twitter és aquest ara. És simpàtic apropiart-te de la teva misèria, però després, quan ja portes unes hores fent scroll, comences a sentir una sensació de derrota… per això a vegades fem broma de com hem d'estigmatitzar l’ansietat una altra vegada. A vegades, ser “el tipus fort i silenciós”, està bé. Creure-s’ho una mica més. Als EUA és insoportable perquè, quan arribes, t'adones que a tothom des de petits els eduquen per confiar molt en si mateixos. És insoportable i els mataries a tots, però després t’adones que els està blindant d’aquesta cosa que tenim aquí d’anivellar sempre cap a baix, de no voler destacar…
JB: Això ho dius molt en les feines. Allà pots tenir un periodista mediocre que demana que vol tal cosa i la vol ara, i aquí ni els molt bons s’atreviran a demanar el que pertoca.
AP: Això és per lo molt acostumats que estem a que no se’ns remuneri la feina com toca. Et fas un fart de parlar amb gent que a xarxes semblen que tenen molt èxit, fan xerrades, publiquen llibres, tenen seguidors, però després tenen una vida totalment precària. Això desgasta molt per dins.
JB: Perquè a més estàs donant falses il·lusions a gent que voldria ser com tu.
AP: Quan deia això, no era perquè no fessis broma amb tu mateixa, però sí que has d’anar en compte en identificar quina part és performance i quina part te l’estàs creient i no te n’adones.
Pot ser que aquesta angoixa sigui una cosa molt generacional i molt lligada a la precarietat de la que parlàveu?
AP: Suposo que sí.
JB: Sí, perquè tenim molta precarietat en molts fronts. No només en l’econòmic, que és el més important. Tenim unes vides molt més inestables que les dels nostres pares, en tots els sentits. Totes les estructures d’abans s’han ensorrat. A sobre, hi ha el fet que tenim menys diners, com a generació, dels que tenien els nostres pares.
AP: Això se’ns dubte. Però, hi ha un element cultural que fa que estigui mal vist, a vegades, prendre’t seriosament a tu mateix. No crec que el que comentava de Nova York sigui la solució, però hi ha una cosa cultural d’haver d’aspirar al màxim i exigir. Per mi va ser un xoc cultural treballar allà. Si fas una cosa bé, et criden i et diuen,: té, diners i responsabilitat”. No estic acostumada a això. Estic acostumada a un copet a l’esquena.
JB: Clar, però tampoc et responsabilitzes. És a dir, per una banda és molt pitjor no tenir la retribució dels diners, però, mira, sempre puc viure en una mena d’adolescència precària. Més diners i més responsabilitat també és un compromís.
AP: Merda, sóc de dretes. Me n’estic adonant.
JB: Ho ets, ho sap tothom.
AP: No, no -Li estem fent un podcast en directe-
JB: -Me n’he adonat- Però jo estic d’acord amb la cosa aquesta de que els diners vagin acompanyats de responsabilitat. Em sembla millor que no el seguir sent precari i tenir molts likes.
AP: Una cosa que no m’agradava gens d’allà és que obtenen molt sentit de la identitat a través de la feina. Ho vam comentar al podcast de Mad Men amb la Marina Porras. És veritat que li tens un espai guanyat a la vida quan realment t’estàs dedicant a una cosa. Però, clar, això és un privilegi d’uns pocs.
JB: Veus, aquí no ets tan de dretes. Ets conscient. No pot ser que tothom faci el que li agradi, malauradament. És així, és el cor de la injustícia, però és així.
AP: Per sort, no tothom té ínfules tampoc.
JB: No, no, hi ha gent que no té vocacions clares.
Us considereu un podcast millenial o on la qüestió generacional hi té un pes important?
AP: No. Avui anunciaven un programa de joves de TV3. Què és aquesta merda?
JB: Però és per joves de veritat.
AP: Però, vull dir, quan tenies 19 anys, no volies que et vingués un paio vestit de Senyor Burns vestit de jove. Vols que et parlin de Montaigne i de Víctor Català.
JB: És molt difícil fer contingut per joves.
AP: El problema és que no el fan joves. Els presentadors sí que ho són, però m’agradaria veure els productors quan van fer la reunió i ho van posar sobre la taula.
Passant als temes que tracteu al podcast, el cert és que la vostra relació amb els homes hi juga un paper molt important. Aneu extraient lliçons d’aquestes relacions. Una de les reflexions que feieu era sobre la masculinitat catalana. Existeix? En quin moment penseu que és una cosa que cal acotar?
JB: El mascle català!
AP: Jo, realment, després del fer el programa vaig pensar que no existeix la masculinitat catalana. No hi ha una masculinitat que es pugui dir que és aquesta. Sovint, la gent que té aquests debats ja és gent de la cultura.
JB: Ho encarna qui? Els Manel? No ho dic amb ironia… Crec que ells sí que ho encarnen. Aquest tio català, que és bon tio, més o menys guapet, que sí, però no del tot. No ho dic per ells en concret, però si m’haguessin fet triar la imatge de quin és l’home català, seria aquesta.
AP: Però, a vegades quan parlem de la imatge de l’home català que és dèbil, una mica pusil·lànime, una mica derrotat, crec que estem parlant més de l’intel·lectual, de l’home de la cultura, que no dels homes en generals.
JB: Clar, qui son els homes catalans?
AP: A més, per classe, per estament social… Segons on vas.
Vau tenir un debat interessant sobre l’impuls de les dones per “salvar tullits”. Ho podríeu desenvolupar una mica?
JB: Molt important aquest tema.
AP: Té dues variants. L’altre dia, un amic que va escoltar el programa em va dir que ell un estiu es va trencar una cama i que mai ha follat tant com aquell estiu. Despertava una mena de tendresa. Diu que creu que segurament era perquè la seva possible agressivitat havia quedat neutralitzada i se li acostaven com a llepar-li les ferides. És una anècdota, però va una mica per aquí.
JB: És una cosa molt pròpia de la dona heterosexual. Salvar els mascles en el sentit de la passió per una cosa que sembla forta intocable, però que té un punt de debilitat. Això és el que ens perd. I a vegades ens perd de veritat. La disfunció ens perd. És l’argument de tota la vida dels bons nois, que diuen que sempre anem darrere dels tios que són uns malparits o uns tullits. Això sí que veig que és una tendència molt de les dones heterosexuals. Per això, nosaltres en parlem en primera persona.
Va lligat a l’estereotip de la dona que cuida?
JB: Sí, la dona que cuida i que salva al salvador.
AP: És una sensació de poder, al final, i que enganxa. I que mai és veritat, realment.
JB: Hi ha tota una literatura sobre això, no és que les dones som així per biologia. A Crim i càstig, el senyor que ha matat la dona és dolent, és un assassí, però la Sònia és una puta que el redimeix. La dona que li treu la part amable. La idea de domesticar l’home salvatge. És també a les cançons de Janis Joplin. És com una cosa que hi és, però que potser cal que ens la replantegem i en fem broma.
Al final, feu broma de tot una mica…
AP: No ens en riem de les coses. Riem en general. Ens ho passem bé l’una amb l’altra.
JB: És més l’actitud de les nostres converses que l’actitud vers les coses.
AP: No vol dir que no ens prenguem les coses seriosament.
JB: Sonem més frívoles del que som. Dic coses que penso.
AP: Diem coses que pensem, però també coses que no pensem. No és ben bé això, però a vegades, en conversa amb un col·lega, vas tirant idees…
JB: I vas jugant.
AP: No vol dir que sempre subscriguis les idees al 100%. Normalment, pengem un podcast i no el torno a escoltar mai més. A vegades, algú ens diu alguna cosa sobre alguna cosa que hem dit, ho torno a escoltar i penso “mare meva”.
JB: Pensar, parlar, jugar… va una mica lligat. Riure’t de les coses? No. Pensar en les coses que no tens clares i, mentre penses, jugues una mica i investigues. I com que tot és molt oral, rius una estona. La broma forma part del parlar.
AP: La broma que fèiem abans dels homes i els llibres, és veritat. Parlem de la nostra vida, dels llibres, del que està passant. Però, és el mateix. No hi ha una diferència clara. L’únic motiu pel qual consumeixes cultura és perquè té el potencial d’explicar-te com ets tu.
JB: Per això treballar en la cultura té tant a veure amb la vida d’un mateix i costa tant separar-ho. Distingir què és feina o què no…
AP: Una cosa es reflecteix en l’altra.
JB: El capitalisme s’aprofita d’això, però no vol dir que no sigui inevitable.
AP: Em costa molt de separar a mi. Parlar de llibres, però no parlar de la vida…
JB: És tan avorrit parlar de llibres i no parlar de la vida. O parlar de la vida i no parlar de llibres. Tot té molta més substància si hi pots posar referents culturals.
AP: Enriqueix la conversa. És com afegir una altra veu.