PSUC - Iniciativa - Comuns

L’ombra llarga del PSUC

Iniciativa per Catalunya es dissoldrà al si de Catalunya en Comú. Els deutes han enfonsat el partit hereu del PSUC, que tal com ha anunciat, desapereixerà quan es faça efectiu el concurs de creditors. La dissolució d'ICV al si del PSUC la van pronosticar molts militants, tal com deien en aquest reportatge que analitzava la història de l'espai del PSUC i Iniciativa i que ara recuperem.
L’espai polític dels comuns és conseqüència directa d’un altre de tan heterogeni, ampli i inestable com el del PSUC. Fundat pocs dies després de l’esclat de la Guerra Civil, el Partit Socialista Unificat de Catalunya va ser l’instrument antifranquista durant la dictadura i va morir víctima d’un temps polític que exigia canvis i transformacions. La seua herència, però, es manté ben viva a Iniciativa, el partit que el va succeir i que podria, com el PSUC, diluir-se en una altra formació: Catalunya en Comú. Ho analitzem amb protagonistes antics, presents i amb futur al si d’aquest espai.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al bell mig de Barcelona hi ha la plaça del Pi. S’ubica al cor de Ciutat Vella, deteriorada per un turisme que compta cada cop amb menys simpaties. Un fenomen que condiciona el negoci de la restauració, que abunda en aquest districte per atraure com més viatgers millor. La qualitat dels menús es secundària si la clientela és nombrosa.

En aquesta mateixa plaça hi ha un bar homònim, el del Pi, distingit dels adjacents perquè manté, com pocs, una estètica antiga, que remet a un passat poc present a Barcelona. Els seus plats també respecten la tradició. La distinció, sovint, és tan senzilla com mantenir la identitat. Aquest bar ostenta, orgullós, una placa que recorda que, allí dins, el 23 de juliol de 1936 es va fundar el PSUC. Era dijous, només cinc dies després del pronunciament contra la República espanyola. Quatre partits —Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya, Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE— s’agrupaven per formar-ne un de nou que estava cridat a fer història. Una història indesitjada, atès que el partit va haver de perdre una guerra i combatre una llarga dictadura. La confluència de què naixia el PSUC era la primera de tantes i tantes que van venir després.

Precisament, la capacitat de confluir és part de l’esperit que encara roman del PSUC. Són moltes les personalitats que van formar part d’aquell paraigua antifranquista que va atraure tants i tantes militants dispars. Amb les conseqüències esperades: disputes, divorcis, escissions, reconciliacions... Però sempre amb la consciència que la unitat era imprescindible sobreviure. Tal com ocorre ara a Catalunya en Comú: corrents interns, retrets polítics i discrepàncies estratègiques enfronten la formació. Al rerefons, però, hi ha la certesa que només la integritat els va fer, els ha fet i els farà forts.

Propaganda del PSUC durant la Guerra Civil a Barcelona

Màrtir de noves èpoques, el desgast de la Unió Soviètica, que deixava de ser referent per al comunisme coetani a la caiguda del Mur de Berlín, el PSUC va haver de reinventar-se i transformar-se en Iniciativa. Aquell era l’invent polític de Rafael Ribó, actual síndic de Greuges, que va convertir el PSUC en un partit no comunista capaç d’atraure els comunistes, tal com recorda un vell company seu de lluita.

Era l’evolució natural d’un espai polític que encara tenia coses a dir. De ser el nexe d’unió de la lluita contra la dictadura va passar a assolir 25 diputats el 1980, i va esdevenir tercera força, per darrere d’un PSC recentment fundat i beneït per l’establishment, que li havia furtat vots i militants. Quatre anys més tard, davant un pujolisme que es consolidaria durant anys i panys, el PSUC sobrevivia amb sis diputats. Enrere quedaven les sigles de l’antifranquisme català, de la resistència, d’una vocació de lluita que va malmetre el règim. Les sigles d’aquell partit que, com tots els que es van veure immersos en la Guerra Civil, comptava amb episodis tenebrosos que encara són motiu de debat. L’editor Eliseu Climent recorda quan va comentar a Jordi Pujol la possibilitat d’accedir gratuïtament a arxius del KGB que comprometien el PSUC durant el període bèl·lic. Després de plantejar-s’ho, el president de la Generalitat de Catalunya s’hi va negar. “El PSUC ha estat un partit molt important per a Catalunya. I no s’ha de tocar. Ni tan sols durant la guerra”. Tants anys de lluita mereixien un respecte.

Cartell electoral d'Iniciativa el 1987. Al capdavant, Rafael Ribó

Què queda, ara, de tot allò? Parlem amb distints militants, antics i presents, alguns de tornada, altres amb futur en l’espai dels comuns, que valoren si encara queda algun tret de l’esperit d’aquell partit que va perdre les sigles però que existeix, si més no, gràcies a partits que conflueixen per ocupar el seu espai. I que és present, per descomptat, en el record polític de tot un país.

 

Què en queda, del PSUC?

Per exemple, la seua condició de referent polític. Jéssica Albiach (València, 1978) així ho assenyala. És la líder parlamentària de Catalunya en Comú-Podem i milita en la formació morada. “En la construcció d’un projecte nou és bo tindre referents al cap, i el PSUC n’és un d’imprescindible”. Albiach admira l’hegemonia que, segons diu, va aconseguir aquell partit, “arribant a tots els racons, interpel·lant estudiants, obreres, intel·lectuals, classes mitjanes i populars, veïns i veïnes al voltant de polítiques unitàries i d’aliança dins d’un marc d’iniciativa civil”.

En canvi, la diputada valenciana diferencia aquell moment fort del PSUC de l’actual, el que viu Catalunya en Comú-Podem. “Ens enfrontem a reptes molt diferents: revalidar l’Ajuntament de Barcelona per demostrar que l’alternativa al neoliberalisme s’està construint des de les ciutats i plantejar un projecte de país per a Catalunya que passe indefugiblement pel dret a decidir, els drets socials i la fraternitat amb la resta de pobles de l’Estat”. En aquest sentit, segons Albiach, del PSUC s’ha heretat també “la seua proposta de país sense exclusions, que ha contribuït a la construcció d’un sol poble”, i ha estat capaç de desenvolupar “un paper central durant el franquisme tant en la defensa dels treballadors i les treballadores com de la llengua catalana”.

Hi ha més veus que s’expressen en la mateixa línia. “La part més atractiva de Catalunya en Comú és que s’ha constituït com a punt de trobada de dues tradicions de l’esquerra catalana: l’una, molt antiga, concretada en Iniciativa per Catalunya (ICV) i en Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), que lliga amb la història del PSUC des del 1936 contra la dictadura i a favor de les llibertats nacionals i socials i el dret a l’autodeterminació de Catalunya; i una relació de col·laboració estreta amb el moviment sindical —molt en concret amb Comissions Obreres (CCOO)— i la pertinença a una de les famílies polítiques europees avui en clara expansió, Els Verds. La segona tradició és la que prové dels moviments socials, que s’expressa amb força el 15 de març de 2011 i que després sap organitzar-se políticament a través de Podem i de Barcelona en comú”. Ho diu Jaume Bosch (Barcelona, 1953), que començà a militar al PSUC el 1974, al caliu de l’antifranquisme per després formar part del Comitè Central i de l’Executiu i contribuir a la fundació d’Iniciativa per Catalunya l’any 1987, partit que va arribar a vicepresidir, cosa que també va fer a la Diputació de Barcelona. Bosch també va ser diputat al Parlament de Catalunya (2003-2015) i va ser ponent de l’Estatut de 2006. Actualment, forma part de Catalunya en Comú, i treballa en l’àmbit de Justícia, Dret i Seguretat del partit.

També és d’aquest parer Ricard Gomà (Barcelona, 1964), militant d’Iniciativa des del 2001 i membre del corrent intern Compromís per la Independència, a més de militant de Barcelona i Catalunya en Comú des de la fundació. Tot i diferenciar el context temporal del PSUC i de Catalunya en Comú, veu “un fil conductor” dels comuns que “connecta amb el millor del PSUC” per “seguir impulsant transformacions, per no deixar mai d’aprofundir en els valors de la democràcia i en les llibertats nacionals. El millor del PSUC va ser l’espai de creativitat política, avui la innovació política passa sobretot pel feminisme i el municipalisme, dos elements clau en el projecte dels comuns”.

Hi ha qui posa l’accent en la capacitat de confluir. Jordi Guillot (Barcelona, 1955) va ingressar al PSUC també a les acaballes del franquisme. En va ser responsable a l’Hospitalet de Llobregat i va adquirir tota mena de càrrecs al si de la formació fins convertir-se en un dels fundadors d’Iniciativa. Des de 1991 és membre del Consell Nacional i Comissió Executiva de la formació i va ser-ne vicepresident entre 1993 i 2013. Va participar també activament en els acords dels tripartits de 2003 i 2006 com a responsable de les comissions negociadores d’ICV. Actualment és membre del Consell d’Estat, i comparteix càrrec amb polítics semiretirats com ara Soraya Sáenz de Santamaría, Juan Carlos Rodríguez Ibarra o José María Michavila. Segons Guillot, “som fills hereus d’una cultura política caracteritzada per saber llegir en cada moment les necessitats històriques d’agrupaments i ser capaços de realitzar l’esforç unitari per confluir”». Recorda que el PSUC “va saber llegir els grans canvis històrics dels 80 confluint, el 23 de febrer de 1987, amb l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra per crear ICV”. Després d’esmentar la virtut d’atraure el moviment 15M, expressa que “aquesta capacitat de sumar, unir, confluir amb altres més enllà dels orgulls per les sigles ens ha permès millorar i enfortir eines per la transformació social de les esquerres catalanes”, diu abans d’assenyalar també l’aptitud del PSUC per generar “grans acords i consensos”, com ara la creació de l’Assemblea de Catalunya o l’aprovació dels estatuts de Sau (1979) i el de 2006. Guillot reivindica “avui més que mai a Catalunya aquesta cultura dels grans acords en allò que afecta el nostre autogovern sacsejat ja sigui per l’autoritarisme centralista o l’unilateralisme irresponsable”.

Joan Saura, Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira, signants del pacte del Tinell que va tancar l'acord del primer tripartit al capdavant de la Generalitat de Catalunya.

D’altra banda, el membre del Consell d’Estat destaca “la predisposició dels comuns a obrir marcs unitaris per sortir de l’atzucac que pateix Catalunya o per poder acordar els pressupostos de Barcelona, Catalunya i l’Estat”, i també el paper d’Ada Colau, figura que, segons ell, representa aquestes virtuts.

“És català qui viu i treballa a Catalunya”. És l’eslògan que rescata Eduard Navarro (Sabadell, 1987) per explicar què queda, segons ell, del PSUC. “El seu esperit ha impregnat durant dècades gran part de la societat catalana en el seu caràcter unitari a l’hora de crear grans espais de transformació social —siguin les CCOO, les associacions de veïns o el que va ser l’Assemblea de Catalunya—, en la necessitat de crear organització popular i teixit democràtic als barris, centres de treball i escoles i en la defensa de la llengua i cultura catalanes. I els comuns respecten alguna cosa d’aquest esperit del qual són hereus polítics”. Navarro és secretari general del PSUC-viu, fundat el 1997 “arran de la congelació del PSUC dins d’ICV i per la ruptura amb la línia política i de les relacions amb el Partit Comunista d’Espanya (PCE i Izquierda Unida)” des d’Iniciativa. Aquesta veu reivindica el PSUC-viu com a “continuador de la tradició comunista i del programa polític del PSUC històric”. El PSUC-viu, que manté la tendència marxista-leninista, és avui el referent català del PCE.

Alguns també responen a la qüestió en clau de futur. És el cas de Marta Ribas (Terrassa, 1975), diputada al Parlament i coordinadora nacional d’Iniciativa, que destaca “el paper clau” que té el PSUC al si de l’espai dels comuns. “El seu paper és —i ha de continuar sent— relligar, recosir i fer-ho des de la defensa de la unitat d’un país que esdevé un sol poble si té per bandera la lluita contra les desigualtats socials, emparellada amb la lluita nacional”. Ribas reconeix que “vivim moments polítics crítics per al país, de cruïlla, que marcaran molt el futur, tant social com nacional”. “La nostra lluita és llarga, i cal estar preparats per mantenir-la”.

A ningú no se li escapa la disputa interna que esquitxa els comuns, condicionada pel moment que viu Catalunya. “No era, ni és, fàcil de construir un projecte polític nou a partir de dues tradicions tan diferents, i això explica alguns dels problemes actuals”, diu Jaume Bosch, que aposta per mantenir el camí de “respecte als orígens diferents i d’acceptació del pluralisme”.

Vanesa Prieto

Un dels polítics més díscols amb la direcció actual de Catalunya en Comú és Joan Josep Nuet (Reus, 1964), fundador i membre del corrent intern Sobiranistes —que encapçala amb Elisenda Alamany—, el qual aposta perquè els comuns assumesquen de manera més desacomplexada el dret a decidir i no descarten la via de la construcció d’una república catalana. Nuet, secretari general de Comunistes de Catalunya, partit que també “es reclama hereu del PSUC”, entén que “avui l’espai dels comuns va més enllà del subjecte polític anomenat Catalunya en Comú i, de fet, la recomposició d’aquest espai no ha finalitzat: cal veure com s’afronta el futur després de les eleccions municipals i europees de maig i després de la sentència als líders sobiranistes, que pot representar un veritable terratrèmol polític”. Segons Nuet, que formava part de la Mesa del Parlament durant l’anterior legislatura —i està acusat de desobediència—, tot això “pot fer repensar de nou l’instrument de Catalunya en Comú, que avui està molt lluny d’un espai que té encara un potencial de ser organitzat d’acord amb la seva voluntat de ruptura amb el règim de 1978 com a marc que ha permès i provocat també la crisi i les seves conseqüències econòmiques, socials i polítiques”.

 

PSUC viu, PSUC mort

No tothom comparteix la idea que l’esperit del PSUC sobreviu en el present. Hi ha qui responsabilitza els contextos diferenciats a l’hora de justificar la desaparició de la influència de l’antic partit. És l’opinió de Borja de Riquer (Barcelona, 1945), catedràtic d’Història a la Universitat Autònoma que va ingressar al PSUC l’any 1974, procedent de Bandera Roja, on militava des de 1968. Va abandonar el PSUC el 1981 per “les grans tensions existents al partit”, segons ell “de responsabilitat compartida”, tot i que culpa especialment “la intervenció de Santiago Carrillo [1915-2012] i de gent com Ignacio Gallego [1914-1990] —tots dos del PCE—, decisiva per liquidar-lo”. Explica De Riquer que “tot ha canviat molt”. “A la clandestinitat hi havia una companyonia i unes complicitats notables malgrat les possibles discrepàncies polítiques, així com l’intent d’entendre els arguments dels altres per tal de trobar punts d’acord. Ara la política té unes altres regles, més hipòcrites i molt poc sinceres”.

“Jo crec que no en queda gairebé res. Realment, el PSUC era un paraigua que aixoplugava un ampli espectre social i ideològic antifranquista, i això explica que, quan es va iniciar la Transició, molts dels seus militants van optar per altres alternatives polítiques”. Són paraules de la historiadora i catedràtica a la UAB Anna Sallés (Barcelona, 1940), que es refereix al PSC, qui es va beneficiar del fet que “el PSUC va proporcionar molts quadres a altres partits”. Sallés, filla d’un militant del PSUC durant la Guerra Civil que es va haver d’exiliar a França, va ingressar al partit el 1957, a la universitat. August Gil Matamala, reconegut advocat, va ser qui la va posar en contacte “amb la cèl·lula d’estudiants del PSUC”. “Jo crec que tot em conduïa a entrar en aquest partit, que era, sens dubte, el pal de paller de la clandestinitat”. Sallés va deixar de militar-hi cap al 1970 “per raons que no venen al cas i que serien llargues d’explicar”. Abans havia passat sis mesos empresonada a la Model, l’any 1962. El seu home, Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003), va passar més temps a dins. Tots dos, amb cinc estudiants més, van ser detinguts i jutjats pel mateix consell de guerra.

Un altre dels qui també nega la permanència d’aquest esperit polític és Jordi Borja (Barcelona, 1941), que va ingressar al PSUC el 1960 per marxar a París dos anys després “degut a una repressió massiva de 135 militants, la majoria sindicalistes. La direcció del partit havia de sortir del país”. Va ser dels separats del PSUC el 1966 arran de l’expulsió de Fernando Claudín, Jorge Semprún o Jordi Solé Tura, relacionada amb la crisi en la direcció del PCE-PSUC. Dos anys després, ja de nou a Barcelona, fundaria Bandera Roja, una part del qual s’integrà al PSUC el 1974. Borja va ser diputat al Parlament durant la primera legislatura autonòmica i membre del govern de la ciutat de Barcelona entre 1983 i 1995. De 1987 a 1991, Borja va ser-ne regidor independent a les llistes del PSC. Actualment es declara “proper” als comuns, “però sense cap responsabilitat ni militància formal”.

Segons aquest testimoni, el PSUC “era un partit molt estructurat, amb experiència històrica i base teòrica”, mentre que “els comuns encara no són un partit, estan en procés de constitució. No tenen passat, el futur és incert i el present confús”, alerta. Distingeix l’actual formació del PSUC pel fet que es conforma d’una “barreja de gent majoritàriament jove, amb molt poca cultura de partit, amb poca experiència en l’àmbit de la política i de les institucions i sense una base doctrinal bàsica, i manca encara d’una organització arrelada al territori”. Valora positivament, però, “el lideratge brillant d’Ada Colau”, que “ha esborrat o deixat bastant al marge altres possibles líders, especialment d’ICV com ara Joan Herrera —avui al Govern espanyol amb una responsabilitat important però molt tècnica—, Ernest Urtasun —al Parlament Europeu—, o Joan Coscubiela —que ha tornat a CCOO com a formador de dirigents sindicals—”. Malgrat tot, segons Borja, els comuns “tenen frescor i diversitat d’idees, entusiasme de lluita i sensibilitat social”.

Ada Colau, líder de Catalunya en Comú / Efe

Més crítica amb el passat del PSUC és Clara Ponsatí (Barcelona, 1957). La consellera d’Ensenyament durant l’anterior legislatura, exiliada actualment a Escòcia, recorda que va ingressar a la Joventut Comunista de Catalunya el 1974, quan estudiava sisè de batxillerat. Després va fer de representant a la permanent de l’Assemblea de Catalunya i va passar a l’organització universitària del PSUC, tot i que no hi va tenir cap càrrec i va deixar de militar cap al 1979 o 1980, “no ho recordo exactament”. Va ser el moment en què “van començar les discussions entre leninistes i no sé què”. Segons Ponsatí, el PSUC “oferia un bon enquadrament per a la lluita antifranquista i era molt poc doctrinari”, si bé “va desaparèixer del tot amb la victòria del PSOE en 1982. I el que ha vingut després ha sigut el negociet dels qui es guanyaven la vida amb una marca cada vegada menys valuosa”.

Tot i procedir del mateix espai, la trajectòria de Paco Frutos (Calella, Maresme, 1939) ha estat totalment distinta de la de Ponsatí. L’exdirigent del PCE no renega de la seua ideologia, tot i que no s’ha estat de participar activament en manifestacions de Societat Civil Catalana, també des de dalt de l’escenari. Acomiadat del treball per “aplicar les orientacions del PSUC en defensa de les reivindicacions obreres” quan era jove, diu que va militar al PSUC perquè “en aquells moments era l’únic partit amb molts militants i actiu, que impulsava CCOO i tot el que es movia”. Frutos, que recentment va abanderar la creació d’Izquierda en Positivo, un partit autodefinit com “d’esquerres i no nacionalista”, diu que “la tradició del PSUC dins d’Iniciativa i els comuns té poc pes, per no dir que cap. La tradició del PSUC, un partit amb totes les seves insuficiències, errors i, fins i tot, misèries polítiques, s’ha perdut en la pràctica”, diu tot just abans de definir el PSUC com “un gran partit”. Segons Frutos, del PSUC “en queda una petita organització i militants molt combatius i vàlids per a la lluita política, però immersos en un poti-poti anomenat comuns, que segueix gran part de les orientacions dels secessionistes, tot i dir que són federalistes i no nacionalistes o independentistes, sense importar que siguin de la ultradreta com en Quim Torra o en Carles Puigdemont”. Frutos critica que “mantinguin una cosa absolutament caducada com és el dret d’autodeterminació, que no té gota de sentit a Espanya, si és que mai en va tenir”.

 

El destí d’Iniciativa

Malgrat les diferències de context, el cert és que l’espai dels comuns sembla ser el nou paraigua que un dia va formar el PSUC per acollir la diversitat d’una gran part de l’esquerra catalana i que posteriorment va heretar Iniciativa, ara integrada a En Comú amb formacions com Podem, procedents directes del 15M. Falta saber si Iniciativa es dissoldrà dins dels comuns, tal com un dia ho va fer el PSUC al si d’Iniciativa.

El moviment 15M, encetat el 2011, és l’origen de formacions posteriors com Podemos, que han acabat confluint amb d’altres com Iniciativa i generant l’espai dels comuns / Efe

“Per contestar això hauria de saber què són exactament els comuns”, critica Anna Sallés. “I jo crec que ni ells ho saben. El seu comportament durant la darrera etapa que hem viscut a Catalunya reflecteix que no entenen l’abast de l’independentisme, el seu caràcter transversal els ha descol·locat i d’aquí l’ambigüitat de les seves actituds”, argumenta la historiadora, que assenyala l’ovació del Partit Popular i Ciutadans el 7 de setembre de 2017 al Parlament a Joan Coscubiela com “un bon exponent de la deriva d’Iniciativa”.

Més visceral és la crítica de Paco Frutos, que critica els comuns, si bé amb arguments totalment contraris als de Sallés. “Iniciativa ja està diluïda als comuns —amb en Joan Josep Nuet al capdavant, un personatge sinistre—, igual que ho està el PSUC a Iniciativa”, diu l’exdirigent del PCE, malgrat que Nuet no és membre d’Iniciativa, sinó màxim dirigent d’EUiA.

Militants històrics del PSUC i d’Iniciativa com Salvador Milà (Barcelona, 1953), diputat al Parlament entre 2004 i 2015 i conseller de Medi Ambient amb el primer tripartit (2003-2006), expliquen que “no es tracta que Iniciativa es dilueixi, sinó de projectar, ampliar i consolidar el seu projecte històric en una gran confluència capaç de governar aquest país i de projectar-se més enllà, en la política estatal espanyola i europea”. Milà situa Iniciativa com el partit “impulsor de la més àmplia confluència de forces polítiques d’esquerra i catalanistes de progrés per anar construint des de baix una nova formació política innovadora, i no sols en les propostes”. D’opinió similar és Dolors Camats (Barcelona, 1971), portaveu d’Iniciativa entre 2004 i 2008 i diputada al Parlament entre 2003 i 2015. “L’aposta de negociació d’ICV amb els comuns és entre iguals i per unir projectes ja existents en un moviment que està per veure si acabarà quallant en un nou partit únic”. Segons la politòloga, el del PSUC i el d’Iniciativa “no són processos paral·lels, però en tot cas sembla que l’aposta clara d’aquest últim partit és arribar fins al final en la creació d’aquest nou espai” dels comuns.

Jordi Borja diferencia entre el que és, segons ell, un moviment social i un partit polític, dos elements complementaris. Per tant, “si els comuns sumen les virtuts d’Iniciativa serà una força important, i si predominen les seves limitacions seran secundaris o es dissoldran”. Jéssica Albiach, de Podem, diu que aquest debat no s’ha plantejat a Iniciativa, que manté una aposta clara per construir Catalunya en Comú. “I pel que m’han dit els companys i companyes d’aquesta organització, quan aquest projecte estigui consolidat, serà el moment en què abordin el debat en una assemblea”. Un horitzó que descarta per a Podem, la seua formació, atès que “mai no s’ha contemplat” perquè “un Podem fort és el millor que podem aportar al treball i a la lluita que compartim amb Catalunya en Comú”.

Hi ha, també, els qui no dubten que Iniciativa correrà el mateix destí que el PSUC: sobreviure a còpia d’una transformació, resultat de la integració i dilució en un altre partit. Marta Ribas ho concreta: “El PSUC no s’ha dissolt mai, encara té militància i va quedar latent, congelat, deixant l’herència del paper polític en un nou partit més modern i adequat als nous temps”. “Ara corren altres temps i la gent d’Iniciativa no hem tingut cap problema a admetre que, de nou, calen altres eines més àmplies del que era i és ICV”. Segons la coordinadora nacional d’Iniciativa, “en la mesura que els comuns vagin convergint en l’espai còmode i natural per a l’organització política dels qui formem ICV i del nostre entorn, dissoldre’ns dins un espai comú esdevindrà fins i tot necessari”. Ribas, però, sap que “aquests processos volen temps. No estem en aquesta fase, però treballem per ser-hi”. Jordi Guillot pronostica exactament el mateix. “Si tot evoluciona bé, és raonable pensar que amb el temps tots i totes serem militants d’una organització compartida”, encara que “no serà un procés senzill ni lliure de tensions i contradiccions, algunes de les quals ja hem patit”.

Siga com siga, el futur dels comuns demanaria absorbir i assumir “la cultura unitària i de govern” d’Iniciativa, que “ha de donar pas a Catalunya en Comú apostant sense embuts per una organització democràtica, plural i lleial amb un projecte de construcció democràtica de la Unió Europea des de la realitat de les metròpolis, que deixi enrere l’Estat nació”. Són paraules d’Andreu Mayayo, nascut al poble aragonès de Samper de Calanda el 1959 i alcalde de Montblanc (Conca de Barberà) durant dues etapes: entre 1991 i 1993 i entre 1995 i 1999.

Un altre dels qui més aposta perquè Iniciativa es diluesca al si dels comuns és Jaume Bosch, qui l’any 1987, tot i “els lligams ben forts que tenia amb el PSUC, vaig entendre que a partir de la creació d’Iniciativa el PSUC havia de quedar congelat i cedir el protagonisme a un nou subjecte polític”. Iniciativa va ser fruit de la suma del PSUC, entre més, amb Nacionalistes d’Esquerra, encapçalats per Joan Armet (Barcelona, 1942), procedent del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), partit que havia contribuït a fundar. Posteriorment va ser diputat amb ICV entre 1989 i 1993 al Parlament. Segons ell, “quan s’hagi aconseguit assolir un nivell de cohesió i organització suficient, Iniciativa s’haurà de dissoldre plenament en els comuns, com tots els altres col·lectius”.

Tornant a Bosch, l’expert en seguretat ciutadana creu que “les circumstàncies han canviat i no em sap greu que Iniciativa s’hagi integrat dins Catalunya en Comú. I si les coses avancen en positiu em semblarà lògic que Iniciativa desaparegui dins dels comuns. Si això passa”, afegeix, “serà la demostració que aquest projecte polític que Iniciativa ja va proposar fa uns anys ha reeixit”. Bosch destaca que “ni el PSUC ni ICV no havien guanyat mai unes eleccions municipals a Barcelona ni unes generals a Catalunya”, i per això “sembla clar que la via elegida és l’encertada”. “La integració d’Iniciativa dins Catalunya en comú s’ha de fer des de la generositat i sense cap prevenció: militar o haver militat a Iniciativa no pot suposar cap privilegi via quotes establertes, i alhora tampoc ha d’implicar cap tipus d’impediment per exercir les responsabilitats que els afiliats i afiliades decideixin”. Bosch confia que, per aquest camí, “Catalunya en Comú podrà esdevenir el projecte que des de l’esquerra treballi amb eficàcia per millorar les condicions socials de la ciutadania i mantenir Catalunya com un sol poble”.

Els parers i els pronòstics, com el mateix espai dels comuns, són del tot dispars. Segur que en el procés de la confluència seran determinants les eleccions del mes de maig i la reacció a la vista del judici i les sentències de l’1 d’octubre. El que és segur és que l’herència del PSUC continuarà sent reivindicada per als seus hereus directes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.