“Les pitjors persones possibles estan al càrrec en el pitjor temps possible”. D'aquesta manera tan concloent començava el seu darrer article de The Guardian l'escriptor George Monbiot, en referència als governs de Gran Bretanya i Estats Units, però també d'Austràlia. I feia una relació d'idees interessant, en afirmar la resposta tardana al Covid-19 tenia similituds a la mateixa inacció davant el canvi climàtic, l'obsessió consumista. La mateixa paràlisi davant els incendis a Austràlia o les inundacions a Gran Bretanya.
“Quan arriben els desastres, els seus intèrprets es troben vagant sense parar a través de terrenys erms, incapaços de conciliar el que veuen amb el que creuen. És el que veiem avui, ja que els governs Trump, Johnson i Morrison s’esfondren davant d’aquesta pandèmia. Se'ls demana que governen, però només creuen que el govern és l'enemic”, conclou en referència a la mentalitat neoliberal dels principals governants de la Commonwealth. Els estats no s'autoregulen, certament.
En el mateix diari, una altra veu de referència, Owen Jones, feia una reflexió de caire social en afirmar, arran de la pandèmia, que “la desigualtat mata”. “Una dècada d’austeritat i un ordre social que priva a milions de ciutadans d’una existència còmoda suposarà moltes més morts en les properes setmanes i mesos que s’haurien pogut evitar. La determinació del govern de descobrir una vacuna contra el coronavirus ha d’anar acompanyada d’un compromís renovat per lluitar contra la pobresa. Com en tota crisi, aquesta probablement afectarà les persones treballadores i les persones pobres. Això no és inevitable. És una elecció, i cadascun de nosaltres tenim el poder de parar-ho, si només tinguérem la voluntat de fer-ho”, resumia.
Un dels economistes de referència del moment, el francès Thomas Piketty, en una xerrada organitzada per Le Nouvelle Observateur, advertia que la crisi, indefectiblement, conduiria a una “enorme transformació”. “Cal una mobilització intel·lectual, un programa per preparar el terreny social per a un altre món”. Així, segons Piketty, la malaltia es podia considerar “com un motor potencial de canvi. Cal canviar el sistema econòmic, definir altres nocions de la propietat, la gestió i la decisió”. En definitiva, cal anar “a un altre sistema econòmic”, en la línia del ha estat defensant abans de la pandèmia l'autor de Capital i ideologia.
En Marianne, l'assagista i realitzadora francesa Caroline Fourest, després de parlar en termes de “test darwinista”, advertia d'un altre risc del Covid-19. “L’epidèmia d’extrema dreta florirà si un únic jihadista Idlib aconsegueix passar per les xarxes de civils que simplement intenten sobreviure. També sabem quanta xenofòbia es pot alimentar per la por a les pandèmies. És un risc. Cal tenir-ho en compte per no convertir-se en monstres. Una malaltia igualment contagiosa. De la qual no sempre ens curem”. “Privar-nos de la nostra humanitat no ens curarà de cap virus. En lloc de tremolar, com un guàrdia fronterer, o esforçar-se per trobar un boc expiatori, com els polítics, és més noble buscar l’antídot, com un metge. Passar el pic, aprendre i preparar-se per afrontar humanament els coronavirus de demà”, concloïa.
Quan la solitud és imposada
També hi ha qui és capaç d'extraure'n conseqüències positives. La periodista Dagmar Rosenfeld, del conservador Die Weltalemany, contraposava el pessimisme cultural per la digitalització com a eina d'alienació humana, amb tot el que ens aporta en moment de crisi. “Ara, quan la crisi, queda clar que l'entorn digital és el que manté els processos de treball i interacció social. S'ha convertit en el nostre refugi”.
Al setmanari Der Spiegel, la novel·lista i dramaturga germano-suïssa Sibylle Berg feia al seu torn una encoratjadora reflexió sobre els canvis socials que comporta la malaltia, a la generació de noves xarxes d'interacció social, de canvis en la mentalitat individualista. “Sobretot quan tens por, ajudar els altres ens ajuda a nosaltres mateixos, a somriure, a veure si algú necessita ajuda o ser confortat. Potser d'aquesta societat dividida (...) atiada pels interessos econòmics, està sorgint un punt d’inflexió”. “Una part més gran de la població pot començar a desconfiar d'aquells que ara parlen massa fort sobre la responsabilitat personal. Potser molts entenen que no són res per si sols, que no ajuda, no els escalfa ni els fa feliços buscar persones culpables, menysprear els altres, humiliar-los. Així ho espere. Cohesió i una mica més de proximitat. Amb tota la distància física requerida”.
Des del centre de l'huracà, la dramaturga i poeta Dacia Maraini, en un article publicat per Il Corriere de la Sera, reflexionava sobre les coses que ens farà valorar el virus. “Fins a dia d’ahir vaig veure que la gent caminava pels carrers i ningú portava màscara. Avui Roma està deserta i aquells pocs que em troben dempeus davant del supermercat, porten màscares i mantenen la distància. Isc només per comprar pa i llet. Després torne a tancar-me a casa. Cosa que no em molesta perquè em submergeix en l'escriptura i la lectura. El problema ve de vesprada. Estava acostumada a anar al teatre o al cinema o a sopar amb els amics. De cop i volta m'adone que el que considerava moments sense importància en la meua vida eren molt importants. D'alguna manera, la solitud, quan no és triada sinó imposada, fa mal a l'esperit”. L'article està datat el 16 de març.
A l'altra banda de l'Atlàntic, David Remnick, escriptor i periodista, guanyador d'un Pulitzer, invocava en les pàgines de The New Yorker la figura de Franklin Delano Roosvelt quan, l'any 1932, enmig encara de la Gran Depressió, invocava la franquesa i el rigor “en les hores fosques de la vida de la nostra nació”. I reclamava el suport i la comprensió de la gent. Un agafar el bou per les banyes que contrasta amb l'actitud de Trump. “Davant de la crisi, la resposta de Trump ha estat minimitzar-la, posant en evidència les realitats del nou coronavirus i presumint de quina feina 'increïble' està fent. Va desaprofitar el recurs més valuós en una pandèmia: el temps”. Una actitud per a Remnick gens sorprenent, que connecta amb la resposta del president amb catàstrofes com la de l'huracà Maria el 2017.
El treball intel·lectual, com reclamava Piketty, també pot ser col·lectiu. A Argentina, un grup d'intel·lectuals i referents civils que ja havien començat a contactar abans de la crisi, anunciaren dimarts un projecte de diàleg presentat amb el manifest “Ara, tots junts”. “Vivim moments de profunda preocupació en el nostre país i en el món sencer. La pandèmia del Covid-19 ens planteja un enorme desafiament que també pot ser una gran oportunitat, sobretot per a l'Argentina”, diu el text, que ressalta una idea important: “Res més perillós que deixar-nos en mans de la por i l'egoisme, sobretot en un marc en el qual l'eixida sols pot ser col·lectiva”.