Quan encara no s'ha resolt quin és el nostre destí immediat ens estan obligant a pensar en com serà el món del dia després. De sobte, les petites incerteses s'han transformat en grans incògnites. Els grans dubtes i pors en un forat negre. Costa posar-se mentalment en la pell de qui ja tenia per davant un futur magre. El mateix tipus de persones que, molt majoritàriament, no poden permetre's el teletreball i el confinament. Pense en aquestes persones a l'altre costat d'un finestral que m'acull i em protegeix.
Pense també en amics i amigues que treballen en el sistema sanitari. Fa uns dies, quan va transcendir que la meua comarca ja tenia casos positius i un grapat d'hospitalitzacions, li vaig dir a una amiga, una de les persones que està en la primera línia de lluita contra la pandèmia, que em sabia greu per ella. “Tenim por, però volem pensar que estem fent un servei a la societat”, em va respondre. Recorde la conversa i en la gola se'm fa un nus indestructible.
Encara no sabem quin serà l'abast de la pandèmia, ni quan acabarà, ni com, ni quines conseqüències ens reportarà. Ens hem de centrar en el dia dia. En fer el treball pel qual encara em paguen. El millor que puc, malgrat la dificultat per concentrar-se, la inquietud del moment. Tractant d'aportar una altra mirada des de la cultura. Tractant de preservar la salut mental entre el bombardeig, racionant la dosi d'informació vírica, per no desenfrenar l'ansietat. Tractant de sostenir els ànims dels meus.
El pitjor és el neguit del que no pots controlar: un dels millors amics del pare va faltar dies enrere, sobtadament, per un circumstància aliena al Covid-19. Un bon home, amb una trajectòria política i cívica notable. Diego Denia, li deien. No l'han pogut acomiadar com cal. Amb tota la gent que l'estimava. Entre abraçades i mostres d'estima. Van obrir un llibre telemàtic de condol. Un adéu tristíssim.
El pare viu sol, en un pis massa gran, tancat entre els records. Sortosament, cuina i s'arregla molt bé. I entre les andròmines de la casa hi havia una bicicleta estàtica, en desús, que ara fa la impagable funció de les caminades diàries. També ha descobert alguna de les aplicacions que li permet parlar amb dos o tres amics alhora. La tecnologia és ara una aliada de la gent gran. I de nosaltres.
Però fins i tot les coses que podries controlar no són fàcils. Hi ha les tensions domèstiques, les noves i les que hi ha a les espatlles. El frec. L'asincronia entre les pujades i baixades d'uns i d'altres. No és fàcil entendre que no és moment de queixes, de discussions i de tractar de resoldre el que no has estat capaç de resoldre encara. Sobta la tensió en les cues de la farmàcia o les botiguetes de queviures, l'angoixa de la gent que despatxa, la impaciència de la gent que espera. La tensió quan tornes i et desfàs de la roba, dels guants, els poses en una borsa i cerques la dutxa. El nerviosisme perquè no passe res addicional, una malaltia, un accident domèstic. L'angoixa cada vegada que un amic o conegut anuncia que.
I encara com els xiquets i els joves s'adapten de seguida, cerquen eixides entre el que hi ha al seu abast. Però hem de revisar el concepte del que és ordre i desordre, normalitat i caos. I tot açò, sembla, no ha fet més que començar. Em faig creus pensant com viuen el dia a dia la gent que està cara al públic, conduint, atenent malalts, arreglant el clavegueram. Tota aquesta gent. Com gestionen la inquietud, la incertesa. La doble tortura de saber que poden caure malalts i, més tard, anar a les cues de l'atur sense saber fins a quan podran tornar a tenir activitat.
Costa de mantenir l'ànim seré i l'esperit crític. I s'ha de fer però a mi em costa escoltar ja els qüestionadors professionals. No em referisc als que sostenen que s'ha pres massa tard determinades mesures, que tot apunta a què sí, sinó a aquells que diuen que s'està fent un gra massa, que calia deixar la naturalesa actuar. Pagar el preu sense pagar un sobrepreu econòmic, com pretenia Boris Johnson. Com encara sembla que vulga fer Donald Trump. Però quan va transcendint quin seria el cost en número de vides, per la saturació del sistema, per la manca d'atenció a unes altres patologies, tota aquella xerrameca se'n va en orris. Hem de saber que, enmig del col·lapse, podem morir de patologies curables perquè el coronavirus està dinamitant l'atenció general. Aquest és també el gran perill.
El futur és avui la distopia que mai no pensaven que viuríem, com les que veiem a distància en les sèries de televisió, incloent el llenguatge militar i l'aprimament de les llibertats. La magnitud de la tragèdia encara és un misteri, tot s'ha de repensar. Per això vull pensar que qui té els comandaments sap més o menys que té entre les mans, dic de l'OMS, del govern espanyol, dels autonòmics i de la resta de governs més o menys sensats del planeta. I vull creure també que tenen raó aquells que diuen que les coses canviaran radicalment, que quasi res no serà igual que abans de. Les relacions econòmiques i humanes. La globalització. Els desplaçaments. El concepte de propietat. L'absurda monarquia estafadora que creu que amb un patètic discurs i unes palmades en l'esquena als servidors públics es tapen les misèries.
Tant de bo. La meua fe en l'espècie humana té els límits de les meues pròpies limitacions. De les vegades que vaig dir que no tornaria a fer determinades coses. I no.
Tant de bo traguem alguna cosa de profit. La meua fe en l'espècie humana, tanmateix, té els límits de les meues pròpies limitacions. De les vegades que vaig dir que no tornaria a fer determinades coses. I no. Vas aprenent, corregeixes coses, però la insistència en les errades és consubstancial a la condició humana. Quan acabarà tot, què tardaran les grans ciutats en recuperar els seus nivells de pol·lució? Quan retornarà l'embogida invasió dels cels? Serà capaç el món de reformular les bases de la distribució de recursos? Habilitarem una renda bàsica? Dinamitarem els paradisos fiscals? Farem de la inversió en educació, investigació i sanitat el pal de paller de les administracions? Ens conscienciarem del cost de les retallades? Sobreviurà la cultura a les privacions que ens esperen? Podrà algú viure de crear? Aprendrem la lliçó de la necessitat d'atendre el comerç de proximitat?
En què convertirem aquesta energia comprimida quan finalment podrem abraçar-nos, parlar-nos, tocar-nos? Haurem millorat com a éssers humans o ens haurà devorat la mala bava i la histèria d'aquesta dies, l'oportunisme, el vòmit polític, la repugnant explotació de l'odi en benefici d'unes idees, d'unes sigles? La depressió econòmica, totalment inevitable ja, obrirà les portes a un període de darwinisme salvatge? Aquesta visió autoritària i militaritzada, aquesta exaltació patriòtica gens dissimulada, s'anirà amb aigua i sabó, rentant-se molt les mans?
Preguntes desordenades. Incògnites. El món de demà té tan sols uns dies, és un nadó prematur, nascut d'un part difícil, que respira dificultosament en una incubadora. Sobreviurà. Però ningú no sap encara les seqüeles. Costa de creure que, d'ací uns anys, serà un xiquet fort i sa. Que represente el canvi per a bé que esperen alguns. Més aviat, em sembla que està en camí la versió del segle XXI d'El món d'ahir d'Stefan Zweig. Un llibre nostàlgic que ha començat a escriure's ja.
