L’error de donar per morts els socialistes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una de les conseqüències més diàfanes del Procés i de la crisi del sistema del 78 ha estat la implosió del sistema de partits: la vella Convergència —assetjada també per l’onada expansiva del cas Pujol— va donar pas al PDeCat i, posteriorment, a la indefinició de les candidatures de JxCat i l’emergència de la Crida. A l’altra banda, Iniciativa per Catalunya ha estat fagocitada per l’emergència dels Comunshereus del 15M— i de Podem fins a portar el partit hereu de l’històric PSUC a la liquidació. Ciutadans, nascut a Catalunya, per contra, ha sorgit com a resposta fulgurant tant al creixement de l’independentisme com al qüestionament del pacte constitucional. ERC —partit quasi norantenari a la recerca de l’hegemonia— a banda, si hi ha un partit que ha sobreviscut a tot tipus de tempestes aquest és el PSC. 

Qui ho havia de dir, en els temps del primer secretari Pere Navarro, quan el partit era capaç de defensar el dret a decidir i el referèndum pactat per mirar d’aturar la sagnia de dirigents crítics, valents llavors per a qüestionar un líder tan feble, i tot semblava anar de mal borràs. Qui havia de dir que avui els socialistes catalans no només haurien recuperat i afermat alcaldies històriques (Sabadell, Mataró, Granollers), sinó que gràcies a una cintura política admirable serien capaços de teixir aliances des de Ciutadans fins a JxCat i ERC? Qui havia de dir que presidirien la sucosa Diputació de Barcelona —portant l’independentisme al fang— i serien la peça clau de l’Operació Colau-Valls? Qui els havia de dir, a més, que després d’acceptar l’aplicació de l’article 155 i de ser comparsa política i intel·lectual de la dreta anticatalanista, encara se’ls veuria com un partit central, disposat a pactar pressupostos amb el Govern de la Generalitat, i ser peça clau d’aquest nou mantra segons el qual necessitem imperiosament “diàleg”? Doncs aquí hi som pel tros.

Bona part de l’èxit d’aquest PSC resilient és del seu primer secretari, Miquel Iceta, que no només ha estat capaç de galvanitzar la tropa esmaperduda, sinó que s’ha deslliurat dels incòmodes i molestos “michelines” —en expressió del traspassat Xabier Arzalluz— que eren els crítics i catalanistes, i avui comanda un partit obedient amb la mà de ferro que tot líder voldria. Element pràcticament únic de la vella política —“y a mucha honra” diria ell, n’estic segur—, aquest coneixement dels mecanismes i la maquinària, allunyada de les paraules que s’emporta el vent després d’una carrera política de més de tres dècades sense interrupcions, l’ha acabat convertint en indispensable. Ningú sap com definir la seva ideologia —ni la del partit, possiblement—, però tothom sap què és el PSC d’Iceta: una màquina de poder moguda per qui millor la coneix.  

Una màquina de poder que, a més, ha estat una prestigiosa escola política. No debades, a les llistes municipals de Barcelona del 26 de maig quatre llistes —i el mateix PSC— es proclamaven d’alguna manera hereus del maragallisme, amb il·lustres exsocialistes a les seves files: Ernest Maragall liderant ERC, Ferran Mascarell dins la candidatura de JxCat, Jordi Martí, als Comuns, i Celestino Corbacho com a fitxatge de Valls-Ciutadans.

Per això un dels greus errors de l’independentisme ha estat creure que sí, que el PSC era un partit mort i sepultat, pura corretja de transmissió del PSOE de Sánchez i baula feble del bloc del 155. L’exemple d’això és la decisió de no donar suport a la maniobra —s’ha de dir que molt mal servida— per col·locar Iceta de senador i, posteriorment, ascendir a la presidència del Senat. Tot i hi haver molts arguments per oposar-s’hi, aquella jugada va activar una palanca de venjança que s’ha servit freda en el cas de l’alcaldia de Barcelona o a la Diputació. Com en la Itàlia del Transformismo, la capacitat de trobar aliances allà on aparentment no hi són és la capacitat més aconseguida d’aquest PSC disposat a tot per enterrar, si pot ser dignament, l’independentisme, ara en fase de liquidació per canibalisme, i mirar de recuperar el vell temps perdut.

Mentre duri la sort política de Pedro Sánchez —bàsicament sustentat en la temença de l’emergència del pacte de les tres dretes—, el PSC podrà continuar nodrint Societat Civil Catalana i, alhora, parlar de ponts i de diàleg i ocupar el centre del terreny de joc. No s’ha de donar mai per mort el PSC, tot i que ho sembli. Aquest no és un film de zombis, sinó de supervivents. I de partit supervivent en aquest país, malgrat el que diuen alguns, només n’hi ha un i és el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.