CONFLUÈNCIES I DIVERGÈNCIES

“A Alacant tenim un Partit Socialista que fa vergonya”

Esther López Barceló, diputada d’Esquerra Unida a les Corts valencianes durant la legislatura passada, ha publicat ‘La conquista de las ciudades’ (Icaria Editorial), un conjunt de converses amb diversos protagonistes de les confluències que, aviat farà tres anys, van propiciar el canvi polític a moltes grans ciutats de l’Estat. Una bona ocasió per girar la vista enrere i analitzar la feina feta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Esther López Barceló viu bastant més tranquil·la. Se li nota en la cara. Va deixar la seua empremta a les Corts valencianes en una legislatura tan convulsa com la passada, en què la corrupció i la crisi econòmica van ensorrar l’hegemonia incontestable del PPCV. Per uns pocs milers de vots, però, Esquerra Unida no va continuar a l’hemicicle i assaborir la mel del Consell. Per a tots els grups progressistes aquella va ser l’única nota trista d’una nit molt feliç, la del 24 de maig de 2015. L’onada de Podem va arrossegar una part dels vots d’EUPV i la tanca del 5% va actuar com a dic de contenció. Els seus 106.917 vots equivalien a zero diputats, mentre Podem, amb poc més de 280.000, n’aconseguia 13.

La seua vàlua política i la significació al si de l’estructura d’IU li van donar l’oportunitat de reenganxar-se a la política, en aquest cas com a directora del gabinet d’Economia i Hisenda de l’Ajuntament de Madrid, a les ordres del regidor Carlos Sánchez Mato. Un període que va durar poc més d'un any, quan Esther López va començar a preparar oposicions de docent. Més tard, l’alcaldessa, Manuela Carmena, va rellevar Sánchez Mato com a responsable de l’àrea en negar-se a acatar les directrius emanades del Ministeri d’Hisenda relatives a la llei d’estabilitat.

Amb la seua plaça aconseguida, López Barceló va fer les maletes i se’n va tornar cap a casa. Ara viu a cavall de València —on és professora— i Alacant, la seua ciutat. Abans d’iniciar el curs com a docent, però, va tenir temps d’enllestir La conquista de las ciudades, un volum molt interessant per conèixer el procés de gestació de les confluències que van propiciar el canvi polític a Barcelona, Madrid, Saragossa, la Corunya, Ferrol, Valladolid, Cadis i Alacant mateix, així com per analitzar la seua acció de govern. El llibre, prologat pel coordinador general d’IU, Alberto Garzón, inclou un seguit de converses als alcaldes Xulio Ferreiro, Jorge Suárez i José María González, Kichi, i a una dotzena de regidors, entre els quals Gala Pin i Mercè Vidal, de Barcelona.

 

—Una política fent de periodista... No hi ha dos feines tan mal valorades com aquestes!

—[Riu] Sóc historiadora, però certament, es tracta d’un llibre molt periodístic, elaborat a base d’entrevistes. Com a cap del gabinet de Carlos Sánchez Mato, el regidor que gestionava el pressupost municipal més elevat de tot l’Estat, tenia molt de contacte amb els companys de Barcelona, de Santiago, de Cadis... Vam teixir una xarxa de cooperació molt gran, però alhora vaig adonar-me que ningú de nosaltres no sabia què feien, a les seues ciutats, els nostres companys i companyes. Per això em va venir la idea de fer aquest llibre. Es tractava que tota aquella feina tinguera ressò més enllà dels respectius municipis i acabar amb el pessimisme que acostuma a afectar l’esquerra. No sempre es deixa de fer tot allò que s’espera, sinó que es fa però no es coneix prou bé. Volia encomanar una mica d’optimisme.

—Com creu que es recordaran els anys posteriors a 2015, quan van produir-se tants canvis polítics? Com una ebullició puntual o com l’inici d’una mentalitat nova que es perllongarà en el temps?

"Tan sols hem de girar la vista enrere, cap abans del 15M i de les eleccions de 2015, i comparar-ho amb el que tenim ara"

—Espere que siga recordat com l’inici d’una mentalitat diferent, però reconec que costa de mantenir la tensió del 15M i de l’emoció provocada per les investidures de les alcaldies més importants de l’Estat. És inevitable que hi haja una mica de desencís, perquè és impossible de mantenir aquesta tensió viva, però precisament per això tracte de fer un balanç positiu: tan sols hem de girar la vista enrere, cap abans del 15M i de les eleccions del 2015, i comparar-ho amb el que tenim ara. De vegades fa l’efecte que no tenim memòria suficient per adonar-nos dels canvis a què estem assistint. La caverna mediàtica vol transmetre una gestió apocalíptica de la gestió en totes aquestes ciutats, però no és així, ni de bon tros.

—Quina nota li posaria vostè als primers dos anys i mig del govern d’Ahora Madrid, que ha conegut de ben a prop?

—Li’n posaria un 8. Pense que no recordem com era el Madrid d’Ana Botella ni el Madrid d’Alberto Ruiz-Gallardón.

—En què s’ha notat el canvi, per exemple?

—Hi ha molta més participació ciutadana, a la gent se li consulten les coses. La gent ha decidit on van a parar 60 milions d’euros del pressupost municipal. També s’ha incrementat molt la transparència, s’han creat cases de la igualtat, s’han canviat els noms dels carrers que no s’ajustaven a la llei de memòria històrica... Se li ha retornat la ciutat a la ciutadania. Abans, l’administració estava com vedada, la gent no hi tenia accés. Hi havia un elitisme prou evident.

—La dreta sempre acusa l’esquerra de no saber gestionar l’economia, però el ben cert és que aquests governs estan reduint el deute generat pels governs de dreta...

—Si t’endeutes per oferir uns serveis socials de primer nivell, ja em sembla bé, però aquells governs s’endeutaven per malbaratar-ho en grans esdeveniments i saquejos diversos. Els grans ajuntaments van endeutar-se amb uns interessos molt gravosos per beneficiar els bancs amics. Nosaltres, quan vam arribar al Govern de Madrid i ens va tocar reunir-nos amb les empreses de rating, vam negar-nos a facilitar la informació que ens demanaven sobre què pensàvem fer amb els desnonaments, amb l’escola de tauromàquia... No volíem facilitar-los informació privilegiada que, en tot cas, ha de tenir de primera mà la ciutadania. Vam trencar amb aquestes agències.

Esther López Barceló durant una de les seues intervencions en comissió a la seua etapa com a diputada d'Esquerra Unida a les Corts valencianes.

—Amb el llibre ja publicat, Guanyar Alacant —que pivota al voltant d’Esquerra Unida i, en menor mesura, d’una part de Podem— eixia de l’equip de govern de la ciutat. Què ha succeït?

"A Alacant tenim un Partit Socialista que fa vergonya, Gabriel Echávarri no és un alcalde d'esquerres"

—Que a Alacant tenim un Partit Socialista que fa vergonya. Feia dècades que lluitàvem contra l’Alacant de Luis Díaz Alperi, de Sonia Castedo i d’Enrique Ortiz, i malgrat que ja sospitàvem com era el PSPV de la ciutat, vam atorgar-los el benefici del dubte i vam atendre la petició de la ciutadania, que ens emplaçava a posar-nos d’acord. La dreta no podia continuar governant la ciutat. Esquerra Unida continua sent la veu crítica que persegueix els desficacis d’Alperi i Castedo, continuem personats en la peça del cas Brugal que fa referència al PGOU, mentre que el Partit Socialista acaba de retirar-se de l’acusació popular. Això diu molt del PSOE que tenim a Alacant, que no sols el patim nosaltres o Compromís, sinó el conjunt de la societat alacantina. I la societat alacantina ja ha patit massa.

—L’alcalde, Gabriel Echávarri, hauria governat més còmodament amb Ciutadans?

—Això ho hauria de dir ell.

—Però vostè què opina?

—Opine que sí, perquè Gabriel Echávarri no és un alcalde d’esquerres. Per això mateix s’ha trobat tan incòmode, durant tant de temps, al costat de Guanyar Alacant.

—Al llibre conversa amb dues regidores de Barcelona en Comú, la valenciana Gala Pin i Mercè Vidal. En comparació amb el canvi experimentat a Madrid, quines diferències troba?

—A Barcelona la confluència es va fer de baix cap a dalt i té un grau de fiscalització bastant efectiu. Tant Ada Colau com els altres grans referents de Barcelona en Comú tenen això molt interioritzat. En el cas de Madrid, tothom no té tan interioritzada aquesta necessitat de retre comptes davant la confluència o davant l’espai polític que va donar-li l’alcaldia. Diria que en el cas de Madrid hi ha un excés de presidencialisme. A Barcelona, on el lideratge d’Ada Colau també és molt poderós, no detecte aquest excés de presidencialisme. A Barcelona, tots i totes es creuen el projecte de manera horitzontal, cosa que a Madrid no passa. Això li proporciona molta potència i molta capacitat de continuïtat al projecte de Barcelona en Comú.

—Colau té aspiracions de futur i Carmena, no. L’excés de presidencialisme potser hauria de ser al revés, no?

—Al meu parer, hi tenen a veure les deformacions professionals. Ada Colau prové de l’activisme polític i social, i Manuela Carmena era jutgessa.

—En alguns casos, els gestos simbòlics —com la denominació dels carrers, la retirada de segons quin quadres, el canvi de convidats a la llotja de la cavalcada de reis...— deixen en segon plànol unes altres mesures més importants. Hi ha realment un canvi de paradigma, de prioritats, o això encara necessita més temps per consolidar-se?

"Costa molt més comunicar la gestió pura i dura que no el canvi de nom dels carrers franquistes"

—Costa molt més comunicar la gestió pura i dura que no el canvi nom dels carrers franquistes. Els titulars més impactants són els primers, no els segons. A més, cal tenir en compte que les administracions municipals tenen les mans lligades per part de l’administració central, que es dedica a aprovar lleis que fan impossible els programes rupturistes: la remunicipalització, la contractació de més personal, etcètera. Hi ha tràmits que costen mesos i mesos, fins i tot anys. Alterar segons quines partides pressupostàries per tal de canviar les prioritats és una batalla inacabable. A Madrid, aquesta batalla va acarnissar-se i va comportar, en última instància, un canvi de posició de l’alcaldessa.

—Tornant a Alacant, l’empresari Ortiz no ha perdut cap dels seus contractes, malgrat que Miguel Ángel Pavón, en nom de Guanyar Alacant, s’havia compromès a això des de l’oposició.

—Sí, però no te n’adones de la complexitat de fer això fins que tens accés a l’expedient del contracte i veus que no és possible per la penalització que comporta. Ara bé, a Enrique Ortiz se li han posat les coses molt més complicades per poder signar nous contractes amb l’Ajuntament. De fet, en aquests dos anys i mig, no n’ha aconseguit cap.

—Ara, amb el govern en solitari dels socialistes, tindrà les coses més fàcils?

—Espere que no. De tota manera, estaria bé que Gabriel Echávarri deixara d’acudir a la llotja de l’estadi de l’Hèrcules, com acostuma a fer. Tots sabem què significava anar a la llotja de l’Hèrcules i què significa parlar amb un delinqüent confés que va finançar irregularment al Partit Popular.

—Acabem. Amb vista al 2019, de les vuit ciutats que vostè analitza al llibre, en quins casos és més optimista i en quins casos és més pessimista, respecte la continuïtat dels actuals governs de canvi?

—Absolutament optimista en tots els casos, Alacant inclòs, on el sector de Podem que se’n va quedar fora espere que llavors sí que forme part de la confluència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.