Un diumenge, amb preocupació, el primer ministre italià, Giuseppe Conte, va fer una trucada personal als treballadors de l’hospital públic Joan XIII (Giovanni XXIII) de Bèrgam. Volia saber si el govern italià podia fer alguna cosa per ajudar a superar la crisi. La clínica, tot i ser ben moderna, gairebé no pot afrontar el ritme del dia a dia amb els innombrables pacients infectats pel COVID-19. L’hospital pateix la manca de màscares protectores, d'aparells d'assistència respiratòria i de metges. L’exèrcit italià va enviar recentment una vintena de metges militars per treballar-hi. Sempre que una unitat de l’exèrcit arriba a les instal·lacions mèdiques hi ha una càmera gravant-ho. L’interès periodístic és evident.
En només quatre dies, el nombre de persones infectades a Bèrgam s’ha duplicat. I les morts s’hi han triplicat. Els telèfons sonen de manera constant, perquè cada cop més persones truquen per informar de símptomes de tos o febre.
Giorgio Gori, de 59 anys, és membre del Partit Demòcrata. Va nàixer en aquesta ciutat de 120.000 habitants pròxima a Milà. El 2014 es va convertir en l’alcalde de Bèrgam. Abans, havia treballat com a periodista televisiu. Gori continua advertint que Bèrgam està a tocar del col·lapse i que no podrà aguantar la crisi durant massa temps.
-Senyor alcalde, quina és la situació actual a Bèrgam?
-Molt crítica. El nombre de persones malaltes creix de manera constant. Malauradament, moltes persones que necessiten atenció estan morint, víctimes de l’epidèmia.
-Què es pot fer al respecte?
-Hem fet arribar a l’hospital centenars de llits nous i hem intensificat les cures durant les darreres setmanes. Hem demanat ajuda als metges que exerceixen en totes les especialitats, també als metges jubilats, i els preparem per afrontar el desplegament contra el coronavirus el més ràpid possible. En realitat, hi ha un excel·lent sistema d’atenció mèdica a la meua ciutat i a la Llombardia. Però en aquestes circumstàncies tot és molt difícil.
-Què està passant als hospitals en aquests moments?
-El que ens explica la gent que hi treballa fa feredat. És quasi com viure en una trinxera. Treballen les 24 hores, ningú dorm. Malauradament, molts han estat contagiats i ara passen els dies malalts a les seues cases. A més, falten màscares i ulleres protectores. Estem buscant desesperadament el més important, que són els aparells d'assistència respiratòria i altres materials necessaris per les cures intensives. Per això hem fet una crida urgent al sistema italià de salut, a l’agència de protecció civil i a la comunitat internacional. I afortunadament, estem rebent el suport d’altres països. Alhora, lamentablement, hi ha moltes persones a les quals no podem ajudar i que no poden ser traslladades a l’hospital.
-Existeixen criteris per adjudicar o no un aparell d'assistència respiratòria a una persona?
-Conec alguns pacients que, tot i patir condicions de feblesa, van deixar de ser assistits amb aparells respiratoris. Malauradament, això ha succeït en diversos llocs de la Llombardia. Però tots haurien de comptar amb ajuda.
-La Llombardia s’ha hagut d’enfrontar sola als seus problemes durant massa temps?
-Vam ser els primers a Europa a afrontar aquesta emergència, que és molt difícil de gestionar. Potser al principi hi va haver alguna petita confusió. Però en canvi, estic convençut que la cooperació entre el Govern, les regions i els municipis italians està funcionant.
-Hauria estat possible reaccionar abans per evitar el brot de coronavirus a Itàlia o, si més no, haver frenat el ritme de l’epidèmia?
-Podríem haver reaccionat més ràpid. Per exemple, s’hauria d’haver establert el confinament a Val Seriana, ací, a la regió de Bèrgam. Ho vam sol·licitar, perquè hi havia molts casos de coronavirus a l’hospital local d’Alzano, un poble de la zona. El mateix va passar a l’hospital de la ciutat de Codogno, amb 50.000 habitants, on es va establir una línia vermella el 23 de febrer per aquesta raó. Però amb nosaltres, amb Bèrgam, no ho van fer. Van passar alguns dies fins que el Govern, finalment, decidira tancar tota la Llombardia i altres 14 províncies del nord del país.
-Per què des de Roma van dubtar en aquest cas?
-No ho sé. No tinc cap interès a fer atacs polítics ara. Tothom comet errors quan es donen situacions com l’actual. En general, crec que les respostes que ha anat donant el Govern italià han estat positives.
-Com va preparar l’Ajuntament de Bèrgam als seus ciutadans davant d’aquesta situació tan greu?
-Al principi pensàvem que algunes precaucions i algunes conductes determinades podrien ser suficients. Que podríem continuar amb una rutina diària relativament normal si la vida pública es restringia parcialment i es mantenia la distància mínima d’un metre entre persones. Però uns dies més tard vam entendre que això no seria suficient. Havíem de ser molt més dràstics en les mesures. En l’última reunió dels alcaldes vam deixar clar tot això al primer ministre, Giuseppe Conte.
-Els veïns de Bèrgam van rebre bé les noves normes?
-En general sí. Però hi va haver dues coses que em van molestar després d’una setmana amb la gent tancada a les seues cases: vam mantenir els estancs oberts per cobrir les necessitats diàries. Allà també es poden fer apostes, i molta gent gran hi anava a aquests establiments per avorriment. Ara he vetat aquests jocs d’apostes. Altres s’han reunit en llocs públics per aconseguir accés a Internet. Per això vaig apagar el wifi municipal a les places públiques. Tothom té la responsabilitat de complir amb les normes i, si és possible, de no eixir de casa. Espere que tothom ho entenga.
-Potser hi ha molta gent que encara no veu la dimensió real del perill?
-Això ja no passa a Bèrgam. Gairebé tothom coneix algú que ha estat infectat o que ha mort.
-I ara què vindrà?
-El més important ara és que mantenir-nos ferms i que la gent complesca amb les normes. Crec que hauríem de ser encara més estrictes. Moltes empreses industrials encara estan obertes. Ho tancaria tot, almenys ací, a la Llombardia. La producció s’ha de limitar al subministrament d’aliments i d’energia. I, per descomptat, a la tecnologia mèdica, perquè necessitem desesperadament més aparells d'assistència respiratòria.
-Què pot fer vostè com a alcalde perquè la situació siga més suportable per als veïns?
-Bona part dels ciutadans d’edat avançada i vulnerables viuen sols i necessiten suport. A més dels funcionaris municipals, ara comptem amb 500 voluntaris desplegats per ajudar-los amb les compres i amb les visites a les farmàcies. També hem desenvolupat una sèrie d’iniciatives. Per exemple, els treballadors de la biblioteca pública llegeixen contes de fades als xiquets a través de Facebook. Hem demanat a cada resident que truque a les persones grans i els facen companyia per telèfon. I estem abastint de menjar els més necessitats. Cap persona pot quedar desemparada, ningú pot deixar de comptar amb els serveis bàsics.
-Quan pensa que l’onada d’infectats arribarà al màxim nivell?
-No ho sé. Soc molt cautelós amb aquestes coses, perquè sabem que la majoria dels infectats són asimptomàtics i, per tant, no són detectats. A més, hi ha molts malalts amb febre tancats a les seues cases que no se sotmetran a les proves i, per tant, tampoc apareixeran en les estadístiques. Les persones grans que moren a les seues cases no sabem, tampoc, amb certesa si són víctimes d’aquest virus.
-És possible fer una estimació de les pèrdues econòmiques?
-No. Però segur que seran fortes. Per descomptat. El Govern italià ha adoptat mesures, ha fet despeses de 25 mil milions d’euros. Aquesta és una contribució important, però no s’apropa a les pèrdues que estem patint. Només puc esperar que la cooperació europea funcione i que ningú arribe a pensar que el que necessitem és austeritat.
-Quina és la seua conclusió després de tantes setmanes de crisi?
-Malauradament, Itàlia s’ha convertit en un model per a altres països. Ara, altres han d’adonar-se que ja no poden eixir a ballar i que han d’adoptar mesures difícils, tal com ja vam fer nosaltres. I no vull parlar d’aquells que creuen en la immunitat dels habitants del seu país.
-Es refereix al primer ministre britànic, Boris Johnson.
-Qui també està tancant els bars ara. Només puc esperar que la nostra experiència servesca com a exemple a la resta.
-Quin consell donaria als alcaldes alemanys?
-Que s’asseguren que les persones no es reuneixen entre elles i que mantinguen la distància. I que aprofiten el temps del qual encara poden disposar.
-Com ho estan gestionant, vostè i la seua família?
-Afortunadament, els meus fills van tornar de les seues ciutats universitàries el passat diumenge, per la vesprada. Però no els he abraçat. Estem mantenint la distància. No em puc permetre caure malalt en aquest moment.