El silenci als carrers era eixordador, sobtadament inusual. Les avingudes de les grans urbs estaven desèrtiques, la majoria dels comerços tenien la persiana abaixada i l'antic bullici dels bars s'havia convertit en un record enyorat de normalitat. El confinament, el qual s'havia imposat per aplanar la corba de contagis del coronavirus, havia deixat estampes inèdites, així com havia provocat un sotrac a l'economia de proporcions desconegudes. Les xifres d'atur del primer mes d'aïllament havien superat qualsevol sostre històric. I les previsions dels diferents organismes internacionals aventuraven una depressió, fins i tot, més sagnant que l'experimentada a partir de l'any 2008. Encara més, la futura crisi econòmica semblava una broma en comparació a l'anterior recessió.
Amb l'objectiu d'evitar una caiguda desproporcionada de l'economia estatal, el president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, va impulsar un pla d'estímul de 200.000 milions d'euros, dels quals 117.000 estarien sufragats per l'erari públic. Una injecció vehiculada, en gran part, a través de crèdits que va combinar-se amb l'aprovació d'un fons sense contrapartides de 16.000 milions d'euros per a les autonomies. Es tractava d'un instrument financer que trencava amb la tradicional tendència de l'administració estatal de proporcionar ingressos als territoris a través de crèdits blans mentre mantenia un sistema de finançament autonòmic caducat,retenia fons corresponents als governs autonòmics i no complia amb els seus compromisos dineraris, com ara amb l'aportació en matèria de dependència.
L'executiu integrat pel PSOE i Unides Podem, a més, tenien un gest amb els ajuntaments, els quals havien comptat amb un marge financer estret des de l'aprovació de la llei d'estabilitat de 2012, que forçava les administracions locals a tenir superàvits i n'impedia la seua utilització a pesar d'haver-hi eixugat gran part del deute. El ministeri d'Hisenda, encapçalat per la socialista Maria Jesús Montero, permetia que els diferents consistoris empraren una part del romanent acumulat l'any 2019 per sufragar despeses de caràcter social. Una mesura de flexibilització que podria convertir-se en el preludi d'una futura derogació de la llei d'estabilitat pressupostària aprovada durant el govern del conservador Mariano Rajoy. «Nosaltres defensem la derogació de la llei del PP, la qual ens impedeixen utilitzar els romanents pressupostaris per combatre amb més recursos la Covid-19. De fet, estic convençut que l'actual executiu a Espanya ho derogarà», expressava en una entrevista a aquest setmanari l'alcalde de Dénia (Marina Alta), Vicent Grimalt, del PSPV.
Aquest desig coincidia amb la polèmica pels plantejaments d'Hisenda, qui havia defensat l'aprovació d'un decret en el qual es confiscaven els diferents romanents per repartir-los de manera igualitària entre les diverses corporacions locals. «Els romanents generats en els últims anys per les entitats locals pertanyen a les entitats locals, les quals han d'encarregar-se de gestionar-los i de decidir com aplicar-los», va respondre la Federació Espanyola de Municipis i Províncies per mostrar el rebuig a la mesura. Fins i tot, capitals com ara Barcelona, València, Madrid o Sevilla havien engegat un front comú per reivindicar l'alliberament dels romanents acumulats.
Arran de la negativa de les entitats municipals a la primera proposta, l'executiu espanyol va suggerir una via alternativa que ha comptat amb el beneplàcit de la secció socialista de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. Amb el propòsit d'aconseguir recursos per finançar la reactivació econòmica, especialment per les magres aportacions de la Unió Europea en matèria d'ajudes directes, Montero ha aprovat un decret en el qual ofereix als ajuntaments desbloquejar el 35% dels seus romanents entre enguany i el pròxim any a canvi de prestar-los el conjunt dels superàvits acumulats durant anys enrere. La resta dels diners serien retornats als municipis en un termini màxim de 15 anys al 0,05% d'interès, la qual cosa podria suposar uns ingressos de 70 milions d'euros per als consistoris.
Malgrat que la Federació Espanyola de Municipis i Províncies ha validat la mesura gràcies al suport dels batlles del PSOE i l'abstenció d'Unides Podem, el decret ha provocat una dura contestació des del món municipal. «És un atac a l'autonomia municipal», ha criticat l'alcalde de València, Joan Ribó, de Compromís, qui ha assenyalat: «Els incompliments amb València dels diferents ministeris durant dècades ens fan dubtar, fins i tot, del que puga passar en els 10 o 15 anys en què el Ministeri d'Hisenda preveu retornar els diners». «És una falta de respecte cap al municipalisme, ja que [el Ministeri d'Hisenda] pretén que li lliurem els estalvis generats per la bona gestió d'aquests anys perquè ens hi retorne una petita part», ha complementat l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, de Barcelona en Comú. «És una confiscació, una intromissió de l'Estat en l'autonomia local difícilment justificable», ha afegit l'alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, d'ERC. Des de la Generalitat de Catalunya, el president Quim Torra ha anunciat un recurs d'inconstitucionalitat en cas que la mesura s'aprove.
El malestar municipal ha provocat que ciutats governades per partits de diferent ideologia, com ara Madrid (PP), Bilbao (PNB), Cadis (Cadis Sí que es Pot), Pontevedra (BNG), Reus (Junts per Catalunya), Granada (Ciutadans), València (Compromís) o Lleida (ERC), hagen conformat un front per forçar una rectificació del Ministeri d'Hisenda. L'Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya, al seu torn, han promocionat mocions als ajuntaments per expressar-ne el desacord. «No feu de creditors d'un Estat autoritari i centralista que ha malgastat els nostres diners de manera reiterada», sol·licitava en els darrers dies el president de l'Associació de Municipis per la Independència i alcalde de Port de la Selva (Alt Empordà), Josep Maria Cervera, de Junts per Catalunya.
A la reacció del món local, la qual pretén aprofitar el PP per desgastar l'actual executiu espanyol de tarannà progressista, se suma la manca de suports del PSOE i d'Unides Podem al Congrés dels Diputats per validar el decret. No debades, forces com ara el PP, Ciutadans, Junts per Catalunya, ERC, CUP, Compromís, PNB, BNG, EH Bildu, Coalició Canària, Navarra Suma, Nova Canàries, el Partit Regionalista de Cantàbria o Foro Astúries han expressat que hi votaran en contra.
«Si estiguéssim a primer de gener, aquesta mesura seria entesa com a flexibilitzadora. Ara bé, no estem en aquesta situació. En el transcurs de l'Estat d'Alarma, el Govern espanyol va aprovar un desbloqueig parcial dels romanents perquè els ajuntaments pogueren mitigar els efectes sanitaris i socials de la pandèmia de coronavirus. Encara més, en l'única reunió mantinguda entre el món local i el president Pedro Sánchez va acordar-se un futur desbloqueig d'aquests diners. Arran d'aquestes expectatives, l'actual decisió d'Hisenda és una bufetada, una decepció per al món local», analitza Albert Carreras, catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, qui anota: «Tot i que no compta amb la dimensió de les anteriors lleis aprovades per Montoro, es tracta d'un cop a l'autonomia local, ja que l'administració estatal imposa condicions als ajuntaments per poder emprar els seus romanents. Tal com va fer durant la crisi del 2008 per complir amb els objectius de dèficit marcats per Brussel·les, l'Estat està utilitzant els ajuntaments. Aquesta vegada, però, per finançar-se».
Un recurs de l'Estat per obtenir 14.000 milions d'euros amb els quals sufragar els enormes costos de la recuperació que ha generat oposició a l'espai d'Unides Podem. És el cas de l'exregidor d'Hisenda de Madrid per Izquierda Unida i professor d'Economia a la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Sánchez Mato: «És incomprensible que en una crisi que amenaça d'empitjorar, les institucions més pròximes a la ciutadania no compten amb els recursos suficients, i menys que siguen sistemàticament tractades com a menors d'edat». «La filosofia de fons és tan inacceptable, tan poc respectuosa amb el municipalisme, que totes les negociacions dirigides a mitigar-la estan acabant en fracàs i posant en evidència al mateix Ministeri d'Hisenda. Primer, perquè l'Estat central ja disposa avui d'un marge ampli per obtenir aquests recursos en condicions favorables en els mercats internacionals, amb el suport del Banc Central Europeu. Segon, i més important, perquè suposa un desconeixement flagrant de l'autonomia local i de la suficiència financera municipal consagrades per la mateixa Constitució en els articles 140 i 142», afirma. I insisteix: «És un acord executat per la porta de darrere en el qual s'expropien els romanents amb condicions lleonines».
La llei Montoro, pecat original
Aquesta problemàtica, segons narra Cèlia Argilés, interventora del Consell Intercomarcal de Lleida, «té el seu origen en la modificació de l'article 135 de la Constitució Espanyola de l'any 2011, la qual comportava la promulgació d'una llei orgànica [la coneguda com a llei Montoro o d'estabilitat pressupostària] que regulava els principis constitucionals en relació amb la limitació del deute, del dèficit i de l'estabilitat de les administracions públiques». «La norma establia tres qüestions: els ajuntaments havien de guardar l'equilibri pressupostari, és a dir, no podien tenir dèficit; s'establien limitacions per tenir una elevada despesa corrent, i es fixava una regla de despesa, la qual no podia superar una determinada magnitud amb relació al PIB», complementa Francisco Velasco, catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat Autònoma de Madrid.
L'objectiu d'aleshores, el qual estava guiat pel sacrosant dogma de l'austeritat pressupostària, era controlar la despesa pública. «En l'àmbit local, en concret, era sanejar els comptes dels ajuntaments, així com liquidar els seus deutes pendents», indica. I amplia: «Arran d'aquesta llei, els ajuntaments havien de destinar els seus superàvits a eixugar el deute. Ara bé, hi havia una disfunció, ja que aquells que havien liquidat tots els seus deutes no podien emprar els seus respectius superàvits, els quals es quedaven bloquejats als comptes bancaris». «La disfuncionalitat de la regla de despesa i aquest bloqueig dels romanents ens ha dut fins a la polèmica actual, on els ajuntaments, al remat, depenen de l'administració estatal per desenvolupar les seues polítiques d'inversions», agrega.
«Com de costum, l'Estat va posar-ho tot al mateix sac i no va diferenciar entre les diferents tipologies d'administracions. D'aquesta manera, les entitats locals en tant que formen part de l'administració pública van resultar afectades per la llei d'estabilitat, malgrat que els responsables polítics eren plenament conscients que els problemes no estaven en el món local -llevat d'algunes excepcions-, sinó que el gran maldecap era i és l'administració central i autonòmica en aquest camp. La llei orgànica d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera aprovada l'any 2012 va comportar una dràstica reducció de la despesa pels ajuntaments i, al seu torn, ha generat al llarg d'aquests anys un increment important dels romanents de tresoreria», exposa Argilés, qui anota: «Si sumen els romanents de tresoreria de municipis, diputacions, consells insulars, passem d'un romanent conjunt de 5.000 milions d'euros en 2012 a un de 17.000 milions d'euros en 2018, segons les fonts que ofereix el mateix Ministeri d'Hisenda».
Amb l'excusa de desbloquejar una part d'aquests diners municipals, segons apunta la interventora, «se'ls obliga a lliurar tot el romanent de tresoreria». «L'Estat premiarà amb el lliurament del 35% del romanent acumulat, però indica que no es podrà gastar més que en tres línies que la mateixa administració central ha prefixat», puntualitza. I retrau: «Es vulnera, de nou, l'autonomia municipal, ja que per poder gastar els diners que s'han estalviat has de lliurar la totalitat del teu romanent a l'Estat i has d'invertir-los d'acord amb els criteris marcats per la mateixa administració estatal». «Els ajuntaments que no accepten es veuran obligats a continuar limitant la seva despesa en els marges que imposa l'Estat espanyol, i, en el cas que gastin per damunt d'aquests marges, com incompliran la llei d'estabilitat 2/2012, estaran obligats a aprovar un pla econòmic-financer per redreçar la seva despesa», detalla.
Centralisme persistent
La jugada del ministeri d'Hisenda per aconseguir els recursos municipals està immersa dintre d'una tendència centralista de considerar com a menors d'edat la resta d'administracions. O, si més no, així ho argumenta Carreras, qui també va exercir de secretari d'Economia i Finances (2011-2013) de la Generalitat de Catalunya: «Com va demostrar amb les lleis centralistes d'estabilitat pressupostària del 2012 i de racionalització i sostenibilitat de les administracions locals del 2014, l'Estat considera les competències de les autonomies i dels municipis com d'un rang menor. Durant la crisi del 2008, va intentar protegir la seua despesa en detriment d'exigir ajustos en educació, sanitat i serveis socials a les autonomies, i en matèria d'inversions als ajuntaments. És a dir, per complir amb Brussel·les va ajustar la despesa de les autonomies i dels municipis. Ho va fer sense respectar aquests criteris ordenats a la resta de nivells administratius. En l'actualitat, realitza una jugada semblant amb els romanents dels ajuntaments», adverteix.
«És cert que generalment s'ha considerat als ajuntaments com a una administració menor d'edat, però l'actual decisió del Ministeri d'Hisenda és encertada. Els ajuntaments són entitats que no han de generar dèficit. L'encarregat d'aquesta funció per compensar l'aturada econòmica és l'Estat i, per tant, és correcte que empre els romanents», contraposa Asensi Descalç, professor d'Economia Aplicada a la Universitat de València. «Tot control centralitzat dels fons autonòmics i locals és massa invasiu i poc respectuós amb l'autonomia d'aquests nivells administratius», replica Alba Nogueira, catedràtica de Dret Administratiu de la Universitat de Santiago de Compostel·la. I raona: «Una de les vies més invasives de desfiguració del model territorial autonòmic i local són els instruments associats al control dèficit. Aquesta decisió sobre els romanents no és més que l'última d'una sèrie des de la reforma constitucional que clarament posa en qüestió l'espai d'autonomia política de les comunitats i els municipis en un procés de recentralització que desfigura els espais competencials existents per aquests dos nivells territorials».
Les condicions estatals als municipis per disposar dels seus romanents es produeix, a més, quan les entitats locals pateixen un infrafinançament crònic. «El finançament local és una assignatura pendent que, lluny de trobar una solució, ara estarà sotmès a una norma estatal. La insuficiència financera local acaba convertint-se en l'eina per a finançar l'Estat espanyol. Com a primera administració propera a la ciutadania, els municipis es veuran abocats a la prestació de molts serveis i a executar moltes competències, entre les quals hi ha algunes que no els hi correspondria, com ara les llars d'infants. A l'actual situació d'assumpció de competències impròpies, però, caldrà sumar l'impacte del coronavirus, amb el qual els ingressos municipals també experimentaran un retrocés. D'aquesta manera, acceptar la mesura proposada pel Ministeri d'Hisenda pot comportar una desatenció de serveis per no disposar de recursos i, a més, un dèficit de tresoreria a les entitats locals», avisa Argilés. «Cal una reforma urgent del finançament local», comparteix Sánchez Mato, qui conclou: «Si l'autonòmic s'ha postergat durant anys, el municipal és el gran oblidat».