Humor

Charlie Pee: "Per nosaltres Drama era un gol perquè havíem posat català a RTVE"

Es presenta com a una còmica d'stand-up que també fa de guionista i locutora de ràdio. Charlie Pee (Sabadell, 1990) és actualment una de les tres presentadores del programa d'humor de Catalunya Ràdio l'Apocalipsi, una de les impulsores del micro obert l'Altre Mic, on els humoristes poden provar els seus monòlegs per preparar futurs espectacles, i una de les responsables de Comedy Gold, un espai d'stand-up de Barcelona. També ha estat guionista de la sèrie Drama.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com s'introdueix vostè al món de l'humor?
Jo vaig estudiar Traducció i Interpretació. Vaig morir els dos últims anys de carrera. Odiava traduir. Però, ja havia fet tres anys i vaig decidir acabar els dos que em quedaven. Tampoc tenia clar què volia fer. Després d'entregar l'últim treball de la carrera, vaig pensar que aquell estiu em venia de gust apuntar-me a fer alguna cosa que realment em vingués de gust. De casualitat vaig anar a veure un monòleg del Pep Plaza i en sortir vaig pensar que ell s'ho havia passat tan bé, i a mi l'humor ja m'agradava molt, que vaig decidir mirar si a Barcelona hi havia algun curs per aprendre a escriure stand-up. Vaig començar pensat que seria un hobby per aquell estiu, però de seguida vaig veure que allò m'agradava i m'hi vaig posar directe.

El Soterrani, Comedy Gold, l'Altre Mic... En aquest entorn ha aparegut un seguit d'humoristes que a poc a poc heu anat ocupant espais en els mitjans mainstream catalans. Té la sensació de ser una nova generació o nova fornada de l'humor català?
Crec que sí. Som una nova generació. Més que nova generació, crec que hem obert una nova disciplina que no era comú a Barcelona, l'stand-up. Hi havia monòlegs, però no acabava de ser el mateix. Hi ha diferents tipus de monòlegs, i l'stand-up no estava present a Barcelona. Per tant, crec que hem creat una nova escena. En fer això, ha aparegut gent a la qual ens han acabat coneixent i ens han acabat donant feines a llocs més mainstream.

Què diferencia l'stand-up del monòleg clàssic?
L'stand-up és bàsicament un monòleg de bar. És un còmic explicant les seves coses, des del seu punt de vista i sobre el que ell pensa. Un monòleg més teatral, seria més l'estil del Club de la Comèdia. Tu agafes el text de qualsevol d'aquells monòlegs, el canvies de persona i es pot seguir fent. L'stand-up és molt més personal i és als bars.

Més enllà de la qüestió formal, què creu que els diferencia de les generacions anteriors d'humoristes en català?
Crec que les generacions anteriors, com el Capri, no feien stand-up, feien monòlegs més teatrals. El que ens diferencia és que ha arribat l'stand-up aquí, es coneix i la gent el consumeix a casa, a Netflix. Crec que és una cosa nova.


Més enllà del format, hi ha diferències en els temes que tracteu? O potser la forma fa també el contingut?
Crec que va una mica lligat. Una cosa porta una mica a l'altra. Parlar obertament de les merdes personals va molt lligat a què és l'stand-up.

L'altre dia a Twitter algú deia que l'humor fet fins ara era més blanc i vosaltres aportàveu un punt més irreverent...
Sí, pot ser. És també perquè el fet de fer-ho en un bar, fa que allò que dius quedi allà i no transcendeixi. És més clandestí. Et permet ser molt més irreverent i que allò quedi allà. En un teatre, també, però hi haurà més gent. Però, els que hem vist a la tele... Allà no pots dir el mateix que dius en un bar. Allò queda gravat i es pot treure de context. Això és el que fa que sigui diferent.

Hi ha unes complicitats diferents...
Exacte.

Fins a quin punt l'arribada de l'escena americana aquí fa que vostès puguin començar a fer stand-ups?
Per mi, absolutament. Jo vaig començar a fer això i vaig saber que existia perquè a la universitat, a la sala d'ordinadors, vaig veure que algú havia compartit a Facebook un monòleg de la Sara Silverman i vaig veure que era guapíssim i que m'agradava molt. Allà va començar molt abans l'stand-up. Tots els que estem treballant d'això, som gent que ens hem mirat mil coses dels estats units, mil còmics. Coneixem molta gent i constantment estem mirant material.


Quins serien els principals referents americans?
Cadascú té els seus. Però, genèricament, et diria el George Carlin i la Joan Rivers. Ells serien dels primers, els que tothom coneix. Després, cadascú té els seus. A mi m'agrada molt la Sara Silverman o el Jim Jefferies, també l'Anthony Jeselnik. M'agrada molt una canadenca que es diu Katherine Ryan.

Vostè ha dedicat molts esforços a reivindicar l'stand-up com a ofici...
És que és una feina. Al final estem tot el dia treballant. El teu cap està tot el dia pensant. Escric diàriament. El procés de treball comença amb això. Després vas a micros oberts a provar tot el que estàs escrivint per veure si funciona o no. En un micro obert la gent no paga entrada i, per tant, el públic ja sap que el que veu allà pot ser que funcioni o que no. Llavors, amb això tu extreus què has de tornar a treballar. Un cop tens el text polit, és quan l'afegeixes al teu show. És la manera de renovar material. És una feina diària. Jo estic tot el dia escrivint i quan no ho faig, el meu cap sempre està pensant en això.

Creu que podríem parlar d'una escena d'stand-up a Catalunya ara mateix?
Sí, jo crec que hem creat una escena guai d'stand-up aquí. Ara, amb el Festival Cruïlla, hi ha hagut cada dia stand-up a Barcelona. Crec que és un dels escenaris que millor ha funcionat de tot el festival. Sí, crec que hi ha una escena, i una escena guapíssima.

A Barcelona només, o a tot el país?
A Barcelona sobretot. Madrid sempre ha sigut com el lloc on s'havia d'anar perquè és on hi havia tot. Però, en el punt on estem ara, crec que Barcelona no té res a envejar a Madrid.

Podríem parlar d'una escena en català, també?
Petita, però sí que hi és. El Soterrani i l'Altre Mic són en català. El Comedy Gold, a vegades, si el còmic no és de Madrid, també. Ara he estat al Riu Estiu i he actuat en català. Al Cruïlla també vaig actuar en català. Al final, som poquets, però hi ha una escena.

/Cedida per Charlie Pee

En quin moment decideix començar a fer monòlegs en català i, també, a impulsar espais com l'Altre Mic, on fer comèdia en viu en català?
Jo vaig començar en castellà. Al curs en què em vaig apuntar, el primer dia, ens van donar la feina de fer un text. El primer dia el vaig escriure en català i el vaig llegir. Hi havia un de la classe que no acabava d'entendre en català. Em va preguntar una cosa i li vaig respondre en castellà. Jo parlant en castellà sóc nul·la. Dic mil catalanades i se'm nota que sóc catalana. Aleshores, en explicar-ho en castellà, tothom va riure molt fort. Llavors, tothom em va dir que ho fes en castellà perquè feia gràcia. Però, a mi em costa molt més expressar-me en castellà que no pas en català. Va arribar un moment en què em vaig dir que ho havia de provar en català. No sé exactament quin és el punt. Encara no hi havia el Soterrani ni aquesta gent quan vaig començar a fer-ho en català. Vaig anar a Andorra, el segon any, a fer una actuació en català. També vaig començar a fer-ho de tant en tant. Però, com que era l'única que ho feia en català i era en un micro obert on tothom actuava en castellà, era estranyíssim. Llavors va sortir el Soterrani. Bé, abans van sortir dues companyies a Barcelona, el Fem Riure i Pebro Comedy -jo en formava part-, que feien monòlegs en català. Després va venir el Soterrani i vam treure l'Altre Mic per poder provar en català i tenir un espai guai. No sé el punt, però de cop m'adono que m'era molt més fàcil fer-ho en català.

Per què és important un lloc de micro obert com l'Altre Mic per tal que hi hagi stand-up en català?
Al final, ens expressem diferent en la nostra llengua que en una altra. Fins i tot, el tipus d'humor és diferent. Quan ets una persona que sents que la teva llengua és el català i has viscut en català, també t'agrada riure en català i fer acudits en català. La importància de fer un espai així, sobretot -perquè tu pots anar a qualsevol lloc a provar un monòleg en català però tothom ho fa en castellà-, és tenir un lloc on la prioritat fos el català. Tot i que pot venir algú i fer-ho en castellà. Era important crear un espai on sentir-nos còmodes provant text en català, sense patir de si serem els únics provant en català. Donem una prioritat als còmics en català, perquè no hi ha altres llocs on ho puguis fer.

Tenen voluntat de ser una pedrera de còmics en català?
No teníem aquesta voluntat. Vam pensar a crear això per la gent que estàvem a Barcelona i ho volíem fer així. Però sí que és cert que això ha obert a què molta gent vulgui fer de còmic en català. L'Altre Mic ens hem trobat que molta gent que venia de públic deia que volia provar de fer stand-up en català. L'Altre Mic ha fet que molta gent s'animi a fer-ho en català.

Quan fa monòlegs en català, es fixa en el registre o la correcció de la llengua que fa servir?
No. Una de les coses que et diuen al principi, quan comences a estudiar què és l'stand-up, és que hauria de ser com una conversa de bar amb els teus col·legues. Jo en una conversa amb els meus col·legues no estic pensant en si estic parlant bé en català o no. Crec que perdria naturalitat si estés pensant què dic i com. Així, a priori, no ho faig. També sóc una persona que són traductora i he estudiat català i, generalment, parlo bé el català. Però sí que dic coses perquè amb els meus amics ho dic així.

Ara hi ha un clima d'opinió que diu que manquen referents joves i per a joves en català en el món mediàtic o audiovisual. Hi ha qui ha mirat cap a la nova fornada d'humoristes en català com una de les solucions a això. Sent que és una de les seves responsabilitats?
Ni sento que sigui una tasca meva, ni m'ho he pres mai així. Sí que pot ser que ara, de cop, hi ha hagut un boom d'una cosa que no existia. De cop, som gent que estem fent això, que se'ns dona bé i ho fem en català. Però, mai m'ho he pres com una cosa obligatòria. Ho faig perquè em surt així i em surt en català.

Creu que programes com l'Apocalipsi cobreix aquest sector? A qui es dirigeixen quan fan el guió?
No ho sé. Pensem en el públic de Catalunya Ràdio en general. Som tres i cadascuna té un personatge. Ens escolta gent jove i gent no tan jove, al final. Intentem equilibrar-ho perquè ens escolta gent de qualsevol franja d'edat. Ja ens surt una mica més orgànic. Clar, jo tiro a vegades cap a les coses més cafres i, en aquell moment, penso que connectarà la gent més jove a qui li agrada el meu humor o el segueix. No son coses pensades, cadascú connecta més amb algú que no amb un altre. Potser sí que van buscar cobrir la gent més jove amb mi, però no ho sé.

Potser la sèrie Drama, de la que ha estat guionista, sí que buscava aquest sector més jove...
Sí. Quan vaig arribar a Drama ja era una sèrie pel canal de Playz que és el canal de joves digital de Radiotelevisió Espanyola.

Què busquen amb aquesta sèrie, com la dirigeixen a aquest públic?
El missatge de Drama és sobretot el tema de l'avortament, per tal que deixi de ser un tabú. No hauríem de tenir por de parlar obertament de l'avortament. Que fos pel canal ja implicava que fos una sèrie per a gent més jove, que no únicament, la pot veure tothom.

Com va viure la polèmica que hi va haver quan la sèrie es va emetre per TV3 i per les xarxes es va criticar que tingués un 30% de diàlegs en castellà?
Mira, van ser dies super intensos. Al final, la veritat és que m'ho vaig passar bé.

Què en pensa del fet que TV3 emetés una sèrie amb un percentatge significatiu dels diàlegs en llengua castellana?
Hi ha dues coses. Per una banda hi ha el debat de si TV3 ha d'emetre coses en castellà o no. Que RTVE fes una sèrie amb el 70% de català era el primer cop que passava. Nosaltres sentíem que era guapíssim haver aconseguit posar un 70% de català en una sèrie que s'ha vist, fins i tot, a Amèrica Llatina i aquí de la mateixa manera. TV3 fa moltes coses en castellà. Al FAQS fan moltes entrevistes en castellà, hi ha sèries on surt gent que parla en castellà, el Polònia fa gags en castellà. I té sentit. No entenc aquest rebombori, de cop i volta, perquè una sèrie també tingui un 30% de castellà. Si TV3 ha d'emetre coses en castellà, és un debat, que el problema sigui Drama, em sembla malament. Són dues coses diferents. Jo podia entendre que diguessin que és la televisió de Catalunya, s'ha de promoure el català i, per tant, no fem res en castellà. Però, llavors ha de ser tot. No ara de cop amb una sèrie. A Twitter se'ns va presentar com a destructors de la llengua. Però, és que no era una sèrie per TV3. Llavors, per nosaltres era un gol perquè havíem posat català a RTVE.

Per què creu que reben vostès i no uns altres?
Això és el que no entenc. Sempre hem volgut reivindicar la figura del guionista. Crec que el fet que jo tingués Twitter, estigués a Catalunya Ràdio i hagués fet molta promoció de Drama, va fer que fos fàcil que la gent anés a per mi.

Ara  que menciona Twitter. Quin paper ha tingut aquesta xarxa social en la seva carrera d'humorista?
He anat al revés de tothom. Tota la gent d'aquí que ara estava a l'stand-up era gent de Twitter que tenia seguidors i havia fet el salt a l'stand-up. Jo vaig començar sense Twitter o amb 100 seguidors durant molts anys. Arran d'un Soterrani al qual vaig anar, em va començar a seguir molta gent i vaig començar a ser més activa. Ara sí que tinc més seguidors, però els he aconseguit els darrers anys. Al revés d'altra gent.

És també un lloc on provar bromes?
Sí, però no funciona igual. Hi ha tuits que poden rebentar-ho i funcionin molt i després els dius a l'escenari i ningú riu. I al revés, hi ha coses que fan gràcia en un escenari i a Twitter no. És un lloc on pots fer bromes, però no vol dir que et funcioni després a l'stand-up.

En un dels seus gags, parla de "menjar polles". Com a humorista i dona creu que li toca trencar tabús?
No sento que em toqui. No m'ho sento com un deure. Però, sí que em vaig adonar que la comèdia que volia fer era parlar sobre les meves merdes personals. Una vegada vaig voler parlar sobre menjar polles. Vaig notar que potser havien passat tres còmics abans que havien parlat de fer-se una palla o de com es tocaven. Però quan jo vaig començar, hi havia una reticència. Per què jo no puc parlar d'això? Vull que m'ho compreu, igual que li compreu a qualsevol còmic. I crec que en notar aquesta reticència, i encara passa, em motiva a parlar més d'això. Vull trencar això. No sento que ho hagi de fer, però m'agrada trencar-ho i veure que, de mica en mica, la gent ho va naturalitzant. El fet de notar això, vaig decidir fer-ho més. Si puc dir deu vegades la paraula polla, en comptes de sis, la diré deu. Això sí que m'ha motivat.

Té un component polític la manera com planteja l'stand-up?
Sí, al final sí. És obrir camins i tractar temàtiques que potser no es parlen normalment. Jo tinc un monòleg sobre el meu avortament. Jo vaig avortar. Aquí vaig ser la primera persona que va parlar obertament sobre això des de dalt d'un escenari. Em va costar molt fer-ho. Vaig decidir fer això, com amb Drama, perquè si volem trencar aquest tabú, algú ho ha de començar a fer. L'stand-up és una bona manera per fer-ho. Estàs en un escenari i tothom t'escolta. En aquell moment tens el poder de dir el que vulguis.

Ha tingut referents femenines a l'hora de fer stand-up?
Sí, jo sóc molt fan de la Joan Rivers, de la Sara Silverman, de la Katherine Ryan. Sí, sobretot aquestes tres. Bé la darrera la vaig descobrir més endavant, quan va aparèixer Netflix.

Totes en anglès?
Sí, aquí no n'he tingut. I si n'he tingut, no me n'estic enrecordant. Dones d'aquí...

Son la primera generació en què es comença a incorporar la dona en aquest món?
Jo crec que sí. Aquí a Barcelona hi ha molts més homes que dones, però és el primer cop que vas a un open mic hi ha la meitat de dones al cartell o quatre de deu. A Barcelona, durant molts anys, em trucaven perquè volien una noia i jo era l'única noia de Barcelona. Ara n'hi ha unes quantes.

Per exemple?
La Raquel Hervás, la Irene Minovas, l'Ana López, la Marta Bosch, la Prados, l'Oye Sherman, l'Ana Polo... Després n'hi ha que van i vénen de Madrid. La Susi Caramelo també era d'aquí, l'Eva Cabezas... Elles són generació anterior, diria. També hi ha gent que comença ara als open mic. Hi ha moltes dones i moltes ho fan en català.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.