Juana Dolores Romero: el personatge de ‘Bijuteria’ que ho devora tot

No passar desapercebut en un entorn tan sorollós i farcit de propostes com el cultural requereix d’armes molt poderoses. Algunes tenen a veure amb el talent i la qualitat, quelcom que acaba surant per sobre de la mediocritat. També hi ha qui té gràcia per connectar amb el públic i els mitjans necessaris, en forma de promoció o plataformes de suport, per fer-ho. Finalment, hi ha qui és capaç de generar un personatge, amb talent o sense, amb capacitat d’atracció i repulsió que acaba fent-se un forat. Una opció de risc pel que té de propulsar i tapar alhora el projecte creatiu.

Juana Dolores Romero Casanova (el Prat de Llobregat, 1992), filla de la immigració andalusa a Catalunya, va obtenir l’impuls d’un premi com l’Amadeu Oller amb un poemari de debut, Bijuteria. Des d’aquesta modesta plataforma -parlem de poesia, nos ens enganyem-, Juana Dolores es va (auto)agegantar retratada per una llegidíssima entrevista de Clàudia Rius en Núvol que combinava un discurs més o menys armat (interessant per exemple la investigació sobre la tensió entre ideologia i bellesa) i un seguit d’afirmacions dirigides a tibar la corda del que és políticament correcte en el context de la cultura catalana, amb una actitud més pròpia d’una diva en construcció de les músiques urbanes que d’una actriu i poetessa. Un text acompanyat d’un subtext en forma de representació gràfica, amb unes fotografies d’una sexualització pilosa que mereixien un tractat sencer de semiòtica.  

En aquell moment vaig pensar que, conceptes discutibles i enfiladisses mentals a banda, s’havia trencat saludablement la monòtona correcció del nostre ecosistema. Amb un personatge amb potencial cultural i simbòlic, la filla de la immigració que podria haver estat La Zowi o Bad Gyal (a la primera la cita en el llibre però també a Rosalía i una cançó del disc El mal querer) però va decidir provar sort en l'altre planeta de l'entorn de la poesia i el teatre en català. Sense renunciar a les armes i el discurs de l’altre món, incòmode de collons per a segons quines convencions i construccions mentals. Una bomba de fragmentació. Vaig fer-me de seguida amb el llibre, abans de les vacances. El vaig llegir. Em va generar el que podríem dir sensacions contradictòries. I fins ara.

El personatge, amb el temps, em va començar a fer molta mandra, he preferit escriure de moltes altres coses. Tal vegada és una qüestió generacional, però em cansa i genera rebuig la manera de gestionar les xarxes socials, entrant en bassals absurds i injustificats sobre qüestions privades, la dialèctica agressiva i el discurs permanent de la provocació i l'autoreivindicació. Com ara també em cansa l'actitud de molts dels seus haters. No obstant això, en termes globals -una altra cosa és com es gestiona mentalment el monstre- no li ha anat malament. S'ha fet coneguda, ha venut poemaris com si foren novel·les i fins i tot ha estrenat al TNT l’espectacle JUANA DOLORES, massa diva per a un moviment assembleari, un muntatge que no he pogut veure però que una persona que em mereix tot el crèdit, Andreu Gomila, definia com “un bon espectacle”, després de plantejar alguns dubtes i retrets sobre l'eficàcia provocadora de la proposta.

“I és bo perquè tenim al davant una dona que es deixa la pell i que està cridada a ser una gran estrella, amb una presència aclaparadora, unes ganes de menjar-se el món bestials i un sentit de l’estat escènic que porta dins. Escriu bé, actua bé, sap quines tecles tocar”, argumentava Gomila. Tot i que advertia que continuaria sent jutjada per tot el que va dir després de rebre el premi, com li va a passar a Cristina Morales (l’autora de Lectura fácil) després de ser guardonada amb el Nacional de Narrativa.

Amb molts matisos -així acaba aquesta llarga introducció-, aquest seria un diagnòstic aplicable a Bijuteria, el llibre de qui tothom en parla però del qual quasi ningú no escriu seriosament, com alertava en Twitter Pere Antoni Pons, un dels pocs periodistes culturals que ha fet una ressenya del llibre i que, a grans trets, advertia que les expectatives despertades no acompanyaven el resultat final. I aquest és el problema: fer la lectura del llibre dissociada de l’ona expansiva d’un personatge que ho degluteix tot al seu voltant.

En aquest sentit, s’entén perfectament que el jurat, abans de l’esclat de la Juana Dolores personatge, se sentira invocats per la visceralitat del text, per la sexualització sense embuts ni prejudicis, per la torrencialitat  o la intensitat d’alguns dels seus fragments. Els adjectius del paràgraf, de fet, són un préstec de diversos microtextos introductoris dels membres del jurat inclosos en l’edició. Bijuteria, un concepte amb càrrega simbòlica, que apel·la a la classe i al sexe, és un llibre que pot provocar legítimament aquell efecte en un panorama carregat de propostes poètiques formalment impecables però insípides, que no arrapen ni mosseguen. 

L’inici del poemari és prometedor. Després d’una cita sobre la prostitució de l’Apocalipsi, l’autora es presenta en societat amb una composició breu i aclaridora: “Sostenir el pes del Jo-nom, sexe, classe _bijuteria- fins caure melodramàticament: descobrir-me l’anonimat – ferit, immortal / entre la nuesa i la carn”. El bloc “Melodrama” aprofundeix en el discurs de manera críptica i recargolada, amb frases que juguen a deformar els verbs amb resultats desiguals, del forçat “-lacònic, com qui sempre idealitza el traç àcid que m’enigma” al més redó “Les putes es motegen l’esquerda per on s’infanta Déu”.

“Putes i negres” ens va acostumant a la manera de contar de Juana Dolores, anem extraent informació del seu discurs esfilagarsat, amb espurnes de brillantor i construccions que s’ensorren en un mateix paràgraf per llicències verbals que no acaben de funcionar: “Entre claudàtors fosforescents que vindiquen la meva Fe – la traïdoria m’excedeix la hipersexualitat el cos adolescent _encara ara encara ara encara ara encara ara encara_ /no puc / no sé / narrar sense impostar l’alteritat escandalosament sobirana: preciositzo el desfase contra les reserves del zel //ontològic// semiològic// (...)”.

Hem d’esperar al molt més cloent “Tara” per trobar un millor equilibri en la composició entre la recerca formal i el discurs, amb una  prosa poètica que ens bufeteja (“Llavis, engonals mig afaitats: plecs d’un cos mal sargit – sac d’ossos foradat que degota i taca d’infecció la biografia”) i enllaça amb uns versos més breus, encavalcats, amb una enorme concentració metafòrica: “Tota l’asèpsia feixista / s’hi proclama, // però l’origen / és un forat negre / xop de Déu. // El sexe / esdevé / un tall.”

'Bijuteria' navega en aquesta dualitat de les troballes que transmeten frescor i agitació i les coses intencionals que no acaben d’estar engreixades

“Himne nacional” és una prospecció identitària, en un sentit ampli, cridanera per visceral, però més plana, no tan expressiva com alguns dels versos continguts en “Metàfora” (“-aquest escot no acull l’erecció de savis lletrats que teoritzen l’onanisme sobre meu") o la brutal cloenda de “Desdir-se”: “En femení, / m’he cosit l’entrecuix amb la veritat a dins”. Una capacitat per generar imatges innegable, que combina amb la retòrica més feixuga de les excessivament llargues “La nit per un bes” i “Roig acrílic”, llastrades per l'artifici, per voler dir moltes coses i tractar d'impressionar el lector amb excés d'aparatge elèctric. Res greu ni que ens haja de sobtar en un llibre de debut. Entre més coses perquè, entre la fullaraca marronosa, salten a la cara fulles d'un color verd intens: “unglejo els padrastres mentre maquino l’orgasme industrial”. O ara: “-m’he violentat engelosida davant el poder soviètic que advoca el talent”. Versos ambivalents, excessius i suggeridors, segons on posem la fina línia que separa el sublim i la relliscada.

Bijuteria navega en aquesta dualitat de les troballes que transmeten frescor i agitació i les coses intencionals que no acaben d’estar engreixades, com ara la manera poc desperta de fer ressaltar un dels seus versos mantra (“El desig sempre és violent”) a còpia de repetir-lo. O quan malbarata un dels seus millors aforismes (“Només abdica la intuïció quan s’enamora”) amb una coda encavalcada (“Però abdica.”) que emfatitza la idea innecessàriament, perquè el resultat expressiu obtingut és pobre.

Podríem continuar amb alguns exemples més, però el text de Bijuteria que resulta més convincent al voltant del potencial literari de l’autora és “Oració”, la composició final que millor dialoga amb la tradició per subvertir-la, un pols dialèctic amb la divinitat que demostra la solvència de Juana Dolores en un registre més solemne, quan conta les coses sense la pressió autoinflingida d’épater le bourgeois a qualsevol preu. O de fer grans artificis lingüístics. “Vós, Senyor, que heu estimat com s'estimen els pobles, compadiu-vos d'aquest desitjar el Món amb cor de dona: trepijo terra de terres, beso terra de terres perquè heu revelat als senzills tot allò que heu amagat als savis i als entesos (...)", és un dels fragments. Coronat en alt amb uns versos que deixarem al possible lector.

Per si a algú encara li importa el que hi ha darrere de tot plegat, aquesta és la Bijuteria, amb tots els seus encerts i defectes, devorada per la seua creadora. No és la ruïna poètica que pretenen alguns. Tampoc un debut exactament enlluernador. Però corren mals temps per als sí, però. O els no, però. Tant s’hi val, en el fons.